DOMINGO MAURÍ, HEROI DE LA GUERRA DE CUBA

En 2019, la revista d’investigació Cabdells va tindre a bé publicar-me un article titulat «Soldats olivers a la Guerra de Cuba (1895-1898)», on s’identificaven trenta-quatre soldats d’Oliva que van participar en la contesa a l’illa caribenya, vint dels quals van morir allà de malalties i dos en combat. Atenint-nos al nombre d’habitants de l’Oliva de llavors, hom calcula que els joves olivers que haurien marxat a la guerra devien ser una huitantena. 

Un dels soldats que no estava identificat quan s'escrigué l’article era Domingo Maurí Savall, un nom que cal afegir a la llista de desventurats que van lluitar a Cuba i que, a més, manifesta un periple curiós. Havia nascut al Raval d’Oliva el 5 de setembre de 1877. Era fill de Domingo Maurí, llaurador, i d’Isabel Savall, i es casà amb Vicenta Navarro l'any 1903. Convé dir que el cognom Maurí d'aquesta línia familiar prové de França i s'establí al Regne de València en el segle xvii.

La guerra per la independència cubana va començar en 1895, però amb l’entrada dels Estats Units en el conflicte, en febrer de 1898, Espanya estava abocada a la derrota. Tanmateix, el govern de Madrid es va entossudir a plantar cara els ianquis, esperonat pel fervor patriòtic dels sectors més conservadors de la societat. L’enfrontament hispanoamericà només va durar cinc mesos. Pel mes d'agost Espanya es va rendir, i la derrota comportà la pèrdua dels territoris colonials de Cuba, Puerto Rico, Filipines i l’illa de Guam. Però el veritable drama fou la mort d'uns vint-i-cinc mil compatriotes en una guerra on no participaren els fills de les famílies adinerades, els quals es deslliuraven de l’exèrcit si pagaven una redempció de 2.000 pessetes.  

D’acord amb la legislació de l’època, la incorporació de Maurí a la milícia degué ser en el moment de complir els vint anys, tal vegada a finals de 1897. Curiosament, catorze anys després de finar la guerra, i segons publicava la Gaceta de Madrid en juliol de 1912, l'exsoldat era creditor del Batallón Provisional de Puerto Rico núm. 1 (Cuba) per un deute de 137,75 pessetes. 

Durant la Guerra Civil espanyola, un decret emés pel govern de Bugos, en març del 1938, va concedir el grau de tinent honorari als veterans carlistes supervivents de les denominades “Croades del segle xix”. Aquesta mesura de gràcia incloïa els militars que havien participat en actes heroics durant la guerra hispanoamericana, concretament en la resistència del fort de Cascorro (Cuba) i en les defenses de Baler (Filipines) i de El Caney i Lomas de San Juan (Cuba). A posteriori, una llei franquista del 1945 els reconegué els mateixos beneficis econòmics que gaudien els veterans carlistes, és a dir, el dret a rebre una pensió extraordinària de 6.000 pessetes anuals.

Batalla de Lomas de San Juan (litografia de Kurz and Allison, 1899).

Domingo Mauri fou un dels soldats que de la nit al dia es convertí en oficial de l’exèrcit. El seu batalló havia participat l'1 de juliol del 1898 en la batalla de Lomas de San Juan, prop de Santiago de Cuba, on poc més de 500 militars espanyols van resistir durant onze hores, i fins a la derrota final, l’embat d’una força formada per 10.000 efectius estatunidencs i 4.000 guerrillers mambisos. Però en 1945 Maurí ja fregava la setantena d’anys, i encara que la pensió arribava tard, almenys li serviria d'ajut econòmic a l’ocàs de la vida.

Temps arrere, un amic em digué que el nostre protagonista, en la vida civil, es dedicà a vendre al mercat, i que amb els anys es valgué d’un gaiato per a caminar. I també em contà una anècdota que havia escoltat als majors sobre el Maurí ja ancià. 

Resulta que un bon dia una parella de guàrdies civils el van mamprendre per no haver-los saludat. Com a resultat a tal «acte d’indisciplina», els agents el van premiar amb un bon ventall de galotxes, cosa bastant habitual durant l’època franquista, quan la Guàrdia Civil actuava amb total impunitat infonent temor entre la ciutadania. Aquell tractament injust i humiliant va colpir la dignitat del bo de Maurí, qui aviat va ruminar la venjança.

Sense pensar-s’ho dues vegades se n’anà a casa, s’abillà amb l’uniforme de tinent de l’Exèrcit espanyol i es dirigí a la caserna de la Guàrdia Civil. En arribar-hi tots els presents es van quadrar davant seu. Aleshores va contar l’incident a la persona que estava al cap dels agents i sol·licità aplicar un correctiu als causants de la seua desgràcia. El superior dels guàrdies no va posar cap impediment. Tot seguit Maurí, fent ús del gaiato, va regalar a la parella de benemèrits una bona lliçó de vara, cosa que els va deixar més calents que una brasa. Benvolgut lector, cal tenir present que això de tractar els altres amb prepotència i superioritat pot resultar força perillós, puix mai no se sap amb qui te l’estat jugant.

A partir de hui, com hem dit, afegim a Domingo Maurí Savall en la nòmina dels trenta-quatre desventurats que marxaren al Carib, i no precisament de vacances. Potser algun familiar podria contar-nos més coses d'aquest soldat de lleva que fou recompensat pel seu heroisme en un atziac episodi de la Guerra de Cuba. Si es donara el cas, aprofundiríem en el coneixement d'un valerós oliver oblidat per la història.

Soldats ianquis en la Loma de San Juan

UN PROCÉS CRIMINAL DEL SEGLE XVII

Tal com s'ha dit en algunes ocasions, la tinença d'armes de foc possibilita l'acció de fer-ne ús en circumstàncies excepcionals, com ara quan un individu dicideix, en un moment donat, actuar amb violència i prendre's la justícia pel seu compte. Als arxius històrics hem vist qualcuns casos succeïts a Oliva, i a fi de donar a conéixer la manera amb què actuava la justícia de llavors, hui recordem un crim ocorregut fa quatre cents anys. 

Capvespre del diumenge 11 de maig del 1625. Tres homes xarren asseguts en un cantó del portal de Raval: Lluís Joan Bort, jurat de la vila; el llaurador Francesc Gregori, de malnom lo Tinyós; i Andreu Gallart de Sostrada. Aleshores, des del carrer del Trapig (carrer de les Tendes) s'acosta Vicent Vallcanera, qui en arribar a l'altura dels tres els saluda llevant-se el barret i travessa el portal envers la Vila. Tot seguit, Bort s’alça sigil·losament i amb una escopeta dispara «a trycio» a Vallcanera per l’esquena. Aquest cau a terra. Immediatament, Gregori el remata amb un altre tret d’escopeta que impacta sota el braç esquerre. La víctima mor a l’instant «sense haver pogut confessar ni rebre algun altre sacrament». A continuació, els assassins fugen pel carrer del forn de la Muralla (carrer de l’Abadia).

El jutjat no triga a iniciar les diligències penals per esbrinar el fet: cita els testimonis, entre els quals hi ha Gallart, i ordena la cerca i captura dels criminals; tanmateix, aquests rauen en parador desconegut i seran jutjats en rebel·lia.

Un any després, el jutge Vicent Bono dicta sentència. Ateses les disposicions legals del regne de València, Bort i Gregori són condemnats a pena de mort. Però com no han pogut ser detinguts, s'ordena que en ser capturats siguen duts a la vila d’Oliva amb l’acostumat so de trompeta i amb un dogal al coll, i conduïts al lloc de suplici, on seran penjats de la forca «fins [que] muiren naturalment». A més, se’ls condemna a pagar 600 lliures i a assumir les despeses de la causa.

Al mateix temps, i mentre no estiguen en mans de la justícia, es condemna també els fugitius a «desterro y bandeig perpetuo» de la vila d’Oliva; i en cas de contravenir l’orde, es faculta els familiars de Vallcanera perquè puguen matar-los sense témer cap conseqüència. 

Vicent Vallcanera estava casat amb Maria Jaume. Fou soterrat l’endemà del crim a l’església de Santa Maria. L’acta de defunció manifesta que «Lo mataron en la Puerta del arrabal de dos escopetazos. No hizo testamento». Pel que fa als assassins, els arxius no aporten cap altra informació sobre la seua sort.