FRA HUMIL SÒRIA S'ACOMIADA DEL CRIST DE SANT ROC



Fra Humil Sòria Pons

La matinada del diumenge 26 de febrer de 1905 moria al convent dels franciscans de Benissa Vicent Sòria Pons, conegut popularment com a fra Humil per la seua accentuada modèstia i submissió. Unes hores més tard, a Oliva, el sagristà de Sant Roc, Luis Miñana, es dirigia al temple a preparar la missa primera. En arribar a la porta s'hi trobà amb un parroquià matiner, de nom Vicente Rius, que aguardava per accedir-hi. Tots dos entraren a l’església i, primerament, s'aproparen a la pila d’aigua beneïda a senyar-se. En eixe moment van observar com algú allargava el braç des de darrere per assolir la pila. En girar-se s’adonaren que es tractava de fra Humil Sòria, el qual feu un gest de silenci i, mentre es dirigia a la capella del Santíssim Crist, els digué:

 

     -Silenci, que estem en la Casa de Déu.

 

Acabada la missa veren entrar, desfeta en plors, una germana de fra Humil, la qual comunicà als presents la mort a Benissa del serf de Déu. La reacció Vicente Rius fou immediata:

 

     -Mentida! Això no pot ser, puix fra Humil rau a la capella del Crist.

 

La germana va insistir:

 

     -Ha mort. Hem rebut un telegrama que ho diu ben clar.

 

Seguidament s'adreçaren tots a la capella, però no hi havia cap rastre del franciscà.

 

Luis Miñana i Vicente Rius van testimoniar davant el rector de la parròquia, en Vicente Morant, el que havien vist. Aquest mai no dubtà de la paraula dels feligresos i va considerar l'aparició una gràcia que Déu havia atorgat a fra Humil, perquè pogués acomiadar-se per última vegada del Santíssim Crist de Sant Roc, a qui tenia gran devoció. Aquest episodi tan extraordinari és un dels tants que oferí la gloriosa vida del frare llec.

 

La seua mort va causar gran consternació a Oliva. El venerable fra Humil Sòria Pons fou inhumat al cementeri de Benissa en llaor de santedat. En 1971, les seues despulles van ser traslladades al convent dels franciscans de Benissa; en una capella lateral hom pot visitar l'arca sepulcral. A l'esplanada exterior del temple, una escultura del religiós dona la benvinguda al visitant.

 

Estàtua de fra Humil Sòria al convent de Benissa

L’any 2006, l’Església inicià el procés de canonització del nostre paisà Vicent Sòria Pons, però olivers i benissers sempre han tingut fra Humil com un sant,  ja que la seua vida fou un vast oceà de virtuts cristianes per on navegava el benvolgut frare guiat per la mà Déu.

 

 

 

 

Font: Rafael ALVENTOSA GARCÍA, ¿Viudo?... ¿Por qué no?, PP. Franciscanos, Segorbe, 1966.  

QUI ÉS EL COMTE D'OLIVA?



Escut heràldic dels Centelles
(Losanjat d'or i gules.
Per timbre, corona comtal)

Quan parlem del comte d’Oliva no ho fem sols d’un carrer que ha donat algun maldecap als governants locals a causa d’una recent remodelació. El comte d’Oliva és també una persona amb noms i cognoms que a hores d’ara gaudeix del títol nobiliari rebut per herència familiar. Hui en dia, els títols de noblesa només tenen valor testimonial i permeten als seus titulars mantenir vives les gestes o serveis d’un avantpassat en favor d'un monarca.
 

El Comtat d’Oliva fou concedit el 14 d’abril de 1449 pel rei Alfons V d’Aragó, el Magnànim, a Francesc Gilabert de Centelles i Riu-Sech, en reconeixement als mèrits i serveis d'ell i dels seus avantpassats en favor de la Corona. Aquest noble havia rebut per herència paterna els senyorius de Nules, Oliva i Rebollet, a més d’altres feus a l’illa de Sardenya. D’ençà de 1449, la dignitat nobiliària s’ha transmés al llarg de successives generacions; per tant, ara caldria preguntar-nos qui és l’actual comte d’Oliva.

Doncs bé, l’actual titular és Francisco de Borja Escrivá de Romaní y Morales qui, per manament del rei Joan Carles I, va rebre el 9 de maig de 1982 (BOE del 2 de juny de 1982) Reial Carta de Successió en favor seu. Aleshores, aquest advocat nascut a Madrid, en 1968, es convertia en el XXII Comte d’Oliva. Estem segurs que el senyor Escrivá de Romaní llueix amb orgull el seu títol nobiliari, una herència de gran valor històric i cultural que, igualment, va engrandir  Oliva quan al segle XV fou convertida en vila comtal.

UN GRAPAT DE COGNOMS MORISCOS

Alguns dels morisquets que van romandre a Oliva després de l'expulsió de 1609 van conservar els seus cognoms familiars. Aquests, en arribar a l'edat adulta, es casaven amb consorts de la mateixa condició social, és a dir, també d'origen morisc (cristià nou). En les partides matrimonials consultades a les parròquies de Sant Roc i Santa Maria hi veiem els seus cognoms: Joret, Baybar, Corayet, Motquedem, Ilel, Ameret, Patens, Faraig, Attar, Jàfer, Oni, Siti, Potayres, Assorín (Sorim), Abdallà, Foraget, Abdom, Rombi, Medrani, Garrofí, Pellich, Alel, Zayda, Llani...


Partida de bateig de Josepa Santapau Faraig de l'any 1655.
Hi consta que els pares són fills de «christians nous».  
 

Si bé aquests cognoms ens semblen estranys, encara perviuen, tant a Oliva com als pobles veïns, llinatges moriscos que han arribat fins al dia de hui en transmetre's de pares a fills. És el cas de Cotaina, Baydal, Cháfer, Bay o Contrí, entre d'altres. Un cas a part és Santapau, un cognom cristià ben arrelat a Oliva, però que fou adoptat per moriscos suposadament en el segle XVI.

Font:
Xavier CANYAMÀS, Oliva en la memòria, Ringo Rango, Madrid, 2018.

L'AGRET VIST DE GROC ELS CAMPS

Quan ve l'hivern, l'agret (oxalis pes-caprae) muda de groc els tarongerars i, segons diuen els vells, protegeix els conreus de les gelades. És una espècie invasora que va ser introduïda a Europa vers el 1757 procedent de Sud-àfrica. La història diu que una dama anglesa va regalar una planta duta des del cap de Bona Esperança a un botànic maltés. Durant el segle XIX es va estendre per la Mediterrània i a Espanya es va documentar per primera vegada en 1803. La tija és comestible, encara que té un cert regust amarg per l'àcid oxàlic que conté, el qual és tòxic si s'ingereix en grans quantitats. Doncs bé, si pensàveu que aquesta planta era autòctona del nostre territori, ja veieu que no, i els nostres camps no sempre han estat així de grocs.
 

Imatge d'un jardí colonitzat per l'agret