GABRIEL CISCAR I EL CID CAMPEADOR

Almenys en dues ocasions, Gabriel Ciscar i Ciscar ha estat protagonista d’aquest blog. Nascut a Oliva la vespra de Sant Josep del 1760, l'insigne marí, científic, polític i tres vegades regent d'Espanya constitueix un profund motiu d’orgull per a la seua ciutat natal, com ho evidencia el monument que els seus conciutadans li dedicaren a la plaça de l’Ajuntament l’any 1932. En un nivell de rellevància intel·lectual comparable cal situar-hi l'erudit Gregori Maians, cosí germà del seu avi matern Carlos i figura cabdal de la Il·lustració valenciana.

Tot oliver hauria de conéixer la trajectòria vital de Gabriel Ciscar i comprendre les vicissituds personals que marcaren la seua existència. Per això convide el lector interessat a aprofundir en la seua biografia mitjançant la lectura de l’obra més completa que se li ha dedicat fins ara: El Regente Gabriel Ciscar, de l'historiador Emilio La Parra López.

En aquesta ocasió voldria aportar algunes dades sobre la seua ascendència, ja que el segon cognom de l'avi Carlos era Ramírez d’Arellano, un llinatge amb una història especialment suggestiva.

Abans, però, convé evocar un episodi clau de la nostra història medieval: la batalla de Bairén. El gener del 1097, per les engires de Gandia, les tropes combinades del Cid Campeador i del rei Pere I d’Aragó derrotaren un poderós contingent almoràvit que avançava cap a València amb la intenció de reconquerir-la. La victòria cristiana, afavorida per la posició estratègica del terreny, frenà temporalment l’ofensiva musulmana i consolidà el domini del Cid sobre la ciutat.

El Cid, un malson per als almoràvits i avantpassat de Ciscar.

Pocs anys després, vers el 1099, una de les filles del Cid, Cristina Rodríguez —anomenada "doña Elvira" en el Cantar de mio Cid—, es casà amb l’infant Ramir Sanxes de Pamplona, senyor de Montsó i net del rei Garcia Sanxes III, membre de la dinastia Ximena que regnà a Pamplona i Navarra des de l’any 905 fins al 1234. Un net del matrimoni, Sanç Sanxes Ramírez, rebria al segle XII el senyoriu d’Arellano, vila navarresa de la qual prengué el nom i que acabaria originant el cognom compost Ramírez d’Arellano. 

Amb el pas dels segles, aquesta noble nissaga s’estengué cap al sud i, al segle XVI, s’establí a Dénia de la mà de la distingida família Sandoval. A començaments del segle XVII hi trobem documentat Antonio Ramírez d’Arellano, procurador i governador general del marquesat de Dénia. El llinatge es perpetuà a través de la seua neta, Teresa Ramírez d’Arellano, que es casà amb l'oliver Pedro Ciscar el 1688. D’aquest matrimoni naixeria l'avi matern de Gabriel Ciscar: Carlos Ciscar Ramírez d’Arellano, batejat a l’església de Santa Maria la Major d’Oliva l’any 1690.

Vista de la vila d'Arellano (Google Maps).

A la llum d’aquestes dades, queda confirmat el vincle genealògic que uneix Gabriel Ciscar amb la monarquia navarresa medieval i, indirectament, amb el llegendari Cid Campeador, una filiació que confereix una dimensió simbòlica addicional al prestigi del seu nom i a la memòria històrica d’Oliva.

SALA: UN LLINATGE DE CONQUESTA A OLIVA

Llinatge d’antic solar català que passà al Regne de València durant l’Edat Mitjana. Els heraldistes García Carraffa, en tractar l’origen d’aquest cognom en la seua magna obra El solar catalán, valenciano y balear, afirmen:

Linaje muy antiguo de Cataluña, de donde pasó a los reinos de Valencia, Mallorca y Aragón. Entre las casas catalanas de este apellido más principales figuran las que radicaron en […] el lugar de Folgueroles, del partido judicial de Vic, […].  

 

Al reino de Valencia pasaron los Sala en los primeros tiempos del rey aragonés don Jaime I «el Conquistador», y se establecieron en la villa de Oliva, del partido judicial de Gandía (Valencia). Allí fundaron la noble casa solar de este apellido, de la que dimanó la rama, muy principal, que trasladó su residencia y edificó nueva casa solariega en la villa de Pego (Alicante). […]

Seguidament, en descriure l’escut d’armes dels Sala establits a Oliva, els mateixos autors indiquen: 

Los Sala valencianos de las casas de las villas de Oliva y Pego traen las mismas armas que la casa catalana del lugar de Folgueroles […].

Aquestes armories, comunes a les cases de Folgueroles i Oliva, adopten la descripció heràldica següent:

En camper d’atzur, una barra de gules filetejada d’or, carregada de cinc estreles d’argent i acompanyada en cap d’una sala o galeria del mateix metall, aclarida de sable i sumada d’una ala també d’argent clapejada de gules, i en punta d’un castell de tres torres, d’argent, aclarit de sable i maçonat d’argent.

A Folgueroles, aquest blasó era visible tant en una casa com en una lauda sepulcral. El fet que els Sala d’Oliva ostentaren el mateix emblema heràldic podria indicar aquesta localitat catalana com a possible lloc d’origen del llinatge.

Si ens cenyim a la documentació històrica relativa al Regne de València, el cognom Sala apareix ja en la nòmina de pobladors de Montesa i Vallada corresponent a l’any 1289. Pel que fa a la vila d’Oliva, és l’historiador José Bordes, autor de La vila d’Oliva al segle XV, qui identifica Joan i Pere Sala entre els habitants del Quatre-cents, exercint respectivament els oficis de llaurador i peraire. En alguns estudis d’heràldica, se’ls considera germans i són citats amb el tractament de «magnífic», forma honorífica que indicava la distinció social pròpia de «ciutadans» o d'elements del patriciat urbà. Almenys dos membres d’aquesta nissaga ocuparen el càrrec de justícia d’Oliva: Jeroni Sala, l’any 1589, i Bartomeu Sala, l’any 1598.

La casa solar de Pego fou fundada per l'oliver Pere Sala Gomar, ciutadà, que es casà amb la pegolina Jerònima Torra Pintor l’any 1599. Un descendent seu, també ciutadà i capità de les milícies urbanes de la vila de Pego, anomenat Pere Pasqual Sala Banyuls, obtingué executòria d’hidalguía l’any 1764, fet que confirmava oficialment la noblesa del llinatge.

Diversos membres de la casa de Pego exerciren càrrecs destacats en la vida pública, entre els quals citarem:

Pedro Pascual Sala y Ciscar (1817-1901), advocat, diputat a Corts i senador. Fou un dels majors contribuents de la província d'Alacant. Es casà a Benissa l’any 1850 amb Josefa Feliu i Abargues (1823-1853).

Pascual Sala y Feliu (1679-1731), eclesiàstic i doctor en Filosofia i Teologia. Fou pavorde i rector de la Sagrada Escriptura, beneficiat de la parròquia de Sant Andreu Apòstol de València, qualificador del Sant Ofici, examinador sinodal de l'Arquebisbat de València i autor de diverses obres de caràcter religiós. 

José Juan Torres y Sala (1886-1924), advocat, diputat a Corts i senador. Es casà a València l’any 1916 amb Maria Lliberós Raval.

Juan Bautista Torres y Sala (1892-1974), advocat, naturalista, filatelista i polític; cavaller de la Reial Maestrança de Cavalleria de València; cavaller de la Reial Germandat del Sant Calze; membre del Cos de la Noblesa Valenciana; cavaller del Reial Cos de la Noblesa, antic Braç Militar del Principat de Catalunya; director corresponent del Centre de Cultura Valenciana; vicepresident de la Diputació Provincial d’Alacant; alcalde de Pego (1930-1931); diputat a Corts (1933-1936) i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de València (1943-1947). Fou condecorat amb la Medalla de Sofriments per la Pàtria, la Medalla de la Campanya amb distintiu de Vanguardia, la Creu Roja del Mèrit Militar i la Creu de Guerra. Autor de Catálogo de la colección entomológica "Torres Sala" de coleópteros y lepidópteros de todo el mundo (2 volums). Es casà a Dénia, el juny de 1918, amb María del Dulce Nombre Morand y Carbonell.

A la vila de Pego es conserva el Portal de Sala, situat al carrer de Sant Doménec, únic element patrimonial que resta dels tres portals que permetien accedir al clos de la vila en època medieval i que ha mantingut una denominació tradicional vinculada a aquesta família.

Finalment, no es pot descartar que al segle XV hi haguera a Oliva altres famílies Sala diferents de la que hem estudiat ací.

LA PROLE DE L'INSIGNE GABRIEL CISCAR

Gabriel Ciscar y Ciscar, tinent general de la Reial Armada espanyola, tres vegades regent d’Espanya i cavaller de la Reial Orde de Carles III, va nàixer a Oliva el 17 de març de 1760 a si d’una distingida família. Als dèsset anys, ingressà com a cadet a l’Acadèmia de Guàrdies Marins de Cartagena.

1. PRIMER MATRIMONI

El 19 de setembre 1787 Gabriel Ciscar es casà a Cartagena amb Ana Agustina Berenguer de Marquina y Ansoátegui, filla de Félix Bereguer de Marquina, destacat militar i polític alacantí. Tingueren huit fills:

    1. María de los Dolores Ciscar y Berenguer de Marquina (10 d’agost de 1788 – 1 de juliol de 1789). Va morir als 11 mesos.

    2. María Aurora Ciscar y Berenguer de Marquina (12 de setembre de 1789 – 13 de maig de 1816). Es casà amb José Rodríguez de la Encina y Colomina el 14 de març de 1807. Va morir als 26 anys.

    3. Joaquina Ciscar y Berenguer de Marquina (30 de gener de 1794 – 18 de setembre de 1809). Era cega de naixement i va morir als 15 anys.

    4. Manuel Ciscar y Berenguer de Marquina (Cartagena, juliol de 1800 – juliol de 1809). També era ceg de naixement, va morir als 9 anys.

    5. Rafael Ciscar y Berenguer de Marquina (1801 – 13 de desembre de 1826). Va morir a Oliva als 25 anys.

    6. Antonio Ignacio Ciscar y Berenguer de Marquina (16 de juny de 1804 – 19 de gener de 1805). Va morir als 7 mesos.

    7. José Mariano Ciscar y Berenguer de Marquina (Oliva, 18 de març de 1805 – 20 de març de 1817). Va morir als 12 anys.

Ana Agustina Berenguer de Marquina va morir a Oliva en maig de 1816. En aquell moment, Gabriel residia al seu poble juntament amb la família, en compliment de la pena de desterro que li imposà el rei Ferran VII.

 2. SEGON MATRIMONI

El 18 de setembre de 1817 Gabriel Ciscar contragué matrimoni a Oliva amb Teresa Ciscar y Oriola, filla d’un cosí germà. D’aquesta unió nasqueren dues filles:

    8. Josefa Ciscar y Ciscar (Oliva, 1819). Es casà amb Ramón Gonzálvez Almúnia.

    9. Rosa Ciscar y Ciscar (Oliva, 1820 – València, febrer de 1875). Va morir fadrina.

3. LES NETES DE GABRIEL

    1. María Consolación Rodríguez de la Encina y Ciscar (Cartagena, 1807 – Benissa, 1842). Era filla de María Aurora. Es casà en octubre de 1825 amb José Feliu Sala, hisendat benisser. María Consolación va morir als 34 anys.  

    2. Elisa Gonzálvez y Ciscar, filla de Josefa. Va morir en febrer de 1909, als 59 anys. Es casà amb Antonio González-Madroño y García de Marcilla, militar de Marina.

L’infortuni acompanyà Gabriel Ciscar fins al final de la seua vida. Condemnat a mort pel rei Ferran VII per haver estat regent d'Espanya, va morir a l’exili a Gibraltar el 12 d’agost de 1829, on vivia gràcies a una pensió atorgada per lord Wellington.  

EL LLINATGE IBIZA A OLIVA

¿Penseu que Ibiza, un dels llinatges més antics d'Oliva, té algun vincle amb l'illa balear? Doncs sí. Estem davant d'un cognom toponímic que es documenta per primera vegada al Regne de València a l'últim quart del segle XIV a les viles de Dénia i Xàbia. Els historiadors consideren que el cognom identificava un grup d'eivissencs llavors assentats a la Marina Alta.

Originàriament, el cognom s'escrivia Iviça/Ivissa, però la castellanització del segle XVIII, per causa de l'abolició dels Furs valencians, també va afectar l'antroponímia, i des de llavors es registra sota la forma Ibiza.

Imatge aèria d'Eivissa (Font: Wikipedia).

El llinatge es documenta a Oliva al segle XV. En eixa centúria hi havia almenys quatre veïns així cognomenats: Guillem (mercader), Joan (llaurador), Macià i Nicolau (justícia el 1431). Pel que fa als llibres sacramentals, a l'església de Sant Roc es va registrar en 1610 el bateig de Margarida-Joana Ivissa Piera, filla de Doménec i Beatriu. L'any 1620, Doménec Ivissa, ja viudo, va contraure segones noces a la parròquia del Raval amb Àngela Máñez. Aquest enllaç és el primer matrimoni d'un Ivissa que figura als Quinque libri.

En la carta de poblament de 1610, atorgada pel comte arran de l'expulsió dels moriscos, figuren cinc habitadors de la Vila amb el dit cognom; i entre els nous repobladors del Raval són mencionats Jaume i Joan Ivissa. D'altra banda, en el fogatge de 1646 s'enumeren deu focs pertanyents a diferents famílies Ivissa. 

D'entre els olivers portadors del llinatge, convé citar a Joan Baptista Ivissa, alcalde ordinari el 1800, i a Juan Sancho Ibiza, qui fou dues vegades primer edil d'Oliva en les primeres dècades del segle XX.  

Segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística del 2024, només 426 ciutadans duen Ibiza de primer cognom a tot l'Estat espanyol, la majoria dels quals es concentren a les províncies de València i Alacant. Com a curiositat direm que a la ciutat de Sevilla perviu el llinatge entre alguns descendents de l'esmentat Doménec Ivissa.

Fonts:

Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de València, vol. I i II, Tres i Quatre, València, 1999.
José BORDES, La vila d'Oliva al segle XV, Edicions del Sud, Piles, 2019.

LA CASA AVARGUES

Tenia el meu avi matern un secà que fitava amb la Casa Avargues, la hisenda del segle XVIII situada en la partida rural de l’Elca i que actualment és coneguda per haver estat la residència del poeta Francisco Brines. A casa sempre hem dit «Casa Avargues», però si calia aclarir quelcom, només havíem d’afegir «la que ara és de Brines». Sobre els Avargues guarde certa informació que hui m’abelleix compartir; més que res, perquè no vull que la desmemòria inherent al pas del temps ho relegue tot al calaix de l'oblit.

Allà pel 1968, el cronista Hermelando Morera escrivia articles en un periòdic local sobre records d'una Oliva aleshores ja desapareguda. En una ocasió comentava que enfront de sa casa, al carrer de Sant Cristòfol, hi havia un estable per on sortien, rumb a l’Elca, dos cavalls blancs muntats per José Ramón Avargues i la seua filla María Jesusa, a qui Morera descrivia com «una linda amazona rubia». Considere que aquest testimoni li degué ser transmés pels seus progenitors, puix ell va nàixer en 1903 i el senyor Avargues havia mort en 1885. Dit açò, passem a exposar alguns aspectes vitals de la nissaga.

José Ramón Avargues Navarro havia nascut a Beniarjó en 1802. Era fill de José Ignacio Avargues Goya —un militar d'Infanteria— i de l’olivera Catalina Navarro Saboya. Estava casat amb la navarresa Nicolasa Mediano, i el matrimoni només tenia una filla, l’esmentada María Jesusa. José Ramón Avargues també fou militar, com son pare, i va assolir el grau de coronel de l'arma de Cavalleria. En morir, l’any 1885, les seues propietats passaren a mans de la pobila.

María Jesusa Avargues Mediano nasqué a Oliva l'any 1848. En 1869 es va casar amb Domingo Mascarós Guzmán, un patrici de València, ciutat en què van fixar la residència familiar. Fruit del matrimoni van nàixer dos fills: María Asunción i Domingo. A Oliva, la senyora era coneguda com doña Jesusa. Ella i la seua família fruien de la casa de l’Elca alguns períodes al llarg de l’any. En 1880 doña Jesusa enviudà, però posteriorment va contraure segones núpcies amb el militar i polític Vicente López Puigcerver.

La Casa Avargues en l'actualitat
(Font: Poética 2.0)

La filla, María Asunción Mascarós Avargues, es va amullerar amb Federico Trénor Palavicino, baró d’Alaquàs. Aquest era descendent de Thomas Trenor Keating, un industrial irlandés que es va establir a València al començament del segle XIX i que fou l’origen d’una coneguda estirp de militars i comerciants. No va trigar massa María Asunción a donar a llum un xiquet a qui posaren de nom Federico, com al pare, però l'infant va morir a l'edat de cinc anys. Aviat María Asunción es va quedar embarassada i res feia presagiar que novament la desgràcia anava a acarnissar-se amb el matrimoni Trénor-Mascarós, ja que la jove moria a conseqüència del part en gener de 1902. Malgrat això, la criatura, una xiqueta a qui batejaren amb el nom de María Jesús, va sobreviure. El colp per la pèrdua de la filla fou molt dur per a doña Jesusa. L'any 1911, la senyora va enviudar del general López Puigcerver. Finalment, ella faltava a la ciutat de València el 6 de març de 1929, comptava huitanta anys.

De la xiqueta, María Jesús Trénor Mascarós, sabem que amb els anys es va casar amb un parent dit Eulogio Trénor i que va ser mare de quatre fills. A la mort de son pare va heretar el títol de baronessa d’Alaquàs i, entre altres propietats, va rebre en herència el monestir de Sant Jeroni de Cotalba, a Alfauir, un immoble que a hores d’ara administren els seus descendents.

Pel que fa a l’altre fill de doña Jesusa, Domingo Mascarós Avargues, va contraure noces amb Ana de Guzmán Fourrat en 1930. La parella, tanmateix, va veure truncades les seues vides amb l’esclat de la Guerra Civil. Tots dos van ser assassinats, en desembre de 1936, per elements incontrolats que sembraren el terror els primers mesos del conflicte. El matrimoni no va tenir descendència. Alguna vegada, la premsa havia informat de la presència de doña Jesusa i el seu fill a l'Elca. Heus ací una notícia de 1915:

    El domingo último llegaron á Oliva, en automóvil, la Excma. Sra. Dª Jesusa Abargues y su distinguido hijo D. Domingo Mascarós, para pasar una temporada en su hermosa finca de Elca. 

    Sean bienvenidos tan respetables señores, y les deseamos pasen días muy agradables en sus indicadas posesiones. [2]

Durant la guerra, la Casa Avargues va ser confiscada i reconvertida en la Colònia Escolar Flor de Mayo. L'edifici albergava xiquets refugiats vinguts d'altres parts d'Espanya, ja que Oliva era una ciutat bastant segura en estar situada en la rereguarda republicana. He consultat una cartografia de 1904 i allí apareix grafiada la «Casa de Dª Jesusa», casa que ara diem «de Brines», però que duu al llom una vella història lligada als Avargues. Els descendents d’aquell coronel que cavalcava en un corser blanc al seu paradís de l’Elca van vendre l’heretat a la família del llorejat poeta, i llavors s’encetà un nou capítol en la història del paratge. Si alguna vegada transite per aquell indret, sempre em delecte contemplant el casalot de Brines i recorde, amb enyorança, que el meu avi tenia un secà que fitava amb la Casa Avargues. 

 

Dibuix infantil realitzat durant la guerra a la Casa Avargues [1]

[1] Dibuix que es conserva en l'arxiu de la Biblioteca Nacional i que fou publicat en la revista d'investigació Cabdells XIV l'any 2016.

[2] El Distrito de Gandía, 6 d'octubre de 1915.   

   

QUÈ SABEM DELS TAMARIT?

Des de fa uns anys, l’Ajuntament d’Oliva s'ha implicat en la recuperació del patrimoni històric local. Una tasca força important encaminada a conservar allò que testimonia les velles arrels del poble. L’any 1985, la municipalitat va adquirir un conjunt de cases assentades al cor de la Vila comtal i que, una vegada rehabilitades, alberguen la Biblioteca Tamarit i el Museu Etnològic. Aquests immobles sempre han estat coneguts com les cases de Tamarit i, fins i tot, el carrer s’anomena igual. Hui rebuscarem en el calaix de la història per conéixer un poc més al voltant de l’estirp que nomina el conjunt arquitectònic.

Els Tamarit eren nobles d’origen català. Sobre l’indret de procedència hi ha dues versions. D'una part, alguns historiadors, com Gaspar Escolano, situen la casa solar del llinatge en un llogaret homònim siti a la vegueria de Tarragona. D'altra, l’heraldista Onofre Esquerdo els atribuïa un bressol diferent:

Los caballeros del apellido de Tamarit traen su origen del lugar de Tamarit de Litera en la Cataluña, donde uno de este linaje vino a vivir a Gandía en cuyo término gozan el señorío del lugar de Guardamar.

Cal dir que Tamarit de Llitera és un municipi actualment inserit a la província d’Osca; per tant, mantenim el dubte entorn de la procedència d'aquesta família. Altrament, el cronista Martí de Viciana només parlava d'«Hidalgos de linaje militar, venidos de Cataluña», en referir-se a ells. 

Els Tamarit van passar al Regne de València, al segle XIII, de la mà del rei Jaume I; però a Gandia el llinatge es documenta la centúria següent. Tanmateix, la seua relació amb Oliva la trobem al segle XVI mitjançant dos preveres de la parròquia de Santa Maria: Gaspar i Miquel-Hieroni Tamarit, els quals potser habitaren en alguna de les susdites cases. A més d'això, l'historiador Pons Moncho identificava un altre membre de la família relacionat amb Oliva: Pere Monge Tamarit, un notari gandienc que va tenir despatx al carrer de l'Església al segle XVII. 

 

Frontera del Museu Etnològic a les cases de Tamarit

Els Tamarit de Gandia van adquirir el domini del senyoriu de Guardamar en emparentar amb els Verdeguer, descendents de Bernat Verdeguer, senyor feudal d’aquesta alqueria morisca. Però a últims del segle XVI, els deutes ofegaven Rafaela Tamarit, llavors senyora de Guardamar. La precària situació financera de la família, agreujada per l’expulsió dels moriscos que habitaven el senyoriu l'any 1609, va dur els hereus de Rafaela a vendre la propietat a l’oliver Enric de Miranda per 8.300 lliures en 1635.

Els Miranda eren una adinerada família d’Oliva. Enric era fill de Francesc de Miranda, un militar enriquit amb diferents negocis i com a prestador. La compra del feu li suposava al nou propietari una espenta per a ascendir socialment, cosa que va aconseguir en 1646 en ser-li atorgat el cíngol militar de cavaller. Quan es van abolir els senyorius al segle XIX, el senyor de Guardamar era Vicente Palavicino Vallés, marqués de Mirasol i descendent directe d’Enric de Miranda.

A banda de tot això, cal afegir que Esquerdo va descriure l’escut heràldic de la nissaga Tamarit, el qual, atenint-nos a l’ortodòxia del blasó, devia configurar-se de la següent manera: en camper d’or, un lleó rampant de sabre, coronat, i linguat de gules. En canvi, Viciana mantenia una configuració un poc diferent: en camper d'or, lleó de sabre, armes de gules, i coronat.

I fins ací el breu resum referit als Tamarit. Una noble estirp que ha llegat a Oliva el llinatge familiar en la toponímia d'un històric carrer i en una moderna biblioteca.

Fonts:

Francisco PONS MONCHO, «“Erudició Esparsa”: recull d’articles breus de temàtica local», dins Cabdells, núm. 6, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2009.

Frederic BARBER CASTELLÀ, «Els Miranda, una família burguesa de l’Oliva del segle XVII», dins Cabdells, núm. 12, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2014.

— «Els Tamarit i els Miranda, senyors de Guardamar. Patrimoni i estratègies socials de l’oligarquia en la València del segle XVII», dins Estudis. Revista d’història moderna, Universitat de València, 2015.

Gaspar ESCOLANO, Décadas de la Historia del Reino de Valencia, Pedro Patricio Mey, València, 1610.

Josep SENDRA i MOLIÓ, «La toponímia urbana d'Oliva», dins Cabdells, núm. 5, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2008. 

Martín de VICIANA, Segunda parte de la Crónica de Valencia, Sociedad Valenciana de Bibliófilos, València, 1881.

Miguel del REY, «Les cases del carrer Tamarit en Oliva», dins Cabdells, núm. 3, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2001.

Vicent OLASO, «Les cases de Tamarit d’Oliva: punt i seguit», dins Revista de la Safor, núm. 1, CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2009. 

VORA SIS SEGLES DEL COMTAT D'OLIVA

De Nàpols estant, el rei Alfons V el Magnànim va atorgar el títol de Comte d'Oliva a Francesc Gilabert de Centelles i Riu-Sech el 14 d'abril de 1449, en reconeixement als mèrits i serveis d'aquest i dels seus avantpassats en favor de la Corona. Al segle XVI, el comtat d'Oliva quedà unit al ducat de Gandia, el de la família Borja. Ja al segle XVIII, la duquessa de Gandia i comtessa d'Oliva, María Josefa de la Soledad Alonso-Pimentel, es va casar amb el duc d'Osuna, amb la qual cosa la dignitat nobiliària quedava incorporada a la casa d'Osuna per mitjà del quinzé comte, Pedro de Alcántara Téllez-Girón.

Maqueta del palau comtal d'Oliva
(Museu Arqueològic d'Oliva)

A continuació podeu veure un quadre amb la successió del títol de Comte d'Oliva des de la seua creació fins al dia de hui. Juntament amb el nom de cada titular hem inserit, entre parèntesis, els anys de naixement i mort de la persona.

  

NUM. D'ORDE	TITULAR	PARENTIU RESPECTE DE L'ANTERIOR TITULAR
I	Francesc Gilabert de Centelles Riu-Sech i de Queralt (1408-1480)	---
II	Serafí de Centelles Riu-Sech i Ximénez de Urrea (1462-1536)	Fill
III	Francesc Gilabert de Centelles Riu-Sech i Fernández de Heredia (1499-1550)	Nebot
IV	Pere de Centelles Riu-Sech i Folch de Cardona (1537-1569)	Fill
V	Magdalena de Centelles Riu-Sech i Folch de Cardona (1529-1596)	Germana
VI	Francisco Tomás de Borja y Centelles (1551-1595)	Fill
VII	Carlos Francisco de Borja-Centelles y Fernández de Velasco (1573-1632)	Fill
VIII	Francisco Diego de Borja-Centelles y Doria-Carreto (1596-1664)	Fill
IX	Francisco Carlos de Borja-Centelles y Doria-Colonna (1626-1665)	Fill
X	Pascual Francisco de Borja-Centelles y Ponce de León (1653-1716)	Fill
XI	Luis Ignacio Fco. de Borja-Centelles y Fernández de Córdoba (1673-1740)	Fill
XII	María Ana Antonia de Borja-Centelles y Fernández de Córdoba (1676-1748)	Germana
XIII	Francisco Alonso Pimentel-Vigil de Quiñones y Borja-Centelles (1706-1763)	Nebot
XIV	María Josefa de la Soledad Alonso Pimentel y Téllez-Girón (1752-1834)	Filla
XV	Pedro de Alcántara Téllez-Girón y Beaufort-Spontin (1810-1844)	Nét
XVI	Mariano Francisco Téllez-Girón y Beaufort-Spontin (1814-1882)	Germà
XVII	María del Rosario Téllez-Girón y Fernández de Velasco (1840-1896)	Neboda segona
XVIII	Bernardina Roca de Togores y Téllez-Girón (1868-1942)	Filla
XIX	Ramón Escrivá de Romaní y Roca de Togores (1902-1936)	Fill
XX	Francisco de Borja Escrivá de Romaní y Roca de Togores (1897-1957)	Germà
XXI	Francisco de Borja Escrivá de Romaní y Olano (1930-1979)	Fill
XXII	Francisco de Borja Escrivá de Romaní y Morales (1968)	Fill

Font: elaboració pròpia.

FRANCESC CISCAR: MARÍ, POLÍTIC I ESCRIPTOR

Francesc Císcar i Císcar va nàixer a Oliva l'1 de març 1762 al si d’una família noble. Era germà de l’almirall Gabriel Císcar i nebot de Gregori Maians. En 1778, i seguint els passos del germà, va ingressar en la Companyia de Guàrdies Marines de Cartagena. Més tard formà part de diverses expedicions per Espanya i Amèrica, i va ajudar en l’elaboració de les cartes marítimes de la Península. En 1781, com a oficial de Marina, participà en la batalla de Pensacola (actualment Florida, als EUA) per recuperar-la del control britànic. Amb el grau de tinent de navili fou destinat a l’Observatori Astronòmic en 1787 i, un any després, va exercir de professor de navegació a Cartagena. L’any 1795 va abandonar l'Armada davant la impossibilitat de poder embarcar.

En 1807 va reingressar en l’exèrcit i destinat al Consell Superior de Marina. L'any següent es produí la invasió napoleònica de la Península. El 2 de maig, dia de l’alçament popular contra les tropes invasores, Císcar era a Madrid i ràpidament marxà a Cartagena. Amb la derrota dels francesos a Bailén al mes de juliol, va tornar a la capital, la qual no pogué defendre del setge francés. Va fugir per la carretera de Móstoles en companyia del brigadier Antonio Pareja, però una unitat de cavalleria els va captivar. Fou empresonat i maltractat. Tot seguit va ser traslladat a Madrid i posat a disposició del ministre de Marina, José de Mazarredo, però davant d’aquest es negà a jurar fidelitat al rei Josep I Bonapart. Com que no gosava de bona salut, Císcar va sol·licitar permís al ministre per «prendre les aigües» al balneari de Trillo (Guadalajara). D'allí aconseguí escapar en un descuit dels vigilants i s'encaminà a València, on va quedar a les ordres del capità general José de Caro. 

En les eleccions de 1810 va assolir l'acta de diputat a Corts pel Regne de València i, al mes d'agost, marxà a San Fernando (Cadis) per participar en l’assemblea constituent que redactaria la Constitució de 1812. Císcar fou elegit president de les Corts el 24 de desembre de 1812, càrrec que va exercir durant un mes. Sota la seua presidència, les Corts van abolir el Tribunal de la Inquisició per considerar-lo incompatible amb la nova Carta Magna. En l'aspecte polític, Císcar fou un diputat liberal que creia en el constitucionalisme com a element de pacificació de les províncies d'ultramar. El seu treball com a parlamentari es va desenvolupar en les comissions de Marina i Publicació de Documents Reservats.

El jurament de les Corts de Cadis
(Oli de José Casado de Alisal)

En les Corts Ordinàries de 1813 va ser diputat suplent. Aqueix any formà part de la comissió encarregada de proposar la quarta Junta de Regència, de la qual formaria part el seu germà Gabriel. Amb la repressió absolutista de 1814, escomesa a la tornada de Ferran VII, fou inculpat en un informe que denunciava un possible intent d'assassinat del rei i la posterior proclamació de la república, però l’assumpte no va tenir major transcendència. En juny de 1814 va sol·licitar llicència per a romandre a Oliva per raons de salut, encara que tot indica que fou la fèrria voluntat del monarca qui el va tenir confinat al poble fins a 1820. Malgrat això, en 1815 va assolir el grau de brigadier de l’Armada.

Durant el Trienni Liberal (1820-1823) fou novament diputat a Corts per València en les legislatures de 1820, 1821 i 1821-1822. Aquest darrer any va ser nomenat comissari provincial d’Artilleria de Marina amb destí a Cartagena, càrrec que va exercir fins a 1827; posteriorment, va tornar a Madrid en comissió de servei. L’any 1829 fou nomenat cap d’esquadra i des de 1930 va estar vocal de la Junta Superior del Govern de l’Armada. Fou distingit amb la Gran Creu de la Reial i Militar Orde de Sant Hermenegild. És autor de diverses obres de caràcter militar, entre les quals destaquen: Reflexiones sobre las máquinas y maniobras del uso a bordo (Madrid, 1791), Tratado de artillería de marina para el uso de los individuos de la brigada real del mismo cuerpo, escrito de real orden (Madrid, 1829) i Reglamento que debe observarse para el arqueo o medida de las capacidades interiores de los buques de todas clases (Madrid, 1831). Una semblança de l’època el definia com un «escelente hombre, con perdón de su apellido: árido, largo y chupado; pero marino duro y valiente, de mirar fiero, y de genio revesado».[1]

Francesc Císcar va morir el 8 de març de 1833 a Madrid, comptava setanta-un anys. Malauradament, la seua personalitat sempre ha estat eclipsada per la fama del seu germà Gabriel, però he considerat just rendir-li quatre lletres com a homenatge. Oliva deu conéixer el rellevant fill del poble que va contribuir al naixement de la primera constitució promulgada a Espanya: la de 1812, també coneguda com la Constitució de Cadis o la Pepa, per haver-se aprovat el dia de Sant Josep. A l’últim, cal dir que a San Fernando (Cadis) té dedicat un carrer, retolat «Calle del diputado Císcar».

 
 
 
 
[1] Condiciones y semblanzas de los diputados a Cortes para la legislatura de 1820 y 1821, Madrid, 1821.