GABRIEL CISCAR I EL CID CAMPEADOR

Almenys en dues ocasions, Gabriel Ciscar i Ciscar ha estat protagonista d’aquest blog. Nascut a Oliva la vespra de Sant Josep del 1760, l'insigne marí, científic, polític i tres vegades regent d'Espanya constitueix un profund motiu d’orgull per a la seua ciutat natal, com ho evidencia el monument que els seus conciutadans li dedicaren a la plaça de l’Ajuntament l’any 1932. En un nivell de rellevància intel·lectual comparable cal situar-hi l'erudit Gregori Maians, cosí germà del seu avi matern Carlos i figura cabdal de la Il·lustració valenciana.

Tot oliver hauria de conéixer la trajectòria vital de Gabriel Ciscar i comprendre les vicissituds personals que marcaren la seua existència. Per això convide el lector interessat a aprofundir en la seua biografia mitjançant la lectura de l’obra més completa que se li ha dedicat fins ara: El Regente Gabriel Ciscar, de l'historiador Emilio La Parra López.

En aquesta ocasió voldria aportar algunes dades sobre la seua ascendència, ja que el segon cognom de l'avi Carlos era Ramírez d’Arellano, un llinatge amb una història especialment suggestiva.

Abans, però, convé evocar un episodi clau de la nostra història medieval: la batalla de Bairén. El gener del 1097, per les engires de Gandia, les tropes combinades del Cid Campeador i del rei Pere I d’Aragó derrotaren un poderós contingent almoràvit que avançava cap a València amb la intenció de reconquerir-la. La victòria cristiana, afavorida per la posició estratègica del terreny, frenà temporalment l’ofensiva musulmana i consolidà el domini del Cid sobre la ciutat.

El Cid, un malson per als almoràvits i avantpassat de Ciscar.

Pocs anys després, vers el 1099, una de les filles del Cid, Cristina Rodríguez —anomenada "doña Elvira" en el Cantar de mio Cid—, es casà amb l’infant Ramir Sanxes de Pamplona, senyor de Montsó i net del rei Garcia Sanxes III, membre de la dinastia Ximena que regnà a Pamplona i Navarra des de l’any 905 fins al 1234. Un net del matrimoni, Sanç Sanxes Ramírez, rebria al segle XII el senyoriu d’Arellano, vila navarresa de la qual prengué el nom i que acabaria originant el cognom compost Ramírez d’Arellano. 

Amb el pas dels segles, aquesta noble nissaga s’estengué cap al sud i, al segle XVI, s’establí a Dénia de la mà de la distingida família Sandoval. A començaments del segle XVII hi trobem documentat Antonio Ramírez d’Arellano, procurador i governador general del marquesat de Dénia. El llinatge es perpetuà a través de la seua neta, Teresa Ramírez d’Arellano, que es casà amb l'oliver Pedro Ciscar el 1688. D’aquest matrimoni naixeria l'avi matern de Gabriel Ciscar: Carlos Ciscar Ramírez d’Arellano, batejat a l’església de Santa Maria la Major d’Oliva l’any 1690.

Vista de la vila d'Arellano (Google Maps).

A la llum d’aquestes dades, queda confirmat el vincle genealògic que uneix Gabriel Ciscar amb la monarquia navarresa medieval i, indirectament, amb el llegendari Cid Campeador, una filiació que confereix una dimensió simbòlica addicional al prestigi del seu nom i a la memòria històrica d’Oliva.

SALA: UN LLINATGE DE CONQUESTA A OLIVA

Llinatge d’antic solar català que passà al Regne de València durant l’Edat Mitjana. Els heraldistes García Carraffa, en tractar l’origen d’aquest cognom en la seua magna obra El solar catalán, valenciano y balear, afirmen:

Linaje muy antiguo de Cataluña, de donde pasó a los reinos de Valencia, Mallorca y Aragón. Entre las casas catalanas de este apellido más principales figuran las que radicaron en […] el lugar de Folgueroles, del partido judicial de Vic, […].  

 

Al reino de Valencia pasaron los Sala en los primeros tiempos del rey aragonés don Jaime I «el Conquistador», y se establecieron en la villa de Oliva, del partido judicial de Gandía (Valencia). Allí fundaron la noble casa solar de este apellido, de la que dimanó la rama, muy principal, que trasladó su residencia y edificó nueva casa solariega en la villa de Pego (Alicante). […]

Seguidament, en descriure l’escut d’armes dels Sala establits a Oliva, els mateixos autors indiquen: 

Los Sala valencianos de las casas de las villas de Oliva y Pego traen las mismas armas que la casa catalana del lugar de Folgueroles […].

Aquestes armories, comunes a les cases de Folgueroles i Oliva, adopten la descripció heràldica següent:

En camper d’atzur, una barra de gules filetejada d’or, carregada de cinc estreles d’argent i acompanyada en cap d’una sala o galeria del mateix metall, aclarida de sable i sumada d’una ala també d’argent clapejada de gules, i en punta d’un castell de tres torres, d’argent, aclarit de sable i maçonat d’argent.

A Folgueroles, aquest blasó era visible tant en una casa com en una lauda sepulcral. El fet que els Sala d’Oliva ostentaren el mateix emblema heràldic podria indicar aquesta localitat catalana com a possible lloc d’origen del llinatge.

Si ens cenyim a la documentació històrica relativa al Regne de València, el cognom Sala apareix ja en la nòmina de pobladors de Montesa i Vallada corresponent a l’any 1289. Pel que fa a la vila d’Oliva, és l’historiador José Bordes, autor de La vila d’Oliva al segle XV, qui identifica Joan i Pere Sala entre els habitants del Quatre-cents, exercint respectivament els oficis de llaurador i peraire. En alguns estudis d’heràldica, se’ls considera germans i són citats amb el tractament de «magnífic», forma honorífica que indicava la distinció social pròpia de «ciutadans» o d'elements del patriciat urbà. Almenys dos membres d’aquesta nissaga ocuparen el càrrec de justícia d’Oliva: Jeroni Sala, l’any 1589, i Bartomeu Sala, l’any 1598.

La casa solar de Pego fou fundada per l'oliver Pere Sala Gomar, ciutadà, que es casà amb la pegolina Jerònima Torra Pintor l’any 1599. Un descendent seu, també ciutadà i capità de les milícies urbanes de la vila de Pego, anomenat Pere Pasqual Sala Banyuls, obtingué executòria d’hidalguia l’any 1764, fet que confirmava oficialment la noblesa del llinatge.

Diversos membres de la casa de Pego exerciren càrrecs destacats en la vida pública, entre els quals citarem:

Pedro Pascual Sala y Ciscar (1817-1901), advocat, diputat a Corts i senador. Fou un dels majors contribuents de la província d'Alacant. Es casà a Benissa l’any 1850 amb Josefa Feliu i Abargues (1823-1853).

Pascual Sala y Feliu (1679-1731), eclesiàstic i doctor en Filosofia i Teologia. Fou pavorde i rector de la Sagrada Escriptura, beneficiat de la parròquia de Sant Andreu Apòstol de València, qualificador del Sant Ofici, examinador sinodal de l'Arquebisbat de València i autor de diverses obres de caràcter religiós. 

José Juan Torres y Sala (1886-1924), advocat, diputat a Corts i senador. Es casà a València l’any 1916 amb Maria Lliberós Raval.

Juan Bautista Torres y Sala (1892-1974), advocat, naturalista, filatelista i polític; cavaller de la Reial Maestrança de Cavalleria de València; cavaller de la Reial Germandat del Sant Calze; membre del Cos de la Noblesa Valenciana; cavaller del Reial Cos de la Noblesa, antic Braç Militar del Principat de Catalunya; director corresponent del Centre de Cultura Valenciana; vicepresident de la Diputació Provincial d’Alacant; alcalde de Pego (1930-1931); diputat a Corts (1933-1936) i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de València (1943-1947). Fou condecorat amb la Medalla de Sofriments per la Pàtria, la Medalla de la Campanya amb distintiu de Vanguardia, la Creu Roja del Mèrit Militar i la Creu de Guerra. Autor de Catálogo de la colección entomológica "Torres Sala" de coleópteros y lepidópteros de todo el mundo (2 volums). Es casà a Dénia, el juny de 1918, amb María del Dulce Nombre Morand y Carbonell.

A la vila de Pego es conserva el Portal de Sala, situat al carrer de Sant Doménec, únic element patrimonial que resta dels tres portals que permetien accedir al clos de la vila en època medieval i que ha mantingut una denominació tradicional vinculada a aquesta família.

Finalment, no es pot descartar que al segle XV hi haguera a Oliva altres famílies Sala diferents de la que ací s'ha estudiat.

EL LLINATGE SALORT A OLIVA

Salort, documentat també amb les variants Salord i Sort, és un cognom de possible origen toponímic que remet al municipi ilerdenc de Sort, capital de la comarca catalana del Pallars Sobirà. Diversos estudis sobre la toponímia pirinenca han assenyalat que a les valls del Pirineu català es parlava èuscar abans de l’arribada dels romans a la península Ibèrica, fet que explicaria l’origen prellatí d’alguns topònims d’aquesta zona.

Els estudiosos han intentat determinar el significat del topònim Sort, un lloc que en la documentació medieval apareix esmentat amb les formes Saort o Sabort. D’una banda, Rafel Salord, membre de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Barcelona, n’ha defensat l’etimologia èuscara i el relaciona amb la forma sal-ur, amb el significat de ‘devesa prop del riu’. D’altra banda, el lingüista Joan Coromines també en sosté l’origen èuscar, però proposa una etimologia diferent, derivada de suburiti, interpretada com ‘la vall del poble amb pont’. No obstant això, considera que Salort podria derivar del nom germànic Zilward o bé d'un malnom morisc.

El cognom passà als regnes de Mallorca i de València arran de la conquesta cristiana encapçalada per Jaume I al segle XIII. Pel que fa a la branca mallorquina, cal mencionar el capità Bernat Salort, que participà en la conquesta de Menorca l’any 1287, així com Joan Salort, ennoblit pel rei Felip II per la seua actuació valerosa contra els turcs durant l’assetjament de la ciutadella menorquina el 1558. En l’aristocràcia espanyola contemporània destaca el menorquí Carlos de Salort Sintes, comte de Torre Saura i descendent de l’esmentat Bernat.

Vista del municipi de Sort
(Oficina de Turisme de Pallars Sobirà)

En relació amb l'antic Regne de València, és pertinent mencionar les conegudes Trobes, escrites per mossén Jaume Febrer, entre les quals n’hi ha una dedicada al cavaller Pere Salort; tanmateix, la historiografia ha considerat apòcrifa aquesta obra. Altres fonts documentals, però, mencionen Arnau Salort com a membre de la host de Jaume I en la presa de Xàtiva al segle XIII. Ja al segle XIV es documenta el cognom Sort a la ciutat de València en la persona de Pere Sort. Paral·lelament, a Catalunya consta Francesch Salort com a jurat del Consell de Cent de Barcelona l’any 1350.

Si ens centrem en la presència del cognom a la vila d’Oliva, cal assenyalar que no hi ha constància que derive directament de la branca balear, almenys pel que fa als repobladors procedents de les illes arribats al Regne de València després de l’expulsió dels moriscos l’any 1609. A més, la documentació històrica assenyala que el 1558 residia a la Vila cristiana d’Oliva Gaspar Salort, i que el 1610 hi vivia també Mateu Salort, casat amb Magdalena Segura. Per contra, el cens de 1646 menciona entre els pobladors, com a caps de casa o foc, Francesc i Vicent Salort.

En l’àmbit eclesiàstic, el primer bateig documentat a Oliva d’un individu amb aquest cognom es registra l'any 1615 als llibres parroquials de Sant Roc i correspon a Francesc Salort Colomer, fill de Vicent Salort i Caterina Colomer (el nom i cognom de la mare podria indicar un possible origen balear). Així mateix, el casament a l’església de Santa Maria, el 1625, d’una filla d’aquest matrimoni, de nom Jacinta, inicia la inscripció del cognom Salort en els registres matrimonials d’Oliva.

Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística corresponents a 2026, només 634 persones duen Salort com a primer cognom a tot Espanya. En aquest context, Oliva és el municipi amb la major concentració de portadors, amb una taxa del 2,51 per mil de la població. El cognom també es manté, tot i que amb una presència més reduïda, en altres municipis de la Comunitat Valenciana com Gandia, Dénia o Xàbia, entre d’altres. En aquest àmbit convé recordar igualment l’historiador Salvador Salort Vives, nascut a Els Poblets l’any 1947.

LA PLAÇA DE BAIX O EMPEDRADA

L’actual plaça de l’Ajuntament ha anat mudant de nom al llarg de la seua història. Durant la Segona República fou plaça de la Constitució; més tard, en època franquista, la rebatejaren com a «plaza de los Mártires». Amb la democràcia recuperà una denominació institucional i passà a dir-se, senzillament, plaça de l’Ajuntament. Tanmateix, històricament ha estat retolada amb diversos noms: plaça del Pou de la Vila, del Pou Davall, del Consell, Empedrada o de Baix; aquesta última en contraposició amb la plaça de Dalt (o Enrajolada), coneguda hui com a plaça de l'Església o de Santa Maria. 

L’any 1966, el número 42 del periòdic local Sant’Ana publicà una fotografia de la plaça datada el 1923. Segons indicava la mateixa publicació, la imatge formava part d’una acta notarial «para dar fe de que dicha plaza no había sido pavimentada». En la fotografia, en blanc i negre i amb poca qualitat, s’hi observa un grup de persones posant davant d’un templet que, d’acord amb el periòdic, s'alçà durant el mandat de l’alcalde Juan Sancho, probablement en el bienni 1913-1915. Completa l’escena un bastiment de fusta adossat a la façana de l’edifici cantoner del carrer Major, on hui s’ubica la farmàcia Català.

Sempre m’han semblat suggeridores, aquestes instantànies antigues: són finestres obertes des d'on guaitar un món que ja no existeix. Com que no és possible viatjar en el temps per plantar-nos en aquell 1923, vaig optar per una altra forma d'aproximació. Amb l'ajuda de la Intel·ligència Artificial, vaig eliminar de la fotografia les figures humanes i la bastida, i vaig recrear l’aspecte que potser oferia la plaça en aquell moment. El resultat fou sorprenent. De fet, el tractament digital revelà, fins i tot, un detall que m’havia passat per alt: damunt la teulada de l’antic edifici que albergava la presó s’albira la part superior del campanar de Santa Maria, encara sense rellotge. Tot seguit, el lector pot comprovar el resultat de la imatge processada digitalment.

Sens dubte, les noves tecnologies ofereixen avantatges notables en nombrosos àmbits de la vida quotidiana. La Intel·ligència Artificial es troba encara en una fase incipient, però ja és capaç de proporcionar resultats que fins fa ben poc semblaven impensables. A continuació, s'insereix la fotografia original per tal de comparar-la amb la imatge tractada digitalment.

     

  

 

    

LA BÉSTIA MARINA DEL 1761

Gregori Maians, erudit i figura destacada de la Il·lustració valenciana, deixa sovint constància que qualsevol incident ocorregut a l’Oliva del segle XVIII adquiria, per si mateix, la categoria de fet digne de ser consignat. Home del seu temps, àvid de coneixement i obert a l’observació racional de la realitat, Maians mostrava interés per tot allò que despertava la seua curiositat intel·lectual. 

El 13 d’abril de 1761, quan es trobava a pocs dies de complir seixanta-dos anys, prengué paper i ploma per a comunicar al seu amic Felipe Seguer un succés singular esdevingut a la mar d’Oliva alguns dies abans. Seguer, clergue doctorat en Teologia, exercia aleshores de prepòsit de la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri.

 

El motiu de la missiva era l’aparició d’una béstia marina a la mar d’Oliva, pels voltants de la séquia del Vedat. L’animal havia emergit panxa cap amunt el dijous 2 d’abril. Un grup de joves s’hi apropà amb un esquif i no dubtà a disparar-li diversos trets d’escopeta. A més, un d’ells el ferí repetidament amb una espasa de més d’un metre de fulla, fet que provocà una abundant hemorràgia i desencadenà una reacció violenta de l’animal, que colpejà l’embarcació amb la cua abans d’endinsar-se novament en la mar. Poc després, la béstia tornà i quedà encallada entre el Gorg i la séquia del Vedat, on finalment va morir.

 

Assabentat de l’incident, el dia 4 Maians no dubtà a cercar una barca per acostar-se a l'animal i esbrinar la seua naturalesa. Calculà que mesurava «más de ochenta i quatro palmos valencianos», és a dir, més de dèneu metres de llargària, i en feu la descripció següent:

 

Es macho, carece de escamas i de pelos. Su cuero es mui recio i liso, de color negrisco, a cada costado tiene un alón tornilloso para su mayor flexibilidad que, al parecer, le servían como de remos. La cola también es tomillosa, o cartilaginosa, hendida en las patas que formarían una grande capa. Le servía de palanca para nadar; i assí es llana i contrapuesta a la superficie. Es espaldada i corpulenta, no tan oval como la orca, ni tan delgada, junto a la cola, como la ballena. Se distingue de entrambas en la cabeza, que es como un quadrado prolongado, quitándole la agudeza de los ángulos. En la parte inferior de ella tiene quijadas bajas armadas de dientes, i las superiores sin ellas i con agugeros para recibirlas i encajonarlas. A la parte izquierda de la cabeza tiene una canal por donde echa el agua que recibe.

El catxalot és la balena més grossa dels cetacis amb dents.

La carta es tancava amb una petició a Seguer perquè consultara «libros de peces, dónde quizá hallará su propio nombre i las circunstancias que omito». Abans d’acomiadar-se, però, Maians encara afegí una reflexió final: «alabemos a Dios que crió estos grandes peces».

 

Mercés a la detallada descripció que fa Maians de l’animal, hui és relativament senzill identificar-lo. Les seues característiques morfològiques permeten afirmar que es tracta d’un cetaci, concretament d’un catxalot mascle adult (Physeter macrocephalus), un mamífer que en èpoques històriques era bastant comú a la Mediterrània. Actualment, la seua presència és molt més escassa i l’espècie es troba classificada com a vulnerable, amb poblacions genèticament aïllades que habiten aigües profundes.

1927, L'AIGUA POTABLE ARRIBA A OLIVA

Durant el segle XX, la humanitat hagué de viure dues guerres mundials que causaren més de cent milions de morts. Tanmateix, també fou el  segle dels avanços científics, tecnològics, mèdics i socials, transformacions que alteraren radicalment la vida quotidiana i contribuïren a prolongar l’esperança de vida. A Oliva, alguns d’aquests progressos es feren visibles amb l’arribada de l’electricitat, el telèfon o l’aigua potable, entre altres millores. Hui voldria recordar el moment en què els olivers de llavors assistiren a la implantació del subministrament d’aigua potable a la ciutat, atés que prompte se’n commemorarà el centenari.

Llavador de la Mare de Déu d'Aigües Vives
(Foto colorejada. Arxiu Bolinches).

El 6 d’agost de 1927, l’Ajuntament d’Oliva aprovà en sessió plenària la concessió del servei d’aigua potable a l’empresari carcaixentí Pascual Bolinches Oroval. La premsa de l’època es feu ressò de la notícia i informà que la captació se situava aproximadament a un quilòmetre del nucli urbà i que l’aigua seria emmagatzemada en un depòsit construït a la muntanya de Santa Anna, des d’on una xarxa de distribució la conduiria a tots el barris del municipi. Les cròniques destacaven, així mateix, que les condicions higièniques i de salubritat serien les principals beneficiades, fet que comportaria una disminució progressiva de «las numerosas enfermedades producidas por los microbios patógenos que se cobijan en las aguas de los pozos superficiales».

Una dona faenejant a la font del carrer de Sant Isidre (arxiu V. Esteve).

La inauguració oficial del subministrament tingué lloc en juny de 1928, en el marc d'un solemne acte que comptà amb la participació de la banda de música de Carcaixent. Tot seguit entraren en funcionament diverses fonts públiques que abastien el conjunt de la població. En els anys següents es construïren llavadors públics, com el de la Mare de Déu d’Aigües Vives o el de les Fonts, una infraestructura que facilità notablement les tasques domèstiques, especialment la bugada. Amb el pas del temps, la xarxa d'aigüa potable s'estengué progressivament a tot el nucli urbà per tal de garantir el subministrament a totes les vivendes de la ciutat. 

SERAFÍ DE CENTELLES, EL COMTE POETA

Serafí de Centelles Riu-sech i Ximenes d’Urrea (1463-1536), III comte d’Oliva, destaca dins la noblesa valenciana del segle XVI per una vessant intel·lectual i literària notable, poc habitual entre els membres del seu estament. Integrat en un entorn cortesà culte i refinat, participà activament en la cultura humanista que s’estenia pel Regne de València en plena època renaixentista. Encara que no es conserva cap obra seua en volum independent, és reconegut com a poeta cultivat, capaç de conrear amb solvència la lírica de tradició castellana i les formes cortesanes. La seua obra, tot i fragmentària, evidencia un domini sòlid del llenguatge poètic i una sensibilitat literària que el situen entre els nobles escriptors que contribuïren a la difusió del gust renaixentista.

La seua participació en la vida intel·lectual del moment queda palesa, sobretot, en el fet que diverses composicions seues foren incorporades al Cancionero General d’Hernando del Castillo, la principal antologia poètica del seu temps, dedicada precisament al comte d'Oliva, tal com indica la rúbrica inicial: «Copilacio cancionero de obres en metro castellano de muchos i diversos autores dirigida al muy espectable / y magnifico señor / el señor conde de Oliva». La inclusió del comte d’Oliva en aquesta recopilació constitueix un testimoni eloqüent no sols del seu interès per les lletres, sinó també del reconeixement que obtingué dins els cercles literaris peninsulars. Aquest perfil intel·lectual contribueix a dibuixar la imatge d’un noble obert a les inquietuds humanistes i plenament inserit en la vibrant vida cultural del Renaixement valencià.

El Cancionero General, compilat per Hernando del Castillo i publicat per primera vegada en 1511, és una de les grans antologies poètiques de la literatura hispànica del primer Renaixement. L’obra reuneix centenars de composicions de nombrosos autors i ofereix una panoràmica excepcional dels gustos literaris de l’època. Estructurat en seccions temàtiques, inclou poesia amorosa, religió, sàtira, cançons de circumstàncies, glosses i composicions cortesanes en voga entre finals del segle XV i inicis del XVI. La importància del cançoner rau no sols en el seu volum i la varietat de gèneres, sinó també en el paper que exercí com a difusor dels models poètics del moment, consolidant una tradició lírica que mantingué la seua influència durant dècades. Que autors com Serafí de Centelles hi figuren mostra el caràcter obert i representatiu del recull, així com la seua funció de pont entre diferents cercles literaris de la monarquia hispànica.

Com a cloenda al post de hui, inserim una composició poètica del comte Serafí de Centelles inclosa en el Cancionero General.

Coplas del conde de Oliva sobre aquella palabra que dijo Pilatos a los judíos cuando les mostró a Jesucristo Nuestro Señor diciendo ecce homo.
 
Viendo que hervía la ira rabiosa
del pueblo cínico con tanta malicia
contra el Divino gran sol de justicia
con mente muy dura y muy ponzoñosa.
Al juez tan injusto intención piadosa
movió sus entrañas pudiendo forzarle
a buscar mil medios para liberarle
de muerte tan cruda y tan vergonzosa.
No vio el presidente ser claro y muy cierto
injusta la causa injusto el concierto.
 
Y así prosiguiendo su gana y deseo
pensando con esto que se apiadasen
mandó sus ministros muy mal acotasen
nuestro Dios y Hombre Jesús nazareno.
Oh, tú que formaste según que yo creo
los ángeles y hombres la tierra y el cielo
inmenso y eterno deífico celo
movió tu potencia sufrir lo que veo.
Sufrir te juzgase el que es condenado
a ti señor querrás sin culpa culpado.
 
Sufrir que te diesen dos mil bofetadas
sufrir muchas coces y golpes crueles
sufrir te mesasen las gentes infieles
sufrir ver tus carnes del todo rasgadas.
Sufrir que falleces / con manos atadas
de espinas corona y cetro en la mano
sufrir no quedase en ti lugar sano
las partes y el todo del todo dañadas.
Sufrir tú la púrpura vestir de risorio
siendo tú el gran príncipe del gran consistorio.
 
Creyendo Pilatos dejarlos contentos
mostrando las llagas de Jesús bendito
dijo ecce homo oh pueblo maldito
abasten ya tantos tormentos
pues claro se muestran los flacos cimientos
de donde procede vuestra gran dureza
sacada del centro de infernal crudeza
razón es que cesen vuestros argumentos.
Queréis que liberte a este rey vuestro
no señor que César es solo rey nuestro.
           
            Fin
 
Oh juez inconstante civil y muy triste
cruel y cobarde prescito abinicio
y tanto temías perder el oficio
que en crudo madero al justo pusiste.
Oh segundo Judas si tu no quisiste
haberle mancilla mirarás la madre
que pierde tal hijo su dios y su padre
aquel en quien solo su gloria consiste
y con una muerte mataste dos vidas
que estaban conjuntas atadas y unidas.

EL FOSSAR DE SANT ROC

La conquesta del Regne de València al segle XIII suposà l’assentament de població cristiana en un territori on vivia una majoria musulmana. Malgrat la convivència quotidiana, ambdues comunitats mantingueren pràctiques funeràries diferenciades i disponien de fossars propis. Entre els cristians, predominaven les tradicions medievals: cementeris situats al costat de les esglésies i soterraments individuals, amb fosses comunes per als més humils. Aquesta dinàmica general tingué també el seu reflex a Oliva, on els primers fossars cristians s’ubicaren a l’entorn de les parròquies de Santa Maria i Sant Roc.

L’origen d’aquesta última rau en l’antiga mesquita del Raval. Durant la revolta de les Germanies (1519–1522), els mudèjars foren forçats a convertir-se al cristianisme, conversió que fou confirmada en 1525 per l’autoritat eclesiàstica i ratificada per Carles I. El mateix any, un decret de la virreina Germana de Foix ordenà la consagració de totes les mesquites al culte cristià, i l'antic oratori del Raval va passar així a destinar-se a l’atenció espiritual dels cristians nous (moriscos). En aquest context, en 1535 es va crear oficialment la parròquia de Sant Roc. En una part del terreny annex, concebut inicialment com a cementeri, s’hi va construir al segle XVIII la capella del Santíssim Crist, espai que compartí funció funerària amb l’interior del temple.

Imatge del mur que delimitava l'antic fossar de Sant Roc (arxiu V. Esteve).

El segle XVIII introduí canvis decisius. Una Reial Cèdula de Carles III prohibí els enterraments dins dels temples i obligà a crear cementeris extramurs per motius d’higiene pública, en el marc de les reformes il·lustrades que buscaven reduir la insalubritat urbana. Tot i la resistència inicial, a Oliva la norma s’aplicà al segle XIX amb l'entrada en funcionament d'un cementeri ubicat als peus de la muntanya de Santa Anna. Aquest recinte va albergar inhumacions entre 1816 i 1926. 

En maig de 1913, una inspecció sanitària constatà la saturació i les males condicions del fossar de Santa Anna. Per aquest motiu, en 1923 l'Ajuntament d'Oliva va adquirir uns terrenys a la partida rural del l'Almuixic i va impulsar la construcció d'un nou cementeri, projectat per l'arquitecte Joaquín Aracil. A pesar d'alguns endarreriments, la nova necròpolis, sis vegades més gran que l'anterior, fou inaugurada el 18 de juliol de 1926. 

Amb el trasllat definitiu de les funcions funeràries al nou cementeri, el vell fossar de Sant Roc quedà progressivament sense ús. Finalment, sobre aquell espai, i seguint la traça de l'arquitecte Pedro Sentieri, s'alçà el Centre Parroquial El Fossar, inaugurat el 30 d'abril de 1975. Un edifici que, des d'aleshores, ha prestat un essencial servei a la comunitat parroquial.

EL LLINATGE COTAINA A OLIVA

En agost de 2019, publicàrem una entrada al blog titulada «Un grapat de cognoms moriscos», en el qual reflexionàvem sobre els llinatges d'origen morisc que romangueren a terres valencianes després de l'expulsió de 1609. A Oliva, n’hi ha dos que encara perviuen en bona part de la població: Cotaina i Santapau. 

Sis anys després d’aquella publicació, ens endinsem en l’origen del llinatge Cotaina amb la finalitat d’il·lustrar el procés que feu possible l'arribada d'aquest cognom a la nostra vila. Respecte al seu significat, contava Ana Labarta, catedràtica d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat de València, que el nom Cotaina deriva de Cotaila, un diminutiu àrab que significa «drapet». Tot fa pensar que, en un principi, es tractava d’un àlies que acabà fixant-se com a cognom.

Embarcament de moriscos a Dénia (interpretació d'un oli de V. Mestre).

L’estudi dels llibres parroquials de diferents poblacions ens ha permés identificar un morisquet anomenat Jeroni Cotayla, natural de Benissiclí, un llogaret del Castell de Guadalest. És possible que fora un infant pres als seus pares arran de la revolta de Laguar, i devia tindre entre sis i set anys quan fou manifestat a Orba en 1611, on restava sota la protecció de Martín de Sosa. En 1631, Jeroni Cotayla es casà a Murla amb Maria Saydet, tot i que residia a Orba, tal com confirma un cens de 1646.

Un fill del matrimoni, també anomenat Jeroni i nascut l’any 1632, es casà en 1652 amb Maria Farig, morisqueta d’Oliva. L’enllaç se celebrà a l’església de Santa Maria la Major. Aquest és el moment en què el cognom Cotayla —que posteriorment evolucionaria a les formes Cotayna i Cotaina— arriba a Oliva. Cal recordar que, en aquell temps, el senyoriu d’Orba pertanyia als comtes d’Oliva i que era habitual que els descendents de moriscos es casaren entre ells; per tant, no resulta gens estrany que el vincle senyorial entre ambdós territoris afavorira l'emparellament.

El primer fill del matrimoni, Nadal Cotayla Faraig, nasqué a Oliva en 1752 i fou el major de set germans. En definitiva, cal cercar en aquell xiquet d'Orba —i en la unió del seu fill Jeroni amb l’olivera Maria Faraig— el bressol de la nissaga de la qual descendeixen tots els Cotaina de la nostra ciutat.

L'ESTAFA DE L'ESTAMPETA

Hi ha una dita que assegura que el llest viu del tonto, i no seré jo qui la desmentisca, puix, des que el món roda, s’ha confirmat milions de vagades.

Antigament, una de les estafes més habituals a les capitals era el conegut «timo de la estampeta» o «del sobre», una argúcia en què els bergants aconseguien quedar-se amb els diners d’algun pobletà desprevingut a qui, per uns instants, semblava obrir-se-li la porta de la fortuna. Generalment, les víctimes eren captades en estacions de tren o altres espais públics, on els tramposos tenien més facilitat de passar desapercebuts i escapolir-se amb rapidesa.
 
El «timo» de la estampeta funcionava així: un estafador es feia acompanyar per un suposat ingenu que portava un sobre ple de bitllets sense donar-li cap importància, convençut que només contenia estampes sense valor. Amb aquesta excusa, l’estafador iniciava conversa amb algun vianant i, tot seguit, hi intervenia un còmplice que suggeria aprofitar-se de la ignorància del bovo. El ciutadà acabava oferint una quantitat de diners al fals innocent a canvi d’aquelles suposades estampetes. Només després, quan els dos engalipadors ja havien desaparegut, descobria que el sobre estava farcit de simples retalls de paper.

 
Aquesta estafa es feu especialment popular arran de la pel·lícula Los tramposos (1959), protagonitzada pel famós actor Tony Leblanc. Hui rescatem tres casos ocorreguts a la ciutat de València durant la dècada de 1920, recollits pel diari Las Provincias. En tots tres, les víctimes foren veïns d'Oliva, a qui l’afany per fer-se la barba d’or els dugué un bon disgust.
 

Fotograma de la pel·lícula Los tramposos.

A finals de maig de 1923, la premsa relatava el cas d'un oliver a qui li van despullar noranta duros. Tenint en compte que llavors un jornal rondava un duro al dia, la quantitat de diners era ben considerable:

 

El vecino de Oliva, Antonio Alcaraz Benimeli iba por la Gran Vía cuando se le acercaron los sujetos, proponiéndole un gran negocio a cambio del dinero que llevase encima. Como el Alcaraz vio que aquellos primos le entregaban doble cantidad que él les daba, les dio todo su capital, consistente en 450 pesetas, resultando al abrir el sobre que contenía recortes de periódico. El perjudicado puso el hecho en conocimiento de la Benemérita del puesto de Ruzafa, que realizó pesquisas, sospechando sea uno de los timadores un individuo de malos antecedentes que habita en una choza del río Turia.

 
Un segon episodi tingué lloc el juliol de 1924; aquesta vegada, a la víctima li afaitaren 195 duros.
 

Por el procedimiento del sobre le timaron junto a la iglesia de San Martín al vecino de Oliva Salvador Just, 975 pesetas.

Finalment, a les albors de la primavera del 1928, el diari degà tornava a informar que un altre oliver havia caigut en el parany:
 

El vecino de Oliva Salvador Mayans Alcaraz, de 47 años, que llegó ayer a nuestra capital, se conoce que aún estaba en la creencia que en Valencia «encara lligaben els gosos en llonganisa». Se le acercaron unos individuos para él desconocidos (pero no tal vez de la Policía), que le proporcionaron un gran negocio, entregándole un abultado sobre lleno de «billetes», a cambio de 1.200 pesetas. Como los que le proporcionaron el negocio no eran tan «cándidos» como él, no acudieron al lugar convenido, ¡para qué!, y entonces, al darse cuenta del engaño, se fue a dar cuenta al juzgado de guardia.

 

Hui, l'estafa de l’estampeta és ja cosa del passat; tanmateix, els enganys continuen produint-se en altres àmbits, perquè l’enginy dels delinqüents sembla inesgotable. Un bon exemple el tenim en els fraus per Internet, un camp de mines que els usuaris han de travessar amb molta prudència i la lliçó ben apresa. 

OLIVA 1925, ARA FA CENT ANYS

En juliol de 1925, el diari Las Provincias va dedicar tres quarts de pàgina per donar a conéixer als seus lectors "La floreciente ciudad de Oliva", un article escrit per Luis Cardona Riera. D'una banda, l'autor exposava alguns trets històrics d'"una de las ciudades más importantes de nuestra provincia", segons les seues pròpies paraules. De l'altra, visitava l'Ajuntament per entrevistar-se amb l'alcalde de l'època: Francisco Salabert Espasa. No obstant això, el primer edil no es trobava a Oliva en aquell moment, i el redactor fou atés pel tresorer municipal. L'entrevista amb aquest funcionari ens ofereix una valuosa perspectiva sobre la ciutat de fa un segle.

Amb motiu del centenari de la publicació de l'article, he considerat oportú reproduir la visita a l'Ajuntament de Luis Cardona. Per a il·lustrar el post, he inclòs dos imatges d'anuncis publicitaris que acompanyaven el text original.

En la Alcaldia

Hallándome durante mi permanencia en esta ciudad, en el Casino del centro, oí en la mesa contigua a la que yo me encontraba, que unos señores, algo desaliñados, a usanza de estos pueblos en la época del estío, que compartían amigablemente saboreando su café y buen cigarro, decir que el alcalde había hecho muchas mejoras en la ciudad; aún más: aseguraban que era el mejor alcalde que ha tenido Oliva.

Desde aquel instante me hice el propósito de visitarle, y momentos después lo ponía en práctica. Una bonita escalinata de mármol me conduce a las oficinas municipales, que son amplias, despajadas, donde nótase mucha disciplina y rigidez. Todo está muy ordenado; todos los empleados trabajan con ahínco; todo el mundo ha asimilado la actividad y la entereza de carácter del buen acalde, y colabora al feliz éxito de su gestión.

He entregado mi tarjeta al alguacil, que sale al momento acompañado de un distinguido señor, de edad provecta, que usa lentes de oro, que me sonríe amablemente, y me dice que el alcalde no está, pero al enterarse de mis deseos me contesta que ello no obsta para facilitarme los datos que puedan interesarme. Y he pasado a su despacho; en él se encuentra una sólida caja de caudales y el archivo municipal. Olvidamos anotar que este simpático caballero es el contador.

Nos hemos acomodado en elegantes sillones, y mi interlocutor ha principiado a contestarme.
-¿...?
-Sí; la Alcaldía se encontraba en buena marcha al encargarse de ella el actual alcalde, don Francisco Salabert, el 29 de Mayo del año pasado.

-¿...?

-En los trece meses que es alcalde ha construido el mercado, tres fuentes públicas, situadas dos de ellas en el mismo mercado; ha construido varias aceras, muy necesarias, y las ha reconstruido casi todas; ha adquirido una casa para cuartel de la Guardia civil, a la que constantemente se le amenazaba desahuciarla por no pagar el alquiler muchos de los anteriores Consistorios; ha construido un nuevo cementerio, que era de necesidad imprescindible para esta ciudad, y que desde hace veinte años se vinieron ocupando los Ayuntamientos sin resolver nada práctico sobre tan importante mejora. Además, es digna de aplauso su conducta; agotados los fondos municipales, ha comprado de su peculio varios terrenos para construir una escuela graduada (que hace mucha falta, pues son pocas las que existen en la actualidad para un contingente de niños tan numerosísimo como tiene Oliva), sí encuentra el apoyo de los mayores contribuyentes. Igualmente, ha adquirido unos terrenos, junto a la estación, a fin de poder prolongar el paseo.

-¿...?

-Se paga al corriente a los empleados del Ayuntamiento y servicios públicos; se han satisfecho créditos de anteriores Consistorios, que arrojan una cantidad considerable, y hoy día tenemos todas nuestras obligaciones cubiertas.

-¿...?

-El pueblo es bueno; son ciudadanos conscientes de sus deberes, y cumplen sus compromisos para con nosotros con exactitud.

-¿...?

-Si le apoya el pueblo como ahora y continua algún tiempo al frente del Ayuntamiento, hará mucho por Oliva, guiado no solo por su cariño a esta ciudad, sino por su recio espíritu de justicia.

***

He sentido mucho no conocer a este hombre honrado, que rige esta ciudad con el aplauso de todos sus vecinos, mas he hallado en el señor contador un digno sustituto. Le he dado las gracias, en la escalera, donde, amablemente, sonriente, me despide con un fuerte apretón de manos. Me he marchado satisfecho de la Casa Consistorial, donde he encontrado datos muy halagüeños para esta ciudad, que LAS PROVINCIAS, por mi conducto, ha visitado, en su buen deseo de conocer y ser útil a toda la región.

LUIS CARDONA RIERA

Oliva y Julio de 1925.

En aquell temps, Espanya es trobava sota la dictadura del general Primo de Rivera. Francisco Salabert va ser alcalde entre 1924 i 1928, i pertanyia a Unión Patriótica, el partit fundat pel dictador. 

L'esclat de la Guerra Civil, però, el convertí en víctima. Al setembre de 1936, amb 61 anys, fou assassinat per milicians. Les tensions polítiques dels anys previs al conflicte havien generat odis irreconciliables, amb conseqüències devastadores per a nombroses famílies.  

LA PROLE DE L'INSIGNE GABRIEL CISCAR

Gabriel Ciscar y Ciscar, tinent general de la Reial Armada espanyola, tres vegades regent d’Espanya i cavaller de la Reial Orde de Carles III, va nàixer a Oliva el 17 de març de 1760 a si d’una distingida família. Als dèsset anys, ingressà com a cadet a l’Acadèmia de Guàrdies Marins de Cartagena.

1. PRIMER MATRIMONI

El 19 de setembre 1787 Gabriel Ciscar es casà a Cartagena amb Ana Agustina Berenguer de Marquina y Ansoátegui, filla de Félix Bereguer de Marquina, destacat militar i polític alacantí. Tingueren huit fills:

    1. María de los Dolores Ciscar y Berenguer de Marquina (10 d’agost de 1788 – 1 de juliol de 1789). Va morir als 11 mesos.

    2. María Aurora Ciscar y Berenguer de Marquina (12 de setembre de 1789 – 13 de maig de 1816). Es casà amb José Rodríguez de la Encina y Colomina el 14 de març de 1807. Va morir als 26 anys.

    3. Joaquina Ciscar y Berenguer de Marquina (30 de gener de 1794 – 18 de setembre de 1809). Era cega de naixement i va morir als 15 anys.

    4. Manuel Ciscar y Berenguer de Marquina (Cartagena, juliol de 1800 – juliol de 1809). També era ceg de naixement, va morir als 9 anys.

    5. Rafael Ciscar y Berenguer de Marquina (1801 – 13 de desembre de 1826). Va morir a Oliva als 25 anys.

    6. Antonio Ignacio Ciscar y Berenguer de Marquina (16 de juny de 1804 – 19 de gener de 1805). Va morir als 7 mesos.

    7. José Mariano Ciscar y Berenguer de Marquina (Oliva, 18 de març de 1805 – 20 de març de 1817). Va morir als 12 anys.

Ana Agustina Berenguer de Marquina va morir a Oliva en maig de 1816. En aquell moment, Gabriel residia al seu poble juntament amb la família, en compliment de la pena de desterro que li imposà el rei Ferran VII.

 2. SEGON MATRIMONI

El 18 de setembre de 1817 Gabriel Ciscar contragué matrimoni a Oliva amb Teresa Ciscar y Oriola, filla d’un cosí germà. D’aquesta unió nasqueren dues filles:

    8. Josefa Ciscar y Ciscar (Oliva, 1819). Es casà amb Ramón Gonzálvez Almúnia.

    9. Rosa Ciscar y Ciscar (Oliva, 1820 – València, febrer de 1875). Va morir fadrina.

3. LES NETES DE GABRIEL

    1. María Consolación Rodríguez de la Encina y Ciscar (Cartagena, 1807 – Benissa, 1842). Era filla de María Aurora. Es casà en octubre de 1825 amb José Feliu Sala, hisendat benisser. María Consolación va morir als 34 anys.  

    2. Elisa Gonzálvez y Ciscar, filla de Josefa. Va morir en febrer de 1909, als 59 anys. Es casà amb Antonio González-Madroño y García de Marcilla, militar de Marina.

L’infortuni acompanyà Gabriel Ciscar fins al final de la seua vida. Condemnat a mort pel rei Ferran VII per haver estat regent d'Espanya, va morir a l’exili a Gibraltar el 12 d’agost de 1829, on vivia gràcies a una pensió atorgada per lord Wellington.