1927, L'AIGUA POTABLE ARRIBA A OLIVA

Durant el segle XX, la humanitat hagué de viure dues guerres mundials que causaren més de cent milions de morts. Tanmateix, també fou el  segle dels avanços científics, tecnològics, mèdics i socials, transformacions que alteraren radicalment la vida quotidiana i contribuïren a prolongar l’esperança de vida. A Oliva, alguns d’aquests progressos es feren visibles amb l’arribada de l’electricitat, el telèfon o l’aigua potable, entre altres millores. Hui voldria recordar el moment en què els olivers de llavors assistiren a la implantació del subministrament d’aigua potable a la ciutat, atés que prompte se’n commemorarà el centenari.

Llavador de la Mare de Déu d'Aigües Vives
(Foto colorejada. Arxiu Bolinches).

El 6 d’agost de 1927, l’Ajuntament d’Oliva aprovà en sessió plenària la concessió del servei d’aigua potable a l’empresari carcaixentí Pascual Bolinches Oroval. La premsa de l’època es feu ressò de la notícia i informà que la captació se situava aproximadament a un quilòmetre del nucli urbà i que l’aigua seria emmagatzemada en un depòsit construït a la muntanya de Santa Anna, des d’on una xarxa de distribució la conduiria a tots el barris del municipi. Les cròniques destacaven, així mateix, que les condicions higièniques i de salubritat serien les principals beneficiades, fet que comportaria una disminució progressiva de «las numerosas enfermedades producidas por los microbios patógenos que se cobijan en las aguas de los pozos superficiales».

Una dona faenejant a la font del carrer de Sant Isidre (arxiu V. Esteve).

La inauguració oficial del subministrament tingué lloc en juny de 1928, en el marc d'un solemne acte que comptà amb la participació de la banda de música de Carcaixent. Tot seguit entraren en funcionament diverses fonts públiques que abastien el conjunt de la població. En els anys següents es construïren llavadors públics, com el de la Mare de Déu d’Aigües Vives o el de les Fonts, una infraestructura que facilità notablement les tasques domèstiques, especialment la bugada. Amb el pas del temps, la xarxa d'aigüa potable s'estengué progressivament a tot el nucli urbà per tal de garantir el subministrament a totes les vivendes de la ciutat. 

SERAFÍ DE CENTELLES, EL COMTE POETA

Serafí de Centelles Riu-sech i Ximenes d’Urrea (1463-1536), III comte d’Oliva, destaca dins la noblesa valenciana del segle XVI per una vessant intel·lectual i literària notable, poc habitual entre els membres del seu estament. Integrat en un entorn cortesà culte i refinat, participà activament en la cultura humanista que s’estenia pel Regne de València en plena època renaixentista. Encara que no es conserva cap obra seua en volum independent, és reconegut com a poeta cultivat, capaç de conrear amb solvència la lírica de tradició castellana i les formes cortesanes. La seua obra, tot i fragmentària, evidencia un domini sòlid del llenguatge poètic i una sensibilitat literària que el situen entre els nobles escriptors que contribuïren a la difusió del gust renaixentista.

La seua participació en la vida intel·lectual del moment queda palesa, sobretot, en el fet que diverses composicions seues foren incorporades al Cancionero General d’Hernando del Castillo, la principal antologia poètica del seu temps, dedicada precisament al comte d'Oliva, tal com indica la rúbrica inicial: «Copilacio cancionero de obres en metro castellano de muchos i diversos autores dirigida al muy espectable / y magnifico señor / el señor conde de Oliva». La inclusió del comte d’Oliva en aquesta recopilació constitueix un testimoni eloqüent no sols del seu interès per les lletres, sinó també del reconeixement que obtingué dins els cercles literaris peninsulars. Aquest perfil intel·lectual contribueix a dibuixar la imatge d’un noble obert a les inquietuds humanistes i plenament inserit en la vibrant vida cultural del Renaixement valencià.

El Cancionero General, compilat per Hernando del Castillo i publicat per primera vegada en 1511, és una de les grans antologies poètiques de la literatura hispànica del primer Renaixement. L’obra reuneix centenars de composicions de nombrosos autors i ofereix una panoràmica excepcional dels gustos literaris de l’època. Estructurat en seccions temàtiques, inclou poesia amorosa, religió, sàtira, cançons de circumstàncies, glosses i composicions cortesanes en voga entre finals del segle XV i inicis del XVI. La importància del cançoner rau no sols en el seu volum i la varietat de gèneres, sinó també en el paper que exercí com a difusor dels models poètics del moment, consolidant una tradició lírica que mantingué la seua influència durant dècades. Que autors com Serafí de Centelles hi figuren mostra el caràcter obert i representatiu del recull, així com la seua funció de pont entre diferents cercles literaris de la monarquia hispànica.

Com a cloenda al post de hui, inserim una composició poètica del comte Serafí de Centelles inclosa en el Cancionero General.

Coplas del conde de Oliva sobre aquella palabra que dijo Pilatos a los judíos cuando les mostró a Jesucristo Nuestro Señor diciendo ecce homo.
 
Viendo que hervía la ira rabiosa
del pueblo cínico con tanta malicia
contra el Divino gran sol de justicia
con mente muy dura y muy ponzoñosa.
Al juez tan injusto intención piadosa
movió sus entrañas pudiendo forzarle
a buscar mil medios para liberarle
de muerte tan cruda y tan vergonzosa.
No vio el presidente ser claro y muy cierto
injusta la causa injusto el concierto.
 
Y así prosiguiendo su gana y deseo
pensando con esto que se apiadasen
mandó sus ministros muy mal acotasen
nuestro Dios y Hombre Jesús nazareno.
Oh, tú que formaste según que yo creo
los ángeles y hombres la tierra y el cielo
inmenso y eterno deífico celo
movió tu potencia sufrir lo que veo.
Sufrir te juzgase el que es condenado
a ti señor querrás sin culpa culpado.
 
Sufrir que te diesen dos mil bofetadas
sufrir muchas coces y golpes crueles
sufrir te mesasen las gentes infieles
sufrir ver tus carnes del todo rasgadas.
Sufrir que falleces / con manos atadas
de espinas corona y cetro en la mano
sufrir no quedase en ti lugar sano
las partes y el todo del todo dañadas.
Sufrir tú la púrpura vestir de risorio
siendo tú el gran príncipe del gran consistorio.
 
Creyendo Pilatos dejarlos contentos
mostrando las llagas de Jesús bendito
dijo ecce homo oh pueblo maldito
abasten ya tantos tormentos
pues claro se muestran los flacos cimientos
de donde procede vuestra gran dureza
sacada del centro de infernal crudeza
razón es que cesen vuestros argumentos.
Queréis que liberte a este rey vuestro
no señor que César es solo rey nuestro.
           
            Fin
 
Oh juez inconstante civil y muy triste
cruel y cobarde prescito abinicio
y tanto temías perder el oficio
que en crudo madero al justo pusiste.
Oh segundo Judas si tu no quisiste
haberle mancilla mirarás la madre
que pierde tal hijo su dios y su padre
aquel en quien solo su gloria consiste
y con una muerte mataste dos vidas
que estaban conjuntas atadas y unidas.

EL FOSSAR DE SANT ROC

La conquesta del Regne de València al segle XIII suposà l’assentament de població cristiana en un territori on vivia una majoria musulmana. Malgrat la convivència quotidiana, ambdues comunitats mantingueren pràctiques funeràries diferenciades i disponien de fossars propis. Entre els cristians, predominaven les tradicions medievals: cementeris situats al costat de les esglésies i soterraments individuals, amb fosses comunes per als més humils. Aquesta dinàmica general tingué també el seu reflex a Oliva, on els primers fossars cristians s’ubicaren a l’entorn de les parròquies de Santa Maria i Sant Roc.

L’origen d’aquesta última rau en l’antiga mesquita del Raval. Durant la revolta de les Germanies (1519–1522), els mudèjars foren forçats a convertir-se al cristianisme, conversió que fou confirmada en 1525 per l’autoritat eclesiàstica i ratificada per Carles I. El mateix any, un decret de la virreina Germana de Foix ordenà la consagració de totes les mesquites al culte cristià, i l'antic oratori del Raval va passar així a destinar-se a l’atenció espiritual dels cristians nous (moriscos). En aquest context, en 1535 es va crear oficialment la parròquia de Sant Roc. En una part del terreny annex, concebut inicialment com a cementeri, s’hi va construir al segle XVIII la capella del Santíssim Crist, espai que compartí funció funerària amb l’interior del temple.

Imatge del mur que delimitava l'antic fossar de Sant Roc (arxiu V. Esteve).

El segle XVIII introduí canvis decisius. Una Reial Cèdula de Carles III prohibí els enterraments dins dels temples i obligà a crear cementeris extramurs per motius d’higiene pública, en el marc de les reformes il·lustrades que buscaven reduir la insalubritat urbana. Tot i la resistència inicial, a Oliva la norma s’aplicà al segle XIX amb l'entrada en funcionament d'un cementeri ubicat als peus de la muntanya de Santa Anna. Aquest recinte va albergar inhumacions entre 1816 i 1926. 

En maig de 1913, una inspecció sanitària constatà la saturació i les males condicions del fossar de Santa Anna. Per aquest motiu, en 1923 l'Ajuntament d'Oliva va adquirir uns terrenys a la partida rural del l'Almuixic i va impulsar la construcció d'un nou cementeri, projectat per l'arquitecte Joaquín Aracil. A pesar d'alguns endarreriments, la nova necròpolis, sis vegades més gran que l'anterior, fou inaugurada el 18 de juliol de 1926. 

Amb el trasllat definitiu de les funcions funeràries al nou cementeri, el vell fossar de Sant Roc quedà progressivament sense ús. Finalment, sobre aquell espai, i seguint la traça de l'arquitecte Pedro Sentieri, s'alçà el Centre Parroquial El Fossar, inaugurat el 30 d'abril de 1975. Un edifici que, des d'aleshores, ha prestat un essencial servei a la comunitat parroquial.