UNA ANÈCDOTA DELS ANYS 'EGEBEROS'

Fa uns dies, mentre collia tomaques i pebreres en un bancalet que tinc a l’Alqueria de la Comtessa, em vingué al cap un mestre que vaig tindre en segon d’EGB, conegut amb el nom de «don Paco Arròs». Sempre he dubtat si «Arròs» era un àlies o si el seu veritable nom era Paco Ros. El cas és que mai ningú m’ho ha pogut aclarir. Tot i això, segons em contà una vegada un oncle meu, al docent li posaren el sobrenom d’«Arròs» pel seu amor incondicional a les pebreres farcides, plat cum laude de la gastronomia olivera.

Contaven els qui el van conéixer que, una nit, don Paco no podia agafar el son pensant en la cassola de pebreres farcides que sa mare havia preparat i que reposaven a bon resguard dins del rebost. Llavors s’alçà del llit i, sigil·losament, avançà per la foscor a la recerca del preuat tresor. Tal com s’acostava a la cuina, la boca li salivava pensant en aquelles pebreres amanides amb fesols de careta i tonyina de sorra. I en el precís moment en què es disposava a obrir la porta del rebost, una mà voladora li atrapà la seua; tot seguit, una veu exclamà: «Xe! Tu què fas ací?»

No sols s’hereten les fanecades: també la gola desenfrenada per una bona pebrera farcida pot ser qüestió genètica. I aquella matinada, pare i fill s’engoliren amb voracitat un parell de pebrots en menys que canta un gall. Després, esbandiren la resta perquè la mare no s’adonara que en faltaven dos.

Don Paco se les menjava a mos redó

Tanmateix, el record de don Paco mentre collia verdura no té res a veure amb l’anècdota que he contat, sinó amb el seu costum d’entonar en classe una mena de cant gregorià amb lletra inventada que deia: tomacorum, tomacorum, pebrerorum, pebrerorum. Aquest mestre tan peculiar també tenia el vici de rosegar-se el puny, cosa que els alumnes observàvem al·lucinats i amb certa preocupació.

D’ençà d’aquell curs escolar ha transcorregut mig segle. Són una pila d’anys, és cert. Però en la memòria hi ha un racó per a don Paco i les seues manies, així com per a les taules de multiplicar que ell s’encabotà a fer-nos aprendre a cop de recitar-les seguit seguit com una lletania. 

Al mateix temps, els records trauen a escena el meu company de pupitre i un altre que seia darrere meu. L’un es cognomenava Cañamás i l’altre Colomar. Tots dos han mort, encara que en la meua ment renaixen sovint a la vida, i tots plegats revivim aquells meravellosos anys egeberos de la nostra infància. Anys inoblidables, farcits de bons moments, com les pebreres que aquella nit devorà amb deler don Paco.