Francesc Maians va nàixer al segle XVII. Segons relatava Gregorio Mayans y Siscar en una carta escrita el 1761, aquest militar pertanyia a una família honrada d’Oliva que havia residit al castell de Rebollet i que, malgrat compartir cognom amb ell, no els unia cap vincle familiar. Maians es va incorporar a l’exèrcit al servei del rei Carles II; la mort sense descendència del monarca provocà el conflicte dinàstic entre Borbons i Àustries.
L’any 1705, Maians capitanejava dues companyies borbòniques a Lleida, però ben prompte canvià de bàndol i s’incorporà a l’exèrcit de l’arxiduc. El 1706 ja era sergent major del Regiment d’Infanteria de València, unitat en què també servia un altre oliver, el tinent coronel Gabriel Ripoll. Entre 1709 i 1710 participà en la fortificació de la ciutat d’Estadilla (Osca), i el 1712 fou comandant a Falset (Tarragona). A l’estiu de 1713 va ser nomenat tinent coronel del Regiment d’Infanteria Mare de Déu dels Desemparats, una unitat creada per a defensar Barcelona i comandada per oficials valencians.
La ciutat comtal fou assetjada i finalment conquerida per les tropes filipistes sota el comandament del duc de Berwick. Després de la capitulació, tot i haver promés que no aplicaria represàlies contra els vençuts, Berwick ordenà la detenció dels caps militars austriacistes. Maians, junt amb altres dotze oficials, va ser traslladat al castell de Santa Bàrbara d’Alacant. Posteriorment, per ordre de Felip V i a instàncies del capità general de València, fou allunyat de terres valencianes. Ell i els seus companys van ser enviats a Pamplona en un viatge que durà un mes, engrillonats dia i nit. En arribar-hi, s’ordenà la seua incomunicació absoluta. Durant sis mesos romangueren aïllats i a les fosques, circumstància que li provocà una greu pèrdua de visió. A més, les dures condicions carceràries els causaren nombroses malalties i els obligaren a vendre les seues pertinences per poder alimentar-se. El 1719, tots foren reagrupats a l’Alcàsser de Segòvia.
Durant els darrers anys de captiveri, Maians, malgrat el seu estat físic, ajudava un altre penat, el coronel Vicent-Josep Torres Eiximeno, antic company de regiment, que no podia alçar-se del llit. Ambdós subsistien gràcies als escassos diners que rebia Torres. El novembre de 1724 se’ls permeté eixir de l’Alcàsser durant el dia, i l’alliberament definitiu arribà el 2 d’octubre de 1725, arran de la signatura de la Pau de Viena de 1725 entre Àustries i Borbons.
Una vegada en llibertat, Maians tornà a casa per retrobar-se amb la família, que vivia en la penúria després de la confiscació dels seus béns. Posteriorment, tots plegats s’exiliaren a Viena, on l’arxiduc Carles, ja convertit en Carlos VI, el nomenà coronel de l’exèrcit imperial i li assignà una pensió de 152,5 florins mensuals. L’any 1752 fou ascendit al grau de general de batalla i, el 1754, rebé un títol nobiliari, el de comte de Maians. Es desconeix la data de la seua mort.
Fins ací tot el que sabem de la vida d’aquest militar, que es mantingué fidel a la causa per la qual va lluitar, malgrat la dura repressió que patí. Francesc Maians, comte i general del Sacre Imperi Romanogermànic, és un personatge digne d’ocupar un lloc d’honor entre els olivers il·lustres.
Nota: Imatge idealitzada del general Francesc Maians.
