FURTS I VIOLACIONS DE LA SOLDADESCA REIALISTA

Felip V, rei d'Espanya de 1700 a 1746

A la darreria de gener de 1739, mossén Francesc Salelles, prevere de l’església de Santa Maria, envià una carta a Lluís de Borja i Centelles, duc de Gandia i comte d’Oliva, en la qual informava dels abusos comesos per les tropes reialistes al seu pas per Oliva. Els soldats en trànsit feien parada a Oliva, bé per a descansar, avituallar-se o abastir les cavalleries; i manta vegada eren allotjats en cases particulars del poble on se n’aprofitaven de l’hospitalitat dels amfitrions. El fet que Oliva fos un poble de camperols que romanien al camp de sol a sol suposava una temptació per a la soldadesca que restava a les cases durant el dia. Les conseqüències per al pobre oliver eren sovint nefastes, i així ho exposava el sacerdot en la missiva:

 

«... sucumbe y tolera aun lo indevido, ó por la licenciosa libertad del oficial y soldado, ó por no exponerse á contienda que cederia en mal suyo o ruina de su familia, ó por ser parvedades que juntas forman considerable suma; añadiendose á este gravamen y menoscabo el inevitable en los hurtos rateros que dentro de las casas cometen...».

Igualment, el capellà denunciava els abusos sexuals que patien les dones per part de la milícia i que, tristament, es veien obligades a ocultar:
 

«... Esto que por lo durable es infinito, es nada en comparación del espiritual daño que ocasionan, pues, domesticados é internados en las casas, en algunas mugeres por pobreza, en otras por la continuacion y trato (siendo la villa toda de labradores continuos en el campo), en otras por no poder resistirse a la fuerza ni gritarla por no exponerse a la duda, censura y mala fama, ni querer perder á su padre ó marido, (...) se hazen a Dios tales y tantas ofensas que, no digo á los confesionarios, al pueblo salen muchas veces. Se conoce acá y se habla del remedio sin efecto...».

Com a solució a les circumstàncies exposades, mossén Salelles sol·licitava al comte que instara al Govern perquè:
 

«... sin replica, ni mora (...) fabrique una Casa quartel bien capaz en el patio y distrito que hay desde casa de Pasqual Gisbert asta la esquina y calle de Santa Ana, puesto sano, ayroso y vistoso (...) y junto al monte de Santa Ana donde es menor el coste de la piedra; la arena está muy cerca, y la cal poco costosa...».

També hi ha als arxius documents en què es denuncien abusos sexuals i violacions a Oliva durant la Guerra de Successió a principis del Set-cents. En aquest cas, van ser les tropes franceses, aliades del bàndol filipista, les que protagonitzaren els execrables successos, però aquest assumpte el tractarem en una altra ocasió.

 

Font: Carta de Francesc Salelles al comte d'Oliva, Arxiu Històric de la Noblesa, Osuna, CT. 161, D. 38. 

TOPONÍMIA ANDALUSINA: EL RAFALATAR

A la part septentrional d'Oliva, fitant amb els termes de la Font d'en Carròs i l'Alqueria de la Comtessa, hi ha una partida rural anomenada el Rafalatar. L’origen d’aquest nom hem de buscar-lo en l’època islàmica. És un topònim compost pels termes rafal i atar, i el seu significat fa referència a la propietat d’un individu concret. La paraula rafal encara perviu en el valencià actual i la definició que fa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua coincideix amb el significat àrab d’aquesta: casa de camp amb un tros de terra no massa gran. O siga, un rafal és el que en altres parts del territori valencià s'anomena «un mas». També inclou el diccionari una accepció com a sinònim de «marquesina».


El Rafalatar en un mapa topogràfic de 1988

Segons el lingüista Coromines, l’arabisme rafal esdevé de l’ètim <rahl>, que originàriament significaria «el lloc on es fa una parada durant el camí». Això no obstant, en referir-nos al topònim oliver, el Rafalatar vol dir «el rafal d’Atar»; és a dir, una casa amb terres al voltant que pertanyien a un propietari dit Atar. Aquest antropònim àrab encara va romandre a Oliva posteriorment a l’expulsió dels moriscos. A la parròquia de Santa Maria es documenten dos matrimonis de morisquets: un de 1629, en què el contraent es diu Jeroni Atar Abdallà; i un altre de 1653, on el nuvi s’anomena Jeroni Attar Attar. Convé dir que, segons Coromines, el significat del susdit cognom esdevindria del mot àrab Attar, el perfumista, però sense menysprear una altra forma, At-tah(i)r: el cast, el pur. 

En època andalusina, el rafal era un nucli poblacional més menut que una alqueria. Aquest terme apareix al Llibre del Repartiment sota les formes rahal/raal/rafal, i van referides a diverses donacions del rei en Jaume. Al País Valencià, el mot s’ha mantingut en el nomenclàtor d’alguns pobles: Rafelcofer, Rafelguaraf, Rafelbunyol, Ràfol de Salem, Ràfol d’Almúnia i Rafal. D’igual manera, al terme de Palmera hi ha una partida rural anomenada Rafelsineu, i a Gandia en trobem una prop de la costa dita Rafalcaid. Cal dir, finalment, que Gaspar Escolano, en les seues conegudes Décadas, menciona dos rafals despoblats dins del comtat d'Oliva a principis del segle XVII: Rafal Xiscar i Rafal Cohor.  



Fonts:
Garpar ESCOLANO, Segunda parte de la Década primera de la historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia, Pedro Patricio Mey, València, 1611. 
Vicent SANCHIS i MARTÍNEZ, «Els “rahals” del Llibre del repartiment», Aguaits 16, IECMA, 1999.
Xavier CANYAMÀS, Oliva en la memòria, Ringo Rango, Madrid, 2018. 

PATRIMONI EN EL RECORD

En 2007 es va derrocar a la carretera de la mar, actualment passeig Francisco Brines, un immoble que durant dècades formà part del paisatge rural i urbà d’Oliva. Es tractava d’un habitatge de reduïdes dimensions bastit en 1899 i que el seu propietari, Carlos Fuster García, emprava tant com a casa d’estiueig com a magatzem d’eines. Passats els anys, l'edifici va quedar inclòs dins d’una parcel·la d’ús dotacional, lloc on posteriorment es va edificar el nou col·legi públic Hort de Palau.

L'estil arquitectònic d’aquest xaletet d’una sola planta mai no passava desapercebut als vianants, els quals, any rere any, eren testimonis de la seua progressiva degradació. Finalment, quan ja s’albirava la construcció del col·legi, alguns van advocar del seu valor patrimonial. Malgrat tot, la sort d’aquesta edificació centenària havia estat llançada i, ben aviat, la peculiar arquitectura de la casa només anava a perviure en la memòria dels olivers.

Com els més jóvens no han conegut l'edifici en qüestió, ací deixem una imatge, que sempre val més que mil paraules. I valga aquesta entrada per a reivindicar i posar en valor el patrimoni històric local, llegat inestimable dels nostres avantpassats.
 

La casa de Fuster poc abans de ser derruïda

 


  

Font:
Crónica de Oliva, núm. 111, 2007.