«La guerra és un lloc on joves que no es
coneixen i no s’odien es maten entre si, per la decisió de vells que es
coneixen i s’odien, però que no es maten.»
Erich Hartmann
Quan s’enceta un
debat sobre víctimes de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), sempre s'acaba confrontant els morts del bàndol roig amb els del bàndol blau.
Generalment, hom parla dels qui van perdre la vida a conseqüència de la repressió infligida pels rivals polítics, però... qui se’n recorda dels qui van
vessar la sang en combat? Aquests també eren espanyols, i en bona part soldats
de reemplaç que malauradament es van veure immersos en una contesa que els
duria a la tomba. A Oliva, els últims soldats que es van incorporar a les files republicanes
eren nascuts en 1920 i 1921, uns joves que han passat a la història com la Quinta del Biberó. En les lleves de
1938 i 1939 van ser mobilitzats uns 30.000 soldats d’entre dèsset i díhuit anys.
També el bàndol nacional va reclutar la seua quota de jovenalla que allà anomenaven la Quinta del Chupete.
Certament, el
dèficit democràtic en l’Espanya de la Segona República era palés; però, per complicada que fora la situació, res no justificava un colp
d’Estat contra un govern legalment establit que va esdevindre en un conflicte bèl·lic i va dividir el país en dos
bàndols irreconciliables. Deia un vell combatent que qui comença una guerra és responsable de totes les morts, i jo compartisc aquesta afirmació, puix que tots, rojos, blaus, verds o grocs van ser víctimes dels
mateixos culpables: una colla de generals foguejats en la guerra d'Àfrica, amb trets paranoics,
que es consideraven els amos i guardians de la nació. Aquests caps militars, juntament amb una
part de l’oficialia celada a recer de la clandestina UME, van seguir al peu de
la lletra les incendiàries instruccions del principal instigador de la
insurrecció militar: el general Mola. Per tant, cal ser justos i assenyalar
aquesta gentussa com l’única responsable dels centenars de milers de morts que
va causar una absurda guerra fratricida. Encara que sempre hi haurà gent molt
docta disposada a vendre’ns una versió de «pseudohistòria d’Espanya» per tal
de mantindre ben alt el seu grau de fanatisme. Si volem rojos o blaus, només
cal anar al trinquet, la resta es diu estupidesa,
una vil qualitat inherent a l’ésser humà.
«La guerra
no és una aventura, és una malaltia.»
Antoine de Saint-Exupéry
A pesar dels meus
esforços, no tinc dades dels joves olivers pertanyents a les lleves de 1938 i
1939 que van morir en la guerra, però haver-n’hi, n’hi va haver. Així m’ho
contava un oncle, nascut en 1921, que es va quedar al tall de ser mobilitzat.
Ell recordava els seus amics d’infantesa i adolescència amb qui havia compartit pels carrers d'Oliva jocs i somnis... I que un bon dia van ser arrancats
de les seues famílies i conduïts lluitar en una guerra per a la qual no estaven preparats. Al capdavall, uns van morir en
combat a la flor de la vida i altres van sobreviure, però als qui salvaren la
pell els esperava un grapat d'anys de servei militar i adoctrinament polític sota les ordres dels vencedors.
Les guerres no
porten res de bo, sols mort i sofriment, ho sabem, tanmateix cal
recordar-ho sovint. I a més, la història està per a conéixer-la i aprendre. Malgrat
haver passat més de huitanta anys de l’acabament de la guerra, em sembla que les
ferides continuen obertes en bona part de la societat. I com que intente analitzar els fets històrics des d’una perspectiva neutral, vull deixar de banda falsos argumentaris que no
condueixen enlloc. ¿Paga la pena lluitar per un ideal o per una causa que
considerem justa? Cadascú sabrà què contestar en funció de les seues circumstàncies o principis morals,
però dubte que els pipiols de les lleves de 1938 i 1939 tingueren cap altre
ideal que no fora viure la vida en pau, harmonia i llibertat. No obstant això, de vegades el destí es mostra cruel, i així ho va ser per a un bon nombre de xavals que formaren
part de la Quinta del Biberó. És de justícia recordar-los i, de passada, condemnar
les guerres i els malparits que les promouen.
«En la pau,
els fills enterren els seus pares; en la guerra, els pares enterren els seus
fills.»
Heròdot
