LA INVASIÓ DE LES CANYES

Les fortíssimes pluges que pateix sovint el nostre territori es tradueixen en milers i milers de canyes arrossegades pels rius vers la mar. El problema rau en els embossaments que aquestes provoquen als caixers fluvials, ja que impedeixen el lleuger fluir de l’aigua i, amb freqüència, causen desbordaments. La canya (Arundo donax) és una espècie al·lòctona invasora d’origen asiàtic que va arrelar amb força a les ribes de valls, rius i séquies a mitjan segle XX. A més, té una elevada capacitat de propagació i és considerada molt perillosa pel seu potencial d’invasió i alteració dels hàbitats naturals.

 

Contràriament al que hom creu, la canya no té cap mena de protecció, i els ajuntaments, en la mesura en què poden, intenten actuar contra la seua expansió descontrolada; però s’enfronten a fortes multes si no disposen de l’escaient permís de la Confederació Hidrogràfica a la qual pertanyen. És precisament aquest organisme públic l’encarregat d’actuar contra la colonització de la canya als ecosistemes  fluvials; no obstant això, la seua acció es limita a no fer res o quasi res. No és prou tallar les canyes per a acabar amb elles, ja que l’arrel d’aquesta planta, el rizoma, tornarà a brotar si no s’elimina completament; i extraure els rizomes dels marges dels rius és una faena àrdua i cara. De totes maneres, cal reivindicar una substitució gradual dels canyars pel bosc de ribera autòcton, amb actuacions puntuals com la que s'ha dut a terme al vall de les Fonts.

 

Canyars a la séquia del Vedat

Curiosament, en la propagació de la canya va influir bastant l’acció de l’home. Quan els llauradors van descobrir els avantatges que els proporcionava, començaren en molts casos a deixar-la créixer lliurement. Mentrestant, els rizomes anaven guanyant terreny a altres espècies autòctones i minvant la biodiversitat. La canya era emprada per a fer canyissos, bardisses, forquetes destinades a subjectar les rames dels tarongers perquè no s’esguellaren pel pes de la fruita, etc. També en horticultura la feien servir en les típiques barraques de fesolars o simplement per a encanyar tomaqueres. Els usos eren, i són, abundants i diversos, però hem arribat a un punt en el qual la batalla contra la canya sembla perduda.

 

Com diuen que una imatge val més que mil paraules, a continuació he inserit una fotografia que consta de dues parts, i en ella distingim el curs de la séquia del Vedat en un lapse de seixanta anys. La part esquerra correspon a una ortofoto de 2018 i en ella s’aprecia la séquia envoltada de canyars a dues bandes; a la part dreta veiem una imatge de l’any 1956, on s’observa fàcilment com estaven de netes les vores. En el decurs de sis dècades, el paisatge ha patit una transformació que veritablement ens hauria de preocupar tothora i no només quan plou a diluvi.

 

Vista aèria de la séquia del Vedat
(Imatges: Institut Cartogràfic Valencià)

 

 

 

 

Fonts:

Francisco ATIENZAR i Xavier CANYAMÀS, Les fonts d’Oliva. Iniciació a l’estudi del patrimoni etnològic, Edicions Tívoli, Oliva, 2015.

Institut Cartogràfic Valencià, Comparador de cartografia [en línia].