EL LLINATGE MINYANA A OLIVA

Estem davant d'un cognom toponímic basc que també ofereix la variant Miñano. A Vitòria (Àlaba) hi ha dos llogarets amb els noms de Miñano Mayor i Miñano Menor, els quals se situen en l’origen del llinatge. Segons el genealogista Mogrobejo, el significat etimològic del cognom equival a prat (terreny herbat).

Els Miñana van passar al Regne d’Aragó i,  des d’ací, al Regne de València. A la comarca de la Safor es documenta per primera vegada el cognom a Palma de Gandia, en 1406,  en la persona de Jaume de Minyana, jurat del poble. El primer naixement registrat als arxius parroquials saforencs fou el de Jerònima Minyana, batejada a l’església de Sant Miquel Arcàngel de Palma de Gandia l’any 1524. I el primer matrimoni, també de la mateixa parròquia, és de 1568 i va unir Jaume Minyana amb Susanna Vidal. Hui en dia, aquest cognom està repartit per tota la comarca de la Safor i la majoria dels seus portadors descendeixen de palmers assentats en altres poblacions veïnes.

Església romànica de San Vicente, Miñano Menor

Pel que fa a Oliva, hi havia diferents famílies cognomenades Minyana en el segle XVII. A l’església de Santa Maria es registra per primera vegada el llinatge amb el bateig d’Eugènia Sebastiana Minyana Juan, en 1675. La xiqueta era filla Miquel Minyana, de Potries, i de Laura Juan, de Villalonga. Per contra, el primer casament documentat és de l’any 1680, i els consorts van ser Josep Minyana Pérez, natural de Potries, i Joana Anna Turch Anderica, d’Oliva.

El fet que el lloc de procedència identificara a bona part dels colons que s’establiren als dominis de l’antiga Corona d'Aragó facilita a llurs descendents la coneixença sobre l’origen familiar.




Fonts:
Arxiu Parroquial de Sant Miquel Arcàngel de Palma de Gandia, QL-01 (1524-1603).
Arxiu Parroquial de Santa Maria d’Oliva, QL-05 (1668-1747).
Endika de MOGROBEJO, Diccionario etimológico de apellidos vascos, Wilsen Editorial, Bilbao, 1987.
Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de València, vol. I i II, Tres i Quatre, València, 1999.

      

ISLAMOFÒBIA EN EL SEGLE XVI

Els mudèjars valencians, la població islàmica que vivia al Regne de València, fou obligada a convertir-se al cristianisme arran de la revolta de les Germanies allà pel 1525. Aleshores es convertiren en moriscos o cristians nous i, en ser batejats, devien adoptar un nom cristià, però conservaven el cognom familiar. Eixa conversió era en bona part aparent, per tal com la majoria de la comunitat muslim continuava practicant d'amagat la religió del profeta Mahoma. Així les coses, en 1564 la repressió contra ells augmentà amb un edicte que els prohibia parlar en la seua llengua, l'algaravia, i que, a més a més, envestia contra altres trets identitaris de l’aljama, com la vestimenta, el menjar, els costums, etc.

L'església de Sant Roc, construïda sobre l'antiga mesquita del Raval morisc.
 

Al barri del Raval, la moreria d’Oliva, hi havia una mesquita que fou destinada al culte catòlic posteriorment a les Germanies, i que en 1534 es convertí en parròquia sota l’advocació de sant Roc. Llavors, els sacerdots vetlaven perquè la feligresia acomplira els ritus de la nova fe. Als Quinque libri de Sant Roc hi ha casos en què el rector amonesta a qui no actuava conforme al que establia l'Església. Vegem-ne un on s’imposa als infractors una sanció econòmica d’un ducat, quantitat equivalent, dalt o baix, al sou setmanal d’un jornaler: 

A 21 de juliol de 1607, soterrí jo, Cristòfol Salelles, prevere rector, a Cosme Palluix […] cristià nou […] però no cridaren per a ajudar a ben morir i així fou executat en un ducat. [1]

També es conserven a l'Arxiu Històric Nacional processos de la Inquisició contra moriscos d'Oliva que mantenien els ritus islàmics. Heus-ne ací un exemple:

Barolomé Curt, de moro Yuçeff [...], vecino del arrabal de Oliva, zapatero y labrador, de cuarenta y cinco años. Fue procesado en 1591, testificado de ser gran alfaquí y saber muy bien leer y escribir, lavar los cadáveres de los moriscos y haber sobornado a algunos carniceros para que degollasen las reses a la morisca. Fue condenado a abjurar de vehementi, pagar diez ducados, tres años de galeras y destierro perpetuo. [2]

Ja sabem com va acabar l'anomenat «problema morisc». Davant la forta resistència dels cristians nous a acceptar veritablement el cristianisme, el marqués de Caracena signà en 1609 el decret d’expulsió per manament del rei Felip III. Llavors, vora tres-cents mil moriscos van ser foragitats de la Península i la uniformitat religiosa s’imposava definitivament a l’Estat entorn d'un catolicisme omnímode i repressor.

Per a saber-ne més, cliqueu a l'enllaç:  L'expulsió dels moriscos del Raval





[1] Arxiu Parroquial de Sant Roc d'Oliva, Quinque libri (1606-1623).
[2] Ana LABARTA, «Inventario de los documentos árabes contenidos en procesos inquisitoriales contra moriscos valencianos conservados en el AHN de Madrid (legajos 548-556)», Al-Qantara. Revista de Estudios Árabes, vol. 1, núm. 1-2, 1980, pp. 159 i 160.