LES ARRELS OLIVERES DE FELIP VI

Temps arrere, en una entrada del blog, comentàvem que el rei Alfons XII era fill adulterí, nascut d’una relació entre Isabel II i el militar Enrique Puigmoltó Mayans. Fem un poc de memòria:

Isabel II fou obligada a casar-se amb un cosí germà de tendència homosexual: Francesc d’Assís de Borbó, duc de Cadis. [...] La reina va parir onze fills, però només en van sobreviure sis. Gran nombre d’historiadors dubten de la paternitat d’alguns, fins al punt d’assegurar que el futur rei Alfons XII era fruit de les relacions amoroses que la monarca havia mantingut amb el militar i aristòcrata ontinyentí Enrique Puigmoltó Mayans. Una sospita que sembla confirmar una missiva de la reina que es conserva als arxius del Vaticà.

Les cròniques de l’època retraten Isabel II com una dona molt fogosa que va tenir infinitat d’amants. La seua relació extramatrimonial amb el capità d’Enginyers Enrique Puigmoltó fou una de tantes i era vox populi. Tot aquest assumpte sobre la paternitat d’alguns fills de la monarca, i principalment la del rei Alfons XII, es fonamenta en la correspondència que monsenyor Giovanni Simeoni, destinat en la Nunciatura d’Espanya, va mantenir amb el cardenal Giacomo Antonelli, secretari d’Estat del Vaticà. De tot açò ja va donar compte l’historiador Ricardo de la Cierva en el llibre La otra vida de Alfonso XII. Però, recentment, ha estat l’escriptor i investigador José María Zavala qui, en el seu llibre intitulat Bastardos y Borbones, ha documentat els fets i ha obert la porta a una revisió objectiva de la, diguem-ne, «història oficial». He transcrit alguns paràgrafs del llibre de Zavala que considere importants per il·lustrar millor el tema de què tractem.

Felip VI, rei d'Espanya

Sens dubte, els escàndols sexuals de la reina nimfòmana preocupaven moltíssim tant a l’Església com al Govern de la nació. Monsenyor Simeoni, en setembre de 1857, escrivia:

El presidente del Consejo de Ministros [general Narváez] i el ministro de Estado han hablado fuertemente a S. M. con la amenaza de presentar la dimisión, y le ha expuesto la necesidad de alejar del Real Palacio a tal sujeto [Puigmoltó]. 

En la carta, Simeoni també informava a Antonelli sobre la paternitat dels fills de la reina:

El mismo monseñor Claret [confesor de Isabel II] me ha dicho -afirma Simeoni- [...] que en una carta amatoria al oficial de referencia [Enrique Puigmoltó] ha escrito de su puño y letra que dicha prole debe atribuirse a ese oficial, en cuyas manos está la carta.

El mes següent, novament monsenyor Simeoni escrivia al cardenal Antonelli i recordava que davant la dura reprovació que feu el general Narváez a la conducta d’Isabel «la misma Reina, llorando, le repuso: “¿Es que deseas que aborte?”». Conta Zavala que en una ocasió Isabel i Alfons van discutir i que la reina no dubtà en dir-li: «Lo que tienes de Borbón lo tienes por mí».

Malgrat estar embarassada, la relació amorosa entre la reina i el capità va continuar. La resposta del Vaticà a l’escàndol no va trigar massa. El papa Pius IX va escriure dues cartes a Ses Majestats, però el nunci Lorenzo Barili mai les va entregar perquè deia que la reina, després de participar en uns exercicis espirituals, feu acte de contrició i ordenà el trasllat del capità. Amb això Barili evitava incomodar-la, puix ella ignorava que el Papa estava al corrent de tot. També el pare Claret, confessor de la reina, sabedor que Puigmoltó visitava amb nocturnitat i traïdoria les estances reials, va amenaçar Isabel d’abandonar el Palau si no ordenava l’allunyament de l’àulic amant. Finalment, el gallard capità va sortir de la cort amb destí a València. Prèviament, però, la reina l'havia distingit amb el títol nobiliari de vescomte de Miranda en reconeixement als serveis prestats a la Corona, serveis que intuïm degueren ser molt plaents. 

Bacanal al Palau
(Aquarel·la d'època isabelina atribuïda als germans Bécquer)

Alguns autors consideren que la bastardia del rei Alfons va suposar una injecció de sàvia nova a la dinastia borbònica, corrompuda per segles de matrimonis consanguinis. L’any 1868, arran de la Revolució Gloriosa, Isabel marxà a l’exili francés i, en 1870, va abdicar en favor del seu fill. A París, el príncep Alfons era conegut com el Puigmoltejo entre la noblesa cortesana que afalagava la reial família. Amb la tornada dels Borbons al tron espanyol, l’any 1875, s’inicià el període conegut com la Restauració, el qual va abraçar els regnats d’Alfons XII i Alfons XIII, fins que el 1931 es proclamà la Segona República.

L’ascendència olivera d’Enrique Puigmoltó la trobem en el cognom Mayans de la línia materna. Vegem tot seguit la genealogia del militar. Enrique Puigmoltó Mayans era besnet de Vicente Mayans Blasco, nascut a Oliva en 1735, el qual era nebot de l'erudit Gregori Maians. Vicente Mayans es va amullerar amb la catalana Antonia Valda Villaplana i van ser pares de Luis Mayans Valda, nascut a Ontinyent en 1762, qui va contraure noces amb María-Josefa Enríquez de Navarra Ramírez l'any 1795. Una filla d’aquest matrimoni, de nom Pascuala, es va casar amb Rafael Puigmoltó Pérez, comte de Torrefiel, i van tenir dos fills: Rafael, mort de còlera en 1854, i el dit Enrique.

La prosàpia d’Enrique Puigmoltó Mayans és una bona mostra de com eren les aliances en l'aristocràcia, ja que el convencionalisme de llavors els duia a emparentar amb altres individus de similar condició social. Els Puigmoltó d’Ontinyent descendeixen de Berenguer Puigmoltó, cavaller català que va servir al rei Jaume II d’Aragó al Regne de València. Per la seua part, els Enríquez de Navarra provenen de l’infant Enric de Castella, fill de Ferran III de Castella i germà del rei Alfons X el Savi. Pel que fa als Maians d’Oliva, sabem que eren una estirp de gentilhomes ennoblits des de temps de la conquesta cristiana, i dels quals ja vam parlar en una altra entrada del blog.

 

L'oliver Vicente Parra interpretant el rei Alfons XII
(Fotograma de la pel·lícula ¿Dónde vas, Alfonso XII?, 1958)

Enrique Puigmoltó Mayans va nàixer a Ontinyent en 1827. Com hem dit, era el segon fill d’una família aristòcrata. Va estudiar en l’Acadèmia d’Enginyers des de 1843 fins al 1848. Entre 1856 i 1858 va estar destinat a Madrid, ciutat que va haver d’abandonar per causa del seu afer amb la reina Isabel II. En 1864 es va casar amb l’enguerina Julia Fuster, amb la qual va tenir dos fills: María Luisa i Enrique. En quedar vidu, va contraure noces l’any 1886 amb María Rodríguez-Trelles, fruit d’aquest matrimoni és un altre fill dit Vicente. Enrique Puigmoltó va ser diputat a Corts pel districte de Xàtiva en la legislatura 1865-1866. Com a militar va assolir el grau de general de divisió i, entre altres distincions, rebé la Creu de l’Orde de Sant Hermenegild en 1881. A la mort de son pare heretà el títol de comte de Torrefiel, el qual unia al de vescomte de Miranda. Va morir a València el 28 de desembre de 1900.

I fins ací el capítol dedicat a la reina Isabel II, «la dels tristos destins», i al seu amant Enrique Puigmoltó. Després de tot el que hem vist, i considerant les noves aportacions dels investigadors contemporanis a la historiografia, hom creu versemblant que l’actual monarca Felip VI duu sang olivera a causa de les règies infidelitats d’Isabel II amb un militar ontinyentí cognomenat Mayans.

 
 
 
Fonts: 

José María ZAVALA, Bastardos y Borbones, 3a edició, Debolsillo, Barcelona, 2012.

Los Borbones en pelota.

Ricardo de la CIERVA, La otra vida de Alfonso XII, Fénix, Madrid, 1994.
 

 

QUÈ SABEM DELS TAMARIT?

Des de fa uns anys, l’Ajuntament d’Oliva s'ha implicat en la recuperació del patrimoni històric local. Una tasca força important encaminada a conservar allò que testimonia les velles arrels del poble. L’any 1985, la municipalitat va adquirir un conjunt de cases assentades al cor de la Vila comtal i que, una vegada rehabilitades, alberguen la Biblioteca Tamarit i el Museu Etnològic. Aquests immobles sempre han estat coneguts com les cases de Tamarit i, fins i tot, el carrer s’anomena igual. Hui rebuscarem en el calaix de la història per conéixer un poc més al voltant de l’estirp que nomina el conjunt arquitectònic.

Els Tamarit eren nobles d’origen català. Sobre l’indret de procedència hi ha dues versions. D'una part, alguns historiadors, com Gaspar Escolano, situen la casa solar del llinatge en un llogaret homònim siti a la vegueria de Tarragona. D'altra, l’heraldista Onofre Esquerdo els atribuïa un bressol diferent:

Los caballeros del apellido de Tamarit traen su origen del lugar de Tamarit de Litera en la Cataluña, donde uno de este linaje vino a vivir a Gandía en cuyo término gozan el señorío del lugar de Guardamar.

Cal dir que Tamarit de Llitera és un municipi actualment inserit a la província d’Osca; per tant, mantenim el dubte entorn de la procedència d'aquesta família. Altrament, el cronista Martí de Viciana només parlava d'«Hidalgos de linaje militar, venidos de Cataluña», en referir-se a ells. 

Els Tamarit van passar al Regne de València, al segle XIII, de la mà del rei Jaume I; però a Gandia el llinatge es documenta la centúria següent. Tanmateix, la seua relació amb Oliva la trobem al segle XVI mitjançant dos preveres de la parròquia de Santa Maria: Gaspar i Miquel-Hieroni Tamarit, els quals potser habitaren en alguna de les susdites cases. A més d'això, l'historiador Pons Moncho identificava un altre membre de la família relacionat amb Oliva: Pere Monge Tamarit, un notari gandienc que va tenir despatx al carrer de l'Església al segle XVII. 

 

Frontera del Museu Etnològic a les cases de Tamarit

Els Tamarit de Gandia van adquirir el domini del senyoriu de Guardamar en emparentar amb els Verdeguer, descendents de Bernat Verdeguer, senyor feudal d’aquesta alqueria morisca. Però a últims del segle XVI, els deutes ofegaven Rafaela Tamarit, llavors senyora de Guardamar. La precària situació financera de la família, agreujada per l’expulsió dels moriscos que habitaven el senyoriu l'any 1609, va dur els hereus de Rafaela a vendre la propietat a l’oliver Enric de Miranda per 8.300 lliures en 1635.

Els Miranda eren una adinerada família d’Oliva. Enric era fill de Francesc de Miranda, un militar enriquit amb diferents negocis i com a prestador. La compra del feu li suposava al nou propietari una espenta per a ascendir socialment, cosa que va aconseguir en 1646 en ser-li atorgat el cíngol militar de cavaller. Quan es van abolir els senyorius al segle XIX, el senyor de Guardamar era Vicente Palavicino Vallés, marqués de Mirasol i descendent directe d’Enric de Miranda.

A banda de tot això, cal afegir que Esquerdo va descriure l’escut heràldic de la nissaga Tamarit, el qual, atenint-nos a l’ortodòxia del blasó, devia configurar-se de la següent manera: en camper d’or, un lleó rampant de sabre, coronat, i linguat de gules. En canvi, Viciana mantenia una configuració un poc diferent: en camper d'or, lleó de sabre, armes de gules, i coronat.

I fins ací el breu resum referit als Tamarit. Una noble estirp que ha llegat a Oliva el llinatge familiar en la toponímia d'un històric carrer i en una moderna biblioteca.

Fonts:

Francisco PONS MONCHO, «“Erudició Esparsa”: recull d’articles breus de temàtica local», dins Cabdells, núm. 6, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2009.

Frederic BARBER CASTELLÀ, «Els Miranda, una família burguesa de l’Oliva del segle XVII», dins Cabdells, núm. 12, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2014.

— «Els Tamarit i els Miranda, senyors de Guardamar. Patrimoni i estratègies socials de l’oligarquia en la València del segle XVII», dins Estudis. Revista d’història moderna, Universitat de València, 2015.

Gaspar ESCOLANO, Décadas de la Historia del Reino de Valencia, Pedro Patricio Mey, València, 1610.

Josep SENDRA i MOLIÓ, «La toponímia urbana d'Oliva», dins Cabdells, núm. 5, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2008. 

Martín de VICIANA, Segunda parte de la Crónica de Valencia, Sociedad Valenciana de Bibliófilos, València, 1881.

Miguel del REY, «Les cases del carrer Tamarit en Oliva», dins Cabdells, núm. 3, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2001.

Vicent OLASO, «Les cases de Tamarit d’Oliva: punt i seguit», dins Revista de la Safor, núm. 1, CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2009. 

COM ES DIU AQUEST CARRER?

Sens dubte, molts de vosaltres l'haureu identificat a primer cop d'ull en veure la foto. Efectivament, es tracta del carrer de les Tendes, una vella via de comunicació situada a la zona més planera del Raval. El fet de ser el protagonista de l'entrada de hui és pel gran nombre de denominacions que ha tingut al llarg de la seua història. Les primeres informacions conegudes parlen del carrer del Trapig. És clar que el nom era pel trapig sucrer que ací hi havia tocant a la séquia Mare i el carrer del Barranc. Al dit lloc, ara un solar habilitat com a pàrquing de vehicles, antany s'hi trobava la coneguda taverna de Garrofí, que, per cert, era un cognom morisc.

La séquia Mare, actualment soterrada, entra al carrer de les Tendes des del carrer Sant Vicent i continua pel de les Moreres, plaça de la Bassa i segueix el seu traçat per altres carrers del poble. Recordem que la força de l’aigua s’aprofitava antigament per a moure els ginys hidràulics. Una funció que a Oliva feien la séquia Mare i la bassa que hi havia a la plaça del mateix nom: procurar el cabal d’aigua necessari per posar en moviment un molí fariner i l’enginy del sucre.

Carrer de les Tendes vist des de la Raconada d'Alonso

A la primitiva denominació de carrer del Trapig li va seguir, almenys des del segle XVI, la de carrer de les Tendes, encara que no queda clar el perquè d'aquest nom. Tal vegada era per haver-hi un elevat nombre de botigues, qui en sap? Però, durant segle XX, els tripijocs polítics van començar amb les malifetes de «qui mana fa el que vol». Llavors, les autoritats locals es van encabotar a deixar el seu segell en el nomenclàtor del poble «li pese a qui li pese». A l'entrant del segle passat, algun il·luminat va pensar que els noms històrics pels quals són coneguts els carrers era una cosa intranscendent. Que homenatjar a en Pau o a en Pere i dedicar-li una via pública era més important que mantenir les denominacions tradicionals. D'aquest nepotisme, o caciquisme —com deia Maians—, en tenim bona mostra a Oliva. Que un carrer de nova construcció se li dedique a un personatge concret, és més que acceptable; però que es despulle un sant per vestir-ne un altre... no té sentit.

Doncs bé. Arriba el segle vint i el nom del carrer de les Tendes es canvia pel d’Antonio Calabuig. Pocs anys després se substitueix pel del personatge de moda i passa a denominar-se General Primo de Rivera. Posteriorment ve la Segona República i, del 1931 al 1937, és retolat com Alcalá Zamora. Durant la Guerra Civil, de nou els governants intenten deixar la seua empremta al dit carrer i li posen Carlos Marx. Però, en acabar la guerra, els vencedors diuen que nanai, i torna a ser General Primo de Rivera... I així estigué fins que algú amb prou trellat va decidir, l'any 1971, que la denominació fora la que tothom usava i que no era altra que carrer de les Tendes. A que tot sembla surrealista? Doncs no m'he inventat res. Voldria que l'entrada de hui servira de reflexió i així evitar els errors comesos en el passat. No cal ser massa intel·ligent per a saber que la tradicional toponímia urbana forma part del nostre patrimoni històric immaterial i que, per descomptat, pertany a tots els olivers. 

Fonts: 

Francisco PONS MONCHO, «“Erudició Esparsa”: recull d’articles breus de temàtica local», dins Cabdells, núm. 6, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2009.

Josep SENDRA i MOLIÓ, «La toponímia urbana d'Oliva», dins Cabdells, núm. 5, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2008.