LA BÉSTIA MARINA DEL 1761

Gregori Maians, erudit i figura destacada de la Il·lustració valenciana, deixa sovint constància que qualsevol incident ocorregut a l’Oliva del segle XVIII adquiria, per si mateix, la categoria de fet digne de ser consignat. Home del seu temps, àvid de coneixement i obert a l’observació racional de la realitat, Maians mostrava interés per tot allò que despertava la seua curiositat intel·lectual. 

El 13 d’abril de 1761, quan es trobava a pocs dies de complir seixanta-dos anys, prengué paper i ploma per a comunicar al seu amic Felipe Seguer un succés singular esdevingut a la mar d’Oliva alguns dies abans. Seguer, clergue doctorat en Teologia, exercia aleshores de prepòsit de la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri.

 

El motiu de la missiva era l’aparició d’una béstia marina a la mar d’Oliva, pels voltants de la séquia del Vedat. L’animal havia emergit panxa cap amunt el dijous 2 d’abril. Un grup de joves s’hi apropà amb un esquif i no dubtà a disparar-li diversos trets d’escopeta. A més, un d’ells el ferí repetidament amb una espasa de més d’un metre de fulla, fet que provocà una abundant hemorràgia i desencadenà una reacció violenta de l’animal, que colpejà l’embarcació amb la cua abans d’endinsar-se novament en la mar. Poc després, la béstia tornà i quedà encallada entre el Gorg i la séquia del Vedat, on finalment va morir.

 

Assabentat de l’incident, el dia 4 Maians no dubtà a cercar una barca per acostar-se a l'animal i esbrinar la seua naturalesa. Calculà que mesurava «más de ochenta i quatro palmos valencianos», és a dir, més de dèneu metres de llargària, i en feu la descripció següent:

 

Es macho, carece de escamas i de pelos. Su cuero es mui recio i liso, de color negrisco, a cada costado tiene un alón tornilloso para su mayor flexibilidad que, al parecer, le servían como de remos. La cola también es tomillosa, o cartilaginosa, hendida en las patas que formarían una grande capa. Le servía de palanca para nadar; i assí es llana i contrapuesta a la superficie. Es espaldada i corpulenta, no tan oval como la orca, ni tan delgada, junto a la cola, como la ballena. Se distingue de entrambas en la cabeza, que es como un quadrado prolongado, quitándole la agudeza de los ángulos. En la parte inferior de ella tiene quijadas bajas armadas de dientes, i las superiores sin ellas i con agugeros para recibirlas i encajonarlas. A la parte izquierda de la cabeza tiene una canal por donde echa el agua que recibe.

El catxalot és la balena més grossa dels cetacis amb dents.

La carta es tancava amb una petició a Seguer perquè consultara «libros de peces, dónde quizá hallará su propio nombre i las circunstancias que omito». Abans d’acomiadar-se, però, Maians encara afegí una reflexió final: «alabemos a Dios que crió estos grandes peces».

 

Mercés a la detallada descripció que fa Maians de l’animal, hui és relativament senzill identificar-lo. Les seues característiques morfològiques permeten afirmar que es tracta d’un cetaci, concretament d’un catxalot mascle adult (Physeter macrocephalus), un mamífer que en èpoques històriques era bastant comú a la Mediterrània. Actualment, la seua presència és molt més escassa i l’espècie es troba classificada com a vulnerable, amb poblacions genèticament aïllades que habiten aigües profundes.