L'EMPREMTA MALLORQUINA EN L'ANTROPONÍMIA VALENCIANA

Una de les conseqüències de l'expulsió dels moriscos en 1609 fou la despoblació del territori valencià. S'estima que vora tres-cents mil musulmans van partir del regne de València cap al nord d'Àfrica. La comarca de la Marina Alta va ser una de les zones més afectades per l'èxode morisc, i pobles, alqueries i llogarets, abans plens de vida, quedaven emmudits a l'espera de nous habitadors.

L'arribada de repobladors mallorquins fou important a la Marina Alta, encara que no tant a la Safor. Les cartes de poblament i els registres parroquials donen fe de la procedència dels nouvinguts i ens valen per a conéixer els llinatges arribats des de les illes Balears. D'entre els nous cognoms illencs que es documentaven per primera vegada a terres valencianes hi eren: Benimeli, Femenia, Fluixà, Frau, Fullana, Gaià, Llodrà, Mengual, Molines, Palmer, Salort, Server, Vicenç (o Vicens), etc.

Altres colons insulars, però, gaudien d'un cognom ja present al Regne de València des d'època medieval, és el cas d'Alzina, Boronat, Bonet, Cabrera, Calafat, Canet, Carrió, Castelló, Català, Costa, Estela, Font, Gisbert, Gilabert, Maians, Malonda, Martí, Mas, Mestre, Monjo, Noguera, Pastor, Pellisser, Perelló, Ponç, Puig, Riera, Ripoll, Roig, Rosselló, Sabater, Sala Seguí, Soler, Tomàs, Vallcanera, Vidal o Vives, per citar-ne alguns. Devem dir, així mateix, que entre els forasters nouvinguts n'hi havia d'origen jueu convers.

Catedral gòtica de Mallorca (segle XIII)

Dellà la mar també arribaren a Oliva alguns dels nous pobladors del Raval, el barri morisc. Segons els llibres parroquials de l'església de Sant Roc, els llinatges mallorquins que es van establir a l'antiga moreria van ser: Ferrer, Ginestar, Hurrac (o Horrach), Juan, March, Nicolau, Peneda, Pérez (o Peres), Pomar, Pons (o Ponç), Roca, Roig, Sebastià, Serra, Stanya i Vidal. I d'entre els llocs de procedència, cal citar la ciutat de Mallorca, Felanitx, Llucmajor, Petra, Campanet, Pollença, Selva, l'illa d'Eivissa... 

La integració de la comunitat insular amb la de cristians vells va ser, en línies generals, acceptable, ja que compartien un mateix patrimoni cultural. La similitud entre les llengües valenciana i mallorquina, ambdues variants del català introduït arran de la conquista dels regnes de València i Mallorca, va facilitar la convivència. Convé recordar que els moriscos foragitats, malgrat tenir prohibit l'ús de la seua llengua, mantenien l'algaravia com a forma de comunicació entre ells.

Així doncs, no sols la parla o l'antiga pertinença a la Corona d'Aragó agermana a valencians i mallorquins, també els llaços de sang que la immigració balear va ocasionar a l'entrant del segle XVII.




Fonts:
Antoni MAS I FORNER i Joan-Lluís MONJO I MASCARÓ, Per poblar lo regne de Valèntia... L'emigració mallorquina al País Valenciá en el segle XVII, Conselleria de Presidència, Govern de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 2002.
José María DOMÍNGUEZ i Francisco PONS MONCHO, Sant Roc d'Oliva. Apuntes históricos, Oliva, 1989.