El llinatge Maians prové de Catalunya, on antigament hi havia,
almenys, quatre indrets amb aquest nom: el castell de Maians, al municipi de
Castellfollit del Boix, a la comarca del Bages; la masia de Maians, a Montagut i Oix, contrada de la Carrotxa; el coll de Maians, a la frontera francoespanyola, on es documenta una antiga església dedicada a sant Salvador; i la desapareguda illa de Maians, a la costa de Barcelona. Segons
el lingüista Francesc de B. Moll, Maians esdevé de Manlianus, derivat del nom romà Manlius.
D'ençà de la conquesta cristiana, a Oliva fixaren residència diferents famílies amb el cognom Maians; però la de l’il·lustrat Gregori Maians i Siscar era noble i gaudia del títol nobiliari
de generós, el qual identificava els
gentilhomes descendents dels cavallers que lluitaren en la conquesta del Regne
de València. Originàriament, els generosos formaven part de l’estament militar i
eren considerats «hidalgos de sangre y de solar conocido».
La dignitat de generós va desaparéixer en 1707 amb la derogació dels Furs valencians; no obstant això, una Reial Cèdula del rei Lluís I, signada en 1724, els reconeixia la noblesa i els igualava amb els hidalgos castellans. El mateix Maians remembrava en una missiva de 1761 la generositat perduda, la qual fruïa d'unes prerrogatives que «en Castilla solo tienen los grandes». Fins i tot, mostrava un cert ressentiment per l'esplendor perdut en una carta dirigida al bisbe Asensio Sales, en la qual deia que «los castellanos quieren quitarnos aún la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo género humano».
Malgrat la brutícia acumulada, l’escut heràldic de la família de l'erudit es pot contemplar al frontispici de dues cases del carrer Major. La primera, identificada amb el número 10, va ser residència familiar. Actualment, pertany a l'Ajuntament d'Oliva i alberga el Museu de la Il·lustració. La segona, la que fou casa natalícia de Gregori Maians, és ara el cinema Olímpia.
La descripció
de l'escut dels Maians és la següent: Escut partit, primer
en atzur, un braç de carnació sosté una rama d’olivera; i segon, en sinople, un
cavaller armat, genet, en un cavall d'argent que xafa una serp del mateix
metall.
La dignitat de generós va desaparéixer en 1707 amb la derogació dels Furs valencians; no obstant això, una Reial Cèdula del rei Lluís I, signada en 1724, els reconeixia la noblesa i els igualava amb els hidalgos castellans. El mateix Maians remembrava en una missiva de 1761 la generositat perduda, la qual fruïa d'unes prerrogatives que «en Castilla solo tienen los grandes». Fins i tot, mostrava un cert ressentiment per l'esplendor perdut en una carta dirigida al bisbe Asensio Sales, en la qual deia que «los castellanos quieren quitarnos aún la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo género humano».
 |
| Antiga casa dels Maians, al carrer Major |
 |
| Escut heràldic dels Maians conservat a Ontinyent |
Fonts:
Antonio MESTRE, Epistolario II. Mayans y Burriel. Publicaciones del Ayuntamiento de Oliva. València, 1972.
-Perfil biográfico de don Gregorio Mayans y Siscar, Publicaciones del Ayuntamiento de Oliva, València, 1981.
A. y A. GARCÍA CARRAFA, El solar catalán, valenciano y balear, t. III, Librería Internacional, San Sebastián, 1968.
-Perfil biográfico de don Gregorio Mayans y Siscar, Publicaciones del Ayuntamiento de Oliva, València, 1981.
A. y A. GARCÍA CARRAFA, El solar catalán, valenciano y balear, t. III, Librería Internacional, San Sebastián, 1968.
DDAA, Gran Enciclopedia de la Comunidad
Valenciana, t. 10, Editorial Prensa Valenciana, 2005.
Francesc de B. MOLL, Els llinatges catalans, Editorial Moll, vol. I, Palma de Mallorca, 1959.
Vicent MORENO I MIRA, «Statu quo», dins Diari La Veu, 18 de febrero de 2018 [en línia].
Vicent MORENO I MIRA, «Statu quo», dins Diari La Veu, 18 de febrero de 2018 [en línia].
