FRANCESC MAIANS, GENERAL DEL SACRE IMPERI GERMÀNIC

La Guerra de Successió española va enfrontar Felip de Borbó, duc d’Anjou, amb l’arxiduc Carles d’Àustria, tots dos pretendents a la Corona d’Espanya després de la mort del rei Carles II. L’estudi d’aquest període històric ens ha permés aprofundir en la figura d’un militar oliver que va participar en la guerra i que posteriorment va patir la repressió contra els vençuts. El seu nom era Francesc-Josep Maians del Pero. Gràcies a un company d’armes, Francesc de Castellví, coneixem alguns trets de la seua vida. Altres informacions ens han arribat a través dels treballs que diversos historiadors han dut a terme en els darrers anys.

Francesc Maians va nàixer al segle XVII. Segons relatava Gregorio Mayans y Siscar en una carta escrita el 1761, aquest militar pertanyia a una família honrada d’Oliva que havia residit al castell de Rebollet i que, malgrat compartir cognom amb ell, no els unia cap vincle familiar. Maians es va incorporar a l’exèrcit al servei del rei Carles II; la mort sense descendència del monarca provocà el conflicte dinàstic entre Borbons i Àustries.

L’any 1705, Maians capitanejava dues companyies borbòniques a Lleida, però ben prompte canvià de bàndol i s’incorporà a l’exèrcit de l’arxiduc. El 1706 ja era sergent major del Regiment d’Infanteria de València, unitat en què també servia un altre oliver, el tinent coronel Gabriel Ripoll. Entre 1709 i 1710 participà en la fortificació de la ciutat d’Estadilla (Osca), i el 1712 fou comandant a Falset (Tarragona). A l’estiu de 1713 va ser nomenat tinent coronel del Regiment d’Infanteria Mare de Déu dels Desemparats, una unitat creada per a defensar Barcelona i comandada per oficials valencians.

La ciutat comtal fou assetjada i finalment conquerida per les tropes filipistes sota el comandament del duc de Berwick. Després de la capitulació, tot i haver promés que no aplicaria represàlies contra els vençuts, Berwick ordenà la detenció dels caps militars austriacistes. Maians, junt amb altres dotze oficials, va ser traslladat al castell de Santa Bàrbara d’Alacant. Posteriorment, per ordre de Felip V i a instàncies del capità general de València, fou allunyat de terres valencianes. Ell i els seus companys van ser enviats a Pamplona en un viatge que durà un mes, engrillonats dia i nit. En arribar-hi, s’ordenà la seua incomunicació absoluta. Durant sis mesos romangueren aïllats i a les fosques, circumstància que li provocà una greu pèrdua de visió. A més, les dures condicions carceràries els causaren nombroses malalties i els obligaren a vendre les seues pertinences per poder alimentar-se. El 1719, tots foren reagrupats a l’Alcàsser de Segòvia.

Durant els darrers anys de captiveri, Maians, malgrat el seu estat físic, ajudava un altre penat, el coronel Vicent-Josep Torres Eiximeno, antic company de regiment, que no podia alçar-se del llit. Ambdós subsistien gràcies als escassos diners que rebia Torres. El novembre de 1724 se’ls permeté eixir de l’Alcàsser durant el dia, i l’alliberament definitiu arribà el 2 d’octubre de 1725, arran de la signatura de la Pau de Viena de 1725 entre Àustries i Borbons.

Una vegada en llibertat, Maians tornà a casa per retrobar-se amb la família, que vivia en la penúria després de la confiscació dels seus béns. Posteriorment, tots plegats s’exiliaren a Viena, on l’arxiduc Carles, ja convertit en Carlos VI, el nomenà coronel de l’exèrcit imperial i li assignà una pensió de 152,5 florins mensuals. L’any 1752 fou ascendit al grau de general de batalla i, el 1754, rebé un títol nobiliari, el de comte de Maians. Es desconeix la data de la seua mort.

Fins ací tot el que sabem de la vida d’aquest militar, que es mantingué fidel a la causa per la qual va lluitar, malgrat la dura repressió que patí. Francesc Maians, comte i general del Sacre Imperi Romanogermànic, és un personatge digne d’ocupar un lloc d’honor entre els olivers il·lustres.

Nota: Imatge idealitzada del general Francesc Maians.

GABRIEL CISCAR I EL CID CAMPEADOR

Almenys en dues ocasions, Gabriel Ciscar i Ciscar ha estat protagonista d’aquest blog. Nascut a Oliva la vespra de Sant Josep del 1760, l'insigne marí, científic, polític i tres vegades regent d'Espanya constitueix un profund motiu d’orgull per a la seua ciutat natal, com ho evidencia el monument que els seus conciutadans li dedicaren a la plaça de l’Ajuntament l’any 1932. En un nivell de rellevància intel·lectual comparable cal situar-hi l'erudit Gregori Maians, cosí germà del seu avi matern Carlos i figura cabdal de la Il·lustració valenciana.

Tot oliver hauria de conéixer la trajectòria vital de Gabriel Ciscar i comprendre les vicissituds personals que marcaren la seua existència. Per això convide el lector interessat a aprofundir en la seua biografia mitjançant la lectura de l’obra més completa que se li ha dedicat fins ara: El Regente Gabriel Ciscar, de l'historiador Emilio La Parra López.

En aquesta ocasió voldria aportar algunes dades sobre la seua ascendència, ja que el segon cognom de l'avi Carlos era Ramírez d’Arellano, un llinatge amb una història especialment suggestiva.

Abans, però, convé evocar un episodi clau de la nostra història medieval: la batalla de Bairén. El gener del 1097, per les engires de Gandia, les tropes combinades del Cid Campeador i del rei Pere I d’Aragó derrotaren un poderós contingent almoràvit que avançava cap a València amb la intenció de reconquerir-la. La victòria cristiana, afavorida per la posició estratègica del terreny, frenà temporalment l’ofensiva musulmana i consolidà el domini del Cid sobre la ciutat.

El Cid, un malson per als almoràvits i avantpassat de Ciscar.

Pocs anys després, vers el 1099, una de les filles del Cid, Cristina Rodríguez —anomenada "doña Elvira" en el Cantar de mio Cid—, es casà amb l’infant Ramir Sanxes de Pamplona, senyor de Montsó i net del rei Garcia Sanxes III, membre de la dinastia Ximena que regnà a Pamplona i Navarra des de l’any 905 fins al 1234. Un net del matrimoni, Sanç Sanxes Ramírez, rebria al segle XII el senyoriu d’Arellano, vila navarresa de la qual prengué el nom i que acabaria originant el cognom compost Ramírez d’Arellano. 

Amb el pas dels segles, aquesta noble nissaga s’estengué cap al sud i, al segle XVI, s’establí a Dénia de la mà de la distingida família Sandoval. A començaments del segle XVII hi trobem documentat Antonio Ramírez d’Arellano, procurador i governador general del marquesat de Dénia. El llinatge es perpetuà a través de la seua neta, Teresa Ramírez d’Arellano, que es casà amb l'oliver Pedro Ciscar el 1688. D’aquest matrimoni naixeria l'avi matern de Gabriel Ciscar: Carlos Ciscar Ramírez d’Arellano, batejat a l’església de Santa Maria la Major d’Oliva l’any 1690.

Vista de la vila d'Arellano (Google Maps).

A la llum d’aquestes dades, queda confirmat el vincle genealògic que uneix Gabriel Ciscar amb la monarquia navarresa medieval i, indirectament, amb el llegendari Cid Campeador, una filiació que confereix una dimensió simbòlica addicional al prestigi del seu nom i a la memòria històrica d’Oliva.

SALA: UN LLINATGE DE CONQUESTA A OLIVA

Llinatge d’antic solar català que passà al Regne de València durant l’Edat Mitjana. Els heraldistes García Carraffa, en tractar l’origen d’aquest cognom en la seua magna obra El solar catalán, valenciano y balear, afirmen:

Linaje muy antiguo de Cataluña, de donde pasó a los reinos de Valencia, Mallorca y Aragón. Entre las casas catalanas de este apellido más principales figuran las que radicaron en […] el lugar de Folgueroles, del partido judicial de Vic, […].  

 

Al reino de Valencia pasaron los Sala en los primeros tiempos del rey aragonés don Jaime I «el Conquistador», y se establecieron en la villa de Oliva, del partido judicial de Gandía (Valencia). Allí fundaron la noble casa solar de este apellido, de la que dimanó la rama, muy principal, que trasladó su residencia y edificó nueva casa solariega en la villa de Pego (Alicante). […]

Seguidament, en descriure l’escut d’armes dels Sala establits a Oliva, els mateixos autors indiquen: 

Los Sala valencianos de las casas de las villas de Oliva y Pego traen las mismas armas que la casa catalana del lugar de Folgueroles […].

Aquestes armories, comunes a les cases de Folgueroles i Oliva, adopten la descripció heràldica següent:

En camper d’atzur, una barra de gules filetejada d’or, carregada de cinc estreles d’argent i acompanyada en cap d’una sala o galeria del mateix metall, aclarida de sable i sumada d’una ala també d’argent clapejada de gules, i en punta d’un castell de tres torres, d’argent, aclarit de sable i maçonat d’argent.

A Folgueroles, aquest blasó era visible tant en una casa com en una lauda sepulcral. El fet que els Sala d’Oliva ostentaren el mateix emblema heràldic podria indicar aquesta localitat catalana com a possible lloc d’origen del llinatge.

Si ens cenyim a la documentació històrica relativa al Regne de València, el cognom Sala apareix ja en la nòmina de pobladors de Montesa i Vallada corresponent a l’any 1289. Pel que fa a la vila d’Oliva, és l’historiador José Bordes, autor de La vila d’Oliva al segle XV, qui identifica Joan i Pere Sala entre els habitants del Quatre-cents, exercint respectivament els oficis de llaurador i peraire. En alguns estudis d’heràldica, se’ls considera germans i són citats amb el tractament de «magnífic», forma honorífica que indicava la distinció social pròpia de «ciutadans» o d'elements del patriciat urbà. Almenys dos membres d’aquesta nissaga ocuparen el càrrec de justícia d’Oliva: Jeroni Sala, l’any 1589, i Bartomeu Sala, l’any 1598.

La casa solar de Pego fou fundada per l'oliver Pere Sala Gomar, ciutadà, que es casà amb la pegolina Jerònima Torra Pintor l’any 1599. Un descendent seu, també ciutadà i capità de les milícies urbanes de la vila de Pego, anomenat Pere Pasqual Sala Banyuls, obtingué executòria d’hidalguía l’any 1764, fet que confirmava oficialment la noblesa del llinatge.

Diversos membres de la casa de Pego exerciren càrrecs destacats en la vida pública, entre els quals citarem:

Pedro Pascual Sala y Ciscar (1817-1901), advocat, diputat a Corts i senador. Fou un dels majors contribuents de la província d'Alacant. Es casà a Benissa l’any 1850 amb Josefa Feliu i Abargues (1823-1853).

Pascual Sala y Feliu (1679-1731), eclesiàstic i doctor en Filosofia i Teologia. Fou pavorde i rector de la Sagrada Escriptura, beneficiat de la parròquia de Sant Andreu Apòstol de València, qualificador del Sant Ofici, examinador sinodal de l'Arquebisbat de València i autor de diverses obres de caràcter religiós. 

José Juan Torres y Sala (1886-1924), advocat, diputat a Corts i senador. Es casà a València l’any 1916 amb Maria Lliberós Raval.

Juan Bautista Torres y Sala (1892-1974), advocat, naturalista, filatelista i polític; cavaller de la Reial Maestrança de Cavalleria de València; cavaller de la Reial Germandat del Sant Calze; membre del Cos de la Noblesa Valenciana; cavaller del Reial Cos de la Noblesa, antic Braç Militar del Principat de Catalunya; director corresponent del Centre de Cultura Valenciana; vicepresident de la Diputació Provincial d’Alacant; alcalde de Pego (1930-1931); diputat a Corts (1933-1936) i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de València (1943-1947). Fou condecorat amb la Medalla de Sofriments per la Pàtria, la Medalla de la Campanya amb distintiu de Vanguardia, la Creu Roja del Mèrit Militar i la Creu de Guerra. Autor de Catálogo de la colección entomológica "Torres Sala" de coleópteros y lepidópteros de todo el mundo (2 volums). Es casà a Dénia, el juny de 1918, amb María del Dulce Nombre Morand y Carbonell.

A la vila de Pego es conserva el Portal de Sala, situat al carrer de Sant Doménec, únic element patrimonial que resta dels tres portals que permetien accedir al clos de la vila en època medieval i que ha mantingut una denominació tradicional vinculada a aquesta família.

Finalment, no es pot descartar que al segle XV hi haguera a Oliva altres famílies Sala diferents de la que ací s'ha estudiat.

EL LLINATGE SALORT A OLIVA

Salort, documentat també amb les variants Salord i Sort, és un cognom de possible origen toponímic que remet al municipi ilerdenc de Sort, capital de la comarca catalana del Pallars Sobirà. Diversos estudis sobre la toponímia pirinenca han assenyalat que a les valls del Pirineu català es parlava èuscar abans de l’arribada dels romans a la península Ibèrica, fet que explicaria l’origen prellatí d’alguns topònims d’aquesta zona.

Els estudiosos han intentat determinar el significat del topònim Sort, un lloc que en la documentació medieval apareix esmentat amb les formes Saort o Sabort. D’una banda, Rafel Salord, membre de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Barcelona, n’ha defensat l’etimologia èuscara i el relaciona amb la forma sal-ur, amb el significat de ‘devesa prop del riu’. D’altra banda, el lingüista Joan Coromines també en sosté l’origen èuscar, però proposa una etimologia diferent, derivada de suburiti, interpretada com ‘la vall del poble amb pont’. No obstant això, considera que Salort podria derivar del nom germànic Zilward o bé d'un malnom morisc.

El cognom passà als regnes de Mallorca i de València arran de la conquesta cristiana encapçalada per Jaume I al segle XIII. Pel que fa a la branca mallorquina, cal mencionar el capità Bernat Salort, que participà en la conquesta de Menorca l’any 1287, així com Joan Salort, ennoblit pel rei Felip II per la seua actuació valerosa contra els turcs durant l’assetjament de la ciutadella menorquina el 1558. En l’aristocràcia espanyola contemporània destaca el menorquí Carlos de Salort Sintes, comte de Torre Saura i descendent de l’esmentat Bernat.

Vista del municipi de Sort
(Oficina de Turisme de Pallars Sobirà)

En relació amb l'antic Regne de València, és pertinent mencionar les conegudes Trobes, escrites per mossén Jaume Febrer, entre les quals n’hi ha una dedicada al cavaller Pere Salort; tanmateix, la historiografia ha considerat apòcrifa aquesta obra. Altres fonts documentals, però, mencionen Arnau Salort com a membre de la host de Jaume I en la presa de Xàtiva al segle XIII. Ja al segle XIV es documenta el cognom Sort a la ciutat de València en la persona de Pere Sort. Paral·lelament, a Catalunya consta Francesch Salort com a jurat del Consell de Cent de Barcelona l’any 1350.

Si ens centrem en la presència del cognom a la vila d’Oliva, cal assenyalar que no hi ha constància que derive directament de la branca balear, almenys pel que fa als repobladors procedents de les illes arribats al Regne de València després de l’expulsió dels moriscos l’any 1609. A més, la documentació històrica assenyala que el 1558 residia a la Vila cristiana d’Oliva Gaspar Salort, i que el 1610 hi vivia també Mateu Salort, casat amb Magdalena Segura. Per contra, el cens de 1646 menciona entre els pobladors, com a caps de casa o foc, Francesc i Vicent Salort.

En l’àmbit eclesiàstic, el primer bateig documentat a Oliva d’un individu amb aquest cognom es registra l'any 1615 als llibres parroquials de Sant Roc i correspon a Francesc Salort Colomer, fill de Vicent Salort i Caterina Colomer (el nom i cognom de la mare podria indicar un possible origen balear). Així mateix, el casament a l’església de Santa Maria, el 1625, d’una filla d’aquest matrimoni, de nom Jacinta, inicia la inscripció del cognom Salort en els registres matrimonials d’Oliva.

Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística corresponents a 2026, només 634 persones duen Salort com a primer cognom a tot Espanya. En aquest context, Oliva és el municipi amb la major concentració de portadors, amb una taxa del 2,51 per mil de la població. El cognom també es manté, tot i que amb una presència més reduïda, en altres municipis de la Comunitat Valenciana com Gandia, Dénia o Xàbia, entre d’altres. En aquest àmbit convé recordar igualment l’historiador Salvador Salort Vives, nascut a Els Poblets l’any 1947.

LA PLAÇA DE BAIX O EMPEDRADA

L’actual plaça de l’Ajuntament ha anat mudant de nom al llarg de la seua història. Durant la Segona República fou plaça de la Constitució; més tard, en època franquista, la rebatejaren com a «plaza de los Mártires». Amb la democràcia recuperà una denominació institucional i passà a dir-se, senzillament, plaça de l’Ajuntament. Tanmateix, històricament ha estat retolada amb diversos noms: plaça del Pou de la Vila, del Pou Davall, del Consell, Empedrada o de Baix; aquesta última en contraposició amb la plaça de Dalt (o Enrajolada), coneguda hui com a plaça de l'Església o de Santa Maria. 

L’any 1966, el número 42 del periòdic local Sant’Ana publicà una fotografia de la plaça datada el 1923. Segons indicava la mateixa publicació, la imatge formava part d’una acta notarial «para dar fe de que dicha plaza no había sido pavimentada». En la fotografia, en blanc i negre i amb poca qualitat, s’hi observa un grup de persones posant davant d’un templet que, d’acord amb el periòdic, s'alçà durant el mandat de l’alcalde Juan Sancho, probablement en el bienni 1913-1915. Completa l’escena un bastiment de fusta adossat a la façana de l’edifici cantoner del carrer Major, on hui s’ubica la farmàcia Català.

Sempre m’han semblat suggeridores, aquestes instantànies antigues: són finestres obertes des d'on guaitar un món que ja no existeix. Com que no és possible viatjar en el temps per plantar-nos en aquell 1923, vaig optar per una altra forma d'aproximació. Amb l'ajuda de la Intel·ligència Artificial, vaig eliminar de la fotografia les figures humanes i la bastida, i vaig recrear l’aspecte que potser oferia la plaça en aquell moment. El resultat fou sorprenent. De fet, el tractament digital revelà, fins i tot, un detall que m’havia passat per alt: damunt la teulada de l’antic edifici que albergava la presó s’albira la part superior del campanar de Santa Maria, encara sense rellotge. Tot seguit, el lector pot comprovar el resultat de la imatge processada digitalment.

Sens dubte, les noves tecnologies ofereixen avantatges notables en nombrosos àmbits de la vida quotidiana. La Intel·ligència Artificial es troba encara en una fase incipient, però ja és capaç de proporcionar resultats que fins fa ben poc semblaven impensables. A continuació, s'insereix la fotografia original per tal de comparar-la amb la imatge tractada digitalment.

     

  

 

    

LA BÉSTIA MARINA DEL 1761

Gregori Maians, erudit i figura destacada de la Il·lustració valenciana, deixa sovint constància que qualsevol incident ocorregut a l’Oliva del segle XVIII adquiria, per si mateix, la categoria de fet digne de ser consignat. Home del seu temps, àvid de coneixement i obert a l’observació racional de la realitat, Maians mostrava interés per tot allò que despertava la seua curiositat intel·lectual. 

El 13 d’abril de 1761, quan es trobava a pocs dies de complir seixanta-dos anys, prengué paper i ploma per a comunicar al seu amic Felipe Seguer un succés singular esdevingut a la mar d’Oliva alguns dies abans. Seguer, clergue doctorat en Teologia, exercia aleshores de prepòsit de la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri.

 

El motiu de la missiva era l’aparició d’una béstia marina a la mar d’Oliva, pels voltants de la séquia del Vedat. L’animal havia emergit panxa cap amunt el dijous 2 d’abril. Un grup de joves s’hi apropà amb un esquif i no dubtà a disparar-li diversos trets d’escopeta. A més, un d’ells el ferí repetidament amb una espasa de més d’un metre de fulla, fet que provocà una abundant hemorràgia i desencadenà una reacció violenta de l’animal, que colpejà l’embarcació amb la cua abans d’endinsar-se novament en la mar. Poc després, la béstia tornà i quedà encallada entre el Gorg i la séquia del Vedat, on finalment va morir.

 

Assabentat de l’incident, el dia 4 Maians no dubtà a cercar una barca per acostar-se a l'animal i esbrinar la seua naturalesa. Calculà que mesurava «más de ochenta i quatro palmos valencianos», és a dir, més de dèneu metres de llargària, i en feu la descripció següent:

 

Es macho, carece de escamas i de pelos. Su cuero es mui recio i liso, de color negrisco, a cada costado tiene un alón tornilloso para su mayor flexibilidad que, al parecer, le servían como de remos. La cola también es tomillosa, o cartilaginosa, hendida en las patas que formarían una grande capa. Le servía de palanca para nadar; i assí es llana i contrapuesta a la superficie. Es espaldada i corpulenta, no tan oval como la orca, ni tan delgada, junto a la cola, como la ballena. Se distingue de entrambas en la cabeza, que es como un quadrado prolongado, quitándole la agudeza de los ángulos. En la parte inferior de ella tiene quijadas bajas armadas de dientes, i las superiores sin ellas i con agugeros para recibirlas i encajonarlas. A la parte izquierda de la cabeza tiene una canal por donde echa el agua que recibe.

El catxalot és la balena més grossa dels cetacis amb dents.

La carta es tancava amb una petició a Seguer perquè consultara «libros de peces, dónde quizá hallará su propio nombre i las circunstancias que omito». Abans d’acomiadar-se, però, Maians encara afegí una reflexió final: «alabemos a Dios que crió estos grandes peces».

 

Mercés a la detallada descripció que fa Maians de l’animal, hui és relativament senzill identificar-lo. Les seues característiques morfològiques permeten afirmar que es tracta d’un cetaci, concretament d’un catxalot mascle adult (Physeter macrocephalus), un mamífer que en èpoques històriques era bastant comú a la Mediterrània. Actualment, la seua presència és molt més escassa i l’espècie es troba classificada com a vulnerable, amb poblacions genèticament aïllades que habiten aigües profundes.