Eduardo
López-Chávarri Marco (1871-1970) va ser un compositor, musicòleg, advocat, escriptor i catedràtic del Conservatori Superior de Música de
València. Al llarg de la seua vida va rebre nombroses distincions, com la Gran
Creu d’Alfons X el Savi o la Medalla d’Or del Cercle de Belles Arts de
València, entre d’altres. Col·laborava assíduament en el diari Las Provincias, on signava una columna
titulada «Por tierras valencianas». L’any 1933, un antic company seu d’estudis dit Alardo Miralles, qui exercia de
secretari de l’Ajuntament d’Oliva, va convidar López-Chávarri a conéixer
la nostra ciutat. L'escriptor va deixar constància de la visita en una
breu crònica titulada «Unas horas en la antigua Oliva», publicada en tres parts al periòdic capitalí [1]. En
el post de hui recordarem com va viure l'insigne personatge el seu pas per
l’Oliva de 1933, aleshores un municipi rural de tretze mil ànimes.
La jornada
va començar a València. El trajecte fins al nostre municipi el feu López-Chávarri en
cotxe. Segons contava, «un
excelente y rápido servicio de automóviles une directamente Oliva con Valencia». Tot i això, la carretera era bastant roïna: «aparece llena
de barro, con baches tremendos y charcas inquietantes: suciedad, abandono...».
A les envistes d’Oliva, el viatger esbossava el perfil de la ciutat: «A
medida que avanzamos podemos distinguir sobre abrupta colina el
palacio-castillo, flanqueado por robustos torreones; a su alrededor extiéndese
el caserío rodeado de una llanura feracísima, un vergel que maravilla, que
acaba en el mar».
 |
| Vista d'Oliva des de la carretera de Gandia. Al fons s'hi veu Santa Maria, el Palau i l'ermita de Santa Anna (Font: Oliva-Història fotogràfica) |
Una vegada
arribat al destí, l’amfitrió va conduir López-Chávarri a conéixer el Palau Comtal, al qual s’accedia per un «severo
arco de entrada […], por el mismo sitio por que pasaran guerreros y damas con
sus carrozas». Cal recordar que l'ínclit edifici va acabar en mans de la casa d’Osuna, però la decadència econòmica de la noble nissaga es va veure agreujada pel comportament balafiador del dotzé duc
d’Osuna, i setzé comte d’Oliva, Mariano Téllez-Girón. Al remat, el Palau Comtal es va vendre en 1871 i ací començava la seua ruïna definitiva.
L’any 1917 un arquitecte danés, Egil Fischer, va adquirir gran part del conjunt
monumental amb la finalitat de desmantellar-lo i endur-se peça a peça tot allò de
valor.
Davant el detriment del Palau, López-Chávarri escrivia: «se compró el Palacio por menos valor que un
auto Lincoln». I continuava: «Aquí
estuvo la airosa torre, la majestuosa escalera de piedra... ¡todo desaparecido!
[...] entristece de modo infinito
pensar la egoísta indiferencia con que se ha dejado perder este magnífico
tesoro de arte. [...] El adquiriente
fue arrancando todos los tesoros de este arte valenciano, sin olvidar uno:
techos labrados primorosamente, capiteles, vigas de hermosa talla, azulejos,
rosetones, relieves escultóricos...». Amb la declaració del Palau com a Monument Arquitectonicoartístic, l’any
1920, una part del patrimoni que ja estava encaixonat «en cuadras y sótanos» per al seu trasllat a Dinamarca fou
immobilitzat. No entenia el visitant la profanació i escarni que patia l'edifici, un balcó obert a la Mediterrània on antany «la población campesina se refugiaba dentro de los muros del Palacio, y
los soldados aprestábanse a la defensa para impedir la algarada de berberiscos...».
 |
| Vista de l'entrada principal del Palau Comtal (Font: Oliva Història-fotogràfica) |
Després de visitar el Palau,
López-Chávarri va marxar cap a l’església de Santa Maria, on el va rebre
l’infortunat José María Vidal Pastor, «un sacerdote joven, inteligente, culto, dado a estudios históricos». Allí va poder consultar les partides
de bateig de Gregori Maians i Gabriel Císcar. La de l’erudit el va
sorprendre per estar escrita en valencià, «bien demostrativa de cómo perduraba el espíritu patrio en estas
comarcas», però lamentava que
Maians «fue absorbido por la
cultura de Madrid, y en castellano publicó sus libros». Del marí, en canvi, li va cridar l'atenció que «castellanizó su apellido», en convertir Siscar a la forma Císcar.
Acabada
la jornada, Eduardo López-Chávarri s’acomiadà de la ciutat i en marxar «la silueta de Oliva se recortó sobre un
cielo iluminado por los rojos matices de la puesta de sol. En lo alto estaba el
palacio…». Ai, el Palau Comtal!
Allà restava silenciós, malferit, despullat..., com un natzaré sentenciat a mort a qui li quedaven unes poques alenades abans de lliurar l’ànima a Déu.
Nota: aqueix any de 1933, l'Ajuntament d'Oliva va publicar un llibret titulat Memoria de los trabajos realizados por el secretario D. Alardo Miralles Prats, para conseguir la exención tributaria de varias fincas del Ayuntamiento y la devolución de las cuotas indebidamente abonadas, un exemplar del qual es conserva a l'Arxiu Municipal de Castelló de la Plana.
[1] Las
Provincias, «Unas horas
en la antigua Oliva», 21, 27 i 28
d’abril de 1933.
