El 25 de juliol de 1521, fa justament cinc-cents anys, va tenir lloc la batalla del Vernissa, un episodi de la nostra història inserit en la revolta de les Germanies (1519-1522). Parlar de la Germania, un revolta social promoguda pels menestrals de València i les classes populars vers la noblesa i els mudèjars, ens duria bastant de temps, i com que hi ha literatura més que suficient per a conéixer aquest enfrontament social del segle XVI, ens limitarem a recordar els trets principals de la revolta i la seua incidència a Oliva.
La Germania fou una unió fraternal que va sorgir a València l’any 1519. Les causes en van ser diverses: la decadència del sistema gremial, el buit de poder que va provocar una epidèmia de pesta, l’encariment dels productes bàsics i el temor a un desembarcament de corsaris barbarescos en les costes valencianes. Primerament, la Germania aglutinava els menestrals, i posteriorment es van unir els llauradors. La finalitat del moviment era posar fi als abusos nobiliaris i les injustícies, i reclamava reformes socials, polítiques i econòmiques. Sens dubte, fou un atac directe al sistema feudal amb efectes sobre l’organització municipal.
 |
| Bateig de mudèjars (Felipe Bigarny, ca. 1521, Capella Reial de Granada) |
La direcció del moviment agermanat va estar en mans de la Junta dels Tretze, integrada per síndics dels diferents gremis i liderada pel peraire Joan Llorenç. A causa de l’oposició del virrei i els nobles a les reformes, el moviment agermanat es va dividir en dos bàndols: els moderats i els radicals. El líder més destacat dels primers fou el sucrer Joan Caro, qui va estar nomenat capità general del poble. El sector radical, per contra, s’organitzà sota les ordres del velluter Vicent Peris.
A mitjan juliol de 1521, Peris va sotmetre militarment el castell de Xàtiva i, tot seguit, fixà el seu objectiu a la Safor, on restava el virrei, el comte de Mélito. El duc de Gandia, Joan de Borja, i el comte d’Oliva, Serafí de Centelles, van decidir fer front a les tropes de Peris, aleshores ambdós exèrcits van topetar al pla del riu Vernissa, entre Palma i el Real de Gandia. El xoc es va decantar prest a favor dels agermanats, els quals avançaren a saquejar els pobles saforencs. El virrei, el duc i el comte van fugir per Dénia i embarcaren en direcció cap al nord del regne. A Oliva, com en altres pobles, els revoltats s’afanyaren a batejar a la força els mudèjars, la dicotomia no era altra que bateig o mort. Més d’un musulmà va ser cremat viu mentre els saquejos es repetien pertot arreu, palau comtal inclòs. A més a més, Peris no va dubtar en nomenar un nou Consell Particular format per individus proclius a la causa agermanada.
La batalla del Vernissa va significar l’única victòria dels agermanats, ja que les tropes reialistes s'imposaren en altres enfrontaments. Dies després de la batalla, la Junta dels Tretze es va dissoldre i el bàndol moderat donà l'esquena a Peris i es rendí al virrei. Amb açò i la posterior caiguda de Xàtiva i Alzira, fins llavors en mans dels radicals, fracassà la revolta definitivament en 1522. Aviat el rei Carles va nomenar Germana de Foix lloctinent general del regne en substitució del comte de Mélito. Aleshores s'inicià una dura repressió contra els líders de la Germania, amb confiscació de béns i condemnes a mort. Tant Caro com Peris van ser ajusticiats; a més, el velluter fou esquarterat i el seu cap exposat públicament.
Malgrat tot, el moviment agermanat va tenir conseqüències, com ara una pèrdua de poder de l'oligarquia nobiliària, la reducció dels drets del poble valencià o el reforç del centralisme absolutista, entre d'altres. Per als vassalls mudèjars, el bateig forçós els convertí en cristians nous o moriscos, i per això es negaren a satisfer les càrregues senyorials de la manera que ho feien anteriorment com a musulmans. Si bé en un principi els senyors dubtaven de la validesa dels batejos, una junta de teòlegs els van decretar vàlids en 1525.
El Regne de València va haver d'esperar fins a 1693 per a viure una nova revolta antisenyorial, ara protagonitzada pels camperols, una insurrecció coneguda amb el nom de Segona Germania. També aquesta vegada les demandes de les classes populars es van veure abocades al fracàs, i qualsevol acció dirigida a millorar les seues condicions de vida semblava més aïna un somni utòpic. No obstant això, les diferents postures entre uns i altres no canviarien i es farien patents uns anys més tard durant la Guerra de Successió.
Abel SOLER, «Germania sobrevinguda i traumàtica a Oliva», dins Levante-EMV, 17 de gener de 2021.
