OLIVA 1925, ARA FA CENT ANYS

En juliol de 1925, el diari Las Provincias va dedicar tres quarts de pàgina per donar a conéixer als seus lectors "La floreciente ciudad de Oliva", un article escrit per Luis Cardona Riera. D'una banda, l'autor exposava alguns trets històrics d'"una de las ciudades más importantes de nuestra provincia", segons les seues pròpies paraules. De l'altra, visitava l'Ajuntament per entrevistar-se amb l'alcalde de l'època: Francisco Salabert Espasa. No obstant això, el primer edil no es trobava a Oliva en aquell moment, i el redactor fou atés pel tresorer municipal. L'entrevista amb aquest funcionari ens ofereix una valuosa perspectiva sobre la ciutat de fa un segle.

Amb motiu del centenari de la publicació de l'article, he considerat oportú reproduir la visita a l'Ajuntament de Luis Cardona. Per a il·lustrar el post, he inclòs dos imatges d'anuncis publicitaris que acompanyaven el text original.

En la Alcaldia

Hallándome durante mi permanencia en esta ciudad, en el Casino del centro, oí en la mesa contigua a la que yo me encontraba, que unos señores, algo desaliñados, a usanza de estos pueblos en la época del estío, que compartían amigablemente saboreando su café y buen cigarro, decir que el alcalde había hecho muchas mejoras en la ciudad; aún más: aseguraban que era el mejor alcalde que ha tenido Oliva.

Desde aquel instante me hice el propósito de visitarle, y momentos después lo ponía en práctica. Una bonita escalinata de mármol me conduce a las oficinas municipales, que son amplias, despajadas, donde nótase mucha disciplina y rigidez. Todo está muy ordenado; todos los empleados trabajan con ahínco; todo el mundo ha asimilado la actividad y la entereza de carácter del buen acalde, y colabora al feliz éxito de su gestión.

He entregado mi tarjeta al alguacil, que sale al momento acompañado de un distinguido señor, de edad provecta, que usa lentes de oro, que me sonríe amablemente, y me dice que el alcalde no está, pero al enterarse de mis deseos me contesta que ello no obsta para facilitarme los datos que puedan interesarme. Y he pasado a su despacho; en él se encuentra una sólida caja de caudales y el archivo municipal. Olvidamos anotar que este simpático caballero es el contador.

Nos hemos acomodado en elegantes sillones, y mi interlocutor ha principiado a contestarme.
-¿...?
-Sí; la Alcaldía se encontraba en buena marcha al encargarse de ella el actual alcalde, don Francisco Salabert, el 29 de Mayo del año pasado.

-¿...?

-En los trece meses que es alcalde ha construido el mercado, tres fuentes públicas, situadas dos de ellas en el mismo mercado; ha construido varias aceras, muy necesarias, y las ha reconstruido casi todas; ha adquirido una casa para cuartel de la Guardia civil, a la que constantemente se le amenazaba desahuciarla por no pagar el alquiler muchos de los anteriores Consistorios; ha construido un nuevo cementerio, que era de necesidad imprescindible para esta ciudad, y que desde hace veinte años se vinieron ocupando los Ayuntamientos sin resolver nada práctico sobre tan importante mejora. Además, es digna de aplauso su conducta; agotados los fondos municipales, ha comprado de su peculio varios terrenos para construir una escuela graduada (que hace mucha falta, pues son pocas las que existen en la actualidad para un contingente de niños tan numerosísimo como tiene Oliva), sí encuentra el apoyo de los mayores contribuyentes. Igualmente, ha adquirido unos terrenos, junto a la estación, a fin de poder prolongar el paseo.

-¿...?

-Se paga al corriente a los empleados del Ayuntamiento y servicios públicos; se han satisfecho créditos de anteriores Consistorios, que arrojan una cantidad considerable, y hoy día tenemos todas nuestras obligaciones cubiertas.

-¿...?

-El pueblo es bueno; son ciudadanos conscientes de sus deberes, y cumplen sus compromisos para con nosotros con exactitud.

-¿...?

-Si le apoya el pueblo como ahora y continua algún tiempo al frente del Ayuntamiento, hará mucho por Oliva, guiado no solo por su cariño a esta ciudad, sino por su recio espíritu de justicia.

***

He sentido mucho no conocer a este hombre honrado, que rige esta ciudad con el aplauso de todos sus vecinos, mas he hallado en el señor contador un digno sustituto. Le he dado las gracias, en la escalera, donde, amablemente, sonriente, me despide con un fuerte apretón de manos. Me he marchado satisfecho de la Casa Consistorial, donde he encontrado datos muy halagüeños para esta ciudad, que LAS PROVINCIAS, por mi conducto, ha visitado, en su buen deseo de conocer y ser útil a toda la región.

LUIS CARDONA RIERA

Oliva y Julio de 1925.

En aquell temps, Espanya es trobava sota la dictadura del general Primo de Rivera. Francisco Salabert va ser alcalde entre 1924 i 1928, i pertanyia a Unión Patriótica, el partit fundat pel dictador. 

L'esclat de la Guerra Civil, però, el convertí en víctima. Al setembre de 1936, amb 61 anys, fou assassinat per milicians. Les tensions polítiques dels anys previs al conflicte havien generat odis irreconciliables, amb conseqüències devastadores per a nombroses famílies.  

LA PROLE DE L'INSIGNE GABRIEL CISCAR

Gabriel Ciscar y Ciscar, tinent general de la Reial Armada espanyola, tres vegades regent d’Espanya i cavaller de la Reial Orde de Carles III, va nàixer a Oliva el 17 de març de 1760 a si d’una distingida família. Als dèsset anys, ingressà com a cadet a l’Acadèmia de Guàrdies Marins de Cartagena.

1. PRIMER MATRIMONI

El 19 de setembre 1787 Gabriel Ciscar es casà a Cartagena amb Ana Agustina Berenguer de Marquina y Ansoátegui, filla de Félix Bereguer de Marquina, destacat militar i polític alacantí. Tingueren huit fills:

    1. María de los Dolores Ciscar y Berenguer de Marquina (10 d’agost de 1788 – 1 de juliol de 1789). Va morir als 11 mesos.

    2. María Aurora Ciscar y Berenguer de Marquina (12 de setembre de 1789 – 13 de maig de 1816). Es casà amb José Rodríguez de la Encina y Colomina el 14 de març de 1807. Va morir als 26 anys.

    3. Joaquina Ciscar y Berenguer de Marquina (30 de gener de 1794 – 18 de setembre de 1809). Era cega de naixement i va morir als 15 anys.

    4. Manuel Ciscar y Berenguer de Marquina (Cartagena, juliol de 1800 – juliol de 1809). També era ceg de naixement, va morir als 9 anys.

    5. Rafael Ciscar y Berenguer de Marquina (1801 – 13 de desembre de 1826). Va morir a Oliva als 25 anys.

    6. Antonio Ignacio Ciscar y Berenguer de Marquina (16 de juny de 1804 – 19 de gener de 1805). Va morir als 7 mesos.

    7. José Mariano Ciscar y Berenguer de Marquina (Oliva, 18 de març de 1805 – 20 de març de 1817). Va morir als 12 anys.

Ana Agustina Berenguer de Marquina va morir a Oliva en maig de 1816. En aquell moment, Gabriel residia al seu poble juntament amb la família, en compliment de la pena de desterro que li imposà el rei Ferran VII.

 2. SEGON MATRIMONI

El 18 de setembre de 1817 Gabriel Ciscar contragué matrimoni a Oliva amb Teresa Ciscar y Oriola, filla d’un cosí germà. D’aquesta unió nasqueren dues filles:

    8. Josefa Ciscar y Ciscar (Oliva, 1819). Es casà amb Ramón Gonzálvez Almúnia.

    9. Rosa Ciscar y Ciscar (Oliva, 1820 – València, febrer de 1875). Va morir fadrina.

3. LES NETES DE GABRIEL

    1. María Consolación Rodríguez de la Encina y Ciscar (Cartagena, 1807 – Benissa, 1842). Era filla de María Aurora. Es casà en octubre de 1825 amb José Feliu Sala, hisendat benisser. María Consolación va morir als 34 anys.  

    2. Elisa Gonzálvez y Ciscar, filla de Josefa. Va morir en febrer de 1909, als 59 anys. Es casà amb Antonio González-Madroño y García de Marcilla, militar de Marina.

L’infortuni acompanyà Gabriel Ciscar fins al final de la seua vida. Condemnat a mort pel rei Ferran VII per haver estat regent d'Espanya, va morir a l’exili a Gibraltar el 12 d’agost de 1829, on vivia gràcies a una pensió atorgada per lord Wellington.  

DOS FENÒMENS ASTRONÒMICS D'ANTANY

L’enyorat Manuel Martí i Ascó, gràcies al seu treball investigador a l’arxiu parroquial de Santa Maria, va rescatar dos successos sorprenents ocorreguts a Oliva a l’inici del segle XVIII, i que recull en el seu llibre "La memòria sota la pols".

El primer descriu el pas d’un meteorit pel cel una nit de primavera, un esdeveniment que causà una gran commoció entre els qui el van presenciar. El segon narra un eclipsi total de sol que va travessar Espanya de sud a nord, un fet que, a França, es va interpretar com un presagi sobre la descendència del rei Lluís XIV, conegut com el Rei Sol.

En l'eclipsi solar, la lluna oculta el sol. 

(Imatge de Pixabay)

L'encarregat de documentar a Oliva l'aleshores "estranya" fenomenologia astronòmica fou l'arxiver parroquial mossén Luis Navarro.

Dimecres 6 de abril del any 1701, a les hores de la nit, susehí que aparegué una flama de foch en lo ayre, que venia de les muntañes de més la mar, de magnitud, segons contaven persones fidedignes que la han vista, de miga carrega de lleña ensesa. La qual, passant per lo ayre ab gran velositat, luego que se aproximà a la mar, donà un estallit o estruendo que en moltes casses de Oliva feren moviment les finestres y portes, con si fos cassi terratrèmol, lo qual estruendo se ha tengut notícia haver-se sentit de gran part de este Regne de València. Y per ser cosa tan singular, ne fas memòria per a què conste en lo devenidor.

En aprés dimecres a 12 de maig de 1706, a les 9 hores del dia, s’eclipsà el sol, en tanta manera que es féu de nit e hixqueren les estreles, Y era dia de rogacions, y estant la prossesó enfront del ospital, fonch presís per a acabar la prossessó llegir les lletanies a llum de siris. Y de este modo se acabà la prossesó ab gran admiració de tots.

No és gens fàcil veure un meteorit creuant el cel, ja que es tracta d’un fenòmen poc freqüent i difícil de preveure. En canvi, els astrònoms actuals poden calcular amb precisió els eclipsis futurs, tant de sol com de lluna. A Oliva, caldrà esperar moltes dècades per a contemplar un eclipsi solar de la magnitud del de 1706. Tot i això, la vesprada del 12 d’agost de 2026 tindrem l’oportunitat de gaudir-ne d’un altre, que serà visible en la seua totalitat a la ciutat de Castelló de la Plana, i a Oliva es podrà observar parcialment.

Trajectòria de l'eclipsi solar de 2026.
(Federación de Asociaciones Astronómicas de España)

              

FRA JOSÉ M.ª ROIG, MÀRTIR DE LA GUERRA CIVIL

Mentre escrivia una entrada al blog sobre l’assassinat de Vicent Vallcanera, vaig recordar el cas d’un altre oliver que també va morir tirotejat per l’esquena, a traïció. Aquesta vegada, la víctima fou un frare franciscà que, arran de la persecució religiosa iniciada al començament de la Guerra Civil, lliurà l’ànima a Déu el 24 de juliol de 1936 a Puente Genil (Còrdova). Tot seguit, exposem breument alguns aspectes de la seua vida, basant-nos en la informació aportada pel prevere José Castell, la Diòcesi de Còrdova i diversos articles de premsa.

El 5 de setembre de 1871 va nàixer a Oliva Doménec Roig Llorca, fill de Salvador i Maria, i fou batejat el mateix dia a la parròquia de Sant Roc. Poc després, la família es traslladà a l’Alqueria de la Comtessa, poble d'origen matern. A l’edat de dènou anys, Doménec ingressà al col·legi franciscà de Chipiona (Cadis), on professà vots solemnes l'any 1895 amb el nom religiós de José María. Després de passar un temps en missions a Terra Santa i el Marroc, tornà a Andalusia per dedicar-se a la docència en la província seràfica de Granada. En 1930 fou destinat al convent de Puente Genil, on exercí diverses tasques com ara mestre, forner o sastre.

L’esclat de la Guerra Civil, el 18 de juliol de 1936, feu marxar el religiós cap a Estepona en companyia de dos frares més. Tanmateix, per circumstàncies desconegudes, fra José María no els va seguir i acabà en mans d'uns milicians, que li preguntaren qui era. Ell contestà: «Yo soy Fraile; y eso he sido toda mi vida». Volent saber si l’anaven a matar, els captors li respongueren que no en tenien la intenció. Llavors, ell s'acomiadà dient: «Dios se lo pague a ustedes», i continuà el seu camí. Això no obstant, un dels milicians exclamà que la consigna era «matar a los curas y a los frailes», i no dubtà a perseguir-lo i disparar-li un tret al cap. Seguidament, els milicians van dipositar el cadàver dins del taüt del seminarista José Ruiz Montero, assassinat i cremat el dia anterior.

Actualment, les despulles de fra José María Roig Llorca reposen al convent Virgen de la Regla, a Chipiona. El 17 d’octubre de 2021 fou beatificat en la catedral de Còrdova en una solemne eucaristia presidida pel cardenal Marcello Semeraro. L’onomàstica dels 127 màrtirs de la província de Còrdova se celebra el 6 de novembre.

DOMINGO MAURÍ, HEROI DE LA GUERRA DE CUBA

En 2019, la revista d’investigació Cabdells va tindre a bé publicar-me un article titulat «Soldats olivers a la Guerra de Cuba (1895-1898)», on s’identificaven trenta-quatre soldats d’Oliva que van participar en la contesa a l’illa caribenya, vint dels quals van morir allà de malalties i dos en combat. Atenint-nos al nombre d’habitants de l’Oliva de llavors, hom calcula que els joves olivers que haurien marxat a la guerra devien ser una huitantena. 

Un dels soldats que no estava identificat quan s'escrigué l’article era Domingo Maurí Savall, un nom que cal afegir a la llista de desventurats que van lluitar a Cuba i que, a més, manifesta un periple curiós. Havia nascut al Raval d’Oliva el 5 de setembre de 1877. Era fill de Domingo Maurí, llaurador, i d’Isabel Savall, i es casà amb Vicenta Navarro l'any 1903. Convé dir que el cognom Maurí d'aquesta línia familiar prové de França i s'establí al Regne de València en el segle xvii.

La guerra per la independència cubana va començar en 1895, però amb l’entrada dels Estats Units en el conflicte, en febrer de 1898, Espanya estava abocada a la derrota. Tanmateix, el govern de Madrid es va entossudir a plantar cara els ianquis, esperonat pel fervor patriòtic dels sectors més conservadors de la societat. L’enfrontament hispanoamericà només va durar cinc mesos. Pel mes d'agost Espanya es va rendir, i la derrota comportà la pèrdua dels territoris colonials de Cuba, Puerto Rico, Filipines i l’illa de Guam. Però el veritable drama fou la mort d'uns vint-i-cinc mil compatriotes en una guerra on no participaren els fills de les famílies adinerades, els quals es deslliuraven de l’exèrcit si pagaven una redempció de 2.000 pessetes.  

D’acord amb la legislació de l’època, la incorporació de Maurí a la milícia degué ser en el moment de complir els vint anys, tal vegada a finals de 1897. Curiosament, catorze anys després de finar la guerra, i segons publicava la Gaceta de Madrid en juliol de 1912, l'exsoldat era creditor del Batallón Provisional de Puerto Rico núm. 1 (Cuba) per un deute de 137,75 pessetes. 

Durant la Guerra Civil espanyola, un decret emés pel govern de Bugos, en març del 1938, va concedir el grau de tinent honorari als veterans carlistes supervivents de les denominades “Croades del segle xix”. Aquesta mesura de gràcia incloïa els militars que havien participat en actes heroics durant la guerra hispanoamericana, concretament en la resistència del fort de Cascorro (Cuba) i en les defenses de Baler (Filipines) i de El Caney i Lomas de San Juan (Cuba). A posteriori, una llei franquista del 1945 els reconegué els mateixos beneficis econòmics que gaudien els veterans carlistes, és a dir, el dret a rebre una pensió extraordinària de 6.000 pessetes anuals.

Batalla de Lomas de San Juan (litografia de Kurz and Allison, 1899).

Domingo Mauri fou un dels soldats que de la nit al dia es convertí en oficial de l’exèrcit. El seu batalló havia participat l'1 de juliol del 1898 en la batalla de Lomas de San Juan, prop de Santiago de Cuba, on poc més de 500 militars espanyols van resistir durant onze hores, i fins a la derrota final, l’embat d’una força formada per 10.000 efectius estatunidencs i 4.000 guerrillers mambisos. Però en 1945 Maurí ja fregava la setantena d’anys, i encara que la pensió arribava tard, almenys li serviria d'ajut econòmic a l’ocàs de la vida.

Temps arrere, un amic em digué que el nostre protagonista, en la vida civil, es dedicà a vendre al mercat, i que amb els anys es valgué d’un gaiato per a caminar. I també em contà una anècdota que havia escoltat als majors sobre el Maurí ja ancià. 

Resulta que un bon dia una parella de guàrdies civils el van mamprendre per no haver-los saludat. Com a resultat a tal «acte d’indisciplina», els agents el van premiar amb un bon ventall de galotxes, cosa bastant habitual durant l’època franquista, quan la Guàrdia Civil actuava amb total impunitat infonent temor entre la ciutadania. Aquell tractament injust i humiliant va colpir la dignitat del bo de Maurí, qui aviat va ruminar la venjança.

Sense pensar-s’ho dues vegades se n’anà a casa, s’abillà amb l’uniforme de tinent de l’Exèrcit espanyol i es dirigí a la caserna de la Guàrdia Civil. En arribar-hi tots els presents es van quadrar davant seu. Aleshores va contar l’incident a la persona que estava al cap dels agents i sol·licità aplicar un correctiu als causants de la seua desgràcia. El superior dels guàrdies no va posar cap impediment. Tot seguit Maurí, fent ús del gaiato, va regalar a la parella de benemèrits una bona lliçó de vara, cosa que els va deixar més calents que una brasa. Benvolgut lector, cal tenir present que això de tractar els altres amb prepotència i superioritat pot resultar força perillós, puix mai no se sap amb qui te l’estat jugant.

A partir de hui, com hem dit, afegim a Domingo Maurí Savall en la nòmina dels trenta-quatre desventurats que marxaren al Carib, i no precisament de vacances. Potser algun familiar podria contar-nos més coses d'aquest soldat de lleva que fou recompensat pel seu heroisme en un atziac episodi de la Guerra de Cuba. Si es donara el cas, aprofundiríem en el coneixement d'un valerós oliver oblidat per la història.

Soldats ianquis en la Loma de San Juan

UN PROCÉS CRIMINAL DEL SEGLE XVII

Tal com s'ha dit en algunes ocasions, la tinença d'armes de foc possibilita l'acció de fer-ne ús en circumstàncies excepcionals, com ara quan un individu dicideix, en un moment donat, actuar amb violència i prendre's la justícia pel seu compte. Als arxius històrics hem vist qualcuns casos succeïts a Oliva, i a fi de donar a conéixer la manera amb què actuava la justícia de llavors, hui recordem un crim ocorregut fa quatre cents anys. 

Capvespre del diumenge 11 de maig del 1625. Tres homes xarren asseguts en un cantó del portal de Raval: Lluís Joan Bort, jurat de la vila; el llaurador Francesc Gregori, de malnom lo Tinyós; i Andreu Gallart de Sostrada. Aleshores, des del carrer del Trapig (carrer de les Tendes) s'acosta Vicent Vallcanera, qui en arribar a l'altura dels tres els saluda llevant-se el barret i travessa el portal envers la Vila. Tot seguit, Bort s’alça sigil·losament i amb una escopeta dispara «a trycio» a Vallcanera per l’esquena. Aquest cau a terra. Immediatament, Gregori el remata amb un altre tret d’escopeta que impacta sota el braç esquerre. La víctima mor a l’instant «sense haver pogut confessar ni rebre algun altre sacrament». A continuació, els assassins fugen pel carrer del forn de la Muralla (carrer de l’Abadia).

El jutjat no triga a iniciar les diligències penals per esbrinar el fet: cita els testimonis, entre els quals hi ha Gallart, i ordena la cerca i captura dels criminals; tanmateix, aquests rauen en parador desconegut i seran jutjats en rebel·lia.

Un any després, el jutge Vicent Bono dicta sentència. Ateses les disposicions legals del regne de València, Bort i Gregori són condemnats a pena de mort. Però com no han pogut ser detinguts, s'ordena que en ser capturats siguen duts a la vila d’Oliva amb l’acostumat so de trompeta i amb un dogal al coll, i conduïts al lloc de suplici, on seran penjats de la forca «fins [que] muiren naturalment». A més, se’ls condemna a pagar 600 lliures i a assumir les despeses de la causa.

Al mateix temps, i mentre no estiguen en mans de la justícia, es condemna també els fugitius a «desterro y bandeig perpetuo» de la vila d’Oliva; i en cas de contravenir l’orde, es faculta els familiars de Vallcanera perquè puguen matar-los sense témer cap conseqüència. 

Vicent Vallcanera estava casat amb Maria Jaume. Fou soterrat l’endemà del crim a l’església de Santa Maria. L’acta de defunció manifesta que «Lo mataron en la Puerta del arrabal de dos escopetazos. No hizo testamento». Pel que fa als assassins, els arxius no aporten cap altra informació sobre la seua sort.

EL LLINATGE IBIZA A OLIVA

¿Penseu que Ibiza, un dels llinatges més antics d'Oliva, té algun vincle amb l'illa balear? Doncs sí. Estem davant d'un cognom toponímic que es documenta per primera vegada al Regne de València a l'últim quart del segle XIV a les viles de Dénia i Xàbia. Els historiadors consideren que el cognom identificava un grup d'eivissencs llavors assentats a la Marina Alta.

Originàriament, el cognom s'escrivia Iviça/Ivissa, però la castellanització del segle XVIII, per causa de l'abolició dels Furs valencians, també va afectar l'antroponímia, i des de llavors es registra sota la forma Ibiza.

Imatge aèria d'Eivissa (Font: Wikipedia).

El llinatge es documenta a Oliva al segle XV. En eixa centúria hi havia almenys quatre veïns així cognomenats: Guillem (mercader), Joan (llaurador), Macià i Nicolau (justícia el 1431). Pel que fa als llibres sacramentals, a l'església de Sant Roc es va registrar en 1610 el bateig de Margarida-Joana Ivissa Piera, filla de Doménec i Beatriu. L'any 1620, Doménec Ivissa, ja viudo, va contraure segones noces a la parròquia del Raval amb Àngela Máñez. Aquest enllaç és el primer matrimoni d'un Ivissa que figura als Quinque libri.

En la carta de poblament de 1610, atorgada pel comte arran de l'expulsió dels moriscos, figuren cinc habitadors de la Vila amb el dit cognom; i entre els nous repobladors del Raval són mencionats Jaume i Joan Ivissa. D'altra banda, en el fogatge de 1646 s'enumeren deu focs pertanyents a diferents famílies Ivissa. 

D'entre els olivers portadors del llinatge, convé citar a Joan Baptista Ivissa, alcalde ordinari el 1800, i a Juan Sancho Ibiza, qui fou dues vegades primer edil d'Oliva en les primeres dècades del segle XX.  

Segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística del 2024, només 426 ciutadans duen Ibiza de primer cognom a tot l'Estat espanyol, la majoria dels quals es concentren a les províncies de València i Alacant. Com a curiositat direm que a la ciutat de Sevilla perviu el llinatge entre alguns descendents de l'esmentat Doménec Ivissa.

Fonts:

Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de València, vol. I i II, Tres i Quatre, València, 1999.
José BORDES, La vila d'Oliva al segle XV, Edicions del Sud, Piles, 2019.

UNA ANÈCDOTA DELS ANYS 'EGEBEROS'

Fa uns dies, mentre collia tomaques i pebreres en un bancalet que tinc a l’Alqueria de la Comtessa, em vingué al cap un mestre que vaig tindre en segon d’EGB, conegut amb el nom de «don Paco Arròs». Sempre he dubtat si «Arròs» era un àlies o si el seu veritable nom era Paco Ros. El cas és que mai ningú m’ho ha pogut aclarir. Tot i això, segons em contà una vegada un oncle meu, al docent li posaren el sobrenom d’«Arròs» pel seu amor incondicional a les pebreres farcides, plat cum laude de la gastronomia olivera.

Contaven els qui el van conéixer que, una nit, don Paco no podia agafar el son pensant en la cassola de pebreres farcides que sa mare havia preparat i que reposaven a bon resguard dins del rebost. Llavors s’alçà del llit i, sigil·losament, avançà per la foscor a la recerca del preuat tresor. Tal com s’acostava a la cuina, la boca li salivava pensant en aquelles pebreres amanides amb fesols de careta i tonyina de sorra. I en el precís moment en què es disposava a obrir la porta del rebost, una mà voladora li atrapà la seua; tot seguit, una veu exclamà: «Xe! Tu què fas ací?»

No sols s’hereten les fanecades: també la gola desenfrenada per una bona pebrera farcida pot ser qüestió genètica. I aquella matinada, pare i fill s’engoliren amb voracitat un parell de pebrots en menys que canta un gall. Després, esbandiren la resta perquè la mare no s’adonara que en faltaven dos.

Don Paco se les menjava a mos redó

Tanmateix, el record de don Paco mentre collia verdura no té res a veure amb l’anècdota que he contat, sinó amb el seu costum d’entonar en classe una mena de cant gregorià amb lletra inventada que deia: tomacorum, tomacorum, pebrerorum, pebrerorum. Aquest mestre tan peculiar també tenia el vici de rosegar-se el puny, cosa que els alumnes observàvem al·lucinats i amb certa preocupació.

D’ençà d’aquell curs escolar ha transcorregut mig segle. Són una pila d’anys, és cert. Però en la memòria hi ha un racó per a don Paco i les seues manies, així com per a les taules de multiplicar que ell s’encabotà a fer-nos aprendre a cop de recitar-les seguit seguit com una lletania. 

Al mateix temps, els records trauen a escena el meu company de pupitre i un altre que seia darrere meu. L’un es cognomenava Cañamás i l’altre Colomar. Tots dos han mort, encara que en la meua ment renaixen sovint a la vida, i tots plegats revivim aquells meravellosos anys egeberos de la nostra infància. Anys inoblidables, farcits de bons moments, com les pebreres que aquella nit devorà amb deler don Paco.

FUSTA DE MOBILA

No resulta difícil contemplar a Oliva bigues, cabirons o jàssenes de fusta rogenca engalanant els sostres de les cases velles. Són, generalment, habitatges construïts entre els segles xix i xx amb fusta d'arbres centenaris. Durant dècades, la mobila (pi melis americà) esdevingué un element capital en l’arquitectura valenciana per a bastir edificis, portes i finestres, però també amb aplicacions industrials, com ara la fabricació de mobles o instruments musicals, construcció de vaixells, travesses per a les línies fèrries, etc. Hui en dia no és estrany veure fusters, restauradors o antiquaris buscar mobila vella quan es produeix un enderroc, ja que ara se subministra mobila nova, d'inferior qualitat, provinent d’arbres relativament joves conreats en plantacions intensives.

Bosc de coníferes als EUA

El nom del material esdevé de Mobila -Mobile en anglés-, una ciutat de l’estat d’Alabama situada a la costa sud dels Estats Units. Des de l’últim quart del segle xix,  els vaixells que sortien des de València per a nodrir Amèrica del Nord de pansa i altres mercaderies tornaven carregats de fusta des del port de Mobila. 

En època precolombina, els boscos del sud-est nord-americà conformaven les terres ancestrals dels indis Choctaw, Creek, Chickasaw, Cherokee i Seminola. Però amb la colonització europea, la tala d’arbres esdevingué un negoci molt lucratiu que oferia un producte versàtil de gran qualitat. Aquells pins tenien una antiguitat incalculable, cosa que els conferia unes característiques excepcionals. La densitat de la mobila vella, entre 0,8 i 1 g/cm³, proporciona gran resistència a la humitat i organismes xilòfags, com ara corcs i tèrmits, i assegura una durabilitat quasi infinita. Respecte del nom, cal dir que amb la denominació genèrica de «mobila» es coneixia la fusta de diferents espècies de coníferes: el Pinus palustres, el Pinus taeda, el Pinus elliottii i el Pinus echinata, sent les dues primeres les més apreciades per l’altura que assolien els arbres.

En 1830, el Congrés dels Estats Units aprovà la Llei de Remoció d’Indis, una norma que expulsava els indígenes dels seus territoris. En conseqüència, les cinc tribus esmentades van ser deportades a l’oest del país, un fet que es coneix amb el nom de «Senderol de llàgrimes». Hom calcula que uns 70.000 natius van abandonar les terres dels seus ancestres, un èxode que provocà la mort de més de 3.000 persones. Després, aquella natura salvatge que des de temps immemorial havia sigut la terra sagrada dels indis nord-americans, anava llanguint a cop de destral. I fou tanta la cobdícia amb què actuaren els llenyaters que boscos sencers van desaparéixer. Al capdavall, en bona cosa del territori desforestat d’Alabama i altres zones meridionals estatunidenques no trigaren a proliferar plantacions cotoneres, terres conreades amb mà d’obra d’esclaus afroamericans. Actualment, les autoritats han emprés polítiques encaminades a reforestar els ecosistemes i recuperar part de la biodiversitat perduda.

Choctaw Village (oli de François Bernard, 1869)

Voldria posar el punt final suggerint al lector que faça seua aquesta història que hem exposat breument. I quan les circumstàncies li oferisquen quelcom relacionat amb la fusta de mobila recorde que, darrere d’un valuós material de construcció en èpoques passades, hi ha una colpidora història de sofriment humà que no acostuma a ser recordada. Valga dir que la política nord-americana de llavors estigué prop de provocar l'extermini de la població indígena, la qual, a hores d'ara, tan sols representa l’1,5% de la ciutadania dels EUA. 

1911: OLIVA DESCOBREIX L'AERONÀUTICA

Una de les notícies més curioses sobre Oliva que vaig trobar mentre investigava en l'hemeroteca digital tractava sobre l'aviació. Concretament, d'un dia d'estiu del 1911 en què els olivers van poder veure, per primera vegada, un avió creuar el cel. La notícia la vaig incloure en el meu darrer llibre Oliva fou Notícia. Trobes d'hemeroteca (1808-1939), perquè fos testimoni d'un fet esborrat de la memòria popular.   

L'aeroplà Bleriot.

Tot seguit, reproduisc literalment el que vaig escriure en l'esmentat llibre. 

[...] Però un fet destacable per als olivers de llavors fou observar el francés Gilbert Le Lasseur, pioner de l’aeronàutica, sobrevolar Oliva el 29 de juliol. Per primera vegada, els olivers eren testimonis del naixement de l’aviació. L’aeroplà era un Bleriot amb motor de 50 cavalls, i cobria una etapa entre València i Alacant. L’aparell havia sortit de l’aeròdrom de la Malva-rosa a les huit i quart del matí, i el vol entre ambdues ciutats va durar una hora i cinquanta minuts. L’alcalde va actuar com a notari de l’esdeveniment:

A las nueve y quince un telegrama de Oliva al gobernador dice haber pasado por dicho pueblo el aparato número 2. [1]

L'avió a València, el 29 de juliol del 1911, abans d'enlairar-se.

El nom de l'aeroplà feia referència al cognom d'un altre pioner de l'aviació: Louis Blériot, el primer pilot que travessà el Canal de la Mànega en juliol del 1909 i que, a més a més, fou fabricant i dissenyador d'aparells aeronàutics.

[1] Xavier Canyamàs, Oliva fou Notícia. Trobes d'hemeroteca (1808-1939), Ende, 2023, p. 84. La notícia la publicà el periòdic Heraldo de Alicante en l'edició del 29 de juliol del 1911.   

RECORDANT L'ARXIPRESTE SALVADOR PONS

Vaig conéixer don Salvador Pons Franco, a més de per haver estat arxipreste de la parròquia de Santa Maria, per ser director de l’Acadèmia Sant Josep de la Muntanya, centre escolar on jo vaig estudiar l’EGB. De tots és conegut que el fundador de l’acadèmia fou don Ernesto Paulino Yvancos, un senyor de València casat a Oliva i que en morir va llegar el col·legi a l’església de Santa Maria. Durant la Guerra Civil, don Ernesto fou oficial de l'exèrcit republicà, i això explica que alguns dels docents que posteriorment van treballar a l’acadèmia foren mestres depurats pel règim franquista que no podien exercir a l’escola pública. Com que don Ernesto no tingué descendència, va considerar que la millor manera de garantir que la seua «gran obra» li sobrevisquera era posar-la en bones mans, i no va errar.

Un dia qualsevol, i per circumstàncies de la vida, vaig conéixer un nebot de don Salvador Pons anomenat Antoni. Aleshores li vaig comentar que havia conegut molt poc el seu oncle, però que guardava d’ell un record inesborrable del seu somriure, un somriure que don Salvador duia permanentment al rostre com si el dugués clavat amb una tatxa. En saber que Antoni havia sigut professor d’Història, li vaig enviar certa informació que jo tenia del sacerdot, cosa que va rebre de bon grat. Val a dir que ell es va estranyar que jo, un xiquet de només nou anys quan va morir el seu oncle, el recordara i parlara d’ell amb tanta estima. I és que hi ha coses que queden enregistrades al disc dur del cervell i sovint afloren, potser, per fer-nos la vida un poc més plaent.

Don Salvador Pons Franco havia nascut a Castelló de la Ribera l’any 1929. Poc després de ser ordenat sacerdot anà de missioner a la República Dominicana quatre anys, i posteriorment estigué sis mesos als Estats Units. En tornar a Espanya va ser rector de Massalavés, Natzaret (València), Xiva i Oliva. Es va doctorar en Teologia a Roma i era autor d'almenys tres llibres: Apuntes para una pastoral de alejados, Parroquia y Misión en la Eclesiología del Vaticano II i Correo 70 de un cura de pueblo; aquest darrer títol el va escriure a la nostra ciutat. Don Salvador va prendre possessió del càrrec d’arxipreste de l'església de Santa Maria d’Oliva el 5 de novembre de 1967, lloc on va exercir el ministeri sacerdotal fins a la seua mort l'estiu de 1974; només comptava quaranta-cinc anys. A més d’una excel·lent formació intel·lectual, el tarannà afable i rialler multiplicava la seua grandesa.

Poc temps després d’entaular contacte amb el nebot, vaig desempolsegar un exemplar de Correo 70 de un cura de pueblo que tenia oblidat als prestatges. Us confesse que mai l’havia llegit, però potser havia arribat el moment de redescobrir la figura d’un home a qui Déu ens va atorgar l’honor d’assaborir els últims anys de la seua vida. Si d’entrada el llibre em semblava interessant per la sinopsi de la contraportada, una vegada llegit calia ser honest i reconéixer que don Salvador m’havia donat una magistral lliçó pòstuma. Us puc dir que no es tracta d'un llibre mixorrer farcit de dogmes doctrinals, sinó més aïna d'un llibre del gènere epistolar escrit amb mestria, on l’autor, mitjançant una sèrie de cartes destinades a persones de qualsevol índole, aconsella el lector (entenga’m feligrés) sobre diferents situacions de la vida quotidiana. Allà rauen paraules dirigides a un paralític, a una velleta, a un alcalde, a un jove, a una senyoreta, a una xica turmentada... És, bàsicament, un vertader manual de rector de poble, però d’eixa mena de rectors entusiasmats per la renovació que el Concili Vaticà II va dur a l’Església catòlica. El llibre, endemés, deixa entreveure un sacerdot enamorat del seu ofici. Quanta saviesa tenia aquest home! Heus ací unes frases extretes del llibre i que sorprenen per la seua vigència:

«Gobernar es un arte que exige una singular capacidad de improvisación.»

«El aplauso general sólo se da en este mundo a los payasos o a los tiranos.»

«El buen gobernante es el que realiza lo posible y posibilita lo irrealizable.»

«La política honrada no puede basarse en la mentira.»

Hi ha en el dit llibre un paràgraf en el qual el religiós li confessa a un seminarista que el més dur del sacerdoci és estar tothora exposat al públic, com en un aparador, ser un individu que renuncia voluntàriament a la intimitat i a la llibertat «por la salud de las almas». I afegeix: «Ser de Dios es difícil, pero reconfortante […] esa es nuestra ofrenda diaria». No hi ha cap dubte que don Salvador Pons Franco era un home de Déu a qui la prematura mort va privar d'una brillant carrera eclesiàstica.

Fa unes setmanes, el nebot m’envià una fotografia del nínxol on reposen les despulles del sacerdot al cementeri de Castelló de la Ribera, cosa que em va omplir de goig. Algú va dir que els difunts no moren mentre pervisquen en la memòria dels vius. Hui, amb aquesta entrada, estic convençut que don Salvador renaix en el cor de bastants olivers, i ho fa amb tots els mereixements, per descomptat. Segur que ell, després de tants anys d'absència, s'alegra allà en la Glòria que el recordem, i que les seues ensenyances ens valguen en el decurs de la vida. A la vegada, l'imagine amb eixe bonhomiós somriure que el caracteritzava, per raó de la sincera amistat amb què m’afalaga el seu nebot Antoni.

«Benaventurats els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu» (Mt. 5, 9).  

L'OBLIDADA FONT DE CÀSSIM

Allà per l’any 2013, l’aleshores regidor Vicent Canet em va proposar mamprendre un estudi sobre les fonts naturals del terme d'Oliva. Respecte de les fonts, jo coneixia els articles de l’exalcalde Salvador Cardona, publicats en una revista local l'any 1968, i també d’un llibre escrit pels pegolins Joaquim Sastre i Vicent Morera que tractava de les fonts de la Safor. A banda d’això, poca cosa més es coneixia del patrimoni fontinal. 

Com que l’encàrrec em semblava força interessant, aviat vaig contactar amb l’amic Fran Atiénzar, doctor en Biologia i gran amant de la natura, a fi que col·laborara en el projecte i s’ocupara del seu vessant científic. Després de dos anys de treball de camp, sortia a la llum el llibre Les fonts d’Oliva. Iniciació a l’estudi del patrimoni etnològic. Tanmateix, Atiénzar i jo ens havíem reunit prèviament amb l’alcalde i el regidor per a presentar-los el treball i, alhora, advertir-los de les mancances detectades en les visites als naixements i brolladors. 

Una de les propostes que vam adreçar al consistori va ser la urgent necessitat d’eliminar un senyal informatiu a la vora del camí de les Passadores, el qual adverteix erròniament de la presència de la font d’Izquierdo -dita també dels Tramussos- en lloc d’una altra coneguda històricament com la font de Càssim. Càssim, de l’àrab Qāsim, nom propi de persona que etimològicament significa repartidor, encara el trobem en la toponímia, valga com a exemple la ciutat castellonenca de Benicàssim (de l'ètim Bani Qāsim, que vol dir els fills de Càssim). 

Naixement de la font de Càssim

Aviat farà deu anys des que iniciarem un estudi sobre un patrimoni natural de la ciutat que nosaltres consideràvem valuós; però des d'aleshores les autoritats municipals no han fet res, o quasi res, per donar-li valor. Bastants hàbitats fontinals rauen deixats de la mà de Déu i altres en són irrecuperables. Sovint Atienzar i jo ens hem preguntat per a què va servir el nostre treball... ¿Només per a conéixer les fonts locals mitjançant la lectura d'un llibre?

D'antuvi, la Regidoria de Medi Ambient va promoure una iniciativa denominada La ruta de les fonts, prevista inicialment com un atractiu turístic més de la ciutat, i que serviria, fins i tot, per apropar el patrimoni natural als estudiants. Malgrat això, la iniciativa sembla que es va perdre en qualcun calaix de l’administració, i hui les coses estan pitjors que en 2013, ja que el pas del temps ha despullat d'esplendor bona cosa dels indrets que vam visitar. 

Personalment, no em penedisc gens d’allò que vam fer entre 2013 i 2015. De vegades, trac de la prestatgeria Les fonts d’Oliva i el fullege. Llavors pense que és una bona herència que rebran els meus fills, i tants altres que estimen la natura, encara que el subjecte passiu -les fonts- roman ferit de mort, i acabarà exhalant l’ànima si ningú posa remei.

QUAN PESCÀVEM AL RALL

L’estiu passat sovint m’atalaiava al muntanyar i guaitava l’horitzó intentant descobrir algun raller pescant vora mar. No en vaig veure cap. Jo em preguntava: on estan aquells hòmens que camejaven aigua als genolls amb el rall al muscle?, ja són tots morts?, què ha sigut de l’art de pescar al rall? Sens dubte, la pesca amb rall s'ha perdut de manera progressiva amb el pas del temps i en són ben pocs els qui la mantenen viva. Com que alguns lectors no sabran de què estic parlant, d’antuvi explicaré aquesta forma de pesca tradicional.

El rall és un ormeig que consisteix en una xàrcia circular amb ploms fixats a la ralinga perimetral, i al centre duu una corda que serveix per a recuperar-lo després de ser llançat. El rall s’impel·leix a força de braços en aigües poc profundes. Aquest atàvic art de pesca es practica arreu del món i ací ja existia en època andalusina. Algunes fonts consultades veuen el seu origen en el retiarius, aquell gladiador de l’antiga Roma armat amb xàrcia i trident per enfrontar-se al rival.

El raller, oli del pintor borrianenc González Alacreu 

El rall té la consideració de pesca recreativa i la seua pràctica a la costa valenciana està regulada per llei. Per a assolir una llicència, cal pertànyer a una associació legalment constituïda. A Oliva ja en són pocs els qui ixen a tirar el rall, com popularment se sol dir. Si bé l’art permet pescar tota mena de peixos que s’apleguen a la vora, la presa més comuna és la llissa (Mugil cephalus), la qual s’albira quan alça l’ona i, tot seguit, el raller ajup el cap per a no ser detectat mentre s’acosta lentament fins a tenir-la a una distància prudencial per a ser rallada. Quan es pesca una femella de vegades se sol nugar. Açò consisteix a travessar-li un cordell prim (o un fil de pescar) per la boca i traure'l per la ganya, a fi de tindre el peix amarrat, i l’altre extrem del cordell es fixa a un plom o cos pesat. Tot seguit, se submergeix la llissa a l’aigua i serveix d’esquer per a atrapar quants mascles se li apropen. Recorde els pescadors d’antany distingir les diferents espècies de llisa que capturaven: galta-roja, vera i cabeçuda.

A la meua família hi havia rallers. A mi m’haguera agradat ser-ho també, però, per unes coses o altres, tot va quedar en un desig de joventut. I com que ara és massa tard per a intentar-ho, almenys em queda la satisfacció de gaudir quan veig un raller a les nostres platges. Llavors, els meus records viatgen a la velocitat de la llum fins aquelles vesprades d’estiu on jo feia d’escuder de mon pare. Una mena de Sanxo Pança atrafegat per l’arena esperant que la sort ens brindara alguna llissa. Ah! Quan pescàvem a rall... Moments eterns amanits amb arroves de felicitat. Moments d'un passat entranyable on renaix l'enyorança pels absents.  

LA QUINTA DEL BIBERÓ

«La guerra és un lloc on joves que no es coneixen i no s’odien es maten entre si, per la decisió de vells que es coneixen i s’odien, però que no es maten.»

Erich Hartmann

 

Quan s’enceta un debat sobre víctimes de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), sempre s'acaba confrontant els morts del bàndol roig amb els del bàndol blau. Generalment, hom parla dels qui van perdre la vida a conseqüència de la repressió infligida pels rivals polítics, però... qui se’n recorda dels qui van vessar la sang en combat? Aquests també eren espanyols, i en bona part soldats de reemplaç que malauradament es van veure immersos en una contesa que els duria a la tomba. A Oliva, els últims soldats que es van incorporar a les files republicanes eren nascuts en 1920 i 1921, uns joves que han passat a la història com la Quinta del Biberó. En les lleves de 1938 i 1939 van ser mobilitzats uns 30.000 soldats d’entre dèsset i díhuit anys. També el bàndol nacional va reclutar la seua quota de jovenalla que allà anomenaven la Quinta del Chupete.

 

Certament, el dèficit democràtic en l’Espanya de la Segona República era palés; però, per complicada que fora la situació, res no justificava un colp d’Estat contra un govern legalment establit que va esdevindre en un conflicte bèl·lic i va dividir el país en dos bàndols irreconciliables. Deia un vell combatent que qui comença una guerra és responsable de totes les morts, i jo compartisc aquesta afirmació, puix que tots, rojos, blaus, verds o grocs van ser víctimes dels mateixos culpables: una colla de generals foguejats en la guerra d'Àfrica, amb trets paranoics, que es consideraven els amos i guardians de la nació. Aquests caps militars, juntament amb una part de l’oficialia celada a recer de la clandestina UME, van seguir al peu de la lletra les incendiàries instruccions del principal instigador de la insurrecció militar: el general Mola. Per tant, cal ser justos i assenyalar aquesta gentussa com l’única responsable dels centenars de milers de morts que va causar una absurda guerra fratricida. Encara que sempre hi haurà gent molt docta disposada a vendre’ns una versió de «pseudohistòria d’Espanya» per tal de mantindre ben alt el seu grau de fanatisme. Si volem rojos o blaus, només cal anar al trinquet, la resta es diu estupidesa, una vil qualitat inherent a l’ésser humà.

«La guerra no és una aventura, és una malaltia.»

Antoine de Saint-Exupéry

 

A pesar dels meus esforços, no tinc dades dels joves olivers pertanyents a les lleves de 1938 i 1939 que van morir en la guerra, però haver-n’hi, n’hi va haver. Així m’ho contava un oncle, nascut en 1921, que es va quedar al tall de ser mobilitzat. Ell recordava els seus amics d’infantesa i adolescència amb qui havia compartit pels carrers d'Oliva jocs i somnis... I que un bon dia van ser arrancats de les seues famílies i conduïts lluitar en una guerra per a la qual no estaven preparats. Al capdavall, uns van morir en combat a la flor de la vida i altres van sobreviure, però als qui salvaren la pell els esperava un grapat d'anys de servei militar i adoctrinament polític sota les ordres dels vencedors.  

 

Les guerres no porten res de bo, sols mort i sofriment, ho sabem, tanmateix cal recordar-ho sovint. I a més, la història està per a conéixer-la i aprendre. Malgrat haver passat més de huitanta anys de l’acabament de la guerra, em sembla que les ferides continuen obertes en bona part de la societat. I com que intente analitzar els fets històrics des d’una perspectiva neutral, vull deixar de banda falsos argumentaris que no condueixen enlloc. ¿Paga la pena lluitar per un ideal o per una causa que considerem justa? Cadascú sabrà què contestar en funció de les seues circumstàncies o principis morals, però dubte que els pipiols de les lleves de 1938 i 1939 tingueren cap altre ideal que no fora viure la vida en pau, harmonia i llibertat. No obstant això, de vegades el destí es mostra cruel, i així ho va ser per a un bon nombre de xavals que formaren part de la Quinta del Biberó. És de justícia recordar-los i, de passada, condemnar les guerres i els malparits que les promouen.

 

«En la pau, els fills enterren els seus pares; en la guerra, els pares enterren els seus fills.»

Heròdot

BATISTE MORELL: SICARI

A mitjan novembre de 1904, les pàgines de successos dels principals periòdics valencians informaven sobre un crim ocorregut al Cabanyal, el barri marítim de la ciutat de València. La víctima resultà ser Juan Bautista Morell Savall, de malnom el Pinxo d'Oliva, un oliver de trenta anys que llavors deambulava pel Cap i Casal exercint l'ofici de sicari. Havia nascut en 1874 i era fill de Juan Bautista Morell Moncho i María Savall Llorca. Les cròniques periodístiques li atribuïen fama de «pendenciero y camorrista» i havia estat en la garjola per haver assassinat un carrabiner. Tanmateix, la mort del Pinxo calia situar-la en les diferències que aleshores enfrontava els pescadors del barri mariner amb els patrons, tal com assenyalava la premsa: «Las luchas que sostienen los pescadores del Cabañal van ya produciendo los naturales efectos...». 

A primeres hores de la vesprada del diumenge 13 de novembre, dos pescadors dits Manuel Peris i José Bataller sortien d'una reunió convocada per una associació anomenada Progreso Pescador. En arribar al carrer de Sant Rafel s'ensopegaren amb el Pinxo, el qual, i segons afirmava un periòdic, era un camorrista «Al servicio de los patronos de las barcas pescadoras del 'bou'». Els patrons havien contractat sicaris forasters per a contrarrestar la lluita que mantenien amb els pescadors. En els moments previs a la seua mort, el Pinxo amenaçava un ancià que romania a la porta de casa. L'inesperat encontre del sicari amb Peris i Bataller va provocar un dur enfrontament, «dirigiéndose mútuamente insultos, que exacerbaron los ánimos, hasta el punto de que sacando armas de fuego i blancas se agredieron...». 

La vuelta de la pesca, oli de Joaquín Sorolla que retrata la 'pesca del bou' 

L'incident va acabar amb el Pinxo estés a terra al bell mig d'un toll de sang. Diu la crònica que eixe dia a l'oliver «se le vió en estado de embriaguez, que iba insultando y desafiando á cuantos encontraba al paso, y que al llegar á la esquina sacó su revolver y un cuchillo. Hizo con el primero algunos disparos contra un grupo de chicos que al pasar habían exclamado: "Ahí va el pincho de Oliva"». En el moment de la mort vestia «traje de americana de color gris, sombrero pavero de color café, faja azul, botas, camisa clara y que usaba bigote y tufos». Un testimoni de l'aldarull definia el Pinxo com un «pendenciero y camorrista [...] que en el mes de septiembre entró en el café de "Chuano" en ocasión de estar éste completamente lleno, y retó a cuantos en él se encontraban para que salieran á la calle en grupos de cinco á matarse con él». Segons l'informe forense, el cadàver mostrava «dos heridas de arma de fuego, una en el cuello y otra en la región lumbar, y tres de arma blanca en el pecho, espalda y hombro derecho». La mort degué ser instantània, ja que presentava greus hemorràgies internes. 

El juí es va celebrar quasi un any després del crim, amb tres individus encausats. A banda dels mencionats Peris i Bataller, calia sumar-ne un altre dit Vicente Amadeu. El fiscal sol·licitava per a cadascú d'ells 17 anys, 4 mesos i 1 dia de presó; a més de pagar les costes judicials i satisfer una indemnització de 2.000 pessetes. L'advocat defensor va basar la defensa dels acusats a culpar de la mort del Pinxo a «la irresponsabilidad de la multitud ante la acción y conducta del "Pincho d'Oliva"», alhora que exposava els grans beneficis morals i econòmics assolits per Progreso Pescador. La manca de proves concluyents, i després d'escoltar els diferents testimonis que van declarar davant el tribunal, la justícia fallava a favor dels processats i decretava la seua absolució. La crònica periodística asseria que «El fallo del tribunal fué acogido con grandes aplausos por el numeroso público que llenaba la calle...». I és que sempre s'ha dit que mort el gos, morta la ràbia. La ràbia que poguera tindre el malaurat Batiste va morir amb ell una freda vesprada de novembre de 1904. Que Déu l'haja perdonat.

Fonts:

El Pueblo, 14 i 16 de novembre i 7 de desembre de 1904.

El Pueblo, 4 d'octubre de 1905.

La Correspondencia de Valencia, 14 de novembre de 1904.