LA 'GUERRA DE L'AIGUA' (1983-1985)

Hui recordarem uns fets de la història recent de la ciutat ocorreguts entre 1983 i 1985 i que van desembocar en la denominada «guerra de l’aigua», un conflicte social que va enfrontar el pobles d'Oliva i Pego contra Dénia i la totpoderosa Conselleria d’Obres Públiques. Segur que bastants olivers encara recordaran els fets per haver-los viscut en primera persona. 

Tot començà l’any 1983, quan Dénia volgué captar aigua del riu Bullent per a garantir les seues necessitats hídriques, després d'un període de sequera que va afectar seriosament els recursos propis de la capital de la Marina Alta. En aquell temps, tant els ajuntaments d’Oliva, Pego i Dénia, així com la Generalitat i el Govern d’Espanya, estaven sota el control del Partit Socialista, però això no va impedir un enfrontament directe entre les diferents administracions. Els ajuntaments de Pego i Oliva s’oposaren fermament al projecte de la Conselleria, i com que no va haver entesa entre uns i altres, l’any 1984 esclatà la ira de la població. La germanor entre pegolins i olivers en defensa dels seus interessos va provocar incidents, revoltes populars i manifestacions.

L’inici del conflicte cal situar-lo en el Pla d’Emergència per a la Sequera redactat per la Conselleria, el qual pretenia aprofitar l’excedent hídric del riu Bullent mitjançant una captació al paratge del Port de les Aigües. De tots és sabut el pes que l’agricultura té en les economies de Pego i Oliva, per això la defensa de l’aigua es va convertir en l’epicentre del malestar popular. Una aigua que pegolins i olivers sospitaven destinades a nodrir piscines i urbanitzacions més que per a sadollar la set dels deniers. De seguida, a Pego la gentada s’organitzà sota la plataforma Defensors de l’Aigua i, en maig de 1984, es va convocar una protesta veïnal que va reunir tres mil persones. A Oliva, tot l’equip del govern municipal, amb l’alcalde Felipe Oltra al capdavant, tancava files en defensa dels interessos locals. Vicente Morera, llavors regidor de l’ajuntament, no dubtava en afirmar que «nosotros estamos dispuestos para ceder agua para el consumo humano, pero no podemos poner en manos de Denia nuestra agua y nuestros recursos».

Davant la forta oposició d’Oliva i Pego al projecte, la Conselleria va optar per noves captacions als pous de l’IRIDA, situats al peu de la serra de Mustalla. Açò suposava extraure aigua directament de l’aqüífer en lloc d’aprofitar el cabal sobrant del riu inicialment previst. La resposta no es feu esperar. L’1 de juliol de 1984 la plataforma va convocar una manifestació que va reunir set mil persones. Els organitzadors hi van llegir un manifest en què deixaven clar la seua postura: «El problema no está en Pego; la solución tampoco: Denia tiene recursos propios, si no que demuestre lo contrario».

Un titular de premsa de 1984

Malgrat tot, al mes d’agost començaren les obres de canalització i llavors la tensió social va esclatar. El dia 16 una nova manifestació de vora cinc mil persones es va concentrar a la carretera nacional 332. L’endemà es van sabotejar les obres al Port de les Aigües, i el dia 27 hi hagué una invasió de pegolins i olivers als pous de l’IRIDA, amb enfrontaments de manifestants amb la Policia i la Guàrdia Civil. El resultat fou diverses detencions i alguns vehicles cremats. La justícia volgué tallar caps pels incidents i, al remat, set pegolins i algun regidor d’Oliva van acabar xafant el jutjat. A Pego, l’assumpte de l’aigua és paraula major, com bé recordava l’alcalde Enrique Moll en unes declaracions fetes en 2018 al diari Las Provincias: «para la mayoría de los vecinos hay tres coses que no se les pueden tocar: el Ecce Homo, la Marjal i el agua».

 

En 1985 es va crear el Consorci d’Aigües Comarcal, mentrestant els promotors barallaven altres opcions per abastir d'aigua a Dénia, com ara dur-la des de l’Orxa o, fins i tot, fer ús del transvasament Xúquer-Vinalopó. Pel setembre hi hagué una manifestació a Dénia sota el lema «Exigimos agua potable ya! a su precio justo» que va reunir entre tretze i quinze mil persones. Així les coses, en 1987 l’ajuntament denier va assolir el 51% de l’empresa concessionària d’aigua potable, i dos anys després, amb l’oposició de Pego i Oliva, va sol·licitar a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer un projecte de planta potabilitzadora per a extraure del riu Bullent un cabal de 300 l/s. Finalment, la planta es va construir i fou inaugurada en 1991. Amb això, Dénia feia un pas més per tal d’assegurar el seu abastiment.

 

Han passat trenta-nou anys des de l’inici d’un conflicte intercomarcal que, en bona part, s’hauria pogut evitar si el trellat haguera estat el punt de sortida dels responsables polítics. Però com bé deia Salvador Bolufer en un article de 2007: «Moltes vegades, la falta de sensibilitat dels mandataris, l’autoritarisme, la mediocritat i els interessos obscurs que amaguen determinats projectes acaben provocant malestars i enfrontaments entre pobles i entre gents». Una frase que, malauradament, no ha perdut vigència.

FONTS:

BLAY, Josep, «Estalla la guerra del agua», dins Noticias 7, 8 de maig de 1984.

BOLUFER, Salvador, «Les veritats “oficials” i la guerra de l’aigua», dins La Marina Plaza, 23 de novembre de 2017.

CERVERA ARBONA, Ignasi i altres, «La “Guerra de l’Aigua” entre Dénia i Pego-Oliva», dins Aguaits, núm. 32-33, IECMA, Dénia, 2013.

ORTOLÀ, B., «Pego estaría dispuesto a ceder agua “si no es para piscinas”», dins Las Provincias, edició Marina Alta, 16 de juny de 2018.

VILLENA, Miguel Ángel, «Vecinos de Oliva i Pego interrumpen las obras del trasvase de agua a Denia», dins El País, edició Comunitat Valenciana, 18 d’agost de 1984.