L'EMIRAT DE DÉNIA

Arran de la mort del cabdill Almansor, l’any 1002, el califat de Còrdova es va veure immers en una guerra pel poder entre els successors del cabdill (els amiris) i els partidaris del califa Hixam II. Al remat, tot açò va provocar la desintegració del califat i Al-Àndalus es dividí en un grapat d’emirats independents coneguts amb el nom de regnes de taifes. Aleshores, un esclau dit Mujàhid al-Muwàffaq, llibert dels amiris i educat en la cort Omeia, va fugir de la capital cordovesa i fundà l’emirat o taifa de Dàniya (Dénia) vers el 1010. La frontera nord del nou emirat arribava fins a la fortalesa de Bairén; per tant, Oliva (l'Awreba/Awriba de les fonts coetànies) quedava inclosa dins els dominis deniers.

En 1014, Mujàhid es llançà a la conquesta de les Balears animat pel buit de poder que allà hi havia. Amb l’annexió de l’arxipèlag, la taifa es va convertir en un important centre marítim i comercial. Un any més tard l’emir va intentar fer el mateix amb l’illa de Sardenya, però la unió de les repúbliques de Gènova i Pisa el van fer fora i el seu primogènit, Alí ibn Mujàhid, d’uns sis anys, fou capturat pels cristians. El xiquet va restar en mans dels captors fins al 1026, quan va ser redimit per son pare. Llavors, Alí s’havia convertit al cristianisme i ja no dominava l’idioma àrab.

 

Diuen els historiadors que Mujàhid al-Muwàffaq fou un bon governant. Amb ell, la taifa visqué una etapa d’esplendor econòmica, i va ser el primer emir a encunyar moneda pròpia. A la seua mort, en 1044, fou succeït per Alí malgrat l’oposició d’un altre fill dit Hassan, el qual havia estat nomenat successor en absència del primogènit. Anys després, Hassan intentà assassinar Alí, però va fracassar.

En color roig, la taifa de Dénia

Alí ibn Mujàhid era fill de cristiana. L’educació rebuda de sa mare, juntament amb el coneixement del món cristià aprés a la cort d’Enric II d’Alemanya durant el seu segrest, van fer d’ell un governant pacífic i amb bones relacions amb la resta de taifes. Aquest emir va obsequiar el rei Ferran I de Lleó amb un suposat Sant Calze (o Sant Greal), el vas amb què Jesucrist celebrà l'Últim Sopar. La relíquia fou duta des d'Egipte en compensació per l'ajut que Dénia havia oferit als egipcis, a mitjan segle XI, durant el quinquenni de la fam causat per una gran sequera. Alí es va casar amb una princesa de Saragossa i va ser pare de Siray al-Dawla. L’any 1076, la taifa de Saragossa va engolir la de Dénia; l'emir fou empresonat i més tard conduït a Saragossa, lloc on va morir en 1081. La seua família, però, va fugir a les Balears buscant la protecció del governador de l’illa.

 

A conseqüència de la pressió que Alfons VI de Castella i Lleó exercia contra la taifa de Badajoz, l'any 1086 va tindre lloc la batalla de Sagrajas. Açò va propiciar l’arribada a la Península dels almoràvits, una confederació de tribus berbers que dominaven el nord-oest d’Àfrica. La posterior expansió d’aquests hòmens del desert per Al-Àndalus fou ben acollida en general pels andalusins, car els nouvinguts s’oposaven als elevats impostos amb què els emirs sagnaven la població. Dénia va caure en mans dels nord-africans allà pel 1091.

La conquesta almoràvit va suposar la unificació del territori peninsular sota domini musulmà i la tornada a un islam més pur i rigorós. Finalment, Al-Àndalus quedà incorporat a l’Imperi almoràvit, un vast domini que arribava pel sud fins al riu Senegal. La ciutat de Marràqueix, fundada en 1062 pel primer emir de la dinastia, n'era la capital.  

 

Posem el punt final al post de hui remembrant aqueix temps llunyà amb uns versos del poeta alzirenc Ibn Khafaja (1058-1138).

Que lluny que soc del paradís

del meu Al-Àndalus!

Al-Àndalus, seu de molta bellesa;

trull de tota la fragància,

l’esplendor de l’alba

és d’alegre semblant,

i dels llavis d’una morena

prengueren el color les seues nits.

Sempre que el vent bufa des de la meua terra,

cride amb anhel: Ai, del meu Al-Àndalus!

 👉 La taifa de Dénia