Tal com s'ha dit en altres ocasions, la tinença d'armes de foc possibilita l'acció de fer-ne ús en circumstàncies excepcionals, com ara quan un individu dicideix, en un moment donat, actuar amb violència i prendre's la justícia pel seu compte. Als arxius històrics hem vist qualcuns casos succeïts a Oliva, i a fi de donar a conéixer la manera amb què actuava la justícia de llavors, hui recordem un crim ocorregut fa quatre cents anys.
Capvespre del diumenge 11 de maig del 1625. Tres homes xarren asseguts en un cantó del portal de Raval: Lluís Joan Bort, jurat de la vila; el llaurador Francesc Gregori, de malnom lo Tinyós; i Andreu Gallart de Sostrada. Aleshores, des del carrer del Trapig (carrer de les Tendes) s'acosta Vicent Vallcanera, qui en arribar a l'altura dels tres els saluda llevant-se el barret i travessa el portal envers la Vila. Tot seguit, Bort s’alça sigil·losament i amb una escopeta dispara «a trycio» a Vallcanera per l’esquena. Aquest cau a terra. Immediatament, Gregori el remata amb un altre tret d’escopeta que impacta sota el braç esquerre. La víctima mor a l’instant «sense haver pogut confessar ni rebre algun altre sacrament». A continuació, els assassins fugen pel carrer del forn de la Muralla (carrer de l’Abadia).
El jutjat no triga a iniciar les diligències penals per esbrinar el fet: cita els testimonis, entre els quals hi ha Gallart, i ordena la cerca i captura dels criminals; tanmateix, aquests rauen en parador desconegut i seran jutjats en rebel·lia.
Un any després, el jutge Vicent Bono dicta sentència. Ateses les disposicions legals del regne de València, Bort i Gregori són condemnats a pena de mort. Però com no han pogut ser detinguts, s'ordena que en ser capturats siguen duts a la vila d’Oliva amb l’acostumat so de trompeta i amb un dogal al coll, i conduïts al lloc de suplici, on seran penjats de la forca «fins [que] muiren naturalment». A més, se’ls condemna a pagar 600 lliures i a assumir les despeses de la causa.
Al mateix temps, i mentre no estiguen en mans de la justícia, es condemna també els fugitius a «desterro y bandeig perpetuo» de la vila d’Oliva; i en cas de contravenir l’orde, es faculta els familiars de Vallcanera perquè puguen matar-los sense témer cap conseqüència.
Vicent Vallcanera estava casat amb Maria Jaume. Fou soterrat l’endemà del crim a l’església de Santa Maria. L’acta de defunció manifesta que «Lo mataron en la Puerta del arrabal de dos escopetazos. No hizo testamento». Pel que fa als assassins, els arxius no aporten cap altra informació sobre la seua sort.
¿Penseu que Ibiza, un dels llinatges més antics d'Oliva, té algun vincle amb l'illa balear? Doncs sí. Estem davant d'un cognom toponímic que es documenta per primera vegada al Regne de València a l'últim quart del segle XIV a les viles de Dénia i Xàbia. Els historiadors consideren que el cognom identificava un grup d'eivissencs llavors assentats a la Marina Alta.
Originàriament, el cognom s'escrivia Iviça/Ivissa, però la castellanització del segle XVIII, per causa de l'abolició dels Furs valencians, també va afectar l'antroponímia, i des de llavors es registra sota la forma Ibiza.
Imatge aèria d'Eivissa (Font: Wikipedia).
El llinatge es documenta a Oliva al segle XV. En eixa centúria hi havia almenys quatre veïns així cognomenats: Guillem (mercader), Joan (llaurador), Macià i Nicolau (justícia el 1431). Pel que fa als llibres sacramentals, a l'església de Sant Roc es va registrar en 1610 el bateig de Margarida-Joana Ivissa Piera, filla de Doménec i Beatriu. L'any 1620, Doménec Ivissa, ja viudo, va contraure segones noces a la parròquia del Raval amb Àngela Máñez. Aquest enllaç és el primer matrimoni d'un Ivissa que figura als Quinque libri.
En la carta de poblament de 1610, atorgada pel comte arran de l'expulsió dels moriscos, figuren cinc habitadors de la Vila amb el dit cognom; i entre els nous repobladors del Raval són mencionats Jaume i Joan Ivissa. D'altra banda, en el fogatge de 1646 s'enumeren deu focs pertanyents a diferents famílies Ivissa.
D'entre els olivers portadors del llinatge, convé citar a Joan Baptista Ivissa, alcalde ordinari el 1800, i a Juan Sancho Ibiza, qui fou dues vegades primer edil d'Oliva en les primeres dècades del segle XX.
Segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística del 2024, només 426 ciutadans duen Ibiza de primer cognom a tot l'Estat espanyol, la majoria dels quals es concentren a les províncies de València i Alacant. Com a curiositat direm que a la ciutat de Sevilla perviu el llinatge entre alguns descendents de l'esmentat Doménec Ivissa.
Fonts:
Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de València, vol. I i II, Tres i Quatre, València, 1999. José BORDES, La vila d'Oliva al segle XV, Edicions del Sud, Piles, 2019.
Fa uns dies,
mentre collia tomaques i pebreres en un bancalet que tinc a l’Alqueria de la
Comtessa, em vingué al cap un mestre que tingué en segon d’EGB, conegut amb el
nom de «don Paco “Arròs”». Sempre he dubtat si “Arròs” era un àlies o si el seu
veritable nom era Paco Ros. El cas és que mai ningú m’ho ha pogut aclarir. Tanmateix,
segons em contà una vegada un oncle meu, al docent li posaren el sobrenom d’«Arròs»
pel seu amor incondicional a les pebreres farcides, plat cum laude de la gastronomia olivera.
Contaven els qui
el van conéixer que una nit don Paco no podia agafar el son pensant en la cassola
de pebreres farcides que sa mare havia preparat i que restaven a bon resguard dins
del rebost. Llavors, s’alçà del llit i, sigil·losament, avançà per la
foscor a la recerca del preuat tresor. Tal com s’acostava a la cuina, la boca
li salivava pensant en aquelles pebreres amanides amb fesols de careta i
tonyina de sorra. I en el precís moment en què es disposava a obrir la porta del
rebost, una mà voladora atrapà la seua; tot seguit, una veu exclamà: «Xe! Tu
què fas ací?».
No sols s’hereten
les fanecades, també la gola desenfrenada per una bona pebrera farcida pot ser qüestió
genètica. I aquella matinada pare i fill s’engoliren amb voracitat un parell de
pebrots en menys que canta un gall. Després, esbandiren la resta perquè la mare
no s’adonara que en faltaven dos.
Don Paco se les menjava a mos redó
Però el record de
don Paco mentre collia verdura no té res a veure amb l’anècdota que he contat,
sinó al seu costum d’entonar en classe una mena de cant gregorià amb lletra
inventada que deia tomacorum, tomacorum,
pebrerorum, pebrerorum. Aquest mestre tan peculiar també tenia el vici de
rosegar-se el puny, cosa que els alumnes observàvem al·lucinats amb certa
preocupació.
D’ençà d’aquell
curs escolar ha transcorregut mig segle; en són una pila d’anys, és cert. Però
en la memòria hi ha un racó per a don Paco i les seues manies, així com per a
les taules de multiplicar que ell s’encabotà en fer-nos aprendre a cop de
recitar-les seguit seguit com una lletania. Al mateix temps, els records trauen
a escena el meu company de pupitre i a un altre que seia darrere meu. L’un es
cognomenava Cañamás i l’altre Colomar. Ambdós són morts, encara que en la
meua ment renaixen sovint a la vida i tots plegats revivim aquells
meravellosos anys egeberos de la
nostra infància. Anys inoblidables farcits de bons moments, com les pebreres que
aquella nit devorà amb deler don Paco.
No resulta difícil contemplar a Oliva bigues, cabirons o jàssenes de fusta rogenca engalanant els
sostres de les cases velles. Són, generalment, habitatges construïts entre els segles xix i xx amb fusta d'arbres centenaris. Durant dècades, la mobila (pi melis americà) esdevingué un element capital en l’arquitectura valenciana per a bastir edificis, portes i finestres, però també amb aplicacions industrials, com ara la fabricació de mobles o instruments musicals, construcció de
vaixells, travesses per a les línies fèrries, etc. Hui en dia no és estrany veure
fusters, restauradors o antiquaris buscar mobila vella quan es produeix un enderroc, ja que ara se subministra mobila nova, d'inferior qualitat, provinent d’arbres relativament joves conreats en plantacions intensives.
Bosc de coníferes als EUA
El nom del material esdevé de Mobila -Mobile en anglés-, una ciutat de
l’estat d’Alabama situada a la costa sud dels Estats Units. Des de l’últim quart
del segle xix, els vaixells que sortien des de València per
a nodrir Amèrica del Nord de pansa i altres mercaderies tornaven
carregats de fusta des del port de Mobila.
En època precolombina, els boscos del sud-est nord-americà conformaven les
terres ancestrals dels indis Choctaw, Creek, Chickasaw, Cherokee i Seminola. Però
amb la colonització europea, la tala d’arbres esdevingué un negoci molt
lucratiu que oferia un producte versàtil de gran qualitat. Aquells pins tenien una antiguitat incalculable, cosa que els conferia unes característiques excepcionals. La densitat de la mobila vella, entre 0,8 i 1
g/cm3, proporciona gran resistència a la humitat i organismes
xilòfags, com ara corcs i tèrmits, i assegura una
durabilitat quasi infinita.Respecte del nom, cal dir que amb la denominació genèrica de «mobila» es coneixia la fusta
de diferents espècies de coníferes: el Pinus
palustres, el Pinus taeda, el Pinus
elliottii i el Pinus echinata,
sent les dues primeres les més apreciades per l’altura que assolien els
arbres.
En 1830, el Congrés dels Estats Units aprovà la Llei de Remoció d’Indis, una norma que expulsava els indígenes dels seus territoris. En conseqüència, les cinc
tribus esmentades van ser deportades a l’oest del país, un fet que es coneix amb el nom de
«Senderol de llàgrimes». Hom calcula que uns 70.000 natius van abandonar
les terres dels seus ancestres, un èxode que provocà la mort de més de 3.000
persones. Després, aquella natura salvatge que des de temps immemorial havia
sigut la terra sagrada dels indis nord-americans, anava llanguint a cop de
destral. I fou tanta la cobdícia amb què actuaren els llenyaters que boscos sencers van desaparéixer. Al capdavall, en bona cosa del territori desforestat d’Alabama
i altres zones meridionals estatunidenques no trigaren a proliferar plantacions
cotoneres, terres conreades amb mà d’obra d’esclaus afroamericans. Actualment,
les autoritats han emprés polítiques encaminades a reforestar els ecosistemes i
recuperar part de la biodiversitat perduda.
Choctaw Village (oli de François Bernard, 1869)
Voldria posar el punt final suggerint al lector que faça seua aquesta història que hem exposat breument. I quan les circumstàncies li
oferisquen quelcom relacionat amb la fusta de mobila recorde que, darrere d’un valuós
material de construcció en èpoques passades, hi ha una colpidora història de sofriment
humà que no acostuma a ser recordada. Valga dir que la política nord-americana de llavors estigué prop de provocar l'extermini de la població indígena, la qual, a hores d'ara, tan sols representa l’1,5% de la ciutadania dels EUA.
Una de les notícies més curioses sobre Oliva que vaig trobar mentre investigava en l'hemeroteca digital tractava sobre l'aviació. Concretament, d'un dia d'estiu del 1911 en què els olivers van poder veure, per primera vegada, un avió creuar el cel. La notícia la vaig incloure en el meu darrer llibre Oliva fou Notícia. Trobes d'hemeroteca (1808-1939), perquè fos testimoni d'un fet esborrat de la memòria popular.
L'aeroplà Bleriot.
Tot seguit, reproduisc literalment el que vaig escriure en l'esmentat llibre.
[...] Però un fet destacable
per als olivers de llavors fou observar el francés Gilbert Le Lasseur, pioner
de l’aeronàutica, sobrevolar Oliva el 29 de juliol. Per primera vegada, els
olivers eren testimonis del naixement de l’aviació. L’aeroplà era un Bleriot
amb motor de 50 cavalls, i cobria una etapa entre València i Alacant. L’aparell
havia sortit de l’aeròdrom de la Malva-rosa a les huit i quart del matí, i el
vol entre ambdues ciutats va durar una hora i cinquanta minuts. L’alcalde va
actuar com a notari de l’esdeveniment:
A las nueve y quince un telegrama de Oliva al gobernador dice haber pasado por dicho pueblo el aparato número 2. [1]
L'avió a València, el 29 de juliol del 1911, abans d'enlairar-se.
El nom de l'aeroplà feia referència al cognom d'un altre pioner de l'aviació: Louis Blériot, el primer pilot que travessà el Canal de la Mànega en juliol del 1909 i que, a més a més, fou fabricant i dissenyador d'aparells aeronàutics.
[1] Xavier Canyamàs, Oliva fou Notícia. Trobes d'hemeroteca (1808-1939), Ende, 2023, p. 84. La notícia la publicà el periòdic Heraldo de Alicante en l'edició del 29 de juliol del 1911.
Vaig conéixer don Salvador Pons Franco, a més de per haver estat arxipreste de la parròquia de Santa Maria, per ser director de l’Acadèmia Sant Josep
de la Muntanya, centre escolar on jo vaig estudiar l’EGB. De tots és conegut
que el fundador de l’acadèmia fou don
Ernesto Paulino Yvancos, un senyor de València casat a Oliva i que en morir va llegar el col·legi a l’església de
Santa Maria. Durant la Guerra Civil, don Ernesto fou oficial de l'exèrcit republicà, i això explica que alguns dels docents que posteriorment van treballar a l’acadèmia foren mestres depurats pel règim franquista que no
podien exercir a l’escola pública. Com que don
Ernesto no tingué descendència, va considerar que la millor manera de garantir
que la seua «gran obra» li sobrevisquera era posar-la en bones mans, i no va
errar.
Un dia qualsevol,
i per circumstàncies de la vida, vaig conéixer un nebot de don Salvador Pons anomenat Antoni. Aleshores li vaig comentar que havia
conegut molt poc el seu oncle, però que guardava d’ell un record inesborrable
del seu somriure, un somriure que don
Salvador duia permanentment al rostre com si el dugués clavat amb una tatxa. En saber que Antoni havia sigut professor d’Història, li vaig enviar certa informació
que jo tenia del sacerdot, cosa que va rebre de bon grat. Val a dir que ell es va estranyar que jo, un xiquet de només nou anys quan va morir el seu oncle,
el recordara i parlara d’ell amb tanta estima. I és que hi ha coses que queden
enregistrades al disc dur del cervell i sovint afloren, potser, per fer-nos la
vida un poc més plaent.
Don Salvador Pons Franco havia nascut a Castelló de la Ribera l’any 1929. Poc després de ser ordenat sacerdot anà de missioner a la República Dominicana quatre anys, i posteriorment estigué sis mesos als Estats Units. En tornar a Espanya va ser rector de Massalavés, Natzaret (València), Xiva i Oliva. Es va doctorar en Teologia a Roma i era
autor d'almenys tres llibres: Apuntes
para una pastoral de alejados, Parroquia
yMisión en la Eclesiología del
Vaticano II i Correo 70 de un cura de
pueblo; aquest darrer títol el
va escriure a la nostra ciutat. Don Salvador
va prendre possessió del càrrec d’arxipreste de l'església de Santa Maria d’Oliva el 5 de
novembre de 1967, lloc on va exercir el ministeri sacerdotal fins a la seua mort l'estiu de 1974; només comptava quaranta-cinc anys. A més d’una excel·lent formació intel·lectual, el tarannà afable i rialler multiplicava la seua grandesa.
Poc temps després
d’entaular contacte amb el nebot, vaig desempolsegar un exemplar de Correo 70 de un cura de pueblo que tenia
oblidat als prestatges. Us confesse que mai l’havia llegit, però potser havia
arribat el moment de redescobrir la figura d’un home a qui Déu ens va atorgar
l’honor d’assaborir els últims anys de la seua vida. Si d’entrada el llibre em semblava
interessant per la sinopsi de la contraportada, una vegada llegit calia
ser honest i reconéixer que don
Salvador m’havia donat una magistral lliçó pòstuma. Us puc dir que no es tracta d'un llibre mixorrer farcit de dogmes
doctrinals, sinó més aïna d'un llibre del gènere epistolar escrit amb mestria, on
l’autor, mitjançant una sèrie de cartes destinades a persones de qualsevol
índole, aconsella el lector (entenga’m
feligrés) sobre diferents situacions de la vida quotidiana. Allà rauen paraules dirigides a un paralític, a una velleta, a un alcalde, a un jove, a
una senyoreta, a una xica turmentada... És, bàsicament, un vertader
manual de rector de poble, però d’eixa mena de rectors entusiasmats per la
renovació que el Concili Vaticà II va dur a l’Església catòlica. El llibre,
endemés, deixa entreveure un sacerdot enamorat del seu ofici. Quanta saviesa
tenia aquest home! Heus ací unes frases extretes del llibre i que sorprenen per la seua vigència:
«Gobernar es un arte que exige una singular capacidad de improvisación.»
«El aplauso general sólo se da en este mundo a los payasos o a los
tiranos.»
«El buen gobernante es el que realiza lo posible y posibilita lo
irrealizable.»
«La política honrada no puede basarse en la mentira.»
Hi ha en
el dit llibre un paràgraf en el qual el religiós li confessa a un seminarista que el més dur del sacerdoci és estar tothora
exposat al públic, com en un aparador, ser un individu que renuncia voluntàriament
a la intimitat i a la llibertat «por la salud de las almas». I afegeix: «Ser de Dios es difícil,
pero reconfortante […] esa es nuestra ofrenda diaria». No hi ha cap dubte que don Salvador Pons Franco era un home de Déu a qui la prematura mort va privar d'una brillant carrera eclesiàstica.
Fa unes setmanes,
el nebot m’envià una fotografia del nínxol on reposen les despulles del sacerdot al cementeri de Castelló de la Ribera, cosa que em va omplir de goig. Algú va dir que els difunts no moren mentre pervisquen en
la memòria dels vius. Hui, amb aquesta entrada, estic convençut que don Salvador renaix en el cor de
bastants olivers, i ho fa amb tots els mereixements, per descomptat. Segur que
ell, després de tants anys d'absència, s'alegra allà en la Glòria que el
recordem, i que les seues ensenyances ens valguen en el decurs de la vida. A la vegada, l'imagine amb eixe bonhomiós somriure que el caracteritzava, per raó de la sincera amistat amb què m’afalaga el seu nebot Antoni.
«Benaventurats els qui treballen per la pau,
perquè seran anomenats fills de Déu» (Mt. 5, 9).
Allà per l’any 2013, l’aleshores
regidor Vicent Canet em va proposar mamprendre un estudi sobre les fonts
naturals del terme d'Oliva. Respecte de les fonts, jo coneixia els articles de l’exalcalde Salvador Cardona, publicats en una revista local l'any 1968, i també d’un
llibre escrit pels pegolins Joaquim Sastre i Vicent Morera que tractava de les fonts
de la Safor. A banda d’això, poca cosa més es coneixia del patrimoni
fontinal.
Com que l’encàrrec em
semblava força interessant, aviat vaig contactar amb l’amic Fran Atiénzar,
doctor en Biologia i gran amant de la natura, a fi que col·laborara en el projecte i s’ocupara del seu vessant científic. Després de dos anys de treball de camp, sortia a la
llum el llibre Les fonts d’Oliva. Iniciació a l’estudi del patrimoni etnològic.
Tanmateix, Atiénzar i jo ens havíem reunit prèviament amb l’alcalde i el
regidor per a presentar-los el treball i, alhora, advertir-los de les mancances
detectades en les visites als naixements i brolladors.
Una de les propostes que vam adreçar al consistori va ser la urgent necessitat d’eliminar un senyal informatiu a la
vora del camí de les Passadores, el qual adverteix erròniament de la presència de la font d’Izquierdo
-dita també dels Tramussos- en lloc d’una altra coneguda històricament com la font de Càssim. Càssim, de l’àrab Qāsim, nom propi de persona que etimològicament significa repartidor, encara el trobem en la
toponímia, valga com a exemple la ciutat castellonenca de Benicàssim (de l'ètim Bani Qāsim, que vol dir els fills de Càssim).
Naixement de la font de Càssim
Aviat farà deu anys
des que iniciarem un estudi sobre un patrimoni
natural de la ciutat que nosaltres consideràvem valuós; però des d'aleshores les autoritats municipals no han fet res, o quasi res, per
donar-li valor. Bastants hàbitats fontinals rauen deixats de la mà de
Déu i altres en són irrecuperables. Sovint Atienzar i jo ens hem preguntat per
a què va servir el nostre treball... ¿Només per a conéixer les fonts locals mitjançant la lectura d'un
llibre?
D'antuvi, la
Regidoria de Medi Ambient va promoure una iniciativa denominada La ruta de les fonts, prevista inicialment
com un atractiu turístic més de la ciutat, i que serviria, fins i tot, per apropar el patrimoni natural als estudiants. Malgrat això, la iniciativa sembla que es va perdre en qualcun
calaix de l’administració, i hui les coses estan pitjors que en 2013, ja que el
pas del temps ha despullat d'esplendor bona cosa dels indrets que vam visitar.
Personalment, no em
penedisc gens d’allò que vam fer entre 2013 i 2015. De vegades, trac de la prestatgeria Les fonts d’Oliva
i el fullege. Llavors pense que és una bona herència que rebran els meus
fills, i tants altres que estimen la natura, encara que el subjecte passiu -les
fonts- roman ferit de mort, i acabarà exhalant l’ànima si ningú posa remei.
L’estiu passat sovint
m’atalaiava al muntanyar i guaitava l’horitzó intentant descobrir algun raller pescant vora mar. No en vaig veure cap. Jo em preguntava: on estan aquells hòmens que
camejaven aigua als genolls amb el rall al muscle?, ja són tots morts?, què ha
sigut de l’art de pescar al rall? Sens dubte, la pesca amb rall s'ha perdut de manera progressiva amb el pas del temps i en són ben pocs els qui la mantenen viva. Com que alguns lectors no sabran de què estic parlant, d’antuvi explicaré aquesta forma de pesca tradicional.
El rall
és un ormeig que consisteix en una xàrcia circular amb ploms fixats a
la ralinga perimetral, i al centre duu una corda que serveix per a recuperar-lo després de ser llançat. El
rall s’impel·leix a força de braços en aigües poc profundes. Aquest atàvic art
de pesca es practica arreu del món i ací ja existia en època andalusina. Algunes
fonts consultades veuen el seu origen en el retiarius,
aquell gladiador de l’antiga Roma armat amb xàrcia i trident per enfrontar-se
al rival.
El raller, oli del pintor borrianenc González Alacreu
El rall té la consideració de pesca recreativa i la seua
pràctica a la costa valenciana està regulada per llei. Per a assolir una
llicència, cal pertànyer a una associació legalment constituïda. A Oliva ja en
són pocs els qui ixen a tirar el rall,
com popularment se sol dir. Si bé l’art permet pescar tota mena de peixos que
s’apleguen a la vora, la presa més comuna és la llissa (Mugil cephalus), la qual s’albira quan alça l’ona i, tot seguit, el
raller ajup el cap per a no ser detectat mentre s’acosta lentament fins a tenir-la a una distància prudencial per a ser rallada. Quan es pesca una
femella de vegades se sol nugar. Açò consisteix a travessar-li un cordell prim (o un fil de pescar) per
la boca i traure'l per la ganya, a fi de tindre el peix amarrat, i l’altre extrem del cordell es fixa a un plom o cos pesat. Tot seguit, se submergeix la llissa a
l’aigua i serveix d’esquer per a atrapar quants mascles se li apropen. Recorde els pescadors d’antany distingir les diferents espècies de llisa que capturaven: galta-roja, vera i cabeçuda.
A la meua família hi havia
rallers. A mi m’haguera agradat ser-ho també, però, per unes coses o altres,
tot va quedar en un desig de joventut. I com que ara és massa tard per a intentar-ho, almenys em queda la satisfacció de gaudir quan veig un raller a
les nostres platges. Llavors, els meus records viatgen a la velocitat de la llum
fins aquelles vesprades d’estiu on jo feia d’escuder de mon pare. Una mena de Sanxo
Pança atrafegat per l’arena esperant que la sort ens brindara alguna llissa. Ah!
Quan pescàvem a rall... Moments eterns amanits amb arroves de felicitat.
Moments d'un passat entranyable on renaix l'enyorança pels absents.
«La guerra és un lloc on joves que no es
coneixen i no s’odien es maten entre si, per la decisió de vells que es
coneixen i s’odien, però que no es maten.»
Erich Hartmann
Quan s’enceta un
debat sobre víctimes de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), sempre s'acaba confrontant els morts del bàndol roig amb els del bàndol blau.
Generalment, hom parla dels qui van perdre la vida a conseqüència de la repressió infligida pels rivals polítics, però... qui se’n recorda dels qui van
vessar la sang en combat? Aquests també eren espanyols, i en bona part soldats
de reemplaç que malauradament es van veure immersos en una contesa que els
duria a la tomba. A Oliva, els últims soldats que es van incorporar a les files republicanes
eren nascuts en 1920 i 1921, uns joves que han passat a la història com la Quinta del Biberó. En les lleves de
1938 i 1939 van ser mobilitzats uns 30.000 soldats d’entre dèsset i díhuit anys.
També el bàndol nacional va reclutar la seua quota de jovenalla que allà anomenaven la Quinta del Chupete.
Certament, el
dèficit democràtic en l’Espanya de la Segona República era palés; però, per complicada que fora la situació, res no justificava un colp
d’Estat contra un govern legalment establit que va esdevindre en un conflicte bèl·lic i va dividir el país en dos
bàndols irreconciliables. Deia un vell combatent que qui comença una guerra és responsable de totes les morts, i jo compartisc aquesta afirmació, puix que tots, rojos, blaus, verds o grocs van ser víctimes dels
mateixos culpables: una colla de generals foguejats en la guerra d'Àfrica, amb trets paranoics,
que es consideraven els amos i guardians de la nació. Aquests caps militars, juntament amb una
part de l’oficialia celada a recer de la clandestina UME, van seguir al peu de
la lletra les incendiàries instruccions del principal instigador de la
insurrecció militar: el general Mola. Per tant, cal ser justos i assenyalar
aquesta gentussa com l’única responsable dels centenars de milers de morts que
va causar una absurda guerra fratricida. Encara que sempre hi haurà gent molt
docta disposada a vendre’ns una versió de «pseudohistòria d’Espanya» per tal
de mantindre ben alt el seu grau de fanatisme. Si volem rojos o blaus, només
cal anar al trinquet, la resta es diu estupidesa,
una vil qualitat inherent a l’ésser humà.
«La guerra
no és una aventura, és una malaltia.»
Antoine de Saint-Exupéry
A pesar dels meus
esforços, no tinc dades dels joves olivers pertanyents a les lleves de 1938 i
1939 que van morir en la guerra, però haver-n’hi, n’hi va haver. Així m’ho
contava un oncle, nascut en 1921, que es va quedar al tall de ser mobilitzat.
Ell recordava els seus amics d’infantesa i adolescència amb qui havia compartit pels carrers d'Oliva jocs i somnis... I que un bon dia van ser arrancats
de les seues famílies i conduïts lluitar en una guerra per a la qual no estaven preparats. Al capdavall, uns van morir en
combat a la flor de la vida i altres van sobreviure, però als qui salvaren la
pell els esperava un grapat d'anys de servei militar i adoctrinament polític sota les ordres dels vencedors.
Les guerres no
porten res de bo, sols mort i sofriment, ho sabem, tanmateix cal
recordar-ho sovint. I a més, la història està per a conéixer-la i aprendre. Malgrat
haver passat més de huitanta anys de l’acabament de la guerra, em sembla que les
ferides continuen obertes en bona part de la societat. I com que intente analitzar els fets històrics des d’una perspectiva neutral, vull deixar de banda falsos argumentaris que no
condueixen enlloc. ¿Paga la pena lluitar per un ideal o per una causa que
considerem justa? Cadascú sabrà què contestar en funció de les seues circumstàncies o principis morals,
però dubte que els pipiols de les lleves de 1938 i 1939 tingueren cap altre
ideal que no fora viure la vida en pau, harmonia i llibertat. No obstant això, de vegades el destí es mostra cruel, i així ho va ser per a un bon nombre de xavals que formaren
part de la Quinta del Biberó. És de justícia recordar-los i, de passada, condemnar
les guerres i els malparits que les promouen.
«En la pau,
els fills enterren els seus pares; en la guerra, els pares enterren els seus
fills.»
A mitjan novembre de 1904, les pàgines de successos dels principals
periòdics valencians informaven sobre un crim ocorregut al Cabanyal, el barri
marítim de la ciutat de València. La víctima resultà ser Juan Bautista Morell
Savall, de malnom elPinxo d'Oliva, un oliver de trenta anys que
llavors deambulava pel Cap i Casal exercint l'ofici de sicari. Havia nascut en
1874 i era fill de Juan Bautista Morell Moncho i María Savall Llorca. Les
cròniques periodístiques li atribuïen fama de «pendenciero y camorrista» i havia
estat en la garjola per haver assassinat un carrabiner. Tanmateix, la mort
del Pinxo calia
situar-la en les diferències que aleshores enfrontava els pescadors del barri mariner amb
els patrons, tal com assenyalava la premsa: «Las luchas que sostienen los
pescadores del Cabañal van ya produciendo los naturales efectos...».
A primeres hores de la vesprada del diumenge 13 de novembre, dos pescadors dits Manuel Peris i José Bataller sortien d'una reunió convocada per una associació anomenada Progreso Pescador. En arribar al carrer de Sant Rafel s'ensopegaren amb el Pinxo, el qual, i segons afirmava un periòdic, era un camorrista «Al servicio de los patronos de las barcas pescadoras del 'bou'». Els patrons havien contractat sicaris forasters per a contrarrestar la lluita que mantenien amb els pescadors. En els moments previs a la seua mort, el Pinxo amenaçava un ancià que romania a la porta de casa. L'inesperat encontre del sicari amb Peris i Bataller va provocar un dur enfrontament, «dirigiéndose mútuamente insultos, que exacerbaron los ánimos, hasta el punto de que sacando armas de fuego i blancas se agredieron...».
La vuelta de la pesca, oli de Joaquín Sorolla que retrata la 'pesca del bou'
L'incident va acabar amb el Pinxo
estés a terra al bell mig d'un toll de sang. Diu la crònica que eixe dia a
l'oliver «se le vió en estado de embriaguez, que iba insultando y
desafiando á cuantos encontraba al paso, y que al llegar á la esquina sacó su
revolver y un cuchillo. Hizo con el primero algunos disparos contra un grupo de
chicos que al pasar habían exclamado: "Ahí va el pincho de Oliva"». En el moment de la mort vestia «traje de americana de color gris,
sombrero pavero de color café, faja azul, botas, camisa clara y que usaba
bigote y tufos». Un testimoni de l'aldarull definia el Pinxo com un «pendenciero y camorrista [...] que en el mes de septiembre entró en el
café de "Chuano" en ocasión de estar éste completamente lleno, y retó
a cuantos en él se encontraban para que salieran á la calle en grupos de cinco
á matarse con él». Segons l'informe forense, el cadàver mostrava «dos
heridas de arma de fuego, una en el cuello y otra en la región lumbar, y tres
de arma blanca en el pecho, espalda y hombro derecho». La mort degué ser
instantània, ja que presentava greus hemorràgies internes.
El juí es va
celebrar quasi un any després del crim, amb tres individus encausats. A banda dels mencionats
Peris i Bataller, calia sumar-ne un altre dit Vicente Amadeu. El fiscal
sol·licitava per a cadascú d'ells 17 anys, 4 mesos i 1 dia de presó; a més de
pagar les costes judicials i satisfer una indemnització de 2.000 pessetes.
L'advocat defensor va basar la defensa dels acusats a culpar de la mort del Pinxo a «lairresponsabilidad de la multitud ante la acción y
conducta del "Pincho d'Oliva"»,
alhora que exposava els grans beneficis morals i econòmics assolits per Progreso
Pescador. La manca de proves concluyents, i després d'escoltar els
diferents testimonis que van declarar davant el tribunal, la justícia fallava a
favor dels processats i decretava la seua absolució. La crònica
periodística asseria que «El fallo
del tribunal fué acogido con grandes aplausos por el numeroso público que
llenaba la calle...». I és que sempre s'ha dit que mort el gos, morta la ràbia. La ràbia que poguera tindre el malaurat Batiste va morir amb ell
una freda vesprada de novembre de 1904. Que Déu l'haja perdonat.
Fonts:
El Pueblo, 14 i 16 de novembre i 7 de desembre de 1904.
El Pueblo, 4 d'octubre de 1905.
La Correspondencia de Valencia, 14 de novembre de 1904.
Hui recordarem uns
fets de la història recent de la ciutat ocorreguts entre 1983 i 1985 i que van
desembocar en la denominada «guerra de l’aigua», un conflicte social que va enfrontar el pobles d'Oliva i Pego contra Dénia i la totpoderosa Conselleria d’Obres Públiques. Segur
que bastants olivers encara recordaran els fets per haver-los viscut en primera
persona.
Tot començà l’any 1983, quan Dénia volgué captar aigua del riu Bullent
per a garantir les seues necessitats hídriques, després d'un període de sequera que va afectar seriosament els recursos propis de la
capital de la Marina Alta. En aquell temps, tant els ajuntaments d’Oliva, Pego i Dénia, així com
la Generalitat i el Govern d’Espanya, estaven sota el control del Partit Socialista, però això no va impedir un enfrontament directe entre les diferents
administracions. Els ajuntaments de Pego i Oliva s’oposaren fermament al
projecte de la Conselleria, i com que no va haver entesa entre uns i altres,
l’any 1984 esclatà la ira de la població. La germanor entre pegolins i olivers en defensa dels seus interessos va provocar incidents, revoltes populars i
manifestacions.
L’inici del
conflicte cal situar-lo en el Pla d’Emergència per a la Sequera redactat per
la Conselleria, el qual pretenia aprofitar l’excedent hídric del riu Bullent
mitjançant una captació al paratge del Port de les Aigües. De tots és sabut el
pes que l’agricultura té en les economies de Pego i Oliva, per això la defensa
de l’aigua es va convertir en l’epicentre del malestar popular. Una aigua que
pegolins i olivers sospitaven destinades a nodrir piscines i urbanitzacions més
que per a sadollar la set dels deniers. De seguida, a Pego la gentada s’organitzà
sota la plataforma Defensors de l’Aigua i, en maig de 1984, es va convocar una
protesta veïnal que va reunir tres mil persones. A Oliva, tot l’equip del
govern municipal, amb l’alcalde Felipe Oltra al capdavant, tancava files en
defensa dels interessos locals. Vicente Morera, llavors regidor de l’ajuntament,
no dubtava en afirmar que «nosotros estamos dispuestos para ceder agua
para el consumo humano, pero no podemos poner en manos de Denia nuestra agua y
nuestros recursos».
Davant la forta
oposició d’Oliva i Pego al projecte, la Conselleria va optar per noves
captacions als pous de l’IRIDA, situats al peu de la serra de Mustalla. Açò
suposava extraure aigua directament de l’aqüífer en lloc d’aprofitar el cabal
sobrant del riu inicialment previst. La resposta no es feu esperar. L’1 de
juliol de 1984 la plataforma va convocar una manifestació que va reunir set mil
persones. Els organitzadors hi van llegir un manifest en què deixaven clar la
seua postura: «El problema no está en Pego; la solución tampoco: Denia
tiene recursos propios, si no que demuestre lo contrario».
Un titular de premsa de 1984
Malgrat tot, al mes d’agost començaren les
obres de canalització i llavors la tensió social va esclatar. El dia 16 una
nova manifestació de vora cinc mil persones es va concentrar a la carretera nacional
332. L’endemà es van sabotejar les obres al Port de les Aigües, i el dia 27 hi
hagué una invasió de pegolins i olivers als pous de l’IRIDA, amb enfrontaments de
manifestants amb la Policia i la Guàrdia Civil. El resultat fou diverses detencions
i alguns vehicles cremats. La justícia volgué tallar caps pels incidents i, al
remat, set pegolins i algun regidor d’Oliva van acabar xafant el jutjat. A Pego,
l’assumpte de l’aigua és paraula major, com bé recordava l’alcalde Enrique Moll en unes declaracions fetes en 2018 al diari Las Provincias: «para
la mayoría de los vecinos hay tres coses que no se les pueden tocar: el Ecce
Homo, la Marjal i el agua».
En 1985 es va
crear el Consorci d’Aigües Comarcal, mentrestant els promotors barallaven
altres opcions per abastir d'aigua a Dénia, com ara dur-la des de l’Orxa o, fins i tot, fer ús del transvasament Xúquer-Vinalopó. Pel setembre hi hagué una
manifestació a Dénia sota el lema «Exigimos agua potable ya! a su precio justo»
que va reunir entre tretze i quinze mil persones. Així les coses, en 1987
l’ajuntament denier va assolir el 51% de l’empresa concessionària d’aigua
potable, i dos anys després, amb l’oposició de Pego i Oliva, va
sol·licitar a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer un projecte de planta
potabilitzadora per a extraure del riu Bullent un cabal de 300 l/s. Finalment,
la planta es va construir i fou inaugurada en 1991. Amb això, Dénia feia un pas
més per tal d’assegurar el seu abastiment.
Han passat
trenta-nou anys des de l’inici d’un conflicte intercomarcal que, en bona part,
s’hauria pogut evitar si el trellat haguera estat el punt de sortida dels
responsables polítics. Però com bé deia Salvador Bolufer en un article de 2007:
«Moltes vegades, la falta de sensibilitat dels mandataris, l’autoritarisme, la
mediocritat i els interessos obscurs que amaguen determinats projectes acaben
provocant malestars i enfrontaments entre pobles i entre gents». Una frase que,
malauradament, no ha perdut vigència.
FONTS:
BLAY, Josep, «Estalla
la guerra del agua», dins Noticias 7, 8 de maig de 1984.
BOLUFER,
Salvador, «Les veritats “oficials” i la guerra de l’aigua», dins La Marina Plaza, 23 de novembre de 2017.
CERVERA ARBONA,
Ignasi i altres, «La “Guerra de l’Aigua” entre Dénia i Pego-Oliva», dins Aguaits, núm. 32-33, IECMA, Dénia, 2013.
ORTOLÀ, B., «Pego
estaría dispuesto a ceder agua “si no es para piscinas”», dins Las Provincias,
edició Marina Alta, 16 de juny de 2018.
VILLENA, Miguel
Ángel, «Vecinos de Oliva i Pego interrumpen las obras del trasvase de
agua a Denia», dins El País, edició Comunitat Valenciana, 18
d’agost de 1984.
En el post de hui tractarem sobre un cognom molt arrelat a la ciutat d'Oliva: Savall, del qual podríem dir que és el llinatge oliver per antonomàsia, atés el gran nombre de veïns que tenen a bé lluir-lo fruit d'una herència transmesa de pares a fills des de l'Edat Mitjana. Per tal de bastir un estudi rigorós entorn de l'antropònim, ens capbussarem en l'aportació que al respecte han fet historiadors i genealogistes.
Savall és un cognom toponímic català que fou introduït a l'antic Regne de València per colons cristians després de la conquesta jaumina, els quals eren identificats, com hem vist altres vegades, pel nom de bateig i el lloc de procedència. L'origen del topònim cal buscar-lo en els diferents indrets axí anomenats a Catalunya. Entre aquests, el més important és el municipi de Sant Llorenç Savall, a la comarca barcelonina del Vallès Occidental, i possible bressol del llinatge. Segons el lingüista Francesc de B. Moll, etimològicament el topònim fa referència al relleu d'un terreny, en aquest cas a una vall. El mot està format per l'article salat femení (sa) i el nom d'una depressió orogràfica (vall). Llavors, Savall (sa > vall) significa la vall. Cal dir, a més a més, que antigament la grafia feia ús de la ce trencada i sovint s'escrivia Çavall.
La documentació històrica situa l'arribada al Regne de València dels primers pobladors cognomenats Savall durant el segle xiii. Al Llibre del Repartiment, per exemple, figura Pere Savall, de Barcelona, a qui se li va donar les cases d'un sarraí dit Amet Atauab, expulsat de la ciutat de València pel rei Jaume I. Altres documents del mateix segle identifiquen un tal Domingo Savall a Morvedre (Sagunt) i a Bernat Savall a Cocentaina. Ja al segle xiv, el cognom apareix en diferents poblacions del reialme, com ara Morella, Onda, València, Xàbia i altres. Els germans García Carraffa, reconeguts heraldistes, quan tracten sobre el llinatge en la seua magna obra El solar catalán, valenciano y balear, parlen d'una noble família Savall a Catalunya que tenia «enterramiento propio en la capilla del Pilar de la Iglesia de Santa María del Mar, en Barcelona».
Vista de l’església de Sant Llorenç, al municipi de Sant Llorenç Savall (Foto: Joanp3)
En el cas d'Oliva, la manca de documentació dels segles xiii i xiv no ens permet conéixer massa dades sobre el veïnat de llavors. Tanmateix, sabem que a la darreria del Tres-cents el batle —administrador senyorial— era Francesc Savall. Pel que fa al segle xv, i mercé a la informació aportada per dos protocols notarials, l'historiador José Bordes identifica tres habitadors amb el dit cognom: Antoni Savall, obrer de vila; Pere Savall, carnisser; i Berenguer Savall, llaurador, mort en 1425 quan ostentava el càrrec de justícia.
En la carta pobla de 1610, atorgada pel comte arran de l'expulsió dels moriscos en 1609, hi ha dos veïns de la Vila així cognomenats: Francesc-Joan Savall, jurat, i Lluís Savall. L'any següent, en 1611, un emissari reial va estar a Oliva identificant els morisquets que restaven al municipi. Entre aquests hi havia un que estava sota la protecció de Baltasar Savall, i dos més acollits en casa de Francisco Savall. Posteriorment, en el fogatge (cens) de 1646 que identificava els caps de casa, la nòmina de veïns amb el susdit cognom era de tres: Jeroni, Joan i Josep Savall, a més de dues viudes, els marits de les quals eren Savall ja difunts.
Una altra informació l'aporten els llibres sacramentals. El primer bateig registrat amb el cognom és de l'any 1613 i pertany a la parròquia de Sant Roc. Correspon a la xiqueta Vicenta-Simona Savall Carpi, filla de Joan i Úrsula. Per contra, el primer matrimoni fou registrat a l'església de Santa Maria l'any 1626, i pertoca a un enllaç entre morisquets dits Joan i Maria, els quals van adoptar el cognom Savall. Açò no era gens estrany, ja que els contraents necessitaven un cognom per poder-se casar i, en alguns casos, optaven per fer ús del llinatge de la casa on s'havien criat.
Hui en dia, com hem dit a l'inici, són moltíssims els veïns d'Oliva que duen o tenen avantpassats amb el cognom Savall. Fills d'Oliva van ser els religiosos franciscans fra Vicente Savall (1881-1951), missioner al Marroc durant setze anys, i fra Domingo Savall (1888-1968), doctor en Filosofia i Lletres, professor d'alemany i deixeble de fra Humil Sòria Pons. I fill d'oliver és el prestigiós músic de talla internacional Jordi Savall (Igualada, 1941), guardonat amb nombrosos premis i distincions, i que l'any 2015 va rebre a Oliva la XIX Distinció Honorífica de l'Associació Cultural Centelles i Riusech.
Jordi Savall, violista
Fonts:
Arxiu Històric Nacional (AHN), Noblesa, Osuna, C.562, D.121
Arxiu Parroquial de Santa Maria la Major d'Oliva (APSMO), QL-04 (1624-1668).
Arxiu Parroquial de Sant Roc d'Oliva (APSRO), QL-01 (1606-1623).
A. y A. GARCÍA CARRAFFA, El solar catalán, valenciano y balear, t. IV, Librería Internacional, San Sebastián, 1968.
Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de València, vol. I i II, Tres i Quatre, València, 1999.
Francesc de B. MOLL, Els llinatges catalans, t. II, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1959.
Frederic APARISI ROMERO, «Algunes consideracions sobre la vila d'Oliva en temps medieval», dins Saitabi: revista de la Facultat de Geografia i Història, núm 58, Universitat de València, 2008.
Joan COROMINES, Onomasticon cataloniae, edició digital.
José CASTELL BOMBOÍ, Hijos de Oliva al servicio de la Iglesia, Oliva, 2003.
Llibre del Repartiment de València, edició d'Antoni Ferrando i Francés, Vicent García Editors, València, 1979.
Eduardo
López-Chávarri Marco (1871-1970) va ser un compositor, musicòleg, advocat, escriptor i catedràtic del Conservatori Superior de Música de
València. Al llarg de la seua vida va rebre nombroses distincions, com la Gran
Creu d’Alfons X el Savi o la Medalla d’Or del Cercle de Belles Arts de
València, entre d’altres. Col·laborava assíduament en el diari Las Provincias, on signava una columna
titulada «Por tierras valencianas». L’any 1933, un antic company seu d’estudis dit Alardo Miralles, qui exercia de
secretari de l’Ajuntament d’Oliva, va convidar López-Chávarri a conéixer
la nostra ciutat. L'escriptor va deixar constància de la visita en una
breu crònica titulada «Unas horas en la antigua Oliva», publicada en tres parts al periòdic capitalí [1]. En
el post de hui recordarem com va viure l'insigne personatge el seu pas per
l’Oliva de 1933, aleshores un municipi rural de tretze mil ànimes.
La jornada
va començar a València. El trajecte fins al nostre municipi el feu López-Chávarri en
cotxe. Segons contava, «un
excelente y rápido servicio de automóviles une directamente Oliva con Valencia». Tot i això, la carretera era bastant roïna: «aparece llena
de barro, con baches tremendos y charcas inquietantes: suciedad, abandono...».
A les envistes d’Oliva, el viatger esbossava el perfil de la ciutat: «A
medida que avanzamos podemos distinguir sobre abrupta colina el
palacio-castillo, flanqueado por robustos torreones; a su alrededor extiéndese
el caserío rodeado de una llanura feracísima, un vergel que maravilla, que
acaba en el mar».
Vista d'Oliva des de la carretera de Gandia. Al fons s'hi veu Santa Maria, el Palau i l'ermita de Santa Anna (Font: Oliva-Història fotogràfica)
Una vegada
arribat al destí, l’amfitrió va conduir López-Chávarri a conéixer el Palau Comtal, al qual s’accedia per un «severo
arco de entrada […], por el mismo sitio por que pasaran guerreros y damas con
sus carrozas». Cal recordar que l'ínclit edifici va acabar en mans de la casa d’Osuna, però la decadència econòmica de la noble nissaga es va veure agreujada pel comportament balafiador del dotzé duc
d’Osuna, i setzé comte d’Oliva, Mariano Téllez-Girón. Al remat, el Palau Comtal es va vendre en 1871 i ací començava la seua ruïna definitiva.
L’any 1917 un arquitecte danés, Egil Fischer, va adquirir gran part del conjunt
monumental amb la finalitat de desmantellar-lo i endur-se peça a peça tot allò de
valor.
Davant el detriment del Palau, López-Chávarri escrivia: «se compró el Palacio por menos valor que un
auto Lincoln». I continuava: «Aquí
estuvo la airosa torre, la majestuosa escalera de piedra... ¡todo desaparecido!
[...] entristece de modo infinito
pensar la egoísta indiferencia con que se ha dejado perder este magnífico
tesoro de arte. [...] El adquiriente
fue arrancando todos los tesoros de este arte valenciano, sin olvidar uno:
techos labrados primorosamente, capiteles, vigas de hermosa talla, azulejos,
rosetones, relieves escultóricos...». Amb la declaració del Palau com a Monument Arquitectonicoartístic, l’any
1920, una part del patrimoni que ja estava encaixonat «en cuadras y sótanos» per al seu trasllat a Dinamarca fou
immobilitzat. No entenia el visitant la profanació i escarni que patia l'edifici, un balcó obert a la Mediterrània on antany «la población campesina se refugiaba dentro de los muros del Palacio, y
los soldados aprestábanse a la defensa para impedir la algarada de berberiscos...».
Després de visitar el Palau,
López-Chávarri va marxar cap a l’església de Santa Maria, on el va rebre
l’infortunat José María Vidal Pastor, «un sacerdote joven, inteligente, culto, dado a estudios históricos». Allí va poder consultar les partides
de bateig de Gregori Maians i Gabriel Císcar. La de l’erudit el va
sorprendre per estar escrita en valencià, «bien demostrativa de cómo perduraba el espíritu patrio en estas
comarcas», però lamentava que
Maians «fue absorbido por la
cultura de Madrid, y en castellano publicó sus libros». Del marí, en canvi, li va cridar l'atenció que «castellanizó su apellido», en convertir Siscar a la forma Císcar.
Acabada
la jornada, Eduardo López-Chávarri s’acomiadà de la ciutat i en marxar «la silueta de Oliva se recortó sobre un
cielo iluminado por los rojos matices de la puesta de sol. En lo alto estaba el
palacio…». Ai, el Palau Comtal!
Allà restava silenciós, malferit, despullat..., com un natzaré sentenciat a mort a qui li quedaven unes poques alenades abans de lliurar l’ànima a Déu.
Nota: aqueix any de 1933, l'Ajuntament d'Oliva va publicar un llibret titulat Memoria de los trabajos realizados por el secretario D. Alardo Miralles Prats, para conseguir la exención tributaria de varias fincas del Ayuntamiento y la devolución de las cuotas indebidamente abonadas, un exemplar del qual es conserva a l'Arxiu Municipal de Castelló de la Plana.
[1] Las
Provincias, «Unas horas
en la antigua Oliva», 21, 27 i 28
d’abril de 1933.
Parlar a Oliva
del tossal de Doix és parlar d’un topònim que la memòria popular ha relegat a
l’oblit. La causa, òbviament, és que la dita elevació muntanyosa no s’hi pot
observar en estat natural, ja que actualment rau completament cimentada i només
s’intueix quan trepitgem alguns carrers costeruts del Raval. Les referències
escrites que la historiografia ofereix respecte del tossal es poden comptar amb els dits d’una mà. No obstant
això, val la pena conéixer-les i saber-ne un poc més al voltant d’un turó que el
pas del temps va cobrir d’història.
D'una banda, tenim els treballs de Francisco Pons Moncho, historiador i antic rector de la parròquia de Sant
Roc, qui, en una publicació de 1989, anomenava un censal [1] de 1470 en el qual es parlava d'una casa «en el “carrer de
les tendes olim del trapig” que sube al “tossal de Doix”». Aquesta referència del segle xv és, de moment, la més antiga coneguda. També aportava Pons
Moncho informació sobre l’escriptura de propietat d’un habitatge del carrer de Sant
Isidre: «Casa de una habitación situada en la calle de San Isidro conocida
por tossal de Doix». D’igual manera,
recordava que en la partida de defunció del metge Jaume Tena, datada l’any 1775, es
diu que fou soterrat «en el cementerio (fossar) de esta Iglesia junto a
la pared, que mira al tossal de Doix». Fixem-nos que entre aquesta partida i el censal de 1470 hi ha un període
tres-cents anys, açò demostra que el topònim es va mantenir viu en la parla
popular almenys durant tres segles.
El carrer de La Hoz ocupa dos vessants del tossal de Doix (Foto: José Caruana)
D'altra banda,
l’historiador Josep Sanchis Costa va publicar un article l’any 2000 en el qual
documenta que, a l’inici del segle xvii, hi
haviaun morisc al Raval dit
Miquel Juan Duix, treballador les terres dels Tamarit. Duix és una variant ortogràfica de Doix,
i ací, com podem veure, figura com a cognom. Fins ara, en cap nòmina de
moriscos aveïnats al Raval hem vist mai el dit llinatge. Tanmateix, no hi ha cap dubte que al tossal hi va haver un tagarí dit Doix i que el seu nom va originar el topònim amb què antigament es coneixia la muntanya. Sanchis Costa, a més a
més, anomena un censal del segle xviii
atorgat per Vicente Pous sobre una casa «en Tossal de Doix».
Com a complement
als treballs de Pons i Sanchis, convé mencionar Vicent Carles Navarro. Aquest, en un estudi publicat en 2009 escrivia el següent: «Diversos són els sondejos efectuats en
el perímetre urbà d’Oliva, però encara queda un lloc, situat en la part antiga
del casc urbà conegut com el Tossal de
Sant Isidre, en el qual pogué tindre el seu assentament el “hisn” (castell,
lloc fortificat) esmentat per al-Idrisi [2]». Evidentment, aquest «Tossal de
Sant Isidre» que menciona Navarro és la denominació moderna del tossal de Doix. L'àpex o punt més alt del pujol està al
carrer de Sant Sebastià, just on enfronta amb el de Santa Llúcia, i s'eleva 45 metres sobre el nivell del mar.
El cim del tossal, al carrer de Sant Sebastià (Foto: José Caruana)
Pel que fa a l'etimologia del nom, cal adreçar-se als estudis del filòleg Joan Coromines, qui creu probable que Doix derive del nom propi aràbic Duwîs, el qual esdevé del terme dus (xafar). L'evolució del mot hauria estat: El-Dúis > Dúix > Doix. Actualment, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), a Catalunya hi ha una trentena d'individus cognomenats Doix. I al municipi tarragoní de Poboleda s'hi troba el Mas Doix, un important celler vinícola del Priorat.
Tornant a l'assumpte que ens ocupa, i per cloure l'entrada de hui, direm que l’expansió
de l’aljama morisca va transformar la fisonomia de la muntanya. A poc a poc, l'indret es va omplir de cases i s’obriren carrers i
atzucacs, definint-se una trama urbana típica de les moreries. Hui en dia, si
volem conéixer la ubicació exacta del tossal, cal atenir-se al que va escriure Pons
Moncho: «...comprendía el entorno formado actualmente por las calles San
Sebastián, San Isidro, La Hoz, Poniente, San Pancracio y parte de la Divina
Gracia. Un altozano pintoresco, probablemente con algunos pinos y casas
diseminadas…». Sens dubte, passejar
per eixos carrers tan emblemàtics del Raval és reviure segles d’història; percebre
la presència silent de tots aquells que antany hi van viure; i sentir
l’energia d’un tossal que roman adormit davall dels nostres peus.
[1] Un censal era
el dret que tenia un censalista a rebre d’un censatari un cànon anual com a
contrapartida d’un capital donat. El document en qüestió li'l va facilitar a Pons Moncho el professor Camarena Mahiques.
[2] Al-Idrisi fou
un geògraf i cartògraf almoràvit del segle XII.
Fonts:
Abel SOLER, L'esplendor d'Oliva. De l'honor dels Carròs al comtat dels Centelles, Ajuntament d'Oliva, Oliva, 2000.
Institut Nacional d'Estadística (INE), [en línia],
<https://www.ine.es>
Joan COROMINES, Onomasticon Cataloniae, [en línia],
<https://oncat.iec.cat>
José María DOMÍNGUEZ i Francisco PONS MONCHO, Sant Roc d’Oliva. Apuntes históricos, Oliva, 1989.
Josep SANCHIS
COSTA, «Moriscos i terratinents. L’origen de les propietats de l’església de
Santa Maria la Major d’Oliva», dins Cabdells,
2, AC Centelles i Riusech, Oliva, 2000.
Vicent Carles NAVARRO OLTRA, «Sobre el topònim Awr.ba del districte de Dénia islàmica», dins Cabdells, 6, AC Centelles i Riusech, Oliva, 2009.
.jpeg)
