1755: S'AFONA LA CÚPULA DE SANTA MARIA

L’església de Santa Maria la Major, oficialment de l’Assumpció de Nostra Senyora, és un edifici construït al llarg del segle XVIII que va haver de superar bastants impediments abans de convertir-se en el temple que coneixem hui en dia. Els llibres d’història parlen d’una mesquita que va ser reconvertida al culte catòlic després del 1240. Aquella església primitiva era molt més menuda que l’actual, i d’ella es conserva la porta original en un lateral, que dona accés a la capella del Rosari. 

L’any 1700, els parroquians van haver d’assumir un impost especial, el redelme, que durant deu anys gravava les collites. Els diners recaptats es destinaven a les obres de la nova església. En 1704 es van adquirir cinc cases situades al carrer de les Moreres i al carreró de l'Arquitecte Tosca, i l’any següent es va col·locar la primera pedra. El projecte inicial va ser obra de l’arquitecte Gil Torralba.
 

L'església de Santa Maria vista des del carrer Palau

La Guerra de Successió, que va tenir lloc entre 1702 i 1713, va paralitzar les obres. No va ser fins al 1718 que es va aprovar un nou redelme, però els treballs no es van reprendre fins al 1722. En 1726, l’arquitecte Cardona Perdusa va revisar el projecte, i aleshores es va decidir enderrocar l’església vella i construir un nou edifici d’estil barroc-classicista. Però, en 1731, una reial ordre va anul·lar l’impost, la qual cosa va afectar greument la viabilitat econòmica de les obres. La visita pastoral de l’arquebisbe Andrés Mayoral, en 1744, va significar un nou impuls a la construcció. Finalment, es va aconseguir cobrir el temple en 1754. 

Tanmateix, aviat van aparéixer clevills i els responsables de l’obra es van adonar de greus danys estructurals que posaven en perill l’edifici. La causa es trobava en els càlculs erronis de les càrregues, juntament amb una construcció defectuosa, tot agreujat per la pronunciada inclinació del terreny. El resultat va ser l’afonament de la cúpula a principis de 1755.

 

Vista lateral del contrafort

No va ser fins al 1770 que es van reprendre les obres i va caldre implicar en la despesa l’arquebisbe, la comtessa d'Oliva i els nobles vilatans. A més, es va recuperar un acord de 1727 que obligava els parroquians a contribuir econòmicament. La solució als problemes estructurals va ser la construcció d’un estrep o contrafort que partia del carrer de les Moreres i proporcionava l’estabilitat necessària a l’absis. Aquest afegit incorporava un passadís amb arcs ogivals. Un lloc que, malgrat la pudor de pixum, era "el pontet" on els xicons de l’acadèmia de Sant Josep ens emplaçàvem a fer brega. Des del 1776, les obres van continuar sense aturar-se, i finalment l’església es va finalitzar en 1787. La benedicció del temple i primera missa van tenir lloc el 31 de març d'aquell any, la vespra de Diumenge de Rams.

Aquesta és, de manera resumida, la història de Santa Maria la Major. Un edifici que val la pena visitar, contemplar i, sobretot, valorar el temps i els esforços que els olivers de l'època van haver d'esmerçar perquè lluïra amb l'esplendor que coneixem. Quasi un segle de treball va permetre a les generacions posteriors enorgullir-se d'un temple secular que conjuga magistralment història, art i devoció.

 

 

 

 

 

 

Fonts:

Francisco COTS MORATÓ, Estudio histórico artístico del templo de Santa María la Mayor de Oliva, Ajuntament d’Oliva, Oliva, 1989.

Manuel FRASÉS PÉREZ, «Historia de un templo: Santa María la Mayor», dins Iniciación a la historia de Oliva, Publicacions de l’Ajuntament d’Oliva, València, 1988.

Pablo GONZÁLEZ TORNEL, José Mínguez. Un arquitecto barroco en la Valencia del siglo XVIII, Col·lecció Humanitats, núm. 35, Universitat Jaume I, Castelló, 2010.