FRA JOSÉ M.ª ROIG, MÀRTIR DE LA GUERRA CIVIL

Mentre escrivia una entrada al blog sobre l’assassinat de Vicent Vallcanera, vaig recordar el cas d’un altre oliver que també va morir tirotejat per l’esquena, a traïció. Aquesta vegada, la víctima fou un frare franciscà que, arran de la persecució religiosa iniciada al començament de la Guerra Civil, lliurà l’ànima a Déu el 24 de juliol de 1936 a Puente Genil (Còrdova). Tot seguit, exposem breument alguns aspectes de la seua vida, basant-nos en la informació aportada pel prevere José Castell, la Diòcesi de Còrdova i diversos articles de premsa.

El 5 de setembre de 1871 va nàixer a Oliva Doménec Roig Llorca, fill de Salvador i Maria, i fou batejat el mateix dia a la parròquia de Sant Roc. Poc després, la família es traslladà a l’Alqueria de la Comtessa, poble d'origen matern. A l’edat de dènou anys, Doménec ingressà al col·legi franciscà de Chipiona (Cadis), on professà vots solemnes l'any 1895 amb el nom religiós de José María. Després de passar un temps en missions a Terra Santa i el Marroc, tornà a Andalusia per dedicar-se a la docència en la província seràfica de Granada. En 1930 fou destinat al convent de Puente Genil, on exercí diverses tasques com ara mestre, forner o sastre.

L’esclat de la Guerra Civil, el 18 de juliol de 1936, feu marxar el religiós cap a Estepona en companyia de dos frares més. Tanmateix, per circumstàncies desconegudes, fra José María no els va seguir i acabà en mans d'uns milicians, que li preguntaren qui era. Ell contestà: «Yo soy Fraile; y eso he sido toda mi vida». Volent saber si l’anaven a matar, els captors li respongueren que no en tenien la intenció. Llavors, ell s'acomiadà dient: «Dios se lo pague a ustedes», i continuà el seu camí. Això no obstant, un dels milicians exclamà que la consigna era «matar a los curas y a los frailes», i no dubtà a perseguir-lo i disparar-li un tret al cap. Seguidament, els milicians van dipositar el cadàver dins del taüt del seminarista José Ruiz Montero, assassinat i cremat el dia anterior.

Actualment, les despulles de fra José María Roig Llorca reposen al convent Virgen de la Regla, a Chipiona. El 17 d’octubre de 2021 fou beatificat en la catedral de Còrdova en una solemne eucaristia presidida pel cardenal Marcello Semeraro. L’onomàstica dels 127 màrtirs de la província de Còrdova se celebra el 6 de novembre.

DOMINGO MAURÍ, HEROI DE LA GUERRA DE CUBA

En 2019, la revista d’investigació Cabdells va tindre a bé publicar-me un article titulat «Soldats olivers a la Guerra de Cuba (1895-1898)», on s’identificaven trenta-quatre soldats d’Oliva que van participar en la contesa a l’illa caribenya, vint dels quals van morir allà de malalties i dos en combat. Atenint-nos al nombre d’habitants de l’Oliva de llavors, hom calcula que els joves olivers que haurien marxat a la guerra devien ser una huitantena. 

Un dels soldats que no estava identificat quan s'escrigué l’article era Domingo Maurí Savall, un nom que cal afegir a la llista de desventurats que van lluitar a Cuba i que, a més, manifesta un periple curiós. Havia nascut al Raval d’Oliva el 5 de setembre de 1877. Era fill de Domingo Maurí, llaurador, i d’Isabel Savall, i es casà amb Vicenta Navarro l'any 1903. Convé dir que el cognom Maurí d'aquesta línia familiar prové de França i s'establí al Regne de València en el segle xvii.

La guerra per la independència cubana va començar en 1895, però amb l’entrada dels Estats Units en el conflicte, en febrer de 1898, Espanya estava abocada a la derrota. Tanmateix, el govern de Madrid es va entossudir a plantar cara els ianquis, esperonat pel fervor patriòtic dels sectors més conservadors de la societat. L’enfrontament hispanoamericà només va durar cinc mesos. Pel mes d'agost Espanya es va rendir, i la derrota comportà la pèrdua dels territoris colonials de Cuba, Puerto Rico, Filipines i l’illa de Guam. Però el veritable drama fou la mort d'uns vint-i-cinc mil compatriotes en una guerra on no participaren els fills de les famílies adinerades, els quals es deslliuraven de l’exèrcit si pagaven una redempció de 2.000 pessetes.  

D’acord amb la legislació de l’època, la incorporació de Maurí a la milícia degué ser en el moment de complir els vint anys, tal vegada a finals de 1897. Curiosament, catorze anys després de finar la guerra, i segons publicava la Gaceta de Madrid en juliol de 1912, l'exsoldat era creditor del Batallón Provisional de Puerto Rico núm. 1 (Cuba) per un deute de 137,75 pessetes. 

Durant la Guerra Civil espanyola, un decret emés pel govern de Bugos, en març del 1938, va concedir el grau de tinent honorari als veterans carlistes supervivents de les denominades “Croades del segle xix”. Aquesta mesura de gràcia incloïa els militars que havien participat en actes heroics durant la guerra hispanoamericana, concretament en la resistència del fort de Cascorro (Cuba) i en les defenses de Baler (Filipines) i de El Caney i Lomas de San Juan (Cuba). A posteriori, una llei franquista del 1945 els reconegué els mateixos beneficis econòmics que gaudien els veterans carlistes, és a dir, el dret a rebre una pensió extraordinària de 6.000 pessetes anuals.

Batalla de Lomas de San Juan (litografia de Kurz and Allison, 1899).

Domingo Mauri fou un dels soldats que de la nit al dia es convertí en oficial de l’exèrcit. El seu batalló havia participat l'1 de juliol del 1898 en la batalla de Lomas de San Juan, prop de Santiago de Cuba, on poc més de 500 militars espanyols van resistir durant onze hores, i fins a la derrota final, l’embat d’una força formada per 10.000 efectius estatunidencs i 4.000 guerrillers mambisos. Però en 1945 Maurí ja fregava la setantena d’anys, i encara que la pensió arribava tard, almenys li serviria d'ajut econòmic a l’ocàs de la vida.

Temps arrere, un amic em digué que el nostre protagonista, en la vida civil, es dedicà a vendre al mercat, i que amb els anys es valgué d’un gaiato per a caminar. I també em contà una anècdota que havia escoltat als majors sobre el Maurí ja ancià. 

Resulta que un bon dia una parella de guàrdies civils el van mamprendre per no haver-los saludat. Com a resultat a tal «acte d’indisciplina», els agents el van premiar amb un bon ventall de galotxes, cosa bastant habitual durant l’època franquista, quan la Guàrdia Civil actuava amb total impunitat infonent temor entre la ciutadania. Aquell tractament injust i humiliant va colpir la dignitat del bo de Maurí, qui aviat va ruminar la venjança.

Sense pensar-s’ho dues vegades se n’anà a casa, s’abillà amb l’uniforme de tinent de l’Exèrcit espanyol i es dirigí a la caserna de la Guàrdia Civil. En arribar-hi tots els presents es van quadrar davant seu. Aleshores va contar l’incident a la persona que estava al cap dels agents i sol·licità aplicar un correctiu als causants de la seua desgràcia. El superior dels guàrdies no va posar cap impediment. Tot seguit Maurí, fent ús del gaiato, va regalar a la parella de benemèrits una bona lliçó de vara, cosa que els va deixar més calents que una brasa. Benvolgut lector, cal tenir present que això de tractar els altres amb prepotència i superioritat pot resultar força perillós, puix mai no se sap amb qui te l’estat jugant.

A partir de hui, com hem dit, afegim a Domingo Maurí Savall en la nòmina dels trenta-quatre desventurats que marxaren al Carib, i no precisament de vacances. Potser algun familiar podria contar-nos més coses d'aquest soldat de lleva que fou recompensat pel seu heroisme en un atziac episodi de la Guerra de Cuba. Si es donara el cas, aprofundiríem en el coneixement d'un valerós oliver oblidat per la història.

Soldats ianquis en la Loma de San Juan

UN PROCÉS CRIMINAL DEL SEGLE XVII

Tal com s'ha dit en algunes ocasions, la tinença d'armes de foc possibilita l'acció de fer-ne ús en circumstàncies excepcionals, com ara quan un individu dicideix, en un moment donat, actuar amb violència i prendre's la justícia pel seu compte. Als arxius històrics hem vist qualcuns casos succeïts a Oliva, i a fi de donar a conéixer la manera amb què actuava la justícia de llavors, hui recordem un crim ocorregut fa quatre cents anys. 

Capvespre del diumenge 11 de maig del 1625. Tres homes xarren asseguts en un cantó del portal de Raval: Lluís Joan Bort, jurat de la vila; el llaurador Francesc Gregori, de malnom lo Tinyós; i Andreu Gallart de Sostrada. Aleshores, des del carrer del Trapig (carrer de les Tendes) s'acosta Vicent Vallcanera, qui en arribar a l'altura dels tres els saluda llevant-se el barret i travessa el portal envers la Vila. Tot seguit, Bort s’alça sigil·losament i amb una escopeta dispara «a trycio» a Vallcanera per l’esquena. Aquest cau a terra. Immediatament, Gregori el remata amb un altre tret d’escopeta que impacta sota el braç esquerre. La víctima mor a l’instant «sense haver pogut confessar ni rebre algun altre sacrament». A continuació, els assassins fugen pel carrer del forn de la Muralla (carrer de l’Abadia).

El jutjat no triga a iniciar les diligències penals per esbrinar el fet: cita els testimonis, entre els quals hi ha Gallart, i ordena la cerca i captura dels criminals; tanmateix, aquests rauen en parador desconegut i seran jutjats en rebel·lia.

Un any després, el jutge Vicent Bono dicta sentència. Ateses les disposicions legals del regne de València, Bort i Gregori són condemnats a pena de mort. Però com no han pogut ser detinguts, s'ordena que en ser capturats siguen duts a la vila d’Oliva amb l’acostumat so de trompeta i amb un dogal al coll, i conduïts al lloc de suplici, on seran penjats de la forca «fins [que] muiren naturalment». A més, se’ls condemna a pagar 600 lliures i a assumir les despeses de la causa.

Al mateix temps, i mentre no estiguen en mans de la justícia, es condemna també els fugitius a «desterro y bandeig perpetuo» de la vila d’Oliva; i en cas de contravenir l’orde, es faculta els familiars de Vallcanera perquè puguen matar-los sense témer cap conseqüència. 

Vicent Vallcanera estava casat amb Maria Jaume. Fou soterrat l’endemà del crim a l’església de Santa Maria. L’acta de defunció manifesta que «Lo mataron en la Puerta del arrabal de dos escopetazos. No hizo testamento». Pel que fa als assassins, els arxius no aporten cap altra informació sobre la seua sort.

EL LLINATGE IBIZA A OLIVA

¿Penseu que Ibiza, un dels llinatges més antics d'Oliva, té algun vincle amb l'illa balear? Doncs sí. Estem davant d'un cognom toponímic que es documenta per primera vegada al Regne de València a l'últim quart del segle XIV a les viles de Dénia i Xàbia. Els historiadors consideren que el cognom identificava un grup d'eivissencs llavors assentats a la Marina Alta.

Originàriament, el cognom s'escrivia Iviça/Ivissa, però la castellanització del segle XVIII, per causa de l'abolició dels Furs valencians, també va afectar l'antroponímia, i des de llavors es registra sota la forma Ibiza.

Imatge aèria d'Eivissa (Font: Wikipedia).

El llinatge es documenta a Oliva al segle XV. En eixa centúria hi havia almenys quatre veïns així cognomenats: Guillem (mercader), Joan (llaurador), Macià i Nicolau (justícia el 1431). Pel que fa als llibres sacramentals, a l'església de Sant Roc es va registrar en 1610 el bateig de Margarida-Joana Ivissa Piera, filla de Doménec i Beatriu. L'any 1620, Doménec Ivissa, ja viudo, va contraure segones noces a la parròquia del Raval amb Àngela Máñez. Aquest enllaç és el primer matrimoni d'un Ivissa que figura als Quinque libri.

En la carta de poblament de 1610, atorgada pel comte arran de l'expulsió dels moriscos, figuren cinc habitadors de la Vila amb el dit cognom; i entre els nous repobladors del Raval són mencionats Jaume i Joan Ivissa. D'altra banda, en el fogatge de 1646 s'enumeren deu focs pertanyents a diferents famílies Ivissa. 

D'entre els olivers portadors del llinatge, convé citar a Joan Baptista Ivissa, alcalde ordinari el 1800, i a Juan Sancho Ibiza, qui fou dues vegades primer edil d'Oliva en les primeres dècades del segle XX.  

Segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística del 2024, només 426 ciutadans duen Ibiza de primer cognom a tot l'Estat espanyol, la majoria dels quals es concentren a les províncies de València i Alacant. Com a curiositat direm que a la ciutat de Sevilla perviu el llinatge entre alguns descendents de l'esmentat Doménec Ivissa.

Fonts:

Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de València, vol. I i II, Tres i Quatre, València, 1999.
José BORDES, La vila d'Oliva al segle XV, Edicions del Sud, Piles, 2019.

UNA ANÈCDOTA DELS ANYS 'EGEBEROS'

Fa uns dies, mentre collia tomaques i pebreres en un bancalet que tinc a l’Alqueria de la Comtessa, em vingué al cap un mestre que vaig tindre en segon d’EGB, conegut amb el nom de «don Paco Arròs». Sempre he dubtat si «Arròs» era un àlies o si el seu veritable nom era Paco Ros. El cas és que mai ningú m’ho ha pogut aclarir. Tot i això, segons em contà una vegada un oncle meu, al docent li posaren el sobrenom d’«Arròs» pel seu amor incondicional a les pebreres farcides, plat cum laude de la gastronomia olivera.

Contaven els qui el van conéixer que, una nit, don Paco no podia agafar el son pensant en la cassola de pebreres farcides que sa mare havia preparat i que reposaven a bon resguard dins del rebost. Llavors s’alçà del llit i, sigil·losament, avançà per la foscor a la recerca del preuat tresor. Tal com s’acostava a la cuina, la boca li salivava pensant en aquelles pebreres amanides amb fesols de careta i tonyina de sorra. I en el precís moment en què es disposava a obrir la porta del rebost, una mà voladora li atrapà la seua; tot seguit, una veu exclamà: «Xe! Tu què fas ací?»

No sols s’hereten les fanecades: també la gola desenfrenada per una bona pebrera farcida pot ser qüestió genètica. I aquella matinada, pare i fill s’engoliren amb voracitat un parell de pebrots en menys que canta un gall. Després, esbandiren la resta perquè la mare no s’adonara que en faltaven dos.

Don Paco se les menjava a mos redó

Tanmateix, el record de don Paco mentre collia verdura no té res a veure amb l’anècdota que he contat, sinó amb el seu costum d’entonar en classe una mena de cant gregorià amb lletra inventada que deia: tomacorum, tomacorum, pebrerorum, pebrerorum. Aquest mestre tan peculiar també tenia el vici de rosegar-se el puny, cosa que els alumnes observàvem al·lucinats i amb certa preocupació.

D’ençà d’aquell curs escolar ha transcorregut mig segle. Són una pila d’anys, és cert. Però en la memòria hi ha un racó per a don Paco i les seues manies, així com per a les taules de multiplicar que ell s’encabotà a fer-nos aprendre a cop de recitar-les seguit seguit com una lletania. 

Al mateix temps, els records trauen a escena el meu company de pupitre i un altre que seia darrere meu. L’un es cognomenava Cañamás i l’altre Colomar. Tots dos han mort, encara que en la meua ment renaixen sovint a la vida, i tots plegats revivim aquells meravellosos anys egeberos de la nostra infància. Anys inoblidables, farcits de bons moments, com les pebreres que aquella nit devorà amb deler don Paco.

FUSTA DE MOBILA

No resulta difícil contemplar a Oliva bigues, cabirons o jàssenes de fusta rogenca engalanant els sostres de les cases velles. Són, generalment, habitatges construïts entre els segles xix i xx amb fusta d'arbres centenaris. Durant dècades, la mobila (pi melis americà) esdevingué un element capital en l’arquitectura valenciana per a bastir edificis, portes i finestres, però també amb aplicacions industrials, com ara la fabricació de mobles o instruments musicals, construcció de vaixells, travesses per a les línies fèrries, etc. Hui en dia no és estrany veure fusters, restauradors o antiquaris buscar mobila vella quan es produeix un enderroc, ja que ara se subministra mobila nova, d'inferior qualitat, provinent d’arbres relativament joves conreats en plantacions intensives.

Bosc de coníferes als EUA

El nom del material esdevé de Mobila -Mobile en anglés-, una ciutat de l’estat d’Alabama situada a la costa sud dels Estats Units. Des de l’últim quart del segle xix,  els vaixells que sortien des de València per a nodrir Amèrica del Nord de pansa i altres mercaderies tornaven carregats de fusta des del port de Mobila. 

En època precolombina, els boscos del sud-est nord-americà conformaven les terres ancestrals dels indis Choctaw, Creek, Chickasaw, Cherokee i Seminola. Però amb la colonització europea, la tala d’arbres esdevingué un negoci molt lucratiu que oferia un producte versàtil de gran qualitat. Aquells pins tenien una antiguitat incalculable, cosa que els conferia unes característiques excepcionals. La densitat de la mobila vella, entre 0,8 i 1 g/cm³, proporciona gran resistència a la humitat i organismes xilòfags, com ara corcs i tèrmits, i assegura una durabilitat quasi infinita. Respecte del nom, cal dir que amb la denominació genèrica de «mobila» es coneixia la fusta de diferents espècies de coníferes: el Pinus palustres, el Pinus taeda, el Pinus elliottii i el Pinus echinata, sent les dues primeres les més apreciades per l’altura que assolien els arbres.

En 1830, el Congrés dels Estats Units aprovà la Llei de Remoció d’Indis, una norma que expulsava els indígenes dels seus territoris. En conseqüència, les cinc tribus esmentades van ser deportades a l’oest del país, un fet que es coneix amb el nom de «Senderol de llàgrimes». Hom calcula que uns 70.000 natius van abandonar les terres dels seus ancestres, un èxode que provocà la mort de més de 3.000 persones. Després, aquella natura salvatge que des de temps immemorial havia sigut la terra sagrada dels indis nord-americans, anava llanguint a cop de destral. I fou tanta la cobdícia amb què actuaren els llenyaters que boscos sencers van desaparéixer. Al capdavall, en bona cosa del territori desforestat d’Alabama i altres zones meridionals estatunidenques no trigaren a proliferar plantacions cotoneres, terres conreades amb mà d’obra d’esclaus afroamericans. Actualment, les autoritats han emprés polítiques encaminades a reforestar els ecosistemes i recuperar part de la biodiversitat perduda.

Choctaw Village (oli de François Bernard, 1869)

Voldria posar el punt final suggerint al lector que faça seua aquesta història que hem exposat breument. I quan les circumstàncies li oferisquen quelcom relacionat amb la fusta de mobila recorde que, darrere d’un valuós material de construcció en èpoques passades, hi ha una colpidora història de sofriment humà que no acostuma a ser recordada. Valga dir que la política nord-americana de llavors estigué prop de provocar l'extermini de la població indígena, la qual, a hores d'ara, tan sols representa l’1,5% de la ciutadania dels EUA. 

1911: OLIVA DESCOBREIX L'AERONÀUTICA

Una de les notícies més curioses sobre Oliva que vaig trobar mentre investigava en l'hemeroteca digital tractava sobre l'aviació. Concretament, d'un dia d'estiu del 1911 en què els olivers van poder veure, per primera vegada, un avió creuar el cel. La notícia la vaig incloure en el meu darrer llibre Oliva fou Notícia. Trobes d'hemeroteca (1808-1939), perquè fos testimoni d'un fet esborrat de la memòria popular.   

L'aeroplà Bleriot.

Tot seguit, reproduisc literalment el que vaig escriure en l'esmentat llibre. 

[...] Però un fet destacable per als olivers de llavors fou observar el francés Gilbert Le Lasseur, pioner de l’aeronàutica, sobrevolar Oliva el 29 de juliol. Per primera vegada, els olivers eren testimonis del naixement de l’aviació. L’aeroplà era un Bleriot amb motor de 50 cavalls, i cobria una etapa entre València i Alacant. L’aparell havia sortit de l’aeròdrom de la Malva-rosa a les huit i quart del matí, i el vol entre ambdues ciutats va durar una hora i cinquanta minuts. L’alcalde va actuar com a notari de l’esdeveniment:

A las nueve y quince un telegrama de Oliva al gobernador dice haber pasado por dicho pueblo el aparato número 2. [1]

L'avió a València, el 29 de juliol del 1911, abans d'enlairar-se.

El nom de l'aeroplà feia referència al cognom d'un altre pioner de l'aviació: Louis Blériot, el primer pilot que travessà el Canal de la Mànega en juliol del 1909 i que, a més a més, fou fabricant i dissenyador d'aparells aeronàutics.

[1] Xavier Canyamàs, Oliva fou Notícia. Trobes d'hemeroteca (1808-1939), Ende, 2023, p. 84. La notícia la publicà el periòdic Heraldo de Alicante en l'edició del 29 de juliol del 1911.