Recorde que els
meus pares deien «les Ermites» en referir-se al barri de Sant Francesc. Podem dir que aquesta
antiga denominació va estar vigent durant segles, però va caure en desús arran de
la construcció de l’actual parròquia en la segona meitat del segle XX. No obstant això, el nomenclàtor local manté el nom Raconada de les Ermites per a un tram de carrer, paral·lel a la carretera Gabriel Císcar, que va des del bar Puerta del Sol fins a la carretera de Pego. Convé
explicar a les noves generacions l’origen del vell topònim, a fi de recuperar la història d’un indret que, malgrat ser més recent que el Raval o la Vila,
també gaudeix d’importància. I ho farem fullejant un breu article
de don Miguel Garcia Aznar, qui va ser rector de la parròquia de Sant Francesc
durant trenta-tres anys.
Tot començà l’any
1648 quan fou beneïda una ermita en honor a sant Cristòfol, la qual va ser
construïda a expenses de Damián Palomino per «averle librado —el santo— a él y
a su familia y demàs vezinos de Oliva de los inmediatos terremotos [1632] de
este Reyno». A més a més, don Miguel ens aclareix que la ermita «estuvo emplazada en la
partida de “les eres de la creu” y en la confluencia de los caminos de Forna,
Elca, Carrasca, Viejo de Pego, Real de Denia, Cañada y Bruixes». Posteriorment,
en 1690, es va bastir «frente a la antigua Cruz de Término» una altra ermita
dedicada a Nostra Senyora dels Desemparats, «levantada a expensas de Damiana
Piquer, viuda de Carlos Sala». Ambdós edificis distaven «seiscientos pasos» l’un
de l’altre i van romandre en peu fins al segle XIX.
 |
La Raconada de les Ermites a mitjan segle XX (Font: Oliva-Història fotogràfica) |
Amb els anys, pels
volts de les ermites es van construir alguns habitatges i, a poc a poc, anà
configurant-se un nou barri. L’increment poblacional durant el segle XX
feu necessari disposar d’una parròquia que prestara serveis religiosos a la
comunitat. És per això que, l’any 1953, l’arquebisbe de València va signar el
decret d’erecció d’un nou temple segregat del de Santa Maria. La nova església anà
prenent forma en un solar donat per Ramona Pérez, viuda de Juan Abad, i es va dedicar a sant Francesc d’Assís, patró d’Oliva. El projecte constructiu fou encarregat a l’arquitecte alcoià Joaquín Aracil Aznar, qui va dissenyar un
edifici modern on destaca una vidriera rectangular amb passatges de la vida de
sant Francesc. Bona part de l’obra es va sufragar amb la venda de diferents
propietats donades per Ramona Vidal en 1948.
Fa uns anys,
l’investigador local Manel Arcos va recuperar un antic gravat que mostra una
de les ermites que hi havia a l’entrada d’Oliva. Tot indica que es tracta de
l’entrada sud, ja que a la part nord només hi havia l'ermita de Sant Vicent. El dibuix es va
publicar en la revista La Ilustración
Española y Americana en gener de 1877. La pàgina duia per nom
Recuerdos de Valencia i en la descripció del gravat es llegia «Entrada al
pueblo de Oliva». Aquest document gràfic ve a ser una mena d’acta notarial
que certifica la vella història transmesa per les fonts escrites i la
tradició oral. De llavors ençà, el barri de Sant Francesc ha esdevingut una
peça important en la fisonomia de la ciutat; un
lloc on bastants olivers, d’una manera o altra, hem gojat en algun moment de
la nostra vida.
 |
| «Entrada al pueblo de Oliva» (La Ilustración Española y Americana, 1877) |
Sant Francesc
d’Assís
Fonts:
Manel ARCOS, Quan els trabucs refilaven, Tívoli, 2012.
Miguel GARCÍA AZNAR, «La parroquia de San Francisco de Asís de Oliva», dins Iniciación a la historia de Oliva, Publicacions de l’Ajuntament d’Oliva, València, 1988.
Miguel GARCÍA AZNAR, «La parroquia de San Francisco de Asís de Oliva», dins Iniciación a la historia de Oliva, Publicacions de l’Ajuntament d’Oliva, València, 1988.
