En anteriors
ocasions hem parlat dels orígens d’alguns cognoms que perviuen a Oliva. A banda
dels que hem tractat de manera específica, com Morell, Malonda, Jordà,
Berbegall i altres, també hem dedicat dues entrades als llinatges moriscos i
mallorquins. Ja hem comentat que la conquesta cristiana de Jaume I va comportar la posterior arribada a
l’antic Regne de València de colons procedents d’altres indrets de la Corona; però, si bé el gruix dels nous pobladors el conformaven catalans i aragonesos,
al llarg dels segles València es va nodrir de gent d’altres regnes i
territoris.
Podem dir que els
valencians som el resultat d’una barreja entre nouvinguts i els qui ja habitaven
aquestes terres abans de la conquesta jaumina, cosa que veiem en estudiar l’antroponímia dels valencians de llavors i dels
llinatges que s'han transmés. Així doncs, la nostra terra ha hostatjat una societat heterogènia on han conviscut els darrers huit segles catalans, aragonesos, moriscos, occitans,
mallorquins, navarresos, castellans, murcians, genovesos, maltesos, etc.
I hui en parlarem d’aquests dos últims grups.
L’expulsió dels
moriscos de 1609 va propiciar l’arribada dels repobladors coneguts com «els
genovesos» procedents de la Ligúria, un territori situat al nord d’Itàlia. A
la Safor està documentada la seua arribada als pobles de Banipeixcar, Baniopa i
Miramar. A l’inici del segle XVII, la Ligúria era una república independent
aliada de la Corona espanyola. Llavors, l’ambaixador d’Espanya era el noble
valencià Joan Vives de Canyamàs, el qual va influir en la repoblació lígur del
ducat de Gandia juntament amb la duquessa Artemisa Doria Carreto, filla de l’almirall
genovés Giovanni Andrea Doria.
Als nouvinguts se'ls va prometre cases i terres per començar ací una nova vida. Tanmateix, en
un escrit dels genovesos de Miramar, datat en 1614, aquests manifestaven haver
vingut a terres valencianes de la mà del capità Bernardo Capellino «a servir al
duque nuestro señor y a nuestra señora la duquesa», però que se sentien
«desemparados y huérfanos» en marxar els ducs a Sardenya, i que la convivència
amb els mallorquins era difícil per ser «gente muy ruin». Els cognoms genovesos
que encara trobem fàcilment per la Safor són Mafé, Escoto, Bertó, Capellino, Orengo,
Estrugo, Isnardo, Melis, Ascó o Caudeli, entre d'altres.
 |
| Imatge aèria de l'illa de Nova Tabarca |
Per contra, la
vinguda dels maltesos es va produir al segle XVIII. Aleshores, Malta era un
territori feudal en mans dels cavallers de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan,
també anomenada Orde de Malta, els
quals havien arribat a l’illa al segle XVI per defensar-la dels atacs de
l’Imperi otomà. Durant molts anys, els illencs van estar sotmesos a vassallatge
pels religiosos i malvivien en condicions misèrrimes. Al Set-cents, el creixement
demogràfic, unit a l’auge del cultiu del cotó a l’illa —producte que s’exportava
principalment a França i Espanya— van afavorir l’emigració. Un bon nombre de
maltesos es van assentar al Regne de València, on es dedicaven, majoritàriament, al comerç tèxtil. Entre els cognoms que s’han transmés de pares a fills citarem
Caruana, Attard, Mifsud, Sicluna, Camilleri, Capelo, Samit o Busutil.
Convé saber que l’any 1770 l’illa de Tabarca, o Nova Tabarca, situada a 7 km
de Santa Pola, va ser repoblada per genovesos arribats d'una illa anomenada Tabarka, prop de la costa de Tunísia, la qual pertanyia a la Corona espanyola, però estava arrendada
a la família Lomellino i habitada per genovesos. En 1741 aquest illot
fou assaltat pels pirates i soldats a les ordres del bei de Tunísia. Llavors, més de huit-centes persones foren
capturades i traslladades al continent. Algunes famílies van poder ser
rescatades per Sardenya, però la resta va romandre en mans dels captors. Amb la posterior invasió algeriana del territori, els genovesos van ser duts a Alger i sotmesos
a esclavitud.
Fou el rei Carles
III qui en 1768, i a instàncies dels pares mercedaris, va redimir uns
tres-cents captius i els dugué a Espanya. La finalitat del monarca en assentar-los
a Tabarca era doble: per una part, poblar l’illa —aleshores anomenada illa
Plana— amb una comunitat que havia estat dedicada tradicionalment a la pesca; i
per l'altra, evitar que l’indret continuara sent refugi de pirates. Els nous habitadors la van
batejar com Nova Tabarca, en honor a l’illot de procedència. Pel que fa als
llinatges, a hores d’ara no és gens estrany ensopegar-se amb tabarquins
cognomenats Parodi, Jacopino, Pianello, Luchoro o Pitaluga. Però, malgrat
haver-hi mantés els cognoms familiars, el pas del temps els ha fet perdre l’idioma
lígur en favor del valencià.
Fonts:
Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes, Edició a cura d’Emili Casanova
i Vicenç M. Rosselló, Universitat de València, València, 2002.
Editorial Llibres
de l’Encobert, «La resurrección del ligur: el genovés de Tabarca», dins blogs.publico.es
Joan Martinis, Entre fulles i fulls...
