OLIVA, CIUTAT MUNTANYOSA

La particular orografia d’Oliva ha permés conservar un ric vocabulari muntanyenc per a denominar les elevacions del terreny del terme municipal. Un lèxic que empraven els vells per a definir amb exactitud les característiques morfològiques de cada tipus d’elevació.

 

Muntanya del Castellar, amb restes d'un castell islàmic baixmedieval

La toponímia muntanyenca ha anat perdent-se a poc a poc en la parla popular, però es manté viva a la cartografia. Resulta una activitat bastant didàctica recordar-la. Vegem tot seguit les definicions del vocabulari comunament emprat i uns quants exemples usats al nostre terme.

Lloma: muntanya de poca alçària i de forma plana o arredonida.

     Lloma d'Enmig.

Molló: cim coniforme d'una muntanya.

     Molló dels Corbs i mollonet de l'Ermita.

Muntanya: elevació natural del terreny, alta i amb pendent.

     Muntanya de la Creu, muntanya del Castellar, muntanya de Santa Anna, muntanyeta de Sant Pere, muntanyetes de la Foia, muntanyetes d'Oliva...

Penya: roca de grans dimensions de naturalesa pedregosa.

     Penya de Bascoms, penya de l'Àguila, penya de Migdia, penya de Mascó, penyes Aspres...

Pla: superfície llisa dalt d'una muntanya.

     Pla de Bascoms, pla del Carritxar, pla de les Covatelles, pla dels Frares...

Puig: elevació del terreny que sobreïx del terreny circundant.

     Puig dels Frares.

Pujol: Puig xicotet.

     El Pujalet.

Serra: cadena de muntanyes.

     Serra de Gallinera, serra de Mostalla i serra Negra.

Tossal: elevació del terreny no massa alt ni de pendent molt rost.

     Tossal de la Creu, tossal de l'Almuixic, tossal Gros, tossalet de la Moneda, tossalet de Doix.





Font:
Acadèmia Valènciana de la Llengua (AVL), Secció d'Onomàstica, Toponímia dels pobles valencians. 
  

EL LLINATGE MORATÓ A OLIVA

Llinatge molt antic, l’origen del qual el lingüista Francesc de B. Moll situa en un diminutiu de moro. A Cardedeu (Barcelona) hi ha el paratge Pla de Can Morató, el topònim al·ludeix a una antiga masia rural reconvertida en lloc de celebració d’esdeveniments. 

Es documenta la presència d’aquest cognom al Regne de València posteriorment a la conquesta cristiana. En el Llibre del Repartiment de València apareix fins a cinc vegades escrit sota la forma Moraton. Un dels registres anomena una dona entre els beneficiats per les donacions reials a Gandia: Pereta de Moraton /et filio tuo Arnaldo/ domos in Candia et III jovatas terre in Beniato (A Pereta de Morató, i al teu fill Arnau, unes cases a Gandia i tres jovades de terra a Beniato). En els segles XIII i XIV hi havia cases amb aquest llinatge a Gandia (1244), Albal (1244), Cocentaina (1248), Peníscola (1248-1251), València (1354-1373), Dénia i Xàbia (1381), Morella (1396), etc.

El mas Can Morató, prop de Cardedeu

Pel que fa a Oliva, veiem el cognom Morató en un document de 1558, hi figura Guillem Morató, habitador de la Vila. El primer bateig registrat d’un Morató és de 1615, a la parròquia de Sant Roc, i correspon a la xiqueta Elisabet-Josepa Morató Pérez, filla de Batiste i Francisca. En Santa Maria consta el primer casament d’un baró l’any 1628. Els consorts van ser Joan Morató Pedrós i Úrsula Santorum Esteve. En el fogatge de 1646 hi ha cinc cases amb aquest cognom, els caps de casa eren: Francesc, Joan, Mateu, Josep i la viuda de Francesc Morató.

Fonts:

Arxiu Parroquial de Santa Maria d’Oliva, QL-04 (1624-1668).

Arxiu Parroquial de Sant Roc d’Oliva, QL-01 (1606-1623).

Arxiu Regne de València, Generalitat, Veïnat del Regne de València (1646).

Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de València, vol. I i II, Tres i Quatre, València, 1999.

Francesc de B. MOLL, Els llinatges catalans, t. III, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1959.

Jaime J. CHINER GIMENO, «Aportación a la antroponimia del condado de Oliva: las tomas de posesión de don Serafín Centelles», dins Butlletí de la Societat d’Onomàstica, núm. 49.

Llibre del Repartiment de València, edició d'Antoni Ferrando i Francés, Vicent García Editors, València, 1979.