1755: S'AFONA LA CÚPULA DE SANTA MARIA

L’església de Santa Maria la Major, oficialment de l’Assumpció de Nostra Senyora, és un edifici construït al llarg del segle XVIII que va haver de bregar amb bastants impediments abans de convertir-se en el temple que ara coneixem. Els llibres d’història parlen d’una mesquita reconvertida al culte catòlic posteriorment al 1240. Aquella església primitiva era molt més menuda que l’actual i d’ella es conserva la porta primitiva en un lateral, la que dona accés a la capella del Rosari. L’any 1700 els parroquians van haver d’assumir un impost especial, el redelme, que durant deu anys havia de gravar les collites. Els diners recaptats es destinaven a les obres de la nova església. En 1704 es van adquirir cinc cases situades al carrer de les Moreres i al carreró de l'Arquitecte Tosca. L’any següent es va col·locar la primera pedra; el projecte inicial era obra de l’arquitecte Gil Torralba.
 

L'església de Santa Maria vista des del carrer Palau

La Guerra de Successió, entre 1702 i 1713, va paralitzar la construcció. En 1718 es va aprovar un nou redelme, però els treballs no es van reprendre fins al 1722. En 1726, l’arquitecte Cardona Perdusa va revisar el projecte i aleshores hom decidí enderrocar l’església vella i bastir un edifici de nova planta d’estil barroc-classicista. Però, en 1731, una reial ordre anul·lava l’impost, amb la qual cosa la viabilitat econòmica de les obres quedava bastant afectada. La visita pastoral de l’arquebisbe Mayoral, en 1744, va significar un nou impuls a la construcció. Finalment, s’aconsegueix cobrir el temple en 1754. Tanmateix, aviat van aparéixer clavills i els responsables de l’obra s’adonaren d’importants danys estructurals que posaven en perill l’edifici. La causa estava en els càlculs erronis de les càrregues juntament amb una construcció defectuosa, tot agreujat per la pronunciada inclinació del terreny. El resultat va ser l’afonament de la cúpula a la primeria de 1755.

 

Vista lateral del contrafort

No va ser fins al 1770 quan es van mamprendre novament les obres i va caldre implicar en la despesa l’arquebisbe, la comtessa i els nobles vilatans. Igualment, es va rescatar un acord de 1727 que obligava els parroquians a contribuir econòmicament. La solució al problema estructural va estar la construcció d’un estrep o contrafort que arrancava del carrer de les Moreres i procurava l’estabilitat necessària a l’absis. Aquest afegit incorporava un passadís amb arcs ogivals. Un lloc que, malgrat la pudor de pixum, era el pontet on els xicons de l’acadèmia de Sant Josep ens emplaçàvem a fer brega. D’ençà del 1776 l’obra va continuar sense treva i, al remat, l’església es finalitzava en 1787. La benedicció del temple i primera missa van tenir lloc el 31 de març d'aqueix any, vespra de Diumenge de Rams.

Aquesta és, de manera resumida, la història de la parròquia de Santa Maria la Major. Un edifici que paga la pena visitar, contemplar i, sobretot, valorar el temps i els esforços que els olivers de llavors van haver d'esmerçar perquè lluïra amb l'esplendor que coneixem. Quasi un segle de treball va permetre a les posteriors generacions enorgullir-se d'un temple secular que conjuga magistralment història, art i devoció.

 

 

 

 

 

 

Fonts:

Francisco COTS MORATÓ, Estudio histórico artístico del templo de Santa María la Mayor de Oliva, Ajuntament d’Oliva, Oliva, 1989.

Manuel FRASÉS PÉREZ, «Historia de un templo: Santa María la Mayor», dins Iniciación a la historia de Oliva, Publicacions de l’Ajuntament d’Oliva, València, 1988.

Pablo GONZÁLEZ TORNEL, José Mínguez. Un arquitecto barroco en la Valencia del siglo XVIII, Col·lecció Humanitats, núm. 35, Universitat Jaume I, Castelló, 2010.