L’estiu passat sovint
m’atalaiava al muntanyar i guaitava l’horitzó intentant descobrir algun raller pescant vora mar. No en vaig veure cap. Jo em preguntava: on estan aquells hòmens que
camejaven aigua als genolls amb el rall al muscle?, ja són tots morts?, què ha
sigut de l’art de pescar al rall? Sens dubte, la pesca amb rall s'ha perdut de manera progressiva amb el pas del temps i en són ben pocs els qui la mantenen viva. Com que alguns lectors no sabran de què estic parlant, d’antuvi explicaré aquesta forma de pesca tradicional.
El rall
és un ormeig que consisteix en una xàrcia circular amb ploms fixats a
la ralinga perimetral, i al centre duu una corda que serveix per a recuperar-lo després de ser llançat. El
rall s’impel·leix a força de braços en aigües poc profundes. Aquest atàvic art
de pesca es practica arreu del món i ací ja existia en època andalusina. Algunes
fonts consultades veuen el seu origen en el retiarius,
aquell gladiador de l’antiga Roma armat amb xàrcia i trident per enfrontar-se
al rival.
 |
| El raller, oli del pintor borrianenc González Alacreu |
El rall té la consideració de pesca recreativa i la seua
pràctica a la costa valenciana està regulada per llei. Per a assolir una
llicència, cal pertànyer a una associació legalment constituïda. A Oliva ja en
són pocs els qui ixen a tirar el rall,
com popularment se sol dir. Si bé l’art permet pescar tota mena de peixos que
s’apleguen a la vora, la presa més comuna és la llissa (Mugil cephalus), la qual s’albira quan alça l’ona i, tot seguit, el
raller ajup el cap per a no ser detectat mentre s’acosta lentament fins a tenir-la a una distància prudencial per a ser rallada. Quan es pesca una
femella de vegades se sol nugar. Açò consisteix a travessar-li un cordell prim (o un fil de pescar) per
la boca i traure'l per la ganya, a fi de tindre el peix amarrat, i l’altre extrem del cordell es fixa a un plom o cos pesat. Tot seguit, se submergeix la llissa a
l’aigua i serveix d’esquer per a atrapar quants mascles se li apropen. Recorde els pescadors d’antany distingir les diferents espècies de llisa que capturaven: galta-roja, vera i cabeçuda.
A la meua família hi havia
rallers. A mi m’haguera agradat ser-ho també, però, per unes coses o altres,
tot va quedar en un desig de joventut. I com que ara és massa tard per a intentar-ho, almenys em queda la satisfacció de gaudir quan veig un raller a
les nostres platges. Llavors, els meus records viatgen a la velocitat de la llum
fins aquelles vesprades d’estiu on jo feia d’escuder de mon pare. Una mena de Sanxo
Pança atrafegat per l’arena esperant que la sort ens brindara alguna llissa. Ah!
Quan pescàvem a rall... Moments eterns amanits amb arroves de felicitat.
Moments d'un passat entranyable on renaix l'enyorança pels absents.
