El llinatge Maians prové de Catalunya, on antigament hi havia almenys quatre indrets amb aquest nom: el castell de Maians, al municipi de
Castellfollit del Boix (comarca del Bages); la masia de Maians, a Montagut i Oix (Carrotxa); el coll de Maians, a la frontera francoespanyola, on es documenta una antiga església dedicada a sant Salvador; i la desapareguda illa de Maians, a la costa de Barcelona. Segons
el lingüista Francesc de B. Moll, Maians esdevé de Manlianus, forma procedent del nom romà Manlius.
Després de la conquesta cristiana, diverses famílies amb el cognom Maians s'establiren a Oliva. Tanmateix, la de l’il·lustrat Gregori Maians i Siscar era noble i gaudia del títol de generós, que identificava els
gentilhomes descendents dels cavallers que havien participat en la conquesta del Regne
de València. Originàriament, els generosos formaven part de l’estament militar i
eren considerats «hidalgos de sangre y de solar conocido».
La dignitat de generós va desaparéixer en 1707 amb la derogació dels Furs valencians. No obstant això, una Reial Cèdula del rei Lluís I, signada en 1724, reconeixia la noblesa d'aquest estament i l'equiparava als hidalgos castellans. El mateix Maians recordava, en una missiva de 1761, aquella condició perduda, que fruïa d'unes prerrogatives que, segons ell, «en Castilla solo tienen los grandes». Fins i tot mostrava un cert ressentiment per l'esplendor antiga en una carta adreçada al bisbe Asensio Sales, on escrivia: «los castellanos quieren quitarnos aún la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo género humano».
Malgrat la brutícia acumulada, l’escut heràldic de la família de l'erudit es pot contemplar encara al frontispici de dues cases del carrer Major. La primera, identificada amb el número 10, va ser la residència familiar, actualment pertany a l'Ajuntament d'Oliva i acull el Museu de la Il·lustració. La segona, la casa natalícia de Gregori Maians, és hui el cinema Olímpia.
La descripció
de l'escut dels Maians és la següent:
La dignitat de generós va desaparéixer en 1707 amb la derogació dels Furs valencians. No obstant això, una Reial Cèdula del rei Lluís I, signada en 1724, reconeixia la noblesa d'aquest estament i l'equiparava als hidalgos castellans. El mateix Maians recordava, en una missiva de 1761, aquella condició perduda, que fruïa d'unes prerrogatives que, segons ell, «en Castilla solo tienen los grandes». Fins i tot mostrava un cert ressentiment per l'esplendor antiga en una carta adreçada al bisbe Asensio Sales, on escrivia: «los castellanos quieren quitarnos aún la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo género humano».
 |
| Antiga casa dels Maians, al carrer Major |
Escut partit: primer, en atzur, un braç de carnació sosté una rama d’olivera; segon, en sinople, un
cavaller armat, genet, en un cavall d'argent que xafa una serp del mateix
metall.
 |
| Escut heràldic dels Maians conservat a Ontinyent |
Fonts:
Antonio MESTRE, Epistolario II. Mayans y Burriel. Publicaciones del Ayuntamiento de Oliva. València, 1972.
-Perfil biográfico de don Gregorio Mayans y Siscar, Publicaciones del Ayuntamiento de Oliva, València, 1981.
A. y A. GARCÍA CARRAFA, El solar catalán, valenciano y balear, t. III, Librería Internacional, San Sebastián, 1968.
-Perfil biográfico de don Gregorio Mayans y Siscar, Publicaciones del Ayuntamiento de Oliva, València, 1981.
A. y A. GARCÍA CARRAFA, El solar catalán, valenciano y balear, t. III, Librería Internacional, San Sebastián, 1968.
DDAA, Gran Enciclopedia de la Comunidad
Valenciana, t. 10, Editorial Prensa Valenciana, 2005.
Francesc de B. MOLL, Els llinatges catalans, Editorial Moll, vol. I, Palma de Mallorca, 1959.
Vicent MORENO I MIRA, «Statu quo», dins Diari La Veu, 18 de febrero de 2018 [en línia].
Vicent MORENO I MIRA, «Statu quo», dins Diari La Veu, 18 de febrero de 2018 [en línia].
