EL TERRATRÉMOL DE 1598

Conten els cronistes de l’època que el 26 de desembre de 1598 un fort terratrémol va sacsejar fortament el territori saforenc. A Oliva i el seu terme es van produir greus danys materials. En el dietari de Pere Joan Porcar llegim com i quan es va produir el sisme i les seues conseqüències:

Disapte, 26 de dehembre de 1598, a les tres hores de la matinada y agué gran terremot per dos vagedes en Valèntia, que casi pensaren caure’s les cases. Y fonch universal per totes les cases. Y lo primer durà casi mig quart de hora y de allí a quatre credos fonch lo segon, y durà la mitat que lo primer.

 

Y en Oliva caygué lo manastir dels frares de Sent Francés [convent de Nostra Senyora del Pi] y la hermita de Nostra Señora de Rebollet, que està, segons dihuen, en dit terme.

 

Se à de advertir que de aquest terremot ya en dies passats se tingué senyal, que havia de ser perquè les aygües dels pous exien molt tèrboles, sens estar los pous bruts, ans bé molt nets y molt fondos y ab molta aygua y no’ns ne hadonàven lo que havia de ser.

El convent de Nostra Senyora del Pi, bastit a mitjan segle XV, s’emplaçava a la partida de Sant Antoni, on hui en dia encara resten les ruïnes de l'ermita homònima. Tanmateix, i malgrat haver quedat el cenobi quasi totalment derruït pel terratrémol, la comunitat franciscana que allà vivia va sortir il·lesa. Llavors, el duc de Gandia i comte d’Oliva, Carles de Borja-Centelles, va decidir traslladar el Santíssim Sacrament des del convent fins al palau comtal d'Oliva. Les cròniques diuen que el dit trasllat es feu en processó el dia de Sant Esteve, o siga, el mateix dia del sinistre; i que els religiosos van ser hostatjats igualment al palau fins que fos construït un nou edifici. Amb tal fi, el comte-duc va cedir un terreny extramurs de la Vila, al lloc on actualment es troba l’església de la Verge del Rebollet i el col·legi adjacent. El nou convent fou inaugurat el 4 d'octubre de 1606, festivitat de Sant Francesc d'Assís.
 

L'ermita de Sant Antoni rau al lloc on estava el convent de Santa Maria del Pi

Els moviments tel·lúrics es van repetir des del fatídic 26 de desembre de 1598 fins al 30 de gener de l’any següent. A conseqüència del terratrémol, el castell del Rebollet també es va veure afectat i els habitants de la Font d’en Carròs hi van acudir per endur-se la imatge de la Verge del Rebollet, la qual cosa va provocar un greu conflicte entre fonters i olivers. Però d’això ja en parlarem un altre dia.

Fonts:

DDAA, Iniciación a la historia de Oliva, Publicacions de l'Ajuntament d'Oliva, València, 1988.

Francisco Borja MILLET PEIRÓ, El caballero «Carròs». Nobles y «cabuts», La Font d'en Carròs, 2012.
Pere Joan PORCAR, Coses evengudes en la ciutat y regne de València. Dietari (1585-1629), edició a cura de Josep Lozano, Universitat de València, 2012.

Vicente MARTÍNEZ COLOMER, Historia de la provincia de Valencia, t. I, València, 1803.

LA PLAGA DE LLAGOSTA DE 1756

El dimecres 21 de juliol de 1756 la plaga de la llagosta va arribar a Oliva. Les conseqüències van ser catastròfiques per a la societat rural de l’època, la qual depenia de l’agricultura i que, a més a més, qualsevol desastre natural l’abocava a la misèria. L’insecte causant  del mal va ser la llagosta marroquina (Dociostaurus maroccanus), un llagostí, o saltamartí, que devorava tot al seu pas, sembrant d’amargor els conreus  on xafava. Els hòmens de llavors contemplaven horroritzats com s’esfumaven els cereals, les hortalisses i àdhuc les fulles de morera davant la insaciable gana dels acrídids. Coneguem l’impacte de la plaga a Oliva per la correspondència que mantingué Gregori Maians amb altres coetanis. Cartes on descriu l’episodi viscut i els seus efectes.

Un acrídid disposat per a l'àpat
(Foto: Dominic Alberts)

Segons Maians, tot va començar a les nou i mitja del matí del dia vint-i-u en girar-se un vent de ponent infestat de llagostins «que ocupava todo el aire a la manera que quando nieva». Durant hores va bufar una ventolera que, si bé arrossegava la plaga vers la mar, també ho feia sobre els cultius. L'endemà la cosa va empitjorar i hi hagué una convocatòria popular a fi de prendre mesures. Però Maians era pessimista i considerava inútil actuar contra la plaga en afirmar que «aunque se maten muchos millones de millones, será lo mismo que nada respecto de la innumerable multitud». Ell opinava que només un fort vent podria minvar l’infortuni si la llagosta acabava ofegada a la mar. També deia no haver vist mai un espectacle tan terrible i lamentava els greus efectes sobre l’economia local: «... los pobres se ven sin remedio, los ricos sin esperanza de cobrar». I aleshores es preguntava: «¿De qué han de vivir los que sólo tienen tierras arrendadas?». Amb la misèria van augmentar els robatoris i l’erudit reclamà prest la intervenció de la justícia, «si no habrá langostas que tendrán caras de hombre».

A final de juliol, Maians informava que cada dia es mataven a Oliva 500 o 600 arroves de llagostins. El mètode era molt simple: dos individus agafaven un llençol a manera de vela, o siga, cadascú d’un extrem i amb una mà dalt i l’altra baix, i corrien per atrapar el major nombre d’insectes. Es tapaven els pous per a evitar que els exemplars morts podriren l’aigua, i a la mar s’obrien rases per colgar els ofegats que hi havia a la vora, «donde hace un hedor intolerable».

Entorn de la incidència que la plaga pogués tindre sobre la salut pública, Maians escrivia: «Yo tengo gran temor a la peste, como leemos que sucedió en África por la langosta que arrojó el mar 134 años antes del Nacimiento de Cristo [...] murió un millón de gentes». A Oliva, camps, valls i muntanyes n’estaven sembrats de llagostins. El temor i la desesperació van provocar que el veïnat, com era de preveure, invocara l’auxili sobrenatural. «Se ha quitado el polvo a todas las imágenes», contava Maians; i els pobles organitzaven processons i rogatives implorant la intercessió divina. A mitjan agost, la plaga va anar morint i es llogaren hòmens perquè recolliren pel terme els «canutillos», és a dir, els ous, a fi d’evitar noves plagues.

Aquesta calamitat que van viure els nostres avantpassats s’ha repetit diverses vegades al llarg de la història. El professor Camarena Mahíques menciona una plaga que en 1646 «asoló toda la Huerta de Gandía». La de 1756, que hui recordem, encara va cuejar l'any següent, però en 1758 la població despertava feliçment del malson viscut. Al remat, Oliva va superar aquest terrible episodi i, a poc a poc, tornà a ser el poble del qual Maians presumia uns anys abans: «... conviene advertir que Mariana hablaba de este reino y que lo más fértil de él es la huerta de Oliva...».

 

 

 

 

Fonts:
Adrián GARCÍA TORRES, «Plagas de la langosta en la segunda mitad del siglo XVIII en el sur alicantino», dins Revista de historia moderna, núm. 33, Universitat d’Alacant, 2015.

Armando ALBEROLA ROMÁ, «Procesiones, rogativas, conjuros y exorcismos: el campo valenciano ante la plaga de langosta de 1756», dins Revista de historia moderna, núm. 21, Universitat d’Alacant, 2003.

Gregorio MAYÁNS Y SISCAR, Epistolario V. Escritos económicos, Ajuntament d’Oliva, 1976.

José CAMARENA MAHÍQUES, «De la historia de Oliva y Rebollet», dins Iniciación a la historia de Oliva, València, 1988.

 

 

 

EL LLINATGE MALONDA A OLIVA

Antics tractats de genealogia situen l'origen d'aquest cognom a l'antic Regne de Mallorca, car els Malonda fundaren casa solar en els municipis de Binissalem i Santa Margalida. Tot i això, actualment sabem que aquest cognom també era present a altres territoris de la Corona d’Aragó. Al Regne de València el veiem documentat a mitjan segle XIV. En el veïnat de la ciutat de València de 1354-1373 hi figura Martí Malonda. D’igual manera, en l'impost del morabatí de 1379 de la Pobla de Farnals apareix Joan Malonda; i en el de Benissa de 1381, Francesc Malonda. A Sagunt, Ferran i Francesc Malonda van ser justícies en 1377 i 1381, respectivament. Així mateix, hi ha registres baptismals del segle XVI amb el dit cognom a Gandia, Real de Gandia, Pego i Benissa.

 

Hui en dia, però, preval la tesi sobre origen aragonés del cognom Malonda, ja que és la denominació arcaica de Maluenda, municipi de la província de Saragossa, i així apareix mencionat en documents del segle X. Tal com era costum en l’edat mitjana, el lloc de provinença identificava, juntament amb el nom de bateig, els colons que s'establiren als regnes de Mallorca i València després de la conquesta cristiana. Aquest fou el bressol de molts llinatges, puix que bon nombre de nouvinguts adoptaren el topònim de procedència com a nom de família. Cal dir, a més, que el cognom Malonda presenta les variants Maluenda, Maruenda i Marhuenda.  


El castell de Malonda, nom amb què era conegut en època musulmana
(Foto: Jaime Sánchez Simón)

Per altra banda, l’expulsió dels moriscos, l’any 1609, va propiciar l’arribada a la Marina Alta de repobladors mallorquins. De Santa Margalida provenien altres Malonda assentats a Beniaia, Xaló i Castell de Castells. Igualment, en el cens de 1646 d’Altea figuren dos individus amb aquest cognom (i als qui algun autor considera jueus conversos d’origen mallorquí).

A Oliva es documenta per primera vegada un Malonda als llibres parroquials l’any 1628. La partida, de la parròquia de Sant Roc, correspon al matrimoni entre Francesc Malonda i Magdalena Roger; el contraent era d’Ondara i ferrer d’ofici. En 1635 hi va haver un altre enllaç: el del mallorquí Francesc Malonda Vanrell, natural de Santa Margalida, amb l’olivera Josepa Puentes Cambres. El bateig de llur primogènit en 1636, de nom Francesc Jaume, fou el primer naixement d’un Malonda registrat a Oliva. Un tercer matrimoni a la parròquia del Raval va unir Diego Malonda, vidu, amb Barbera de la Llave en 1642. Al fogatge oliver de 1646 figuren Francesc i Diego Malonda, cadascun d’ells com a cap d’una casa o foc.

A l'últim, convé puntualitzar que només el llinatge Malonda amb casa solar a Binissalem gaudia d'escut heràldic, ensenya familiar que manifestava la seua condició social.

 

 

Fonts:

Antoni MAS i FORNERS, Joan Lluís MONJO i MASCARÓ, Per poblar lo regne de Valèntia..., Govern de les Illes Balears, 2002.

Arxiu Parroquial de Sant Roc d’Oliva, QL-02 (1624-1652).

A. y A. GARCÍA CARRAFA, El solar catalán, valenciano y balear, t. III, Librería Internacional, San Sebastián, 1968.

Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de València, vol. I i II, Tres i Quatre, València, 1999.

Joaquín María BOVER, Nobiliario Mallorquín, Palma de Mallorca, 1850.

José HINOJOSA MONTALVO, Diccionario de historia medieval del Reino de Valencia, t. III, Biblioteca Valenciana, Generalitat Valenciana, 2002.
Josep LLOBELL FRASQUET, «El elemento judío en la repoblación del siglo XVII en Altea y las Marinas», dins Sarrià. Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa, núm. 1, 2009.

UNA TOMBA A SÈTFONTS

Sètfonts és un xicotet municipi francés situat al departament de Tarn i Garona, a la regió d’Occitània, i fins allà van arribar 16.000 refugiats espanyols al final de la Guerra Civil. El destí d'aquest contingent fou el camp de concentració de Judes, un lloc improvisat pel govern de Daladier per a acollir el gran nombre de militars republicans que creuaren la frontera fugint de les tropes franquistes. A Judes eren destinats els soldats amb una certa qualificació laboral, qualsevol que fos, a fi de servir com a mà d’obra a les autoritats locals. Obrers, mecànics, pintors o llauradors, entre altres, s’amuntegaven en les barraques construïdes precipitadament a fi d’albergar-hi la munió d'expatriats.

 

Les condicions físiques i psicològiques dels hòmens que aplegaven a Sètfonts eren dramàtiques. Tot açò, sumat a les deficients condicions de salubritat del camp, van agreujar la salut de bona part dels refugiats, alguns dels quals van contraure greus malalties, com el tifus o la tuberculosi, i van exhalar l’ànima en sòl francés. Molts d’ells eren joves que després d’haver sobreviscut a la guerra no pogueren guanyar-li la batalla a la misèria quotidiana de Sètfonts.

 

A uns quatre quilòmetres del camp, en la route de Clavel, un ésser piadós va donar un terreny perquè foren soterrats els malaurats. Aquest lloc, conegut amb el nom de «cementeri espanyol», i anomenat oficialment Cimetière d’Espagnols Refugiés, fou el destí de les despulles de 81 compatriotes. Cada tomba està delimitada per una filera de rajoles emblanquinades, i una senzilla làpida mostra les dades del finat. El cementeri el presideix un monòlit dedicat a la memòria dels morts i llueïx un poema de Rafael Alberti, versos que diuen: «[...] descuajados del triste terrón que les pariera [...] semilla de los surcos que la guerra os abriera [...]». En una d’aquestes sepultures jau, segons la inscripció, Joaquín Luis [Llin] Roig, de 25 anys, nascut el 7 de gener de 1914 a Oliva (València). Fill de Luis i de Vicenta Roig. Empleat de comerç. Milicià espanyol refugiat. Brigada motoritzada 2n batalló. Mort de tifus, Rambla de la República [l’hospital] el 28 de març de 1939 a les 2 h.

 

El cementeri espanyol a Sètfonts

Durant la Segona Guerra Mundial, el camp de Judes va servir per a recloure els soldats aliats que intentaven fugir de França. Posteriorment, va albergar presoners jueus abans de ser entregats als nazis per a ser deportats als camps d’extermini. Del camp de Sètfonts només queda el record, però un poc més enllà reposen les despulles d'un jove oliver a qui hui recordem i que, desafortunadament, no va poder retornar a la terra valenciana que el va veure nàixer. S·T·T·L.

 

 

 

 

Font: José Antonio VIDAL CASTAÑO, Exiliados republicanos en Septfonds (1939), Catarata, 2013.