FUSTA DE MOBILA

No resulta difícil contemplar a Oliva bigues, cabirons o jàssenes de fusta rogenca engalanant els sostres de les cases velles. Són, generalment, habitatges construïts entre els segles xix i xx amb fusta d'arbres centenaris. Durant dècades, la mobila (pi melis americà) esdevingué un element capital en l’arquitectura valenciana per a bastir edificis, portes i finestres, però també amb aplicacions industrials, com ara la fabricació de mobles o instruments musicals, construcció de vaixells, travesses per a les línies fèrries, etc. Hui en dia no és estrany veure fusters, restauradors o antiquaris buscar mobila vella quan es produeix un enderroc, ja que ara se subministra mobila nova, d'inferior qualitat, provinent d’arbres relativament joves conreats en plantacions intensives.

Bosc de coníferes als EUA

El nom del material esdevé de Mobila -Mobile en anglés-, una ciutat de l’estat d’Alabama situada a la costa sud dels Estats Units. Des de l’últim quart del segle xix,  els vaixells que sortien des de València per a nodrir Amèrica del Nord de pansa i altres mercaderies tornaven carregats de fusta des del port de Mobila. 

En època precolombina, els boscos del sud-est nord-americà conformaven les terres ancestrals dels indis Choctaw, Creek, Chickasaw, Cherokee i Seminola. Però amb la colonització europea, la tala d’arbres esdevingué un negoci molt lucratiu que oferia un producte versàtil de gran qualitat. Aquells pins tenien una antiguitat incalculable, cosa que els conferia unes característiques excepcionals. La densitat de la mobila vella, entre 0,8 i 1 g/cm³, proporciona gran resistència a la humitat i organismes xilòfags, com ara corcs i tèrmits, i assegura una durabilitat quasi infinita. Respecte del nom, cal dir que amb la denominació genèrica de «mobila» es coneixia la fusta de diferents espècies de coníferes: el Pinus palustres, el Pinus taeda, el Pinus elliottii i el Pinus echinata, sent les dues primeres les més apreciades per l’altura que assolien els arbres.

En 1830, el Congrés dels Estats Units aprovà la Llei de Remoció d’Indis, una norma que expulsava els indígenes dels seus territoris. En conseqüència, les cinc tribus esmentades van ser deportades a l’oest del país, un fet que es coneix amb el nom de «Senderol de llàgrimes». Hom calcula que uns 70.000 natius van abandonar les terres dels seus ancestres, un èxode que provocà la mort de més de 3.000 persones. Després, aquella natura salvatge que des de temps immemorial havia sigut la terra sagrada dels indis nord-americans, anava llanguint a cop de destral. I fou tanta la cobdícia amb què actuaren els llenyaters que boscos sencers van desaparéixer. Al capdavall, en bona cosa del territori desforestat d’Alabama i altres zones meridionals estatunidenques no trigaren a proliferar plantacions cotoneres, terres conreades amb mà d’obra d’esclaus afroamericans. Actualment, les autoritats han emprés polítiques encaminades a reforestar els ecosistemes i recuperar part de la biodiversitat perduda.

Choctaw Village (oli de François Bernard, 1869)

Voldria posar el punt final suggerint al lector que faça seua aquesta història que hem exposat breument. I quan les circumstàncies li oferisquen quelcom relacionat amb la fusta de mobila recorde que, darrere d’un valuós material de construcció en èpoques passades, hi ha una colpidora història de sofriment humà que no acostuma a ser recordada. Valga dir que la política nord-americana de llavors estigué prop de provocar l'extermini de la població indígena, la qual, a hores d'ara, tan sols representa l’1,5% de la ciutadania dels EUA.