UNA BODA MORISCA DE 1568

Fa unes setmanes em va resultar curiós trobar en un llibre [1], escrit per les catedràtiques d’Àrab de la Universitat de València Carmen Barceló i Ana Labarta, el contracte d'una boda del segle XVI entre moriscos olivers. Abans de res, he de dir que el treball que de continu fan ambdues professores és admirable, puix que ens obri un vast coneixement sobre la vida de la població musulmana que antany va habitar la nostra terra. A més a més, a Ana Labarta li dec la seua inestimable ajuda quan jo tractava de desxifrar el significat del cognom morisc Cotaina, a fi de completar un estudi sobre aquest llinatge que, finalment, va ser publicat en 2018. 

El dit contracte de boda, que tot seguit veurem, es va formalitzar al Raval d'Oliva d'acord amb la sunna (tradició islàmica). Convé recordar que, des de 1525, als moriscos se'ls considerava «cristians nous» i no podien celebrar ritus islàmics ni, per descomptat, matrimonis «a la morisca». Però això no era obstacle perquè en nombroses ocasions l'aljama continuara fidel a la fe de Mahoma de manera clandestina. A vegades, acomplir cerimònies i tradicions musulmanes comportava per als tagarins acabar davant els tribunals de la Inquisició. Dit açò, el ben cert és que l'enllaç degué ser beneït cristianament a la parròquia de Sant Roc.

L'acord matrimonial data del 20 d’abril de 1568 (dia 22 de la lluna de xawwal de l’any 975 del calendari musulmà) i es feu en presència de l’alfaquí, un expert en dret islàmic. Aqueix dia estaven presents els nóvios, llurs pares (de gènere masculí) i dos testimonis. El document, com era preceptiu, començava amb la bàsmala que encapçala les sures de l’Alcorà: «En nom de Déu, el Clement, el Misericordiós...». Tot seguit es van redactar les estipulacions que havien de regir la unió marital. El nom del xic era Abü Utman Sa’d, fill d'Ahmad al-Yuqliri, i la nóvia «la joven ilustre, de noble familia, virgen, modesta y laudable» Nuzha, filla d’Abu-l-‘Abbas i neta del xeic Sa’d al-Fayy.

El dot (mahr) que el nóvio aportava al matrimoni consistia en 100 mitcals d’argent, dels quals se n’avançaven 20 per a l’aixovar de la nóvia i els 80 restants a satisfer en el termini de dos anys. D’aquest compromís no podia deslliurar-se el xicot de cap manera, i en cas de no complir-ho, responia amb la seua persona i béns. Així mateix, l’espòs oferia a la muller 100 dinars d’or fosos, una part s’entregava en metall i la resta en joies. Endemés, l’esposa rebia un vestit de seda i altres complements per al seu abillament personal. D’aquesta darrera obligació responia el pare del jove en condició d’avalador. No obstant això, la muller podia evitar la cohabitació amb el marit mentre no li satisferen plenament el que s'havia acordat. Al moment, el pare de la nóvia confirmava que la filla ho havia rebut tot amb escreix, la qual cosa deslliurava el nóvio i son pare de qualsevol responsabilitat.

El document també estipulava que el contraent rebia, en concepte de regal de noces, la meitat de les propietats i béns del seu progenitor, a fi d’ajudar-lo en la nova vida de casat. Així doncs, el patrimoni patern quedava proindivís entre tots dos. A continuació, el nóvio reconeixia haver rebut la part acordada, i agraïa a son pare i a Déu la donació. Els béns que el novençà obtenia per imperatiu d'aquesta clàusula eren: la meitat de la casa situada al Raval, dues tafulles (fanecades) d’horta a la Calçada «vecinas a “la fila” de Rabdells [...] y al campo del cristiano Salelles», i dues tafulles «de viña en flor» al camí de Pego «vecinas [...] a un campo de olivos del cristiano Pascual, al este también con un campo de viñas del cristiano mestre Jaume». Amb açò es completava el dot acordat i quedava formalitzat l'enllaç, cosa que acceptava el pare de la nóvia en el seu nom. A banda d'això, aquest li entregava a la filla 200 dinars d’or; i també perles, aixovar de seda i lli i diversos vestits, tot valorat en 200 lliures de València, regal que ella va rebre «y queda contenta».

Moriscos dansant
(Dibuix de Cristoph Weiditz, segle XVI)

D'aquesta manera concloïa el contracte, redactat conforme a les clàusules de la sunna, i afermava el matrimoni «de acuerdo con la palabra de Dios todopoderoso, con la Sunna de nuestro señor y profeta, el noble Mahoma, y con lo que dice [...] el Corán». En acabant, s'afegia la següent declaració: «Él ha de ser un buen compañero para ella, ha de tratarla bien y con deferencia, como manda Dios —¡ensalzado sea!—. Él tiene derecho a recibir de ella buena compañía [...], además de preeminencia [...]. Que Dios —¡ensalzado sea!— les conceda a ambos Su máximo favor y haga de cada uno de ellos el más perfecto compañero del otro en los días de trabajo y adversidades y les conceda completa salvación». A l’últim, els pares dels contraents manifestaven estar d'acord amb el contingut de l'acta matrimonial, la qual signaven els dos testimonis presents: Mas’ud Gaybil, de Piles, i Sulayman bn ‘Ali Sulayman.

Malgrat l’extensió del post de hui, crec que el document recuperat per Barceló i Labarta ens aporta un valuós coneixement envers una comunitat que va patir, en carn pròpia, la marginació social i posterior expulsió de la Península per motius de fe.

[1] Carmen BARCELÓ i Ana LABARTA, Archivos moriscos. Textos árabes de la minoría islámica valenciana (1401-1608), Publicacions de la Universitat de València, València, 2009. El document sobre una boda morisca que hui abordem (doc. 80 del llibre de Barceló i Labarta) va ser publicat l'any 1933 per S. Vila dins d'Anuario de Historia del Derecho Español, núm. 10.