QUÈ SABEM DELS TAMARIT?

Des de fa uns anys, l’Ajuntament d’Oliva s'ha implicat en la recuperació del patrimoni històric local. Una tasca força important encaminada a conservar allò que testimonia les velles arrels del poble. L’any 1985, la municipalitat va adquirir un conjunt de cases assentades al cor de la Vila comtal i que, una vegada rehabilitades, alberguen la Biblioteca Tamarit i el Museu Etnològic. Aquests immobles sempre han estat coneguts com les cases de Tamarit i, fins i tot, el carrer s’anomena igual. Hui rebuscarem en el calaix de la història per conéixer un poc més al voltant de l’estirp que nomina el conjunt arquitectònic.

Els Tamarit eren nobles d’origen català. Sobre l’indret de procedència hi ha dues versions. D'una part, alguns historiadors, com Gaspar Escolano, situen la casa solar del llinatge en un llogaret homònim siti a la vegueria de Tarragona. D'altra, l’heraldista Onofre Esquerdo els atribuïa un bressol diferent:

Los caballeros del apellido de Tamarit traen su origen del lugar de Tamarit de Litera en la Cataluña, donde uno de este linaje vino a vivir a Gandía en cuyo término gozan el señorío del lugar de Guardamar.

Cal dir que Tamarit de Llitera és un municipi actualment inserit a la província d’Osca; per tant, mantenim el dubte entorn de la procedència d'aquesta família. Altrament, el cronista Martí de Viciana només parlava d'«Hidalgos de linaje militar, venidos de Cataluña», en referir-se a ells. 

Els Tamarit van passar al Regne de València, al segle XIII, de la mà del rei Jaume I; però a Gandia el llinatge es documenta la centúria següent. Tanmateix, la seua relació amb Oliva la trobem al segle XVI mitjançant dos preveres de la parròquia de Santa Maria: Gaspar i Miquel-Hieroni Tamarit, els quals potser habitaren en alguna de les susdites cases. A més d'això, l'historiador Pons Moncho identificava un altre membre de la família relacionat amb Oliva: Pere Monge Tamarit, un notari gandienc que va tenir despatx al carrer de l'Església al segle XVII. 

 

Frontera del Museu Etnològic a les cases de Tamarit

Els Tamarit de Gandia van adquirir el domini del senyoriu de Guardamar en emparentar amb els Verdeguer, descendents de Bernat Verdeguer, senyor feudal d’aquesta alqueria morisca. Però a últims del segle XVI, els deutes ofegaven Rafaela Tamarit, llavors senyora de Guardamar. La precària situació financera de la família, agreujada per l’expulsió dels moriscos que habitaven el senyoriu l'any 1609, va dur els hereus de Rafaela a vendre la propietat a l’oliver Enric de Miranda per 8.300 lliures en 1635.

Els Miranda eren una adinerada família d’Oliva. Enric era fill de Francesc de Miranda, un militar enriquit amb diferents negocis i com a prestador. La compra del feu li suposava al nou propietari una espenta per a ascendir socialment, cosa que va aconseguir en 1646 en ser-li atorgat el cíngol militar de cavaller. Quan es van abolir els senyorius al segle XIX, el senyor de Guardamar era Vicente Palavicino Vallés, marqués de Mirasol i descendent directe d’Enric de Miranda.

A banda de tot això, cal afegir que Esquerdo va descriure l’escut heràldic de la nissaga Tamarit, el qual, atenint-nos a l’ortodòxia del blasó, devia configurar-se de la següent manera: en camper d’or, un lleó rampant de sabre, coronat, i linguat de gules. En canvi, Viciana mantenia una configuració un poc diferent: en camper d'or, lleó de sabre, armes de gules, i coronat.

I fins ací el breu resum referit als Tamarit. Una noble estirp que ha llegat a Oliva el llinatge familiar en la toponímia d'un històric carrer i en una moderna biblioteca.

Fonts:

Francisco PONS MONCHO, «“Erudició Esparsa”: recull d’articles breus de temàtica local», dins Cabdells, núm. 6, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2009.

Frederic BARBER CASTELLÀ, «Els Miranda, una família burguesa de l’Oliva del segle XVII», dins Cabdells, núm. 12, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2014.

— «Els Tamarit i els Miranda, senyors de Guardamar. Patrimoni i estratègies socials de l’oligarquia en la València del segle XVII», dins Estudis. Revista d’història moderna, Universitat de València, 2015.

Gaspar ESCOLANO, Décadas de la Historia del Reino de Valencia, Pedro Patricio Mey, València, 1610.

Josep SENDRA i MOLIÓ, «La toponímia urbana d'Oliva», dins Cabdells, núm. 5, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2008. 

Martín de VICIANA, Segunda parte de la Crónica de Valencia, Sociedad Valenciana de Bibliófilos, València, 1881.

Miguel del REY, «Les cases del carrer Tamarit en Oliva», dins Cabdells, núm. 3, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2001.

Vicent OLASO, «Les cases de Tamarit d’Oliva: punt i seguit», dins Revista de la Safor, núm. 1, CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2009.