Translate

divendres, 25 de setembre del 2020

EL LLINATGE BERBEGALL A OLIVA

Berbegall és la forma valenciana de Berbegal, un cognom toponímic aragonés l’origen del qual hem de buscar-lo al municipi homònim situat a la comarca de Somontano del Barbastre, província d’Osca.

Els Berbegal van ser repobladors del Regne de València, on es documenta el dit cognom des del segle XIV. A la Safor, apareix per primera vegada en el morabatí de Palma de Gandia de 1373, hi figurava aveïnat Andreu Berbegal. 

Pel que fa a Oliva, aquest és un cognom antic, però minoritari, i també el veiem d'antuvi en les actes sacramentals sota la forma Berbegal. El primer matrimoni registrat pertany a l’església de Santa Maria i va unir, en 1694, a Pere Joan Berbegal amb Francesca Ferrer. D'altra banda, el primer bateig, datat en 1696, el trobem als llibres de Sant Roc i correspon a la xiqueta Josepa-Maria Berbegal Miret.

La forma valenciana Berbegall, escrita amb doble ela final, acabarà imposant-se a partir de l'any 1700 i actualment és l'única que perviu a Oliva.
 
Imatge de Berbegal, poble bastit al cim d'una lloma
 
 

 
Fonts:
Arxiu Parroquial de Santa Maria la Major d’Oliva, QL-05 (1668-1747).
Arxiu Parroquial de Sant Roc d’Oliva, QL-04 (1681-1700).
Bizén d’o RÍO MARTÍNEZ, Diccionario de heráldica aragonesa, Prames, 1998.
Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de València, vol. I i II, Tres i Quatre, 1999.

divendres, 18 de setembre del 2020

NAUFRAGIS AL LITORAL OLIVER

Fa unes setmanes, l’Ajuntament d’Oliva informava del descobriment al nostre litoral de les restes d’un antic vaixell afonat. Llegíem en la notícia que els arqueòlegs creien que el derelicte pertanyia a una nau d’època moderna, d’entre la segona meitat del segle XIX i principis del XX. Segons paraules del regidor de Cultura Julio Llorca, «és la primera vegada que s’executa una intervenció arqueològica subaquàtica sobre un dels béns integrants del patrimoni cultural» a Oliva.

Naufragi de Nantucket
(Oli de William Bradford)

Recorde que de xiquet m'acostava a la platja de la Terranova per veure les restes d'un naufragi. Al dit lloc, llavors conegut com «el Barco», es podia contemplar part de l’esquelet de fusta del vaixell embarrancat a la sorra. De naufragis, la costa olivera podria donar bastants testimonis. Heu-ne ací cinc que la premsa de l’època va documentar puntualment. 


La lluvia caía a torrentes, la tormenta arreciaba, los elementos todos se desencadenaron, y a la una de la noche un bric-barca italiano, Fotuna é Constanza, procedente de Saboya, matrícula de Génova, de 206 toneladas, mandado por el capitán Bernardo Guaquino, que se dirigía a Montevideo, con mármoles por lastre, quedó embarrancado frente a Oliva. En la mañana del domingo saltaron a tierra 146 personas que entre tripulación y pasajeros venían en el combatido buque, entre ellos muchos niños y mujeres recibiendo todos de la hospitalaria población de Oliva y de sus autoridades toda clase de socorros, sin que se haya tenido que lamentar desgracia alguna personal [La Abeja Montañesa, 12 de març de 1867].


El temporal que estamos sufriendo hace tres días, dejará triste memoria en la costa valenciana, pues el viento huracanado que sopla en algunos momentos, embraveciendo las olas del golfo, ha ocasionado numerosos siniestros marítimos. Ayer se tenía noticia […] de la pérdida del bergantín goleta inglés Jorghia en el sitio llamado Paupí, de la playa de Oliva […]. Son tristes las noticias sobre la pérdida del Jorghia. El bergantín que procedente de Marsella, con cargo de varios efectos, se dirigía a Montevideo, se fue sobre la costa de Oliva a las tres de la madrugada del domingo, salvándose tan solo tres de los diez hombres de su tripulación. El oleaje de aquella playa, cayendo sobre el buque, lo destrozó completamente, y a la hora en que nos escriben, no había aparecido aún ninguno de los cadáveres de los náufragos [El Serpis, 10 de novembre de 1880].


El miércoles último por la noche, naufragó en estas costas el bergantín Aldebarán, de 315 toneladas y bandera francesa, matrícula de Agde, procedente de Marsella con destino a Vegdad (costa de Guinea). Llevaba nueve hombres de tripulación y su capitán Simon Marins Josef Antonio, los cuales todos se salvaron. Su cargamento consistía en sal, hierro y botellas. El punto donde ocurrió el siniestro es llamado la acequia del Vedad o barranco del Bullent a unos 500 metros de la gola y cinco kilómetros de la villa de Oliva. […] Apenas tuvieron noticia del naufragio acudieron a prestarle sus auxilios los señores director de Sanidad, Administrador de aduanas y Ayudante de marina de este distrito acompañados de D. Eduardo Cancurte, Vicecónsul de Francia en esta ciudad; quienes encontraron ya a fuerzas de carabineros y guardia civil auxiliando a los náufragos citados [El Litoral, 23 de març de 1884].


En la capitanía del Puerto se recibió ayer un telegrama del ayudante de Marina de Gandía, comunicando que en la playa de Oliva ha naufragado la barca Leonor, de la matrícula de Jávea. En el naufragio dicen que ha desaparecido un tripulante [El Pueblo, 7 de juliol de 1908].


En la playa de Oliva embarrancó la goleta Inés, de 220 toneladas, propiedad de los sucesores de Basterrechea. Llevaba a Melilla cargamento de carburo, madera y cemento. Se salvaron los nueve hombres que constituían la tripulación. La pérdida del casco es total. No estaba asegurado [El Pueblo, 2 de desembre de 1919].

Ara caldria preguntar-nos si el derelicte recentment descobert pertany a algun dels naufragis exposats. La resposta, de moment, queda en l'aire.

dissabte, 12 de setembre del 2020

1755: S'AFONA LA CÚPULA DE SANTA MARIA

L’església de Santa Maria la Major, oficialment de l’Assumpció de Nostra Senyora, és un edifici construït al llarg del segle XVIII que va haver de superar bastants impediments abans de convertir-se en el temple que coneixem hui en dia. Els llibres d’història parlen d’una mesquita que va ser reconvertida al culte catòlic després del 1240. Aquella església primitiva era molt més menuda que l’actual, i d’ella es conserva la porta original en un lateral, que dona accés a la capella del Rosari. 

L’any 1700, els parroquians van haver d’assumir un impost especial, el redelme, que durant deu anys gravava les collites. Els diners recaptats es destinaven a les obres de la nova església. En 1704 es van adquirir cinc cases situades al carrer de les Moreres i al carreró de l'Arquitecte Tosca, i l’any següent es va col·locar la primera pedra. El projecte inicial va ser obra de l’arquitecte Gil Torralba.
 
L'església de Santa Maria vista des del carrer Palau
La Guerra de Successió, que va tenir lloc entre 1702 i 1713, va paralitzar les obres. No va ser fins al 1718 que es va aprovar un nou redelme, però els treballs no es van reprendre fins al 1722. En 1726, l’arquitecte Cardona Perdusa va revisar el projecte, i aleshores es va decidir enderrocar l’església vella i construir un nou edifici d’estil barroc-classicista. Però, en 1731, una reial ordre va anul·lar l’impost, la qual cosa va afectar greument la viabilitat econòmica de les obres. La visita pastoral de l’arquebisbe Andrés Mayoral, en 1744, va significar un nou impuls a la construcció. Finalment, es va aconseguir cobrir el temple en 1754. 

Tanmateix, aviat van aparéixer clevills i els responsables de l’obra es van adonar de greus danys estructurals que posaven en perill l’edifici. La causa es trobava en els càlculs erronis de les càrregues, juntament amb una construcció defectuosa, tot agreujat per la pronunciada inclinació del terreny. El resultat va ser l’afonament de la cúpula a principis de 1755.
 
Vista lateral del contrafort
No va ser fins al 1770 que es van reprendre les obres i va caldre implicar en la despesa l’arquebisbe, la comtessa d'Oliva i els nobles vilatans. A més, es va recuperar un acord de 1727 que obligava els parroquians a contribuir econòmicament. La solució als problemes estructurals va ser la construcció d’un estrep o contrafort que partia del carrer de les Moreres i proporcionava l’estabilitat necessària a l’absis. Aquest afegit incorporava un passadís amb arcs ogivals. Un lloc que, malgrat la pudor de pixum, era "el pontet" on els xicons de l’acadèmia de Sant Josep ens emplaçàvem a fer brega. Des del 1776, les obres van continuar sense aturar-se, i finalment l’església es va finalitzar en 1787. La benedicció del temple i primera missa van tenir lloc el 31 de març d'aquell any, la vespra de Diumenge de Rams.

Aquesta és, de manera resumida, la història de Santa Maria la Major. Un edifici que val la pena visitar, contemplar i, sobretot, valorar el temps i els esforços que els olivers de l'època van haver d'esmerçar perquè lluïra amb l'esplendor que coneixem. Quasi un segle de treball va permetre a les generacions posteriors enorgullir-se d'un temple secular que conjuga magistralment història, art i devoció.
 
 
 
 
 
 
Fonts:
Francisco COTS MORATÓ, Estudio histórico artístico del templo de Santa María la Mayor de Oliva, Ajuntament d’Oliva, Oliva, 1989.
Manuel FRASÉS PÉREZ, «Historia de un templo: Santa María la Mayor», dins Iniciación a la historia de Oliva, Publicacions de l’Ajuntament d’Oliva, València, 1988.
Pablo GONZÁLEZ TORNEL, José Mínguez. Un arquitecto barroco en la Valencia del siglo XVIII, Col·lecció Humanitats, núm. 35, Universitat Jaume I, Castelló, 2010.