CINC IMATGES EN BLANC I NEGRE

El diumenge 18 de desembre de 1932, els veïns d’Oliva es van concentrar a la plaça de l’Ajuntament per homenatjar l’il·lustre marí i matemàtic Gabriel Ciscar. L'ànima de l'acte era la inauguració d’un monument conformat per una font bastida als peus d'una estàtua de bronze que reproduïa la figura del savi oliver; o siga, el conegut Gabrielet que encara presideix l’esmentada plaça.

Detall d'un retrat de Gabriel Císcar
(Museu Naval de Madrid)

Els principals periòdics de l’època es van fer ressò de l’esdeveniment i, fins i tot, van publicar fotografies per il·lustrar la notícia. Imatges molt apreciades pels amants de la història i que convé compartir. La primera que reproduïm pertany al diari Las Provincias i aparegué en l’edició de l’endemà. Hi veiem els assistents a l'acte reunits al voltant del monument. Les altres quatre corresponen al setmanari Nuevo Mundo i van ser publicades el 13 de gener de 1933.

VORA SIS SEGLES DEL COMTAT D'OLIVA

De Nàpols estant, el rei Alfons V el Magnànim va atorgar el títol de Comte d'Oliva a Francesc Gilabert de Centelles i Riu-Sech el 14 d'abril de 1449, en reconeixement als mèrits i serveis d'aquest i dels seus avantpassats en favor de la Corona. Al segle XVI, el comtat d'Oliva quedà unit al ducat de Gandia, el de la família Borja. Ja al segle XVIII, la duquessa de Gandia i comtessa d'Oliva, María Josefa de la Soledad Alonso-Pimentel, es va casar amb el duc d'Osuna, amb la qual cosa la dignitat nobiliària quedava incorporada a la casa d'Osuna per mitjà del quinzé comte, Pedro de Alcántara Téllez-Girón.

Maqueta del palau comtal d'Oliva
(Museu Arqueològic d'Oliva)

A continuació podeu veure un quadre amb la successió del títol de Comte d'Oliva des de la seua creació fins al dia de hui. Juntament amb el nom de cada titular hem inserit, entre parèntesis, els anys de naixement i mort de la persona.

  

NUM. D'ORDE	TITULAR	PARENTIU RESPECTE DE L'ANTERIOR TITULAR
I	Francesc Gilabert de Centelles Riu-Sech i de Queralt (1408-1480)	---
II	Serafí de Centelles Riu-Sech i Ximénez de Urrea (1462-1536)	Fill
III	Francesc Gilabert de Centelles Riu-Sech i Fernández de Heredia (1499-1550)	Nebot
IV	Pere de Centelles Riu-Sech i Folch de Cardona (1537-1569)	Fill
V	Magdalena de Centelles Riu-Sech i Folch de Cardona (1529-1596)	Germana
VI	Francisco Tomás de Borja y Centelles (1551-1595)	Fill
VII	Carlos Francisco de Borja-Centelles y Fernández de Velasco (1573-1632)	Fill
VIII	Francisco Diego de Borja-Centelles y Doria-Carreto (1596-1664)	Fill
IX	Francisco Carlos de Borja-Centelles y Doria-Colonna (1626-1665)	Fill
X	Pascual Francisco de Borja-Centelles y Ponce de León (1653-1716)	Fill
XI	Luis Ignacio Fco. de Borja-Centelles y Fernández de Córdoba (1673-1740)	Fill
XII	María Ana Antonia de Borja-Centelles y Fernández de Córdoba (1676-1748)	Germana
XIII	Francisco Alonso Pimentel-Vigil de Quiñones y Borja-Centelles (1706-1763)	Nebot
XIV	María Josefa de la Soledad Alonso Pimentel y Téllez-Girón (1752-1834)	Filla
XV	Pedro de Alcántara Téllez-Girón y Beaufort-Spontin (1810-1844)	Nét
XVI	Mariano Francisco Téllez-Girón y Beaufort-Spontin (1814-1882)	Germà
XVII	María del Rosario Téllez-Girón y Fernández de Velasco (1840-1896)	Neboda segona
XVIII	Bernardina Roca de Togores y Téllez-Girón (1868-1942)	Filla
XIX	Ramón Escrivá de Romaní y Roca de Togores (1902-1936)	Fill
XX	Francisco de Borja Escrivá de Romaní y Roca de Togores (1897-1957)	Germà
XXI	Francisco de Borja Escrivá de Romaní y Olano (1930-1979)	Fill
XXII	Francisco de Borja Escrivá de Romaní y Morales (1968)	Fill

Font: elaboració pròpia.

EL LLINATGE GILABERT A OLIVA

Cognom patronímic català que també ofereix les variants Gilaberte i Chilavert. Té el mateix origen que Gisbert, ja que ambdós deriven del nom germànic Gisiberth que significa «brillant com la fletxa». Va passar als regnes de Mallorca i València amb la conquesta cristiana. Al Llibre del Repartiment de València apareix escrit sota les formes Gilberti, Gilaberti i Gilbert.

En els segles XIII i XIV hi havia cases amb aquest llinatge a Morella (1244), Borriana (1286), Oriola (1300), València (1306), Gandia (1373), Piles (1373), Dénia (1381) o Alzira (1399), entre d'altres. També apareixen famílies Gilabert entre els repobladors mallorquins arribats al Regne de València arran de l’expulsió morisca de 1609. Aquestes es van assentar a Pedreguer, Ondara i Fageca.

Parròquia de Sant Roc

En 1558, a la Vila cristiana d’Oliva vivien Francesc i Miquel Gilabert. En la carta de poblament d’Oliva de 1610, atorgada pel comte-duc Carles de Borja-Centelles, figuren dos veïns de la Vila, no repobladors, anomenats Francesc Gilabert de Sebastià i Joan-Miquel Gilabert. Al cens de 1646 trobem nou caps de casa així cognomenats: Francesc, Gaspar, Joan, Pere, Josep, Francesc, Valero, Vicent i Pere. El primer bateig registrat a Oliva d’un Gilabert fou a la parròquia de Sant Roc en 1615 i pertany al xiquet Francesc-Gaspar Gilabert de Sebastià. En canvi, el primer matrimoni d'un baró es documenta a l'església de Santa Maria l'any 1627. Els contraents van ser Joan Gilabert Torres i Lluïsa Cases Sempere.

Actualment, les províncies amb més habitants censats amb aquest cognom de primer són: Tarragona, Alacant, València i Lleida.

Fonts:

Antoni MAS i FORNERS, Joan Lluís MONJO i MASCARÓ, Per poblar lo regne de Valèntia..., Govern de les Illes Balears, 2002.

Arxiu Parroquial de Sant Roc d’Oliva (APSRO), QL-01 (1606-1623).

Arxiu Parroquial de Santa Maria d’Oliva (APSMO), QL-04 (1624-1668).

A. y A. GARCÍA CARRAFA, El solar catalán, valenciano y balear, t. III, Librería Internacional, San Sebastián, 1968.

Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de València, vol. I i II, Tres i Quatre, València, 1999.

Francesc de B. MOLL, Els llinatges catalans, t. II, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1959.

Llibre del Repartiment de València, edició d'Antoni Ferrando i Francés, Vicent García Editors, València, 1979.

 

  

LA CANYAMEL, ESTRELA DEL RENAIXEMENT

Bernardino Gómez Miedes (1515-1589) fou un prelat, humanista i historiador terolenc que, després d’uns anys a Roma, es va establir a València, on exercí de canonge de la catedral i ardiaca de Sagunt. Cap al final de la seua vida escriví La historia del muy alto e invencible rey don Jaime de Aragón, primero de este nombre llamado el Conquistador. L'any 1585, l'eclesiàstic abandonà València en ser nomenat bisbe d’Albarrasí.

En aquest llibre, hi ha un paràgraf que fa referència a la nostra ciutat. A finals del segle XVI, l’autor destacava la ubèrrima horta d’Oliva, en aquell moment conreada amb cura per les valuoses mans dels vassalls moriscos. Són apunts històrics curiosos que plau llegir quatre segles després; és com recuperar un fotograma del passat que convé conservar amb estima. Vegem-ne un fragment:

La otra villa que está asentada en lo último del valle hacia mediodía, con su fortaleza en un recuesto de monte muy bien labrada, se llama Oliva, cabeza de su Condado, también es riquísima: porque abunda de todo lo que en Gandía: de la cual no dista más de una legua; pero es este espacio de tierra, aunque pequeño, incomparable de fértil y fructífero. Porque tomado en forma cuadrada, cercado por el levante del mar, por el mediodía de Oliva, por el poniente de montes y por el septentrión de Gandía, y ser todo él por la mayor parte plantado de cañaverales de azúcar, se halla, que éste y los demás provechos que produce en un año se estiman hoy en 300.000 ducados, según por el diezmo y primicias [que] de ella se averigua. [1]

La canyamel va proporcionar grans beneficis econòmics als comtes d'Oliva

La canyamel, o canya de sucre, va proporcionar grans beneficis econòmics als comtes d'Oliva. Aquest cultiu, estrela del Renaixement valencià, començà el seu declivi a la Safor a partir de la segona meitat del segle XVIII. Les causes foren diverses: la gelada de 1754, la plaga de llagosta de 1756 i, sobretot, la competència del sucre americà. 

L'edifici de l'Enginy, recentment restaurat, és un dels millors testimonis materials de l'esplendor econòmica viscuda al voltant de la indústria sucrera en un període crucial de la història d'Oliva.

[1] Bernardino GÓMEZ MIEDES, La historia del muy alto e invencible rey don Jaime de Aragón, primero de este nombre llamado el Conquistador, València, 1584.