EL LLINATGE COTAINA A OLIVA

En agost de 2019, publicàrem una entrada al blog titulada «Un grapat de cognoms moriscos», en el qual reflexionàvem sobre els llinatges d'origen morisc que romangueren a terres valencianes després de l'expulsió de 1609. A Oliva, n’hi ha dos que encara perviuen en bona part de la població: Cotaina i Santapau. 

Sis anys després d’aquella publicació, ens endinsem en l’origen del llinatge Cotaina amb la finalitat d’il·lustrar el procés que feu possible l'arribada d'aquest cognom a la nostra vila. Respecte al seu significat, contava Ana Labarta, catedràtica d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat de València, que el nom Cotaina deriva de Cotaila, un diminutiu àrab que significa «drapet». Tot fa pensar que, en un principi, es tractava d’un àlies que acabà fixant-se com a cognom.

Embarcament de moriscos a Dénia (interpretació d'un oli de V. Mestre).

L’estudi dels llibres parroquials de diferents poblacions ens ha permés identificar un morisquet anomenat Jeroni Cotayla, natural de Benissiclí, un llogaret del Castell de Guadalest. És possible que fora un infant pres als seus pares arran de la revolta de Laguar, i devia tindre entre sis i set anys quan fou manifestat a Orba en 1611, on restava sota la protecció de Martín de Sosa. En 1631, Jeroni Cotayla es casà a Murla amb Maria Saydet, tot i que residia a Orba, tal com confirma un cens de 1646.

Un fill del matrimoni, també anomenat Jeroni i nascut l’any 1632, es casà en 1652 amb Maria Farig, morisqueta d’Oliva. L’enllaç se celebrà a l’església de Santa Maria la Major. Aquest és el moment en què el cognom Cotayla —que posteriorment evolucionaria a les formes Cotayna i Cotaina— arriba a Oliva. Cal recordar que, en aquell temps, el senyoriu d’Orba pertanyia als comtes d’Oliva i que era habitual que els descendents de moriscos es casaren entre ells; per tant, no resulta gens estrany que el vincle senyorial entre ambdós territoris afavorira l'emparellament.

El primer fill del matrimoni, Nadal Cotayla Faraig, nasqué a Oliva en 1752 i fou el major de set germans. En definitiva, cal cercar en aquell xiquet d'Orba —i en la unió del seu fill Jeroni amb l’olivera Maria Faraig— el bressol de la nissaga de la qual descendeixen tots els Cotaina de la nostra ciutat.

L'ESTAFA DE L'ESTAMPETA

Hi ha una dita que assegura que el llest viu del tonto, i no seré jo qui la desmentisca, puix, des que el món roda, s’ha confirmat milions de vagades.

Antigament, una de les estafes més habituals a les capitals era el conegut «timo de la estampeta» o «del sobre», una argúcia en què els bergants aconseguien quedar-se amb els diners d’algun pobletà desprevingut a qui, per uns instants, semblava obrir-se-li la porta de la fortuna. Generalment, les víctimes eren captades en estacions de tren o altres espais públics, on els tramposos tenien més facilitat de passar desapercebuts i escapolir-se amb rapidesa.
 
El «timo» de la estampeta funcionava així: un estafador es feia acompanyar per un suposat ingenu que portava un sobre ple de bitllets sense donar-li cap importància, convençut que només contenia estampes sense valor. Amb aquesta excusa, l’estafador iniciava conversa amb algun vianant i, tot seguit, hi intervenia un còmplice que suggeria aprofitar-se de la ignorància del bovo. El ciutadà acabava oferint una quantitat de diners al fals innocent a canvi d’aquelles suposades estampetes. Només després, quan els dos engalipadors ja havien desaparegut, descobria que el sobre estava farcit de simples retalls de paper.

 
Aquesta estafa es feu especialment popular arran de la pel·lícula Los tramposos (1959), protagonitzada pel famós actor Tony Leblanc. Hui rescatem tres casos ocorreguts a la ciutat de València durant la dècada de 1920, recollits pel diari Las Provincias. En tots tres, les víctimes foren veïns d'Oliva, a qui l’afany per fer-se la barba d’or els dugué un bon disgust.
 

Fotograma de la pel·lícula Los tramposos.

A finals de maig de 1923, la premsa relatava el cas d'un oliver a qui li van despullar noranta duros. Tenint en compte que llavors un jornal rondava un duro al dia, la quantitat de diners era ben considerable:

 

El vecino de Oliva, Antonio Alcaraz Benimeli iba por la Gran Vía cuando se le acercaron los sujetos, proponiéndole un gran negocio a cambio del dinero que llevase encima. Como el Alcaraz vio que aquellos primos le entregaban doble cantidad que él les daba, les dio todo su capital, consistente en 450 pesetas, resultando al abrir el sobre que contenía recortes de periódico. El perjudicado puso el hecho en conocimiento de la Benemérita del puesto de Ruzafa, que realizó pesquisas, sospechando sea uno de los timadores un individuo de malos antecedentes que habita en una choza del río Turia.

 
Un segon episodi tingué lloc el juliol de 1924; aquesta vegada, a la víctima li afaitaren 195 duros.
 

Por el procedimiento del sobre le timaron junto a la iglesia de San Martín al vecino de Oliva Salvador Just, 975 pesetas.

Finalment, a les albors de la primavera del 1928, el diari degà tornava a informar que un altre oliver havia caigut en el parany:
 

El vecino de Oliva Salvador Mayans Alcaraz, de 47 años, que llegó ayer a nuestra capital, se conoce que aún estaba en la creencia que en Valencia «encara lligaben els gosos en llonganisa». Se le acercaron unos individuos para él desconocidos (pero no tal vez de la Policía), que le proporcionaron un gran negocio, entregándole un abultado sobre lleno de «billetes», a cambio de 1.200 pesetas. Como los que le proporcionaron el negocio no eran tan «cándidos» como él, no acudieron al lugar convenido, ¡para qué!, y entonces, al darse cuenta del engaño, se fue a dar cuenta al juzgado de guardia.

 

Hui, l'estafa de l’estampeta és ja cosa del passat; tanmateix, els enganys continuen produint-se en altres àmbits, perquè l’enginy dels delinqüents sembla inesgotable. Un bon exemple el tenim en els fraus per Internet, un camp de mines que els usuaris han de travessar amb molta prudència i la lliçó ben apresa.