Arran de la mort del cabdill Almansor, l’any 1002, el califat de Còrdova es va veure immers en una guerra pel poder entre els successors del cabdill (els amiris) i els partidaris del califa Hixam II. Al remat, tot açò va provocar la desintegració del califat i Al-Àndalus es dividí en un grapat d’emirats independents coneguts amb el nom de regnes de taifes.
Aleshores, un esclau dit Mujàhid al-Muwàffaq, llibert dels amiris i educat en la cort omeia, va fugir de la capital cordovesa i fundà l’emirat o taifa de Dàniya (Dénia) vers el 1010. La frontera nord del nou emirat arribava fins a la fortalesa de Bairén; per tant, Oliva (l'Awreba/Awriba de les fonts coetànies) quedava inclosa dins els dominis deniers.
L'any 1014, Mujàhid es
llançà a la conquesta de les Balears, aprofitant el buit de poder que hi havia a l'arxipèlag. Amb
l’annexió de les illes, la taifa es convertí en un important centre
marítim i comercial. Un any més tard, l’emir va intentar fer el mateix amb
l’illa de Sardenya, però la unió de les repúbliques de Gènova i Pisa
el va fer fora, i el seu primogènit, Alí ibn Mujàhid, d’uns sis anys, fou
capturat pels cristians. El xiquet restà en mans dels captors fins al 1026,
quan va ser redimit per son pare. Llavors, Alí s’havia convertit al cristianisme
i ja no dominava l’idioma àrab.
Diuen els
historiadors que Mujàhid al-Muwàffaq fou un bon governant. Sota el seu mandat, la taifa visqué una etapa d’esplendor econòmica, i fou el primer emir a encunyar moneda
pròpia. A la seua mort, en 1044, fou succeït per Alí, malgrat l’oposició
d’un altre fill, Hassan, qui havia estat nomenat successor durant l'absència
del primogènit. Anys després, Hassan intentà assassinar Alí, però fracassà.
 |
| En color roig, la taifa de Dénia |
Alí ibn Mujàhid
era fill d'una cristiana. L’educació rebuda de sa mare, juntament amb el
coneixement del món cristià aprés a la cort d’Enric II d’Alemanya durant el seu captiveri, van fer d’ell un governant pacífic i amb bones relacions diplomàtiques amb la resta de
taifes.
Aquest emir obsequià el rei Ferran I de Lleó amb un suposat Sant Calze (o Sant Greal), el vas amb què Jesucrist hauria celebrat l'Últim Sopar. La relíquia fou duta des d'Egipte en compensació per l'ajut que Dénia havia oferit als egipcis a mitjan segle XI, durant el quinquenni de la fam causada per una gran sequera.
Alí es casà amb una princesa de Saragossa i fou pare de Siray
al-Dawla. L’any 1076, la taifa de Saragossa engolí la de Dénia; l'emir fou empresonat i més tard conduït a Saragossa, on va morir en 1081. La seua família, però, fugí a les Balears buscant la protecció del governador de l’illa.
A conseqüència de la pressió que Alfons
VI de Castella i Lleó exercia contra la taifa de Badajoz, l'any 1086 tingué lloc la batalla de Sagrajas. Açò propicià l’arribada a la
Península dels almoràvits, una confederació de tribus berbers que
dominaven el nord-oest d’Àfrica.
L'expansió posterior d’aquests hòmens del desert per Al-Àndalus
fou, en general, ben acollida pels andalusins, ja que els nouvinguts s’oposaven als
elevats impostos amb què els emirs havien sagnat la població. Dénia caigué en mans
dels nord-africans cap al 1091.
La conquesta
almoràvit va suposar la unificació del territori peninsular sota domini musulmà
i el retorn a un islam més pur i rigorós. Finalment, Al-Àndalus quedà incorporat
a l’Imperi almoràvit, un vast domini que arribava pel sud fins al riu Senegal.
La ciutat de Marràqueix, fundada en 1062 pel primer emir de la dinastia, n'era la
capital.
Posem el punt
final al post de hui remembrant aquell temps llunyà amb uns versos del poeta
alzirenc Ibn Khafaja (1058-1138).
Que lluny que soc
del paradís
del meu Al-Àndalus!
Al-Àndalus, seu
de molta bellesa;
trull de tota la
fragància,
l’esplendor de
l’alba
és d’alegre
semblant,
i dels llavis
d’una morena
prengueren el
color les seues nits.
Sempre que el
vent bufa des de la meua terra,
cride amb anhel:
Ai, del meu Al-Àndalus!
