EL BARRI DE LES ERMITES

Recorde que els meus pares deien «les Ermites» en referir-se al barri de Sant Francesc. Podem dir que aquesta antiga denominació va estar vigent durant segles, però va caure en desús arran de la construcció de l’actual parròquia en la segona meitat del segle XX. No obstant això, el nomenclàtor local manté el nom Raconada de les Ermites per a un tram de carrer, paral·lel a la carretera Gabriel Císcar, que va des del bar Puerta del Sol fins a la carretera de Pego. Convé explicar a les noves generacions l’origen del vell topònim, a fi de recuperar la història d’un indret que, malgrat ser més recent que el Raval o la Vila, també gaudeix d’importància. I ho farem fullejant un breu article de don Miguel Garcia Aznar, qui va ser rector de la parròquia de Sant Francesc durant trenta-tres anys.

 

Tot començà l’any 1648 quan fou beneïda una ermita en honor a sant Cristòfol, la qual va ser construïda a expenses de Damián Palomino per «averle librado —el santo— a él y a su familia y demàs vezinos de Oliva de los inmediatos terremotos [1632] de este Reyno». A més a més, don Miguel ens aclareix que la ermita «estuvo emplazada en la partida de “les eres de la creu” y en la confluencia de los caminos de Forna, Elca, Carrasca, Viejo de Pego, Real de Denia, Cañada y Bruixes». Posteriorment, en 1690, es va bastir «frente a la antigua Cruz de Término» una altra ermita dedicada a Nostra Senyora dels Desemparats, «levantada a expensas de Damiana Piquer, viuda de Carlos Sala». Ambdós edificis distaven «seiscientos pasos» l’un de l’altre i van romandre en peu fins al segle XIX. 

La Raconada de les Ermites a mitjan segle XX

(Font: Oliva-Història fotogràfica)

Amb els anys, pels volts de les ermites es van construir alguns habitatges i, a poc a poc, anà configurant-se un nou barri. L’increment poblacional durant el segle XX feu necessari disposar d’una parròquia que prestara serveis religiosos a la comunitat. És per això que, l’any 1953, l’arquebisbe de València va signar el decret d’erecció d’un nou temple segregat del de Santa Maria. La nova església anà prenent forma en un solar donat per Ramona Pérez, viuda de Juan Abad, i es va dedicar a sant Francesc d’Assís, patró d’Oliva. El projecte constructiu fou encarregat a l’arquitecte alcoià Joaquín Aracil Aznar, qui va dissenyar un edifici modern on destaca una vidriera rectangular amb passatges de la vida de sant Francesc. Bona part de l’obra es va sufragar amb la venda de diferents propietats donades per Ramona Vidal en 1948.       

 

Fa uns anys, l’investigador local Manel Arcos va recuperar un antic gravat que mostra una de les ermites que hi havia a l’entrada d’Oliva. Tot indica que es tracta de l’entrada sud, ja que a la part nord només hi havia l'ermita de Sant Vicent. El dibuix es va publicar en la revista La Ilustración Española y Americana en gener de 1877. La pàgina duia per nom Recuerdos de Valencia i en la descripció del gravat es llegia «Entrada al pueblo de Oliva». Aquest document gràfic ve a ser una mena d’acta notarial que certifica la vella història transmesa per les fonts escrites i la tradició oral. De llavors ençà, el barri de Sant Francesc ha esdevingut una peça important en la fisonomia de la ciutat; un lloc on bastants olivers, d’una manera o altra, hem gojat en algun moment de la nostra vida.

«Entrada al pueblo de Oliva»
(La Ilustración Española y Americana, 1877)

«Recorda que quan deixes este món, no podràs endur-te res que hages rebut; només allò que hages donat.»

Sant Francesc d’Assís

 

Fonts:

Manel ARCOS, Quan els trabucs refilaven, Tívoli, 2012.
Miguel GARCÍA AZNAR, «La parroquia de San Francisco de Asís de Oliva», dins Iniciación a la historia de Oliva, Publicacions de l’Ajuntament d’Oliva, València, 1988.
Parròquia Sant Francesc d’Oliva.