Vaig conéixer don Salvador Pons Franco, a més de per haver estat arxipreste de la parròquia de Santa Maria, per ser director de l’Acadèmia Sant Josep de la Muntanya, centre escolar on jo vaig estudiar l’EGB. De tots és conegut que el fundador de l’acadèmia fou don Ernesto Paulino Yvancos, un senyor de València casat a Oliva i que en morir va llegar el col·legi a l’església de Santa Maria. Durant la Guerra Civil, don Ernesto fou oficial de l'exèrcit republicà, i això explica que alguns dels docents que posteriorment van treballar a l’acadèmia foren mestres depurats pel règim franquista que no podien exercir a l’escola pública. Com que don Ernesto no tingué descendència, va considerar que la millor manera de garantir que la seua «gran obra» li sobrevisquera era posar-la en bones mans, i no va errar.
Un dia qualsevol, i per circumstàncies de la vida, vaig conéixer un nebot de don Salvador Pons anomenat Antoni. Aleshores li vaig comentar que havia conegut molt poc el seu oncle, però que guardava d’ell un record inesborrable del seu somriure, un somriure que don Salvador duia permanentment al rostre com si el dugués clavat amb una tatxa. En saber que Antoni havia sigut professor d’Història, li vaig enviar certa informació que jo tenia del sacerdot, cosa que va rebre de bon grat. Val a dir que ell es va estranyar que jo, un xiquet de només nou anys quan va morir el seu oncle, el recordara i parlara d’ell amb tanta estima. I és que hi ha coses que queden enregistrades al disc dur del cervell i sovint afloren, potser, per fer-nos la vida un poc més plaent.
Don Salvador Pons Franco havia nascut a Castelló de la Ribera l’any 1929. Poc després de ser ordenat sacerdot anà de missioner a la República Dominicana quatre anys, i posteriorment estigué sis mesos als Estats Units. En tornar a Espanya va ser rector de Massalavés, Natzaret (València), Xiva i Oliva. Es va doctorar en Teologia a Roma i era
autor d'almenys tres llibres: Apuntes
para una pastoral de alejados, Parroquia
y Misión en la Eclesiología del
Vaticano II i Correo 70 de un cura de
pueblo; aquest darrer títol el
va escriure a la nostra ciutat. Don Salvador
va prendre possessió del càrrec d’arxipreste de l'església de Santa Maria d’Oliva el 5 de
novembre de 1967, lloc on va exercir el ministeri sacerdotal fins a la seua mort l'estiu de 1974; només comptava quaranta-cinc anys.
Poc temps després d’entaular contacte amb el nebot, vaig desempolsegar un exemplar de Correo 70 de un cura de pueblo que tenia oblidat als prestatges. Us confesse que mai l’havia llegit, però potser havia arribat el moment de redescobrir la figura d’un home a qui Déu ens va atorgar l’honor d’assaborir els últims anys de la seua vida. Si d’entrada el llibre em semblava interessant per la sinopsi de la contraportada, una vegada llegit calia ser honest i reconéixer que don Salvador m’havia donat una magistral lliçó pòstuma. Us puc dir que no es tracta d'un llibre mixorrer farcit de dogmes doctrinals, sinó més aïna d'un llibre del gènere epistolar escrit amb mestria, on l’autor, mitjançant una sèrie de cartes destinades a persones de qualsevol índole, aconsella el lector (entenga’m feligrés) sobre diferents situacions de la vida quotidiana. Allà rauen paraules dirigides a un paralític, a una velleta, a un alcalde, a un jove, a una senyoreta, a una xica turmentada... És, bàsicament, un vertader manual de rector de poble, però d’eixa mena de rectors entusiasmats per la renovació que el Concili Vaticà II va dur a l’Església catòlica. El llibre, endemés, deixa entreveure un sacerdot enamorat del seu ofici. Quanta saviesa tenia aquest home! Heus ací unes frases extretes del llibre i que sorprenen per la seua vigència:
Hi ha en
el dit llibre un paràgraf en el qual el religiós li confessa a un seminarista que el més dur del sacerdoci és estar tothora
exposat al públic, com en un aparador, ser un individu que renuncia voluntàriament
a la intimitat i a la llibertat «por la salud de las almas». I afegeix: «Ser de Dios es difícil,
pero reconfortante […] esa es nuestra ofrenda diaria». No hi ha cap dubte que don Salvador Pons Franco era un home de Déu a qui la prematura mort va privar d'una brillant carrera eclesiàstica.
Fa unes setmanes,
el nebot m’envià una fotografia del nínxol on reposen les despulles del sacerdot al cementeri de Castelló de la Ribera, cosa que em va omplir de goig. Algú va dir que els difunts no moren mentre pervisquen en
la memòria dels vius. Hui, amb aquesta entrada, estic convençut que don Salvador renaix en el cor de
bastants olivers, i ho fa amb tots els mereixements, per descomptat. Segur que
ell, després de tants anys d'absència, s'alegra allà en la Glòria que el
recordem, i que les seues ensenyances ens valguen en el decurs de la vida. A la vegada, l'imagine amb eixe bonhomiós somriure que el caracteritzava, per raó de la sincera amistat amb què m’afalaga el seu nebot Antoni.
«Benaventurats els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu» (Mt. 5, 9).
