LA QUINTA DEL BIBERÓ

«La guerra és un lloc on joves que no es coneixen i no s’odien es maten entre si, per la decisió de vells que es coneixen i s’odien, però que no es maten.»

Erich Hartmann

 

Quan s’enceta un debat sobre les víctimes de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), sempre s'acaba confrontant els morts del bàndol roig amb els del bàndol blau. Generalment es parla dels qui van perdre la vida a conseqüència de la repressió dels rivals polítics, però... qui se’n recorda dels qui van vessar la sang en combat? Aquests també eren espanyols, i en bona part soldats de reemplaç que, malauradament, es van veure immersos en una contesa que els duria a la tomba. 

A Oliva, els últims soldats que es van incorporar a les files republicanes eren nascuts en 1920 i 1921, uns joves que han passat a la història com la Quinta del Biberó. En les lleves de 1938 i 1939 foren mobilitzats uns 30.000 soldats d’entre dèsset i díhuit anys. També el bàndol nacional va reclutar la seua quota de jovenalla, que allà anomenaven la Quinta del Chupete.

 

Certament, el dèficit democràtic en l’Espanya de la Segona República era palés; però, per complicada que fora la situació, res no justificava un colp d’Estat contra un govern legalment establit, que acabà derivant en un conflicte bèl·lic i dividí el país en dos bàndols irreconciliables. 

Deia un vell combatent que qui comença una guerra és responsable de totes les morts, i jo compartisc aquesta afirmació. Tots -rojos, blaus, verds o grocs- van ser víctimes dels mateixos culpables: una colla de generals foguejats en la guerra d'Àfrica, amb trets paranoics, que es consideraven els amos i guardians de la nació. Aquests caps militars, juntament amb una part de l’oficialia celada a recer de la clandestina UME, van seguir al peu de la lletra les incendiàries instruccions del principal instigador de la insurrecció militar: el general Mola. 

Per tant, cal ser justos i assenyalar aquesta gentussa com els únics responsables dels centenars de milers de morts que va causar una absurda guerra fratricida. Encara que sempre hi haurà gent molt docta disposada a vendre’ns una versió de «pseudohistòria d’Espanya» per tal de mantindre ben alt el seu grau de fanatisme. 

Si volem rojos o blaus, només cal anar al trinquet, la resta és estupidesa, una vil qualitat inherent a l’ésser humà.

«La guerra no és una aventura, és una malaltia.»

Antoine de Saint-Exupéry

 

Malgrat els meus esforços, no dispose de dades concretes dels joves olivers pertanyents a les lleves de 1938 i 1939 que van morir en la guerra, però n'hi hagué, sens dubte. Així m’ho contava un oncle, nascut en 1921, que es va quedar al tall de ser mobilitzat. Recordava els seus amics d’infantesa i adolescència, amb qui havia compartit pels carrers d'Oliva jocs i somnis... i que un bon dia van ser arrancats de les seues famílies i conduïts lluitar en una guerra per a la qual no estaven preparats. 

Al capdavall, uns van morir en combat a la flor de la vida, i altres van sobreviure; però als qui salvaren la pell els esperava un grapat d'anys de servei militar i adoctrinament polític sota les ordres dels vencedors.  

 

Les guerres no porten res de bo, només mort i sofriment, ho sabem, i cal recordar-ho sovint. La història és per a conéixer-la i aprendre'n. Malgrat haver passat més de huitanta anys de l’acabament de la guerra, em sembla que les ferides continuen obertes en bona part de la societat. 

Com que intente analitzar els fets històrics des d’una perspectiva neutral, vull deixar de banda falsos argumentaris que no condueixen enlloc. ¿Paga la pena lluitar per un ideal o per una causa que considerem justa? Cadascú sabrà què contestar segons les seues circumstàncies o principis morals, però dubte que els pipiols de les lleves de 1938 i 1939 tingueren cap altre ideal que no fora viure la vida en pau, harmonia i llibertat. 

No obstant això, de vegades el destí es mostra cruel, i així ho va ser per a un bon nombre de xavals que formaren part de la Quinta del Biberó. És de justícia recordar-los i, de passada, condemnar les guerres i els malparits que les promouen.

 

«En la pau, els fills enterren els seus pares; en la guerra, els pares enterren els seus fills.»

Heròdot