RECORDANT L'ALCALDE JUAN SANCHO

Juan Sancho Ibiza (1872-1935), advocat i membre d'una família burguesa, va ser alcalde d’Oliva en diferents períodes al començament del segle XX. És recordat per uns succés esdevingut la Nit de Nadal de 1907 i que cal rememorar. Tot començà quan els llauradors de Pego van bastir a la marjal una presa, «la parà», que privava d’aigua a la part pertanyent al terme d’Oliva. Aquesta acció evitava que els olivers pogueren negar les seues terres i procedir a la sembra de l’arròs. Juan Sancho, en vista que els pegolins feien cas omís a les seues protestes, i que l’assumpte agreujava la situació dels més humils, va marxar una nit a la marjal en companyia de dues persones més i van dinamitar «la parà» de les aigües.

Després d’executar la voladura, es dirigí en tren a València i es posà a disposició del governador civil. Allà s’hi va estar uns pocs dies, sembla que fent el paperot d’una «suposada» detenció; però en tornar a Oliva una multitud l’esperava a l’estació de tren, banda de música inclosa, la qual interpretava una cançó composta expressament per a rebre l’heroi local. La lletra d’aquesta començava: «El alcalde don Juan Sancho, brava personalidad. Ha sufrido consecuencias en su honor, por defender la ciudad...». Sancho feu el camí fins a casa acompanyat pels seus conciutadans, els quals no deixaven d’aclamar-lo. Durant els primers anys a l'alcaldia, el rei Alfons XIII va concedir a Oliva el títol de Ciutat i es va inaugurar l'edifici de l'Ajuntament.  

 

L'alcalde Juan Sancho Ibiza

Tanmateix, la darrera etapa com a alcalde (entre 1914 i 1915) no va ser tan afortunada, ja que els greus problemes econòmics de la tresoreria municipal li van causar més d’un maldecap. A l’octubre de 1915, la premsa comarcal denunciava l’Ajuntament per morós i exigia a l’alcalde Sancho que satisfera els nou mesos de salaris que devia als treballadors municipals. Finalment, aquest va destinar 9.873’10 pessetes a pagar els jornals dels empleats més pobres, però encara mantenia un deute de més de 12.000 pessetes amb els més solvents. La gestió municipal va estar fiscalitzada pel Govern Civil i el problema acabà al jutjat. L'any 1969, l’Ajuntament d'Oliva, reunit en sessió plenària, li va dedicar un tram del passeig.

 

Passeig Alcalde Juan Sancho

Juan Sancho estava casat amb Luisa Coloma Cardona. Del matrimoni nasqueren tres fills: Luis, Gabriel i Luisa. Els dos xics, que eren bessons, van estudiar arquitectura a Barcelona. Un d’ells, Luis, fou arquitecte municipal d’Oliva en dues etapes. La primera des de 1932 fins a l’acabament de la Guerra Civil en 1936. Posteriorment, després d’estar uns anys exiliat a França, va recuperar la plaça en 1948 i exercí la carrera fins a la seua jubilació l’any 1968. A més a més, tenia despatx professional tant a Oliva com a València. D’entre els edificis públics que va projectar al nostre poble cal destacar el Mercat Municipal, la Residència d’Ancians Verge dels Desemparats, l’Escorxador Municipal (actual edifici de la Creu Roja) i els col·legis públics Santa Anna i La Carrasca, entre d’altres. Luis Sancho va morir a València en 1981, comptava huitanta anys.

 

Per contra, el seu germà Gabriel va marxar a Panamà en acabar la Guerra Civil. Estava casat amb Manuela Azaña Molés, neboda de Manuel Azaña, qui va ser president del Govern espanyol durant la Segona República. Més tard, Gabriel Sancho va tornar a Espanya i també va exercir com a arquitecte. La mort li va sobrevindre a Madrid en 1979. És pare de l’escultor Luis Sancho Azaña, conegut amb el pseudònim de Paty. Tot seguit us deixe un vídeo d’ell per si voleu conéixer millor la persona i la seua obra.

 

 

 

 

 

 

 

Fonts:

ABC, Madrid, 30 de maig de 1979.

DDAA, Iniciación a la historia de Oliva, 3a edició, Publicaciones del Ayuntamiento de Oliva, València, 1988.

El Distrito de Gandía, 6 i 13 d’octubre de 1915.

Hermelando MORERA, «El alcalde don Juan Sancho vuela con dinamita “la pará de les aigües”, dins Sant’Ana, núm. 57, juny de 1967.
Mundo Gráfico, 14 de gener de 1914.

Rosa María GIRAU BORRÁS i Juan ESCRIVÁ ENGUIX, «La fotografia com a font històrica: la galeria d’alcaldes d’Oliva», dins Cabdells VIII, AC Centelles i Riusech, Oliva, 2010.

Rubén VÁZQUEZ CARRIÓ, Luis Sancho Coloma, arquitecto: catálogo seleccionado de su ejercicio professional en Oliva (1930-1970), vol I i II, Trabajo final de máster, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura, Universitat Politècnica de València, 2017.

EL TRESOR DEL CASTELLAR

Coneixem aquesta història per l’arqueòleg Enrique Pla Ballester, qui la va rescatar del llibre de Pero Antón Beuter Segunda parte de la crònica general de España, publicat l’any 1604. 

El Castellar és un turó de la serra de Mostalla situat a la divisòria dels termes d’Oliva i Pego. El seu cim alberga les restes d’un castell islàmic baixmedieval que tots hem vist alguna vegada que altra. El cas va ser que al repeu del tossal hi ha una necròpolis ibèrica que l’any 1924 va ser excavada pel Servei d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Barcelona. Però resulta que uns segles abans ja van haver excavacions al dit lloc, segons contava Beuter en el seu llibre. Tanmateix, aquestes no buscaven restes dels ibers sinó un suposat tresor que uns musulmans havien soterrat abans de ser expulsats del regne per Jaume I.
 

 

Tot començà quan el duc de Calàbria i virrei de València, Ferran d’Aragó, va ordenar, en 1539, una excavació al Castellar a fi de trobar el susdit tresor. Entre els membres que formaven la comissió encarregada dels treballs hi havia el mateix Beuter, el duc de Gandia, l’agutzil reial, el fiscal Damián Burgal i un morisc, el qual duia un llibre que assenyalava el lloc exacte on mamprendre la feina. Diu l’historiador Beuter que es van trobar «jarritas de barro llenas de cenizas, carbones, huesos de artículos, cuadrillos de saetas, y hierros de dardos y lanzas, con algunos anillos de plata, y zarcillos, y otras bujerías de poco valor». No hi ha dubte que estaven excavant la necròpolis ibera i las «jarritas» que menciona eren urnes cineràries. En un moment donat, i mentre els homes continuaven escarbant la terra, van passar per allí uns ancians de Pego i un d’ells es dirigí als presents i digué:

Vosotros trabajáis en balde, a lo que yo pienso, porque otro se ha llevado lo que debéis buscar. Yo me acuerdo que en el año 1495, o casi, pasando por este camino vi hacer a unos moriscos lo que ahora vosotros hacéis, y a la mañana volviéndome yo de Oliva a mi casa vi una tinaja grande en este lugar […] toda quebrada, y hallé ocho o diez doblas de oro moriscas derramadas en este campo, que parecían haberles caído a los que se llevaron la moneda que en aquella tinaja había, y quedándome tres o cuatro de ellas en mi casa, si queréis verlas.

Conta Beuter que davant les paraules del vell de Pego, la cara del moro «que hacía el ministerio» va mudar de color; i que Burgal, en escoltar-ho, es feu malalt i «volviose a Oliva, donde murió de aquella dolencia dos días después».

Històries i llegendes sobre gerres farcides de joies i monedes d’or n’hi ha bona cosa. A Castella conten d’obrers de vila a qui la sort els va canviar de la nit al dia en trobar «la olla» emparedada. I a Oliva coneguem la troballa, en 1878, de set gerretes plenes de monedes mentre es reformava una casa al carrer de l’Església. De ben segur que encara resten tresors ocults per molts llocs esperant l'Indiana Jones que els descobrisca. Els edificis vells no només guarden història, de vegades també tresors i qui sap quins altres misteris.

 

Urna cinerària, o funerària, trobada al Castellar
(Panell informatiu del Museu Arqueològic d'Oliva)

  

 

 

Fonts:

Enrique PLA BALLESTER, «Los íberos en Oliva. Descubrimiento en 1495 de una necrópolis», dins Sant’Ana, núm. 21-22, Oliva, 1964.

Pero Antón BEUTER, Segunda parte de la crónica general de España, Patricio Mey, València, 1604.

LA INVASIÓ DE LES CANYES

Les fortíssimes pluges que pateix sovint el nostre territori es tradueixen en milers i milers de canyes arrossegades pels rius vers la mar. El problema rau en els embossaments que aquestes provoquen als caixers fluvials, ja que impedeixen el lleuger fluir de l’aigua i, amb freqüència, causen desbordaments. La canya (Arundo donax) és una espècie al·lòctona invasora d’origen asiàtic que va arrelar amb força a les ribes de valls, rius i séquies a mitjan segle XX. A més, té una elevada capacitat de propagació i és considerada molt perillosa pel seu potencial d’invasió i alteració dels hàbitats naturals.

 

Contràriament al que hom creu, la canya no té cap mena de protecció, i els ajuntaments, en la mesura en què poden, intenten actuar contra la seua expansió descontrolada; però s’enfronten a fortes multes si no disposen de l’escaient permís de la Confederació Hidrogràfica a la qual pertanyen. És precisament aquest organisme públic l’encarregat d’actuar contra la colonització de la canya als ecosistemes  fluvials; no obstant això, la seua acció es limita a no fer res o quasi res. No és prou tallar les canyes per a acabar amb elles, ja que l’arrel d’aquesta planta, el rizoma, tornarà a brotar si no s’elimina completament; i extraure els rizomes dels marges dels rius és una faena àrdua i cara. De totes maneres, cal reivindicar una substitució gradual dels canyars pel bosc de ribera autòcton, amb actuacions puntuals com la que s'ha dut a terme al vall de les Fonts.

 

Canyars a la séquia del Vedat

Curiosament, en la propagació de la canya va influir bastant l’acció de l’home. Quan els llauradors van descobrir els avantatges que els proporcionava, començaren en molts casos a deixar-la créixer lliurement. Mentrestant, els rizomes anaven guanyant terreny a altres espècies autòctones i minvant la biodiversitat. La canya era emprada per a fer canyissos, bardisses, forquetes destinades a subjectar les rames dels tarongers perquè no s’esguellaren pel pes de la fruita, etc. També en horticultura la feien servir en les típiques barraques de fesolars o simplement per a encanyar tomaqueres. Els usos eren, i són, abundants i diversos, però hem arribat a un punt en el qual la batalla contra la canya sembla perduda.

 

Com diuen que una imatge val més que mil paraules, a continuació he inserit una fotografia que consta de dues parts, i en ella distingim el curs de la séquia del Vedat en un lapse de seixanta anys. La part esquerra correspon a una ortofoto de 2018 i en ella s’aprecia la séquia envoltada de canyars a dues bandes; a la part dreta veiem una imatge de l’any 1956, on s’observa fàcilment com estaven de netes les vores. En el decurs de sis dècades, el paisatge ha patit una transformació que veritablement ens hauria de preocupar tothora i no només quan plou a diluvi.

 

Vista aèria de la séquia del Vedat
(Imatges: Institut Cartogràfic Valencià)

 

 

 

 

Fonts:

Francisco ATIENZAR i Xavier CANYAMÀS, Les fonts d’Oliva. Iniciació a l’estudi del patrimoni etnològic, Edicions Tívoli, Oliva, 2015.

Institut Cartogràfic Valencià, Comparador de cartografia [en línia].   

 

 

1884: INAUGURACIÓ DE LA LÍNIA FÈRRIA GANDIA-DÉNIA

Any rere any, i sense defallir, continuem els olivers en la lluita pel tren Gandia-Dénia; una infraestructura necessària per a facilitar la connexió d’Oliva amb les localitats veïnes, alhora que també força important com a eix vertebrador de les comarques centrals. Fou el 10 de febrer de 1974 quan el tren es va acomiadar de la nostra ciutat, i de llavors ençà només ha transitat per la memòria dels qui ja pentinem el pèl blanc. Per aquells anys jo era un xiquet que vivia a pocs metres de la via i recorde, com si fos ara, l’excitació de la xicalla quan s’acostava el tren. Allà acudíem tots a veure’l de prop i dir adeu als viatgers. De vegades, posàvem una pesseta sobre el raïl esperant que el pes dels vagons la deixaren tan prima com una fulleta d’afaitar.

 

Estació d'Oliva (Foto: Jeremy Wiseman)

L'antiga línia Carcaixent-Dénia es va inaugurar en 1864, però van haver de passar vint anys perquè el tram Gandia-Dénia entrara en funcionament. Si mirem arrere, veiem que el tren va circular pel nostre terme durant noranta anys, i en formà part de la vida de diverses generacions d’olivers. La inauguració del tram que unia les capitals de la Safor i la Marina Alta va esdevenir el diumenge 30 de març de 1884. Vegem la crònica informativa de com va transcórrer la jornada:

El acto de la inauguración, que no tuvo carácter oficial, fue muy solemne, aunque deslucido por la lluvia, que no cesó en todo el día. El Gerente de las obras Sr Moreno Campo invitó á los ingenieros de obras públicas, á los altos empleados de la Sociedad del ferro-carril de Almansa, periodistas y algunos amigos particulares, que en tren espacial fueron de Valencia á Gandía. Allí se les unieron las autoridades y principales personas de la ciudad ducal, y tomaron todos asiento en el tren inaugural, cuya locomotora iba adornada con banderas y guirnaldas de flores. A los sónes de una música, que iba en el mismo tren, rompió éste la marcha, despedido por los vítores de la multitud. En Oliva y Vergel lo saludaron del mismo modo, y á medio día llegó a Dénia, siendo recibido con vuelo de campanas, músicas y aclamaciones.

La prosa periodística, pinzellada de lirisme, també ressenyava sobre la nostra ciutat:

La primera estación es: la de Oliva, población riquísima que compite con Gandía. Su apiñado caserío queda á mano derecha. La línea cruza su extenso y fértil término, que se extiende mucho á Mediodía, y sale de la provincia de Valencia cruzando el riachuelo de Molinell, cuyas orillas son arenales bajos, que el afanoso labrador ha convertido en campos utilizables.

D’ençà d’aquell dia han passat cent trenta-sis anys. Tant de bo que més aviat que tard Oliva revisca una jornada inaugural de la línia fèrria Gandia-Dénia, o almenys d’un primer tram fins a Oliva. Diuen que a la fe és l’últim que es perd, doncs haurem de continuar resant a veure si es produeix el miracle.

 

 

 

 

Fonts:

Almanaque para 1885, Las Provincias, València, 1885.

Juanjo OLAIZOLA ELORDI, «Carcaixent-Dénia, ¿sesquicentenario del primer tranvía?», Historias del tren [en línia].

Manel ARCOS i MARTÍNEZ, «Un tren, una foto i uns quants records», dins Cabdells XII, AC Centelles i Riusech, Oliva, 2014.