UNA BODA MORISCA DE 1568

Fa unes setmanes em va resultar curiós trobar en un llibre [1], escrit per les catedràtiques d’Àrab de la Universitat de València Carmen Barceló i Ana Labarta, el contracte d'una boda del segle XVI entre moriscos olivers. Abans de res, he de dir que el treball que de continu fan ambdues professores és admirable, puix que ens obri un vast coneixement sobre la vida de la població musulmana que antany va habitar la nostra terra. A més a més, a Ana Labarta li dec la seua inestimable ajuda quan jo tractava de desxifrar el significat del cognom morisc Cotaina, a fi de completar un estudi sobre aquest llinatge que, finalment, va ser publicat en 2018. 

El dit contracte de boda, que tot seguit veurem, es va formalitzar al Raval d'Oliva d'acord amb la sunna (tradició islàmica). Convé recordar que, des de 1525, als moriscos se'ls considerava «cristians nous» i no podien celebrar ritus islàmics ni, per descomptat, matrimonis «a la morisca». Però això no era obstacle perquè en nombroses ocasions l'aljama continuara fidel a la fe de Mahoma de manera clandestina. A vegades, acomplir cerimònies i tradicions musulmanes comportava per als tagarins acabar davant els tribunals de la Inquisició. Dit açò, el ben cert és que l'enllaç degué ser beneït cristianament a la parròquia de Sant Roc.

L'acord matrimonial data del 20 d’abril de 1568 (dia 22 de la lluna de xawwal de l’any 975 del calendari musulmà) i es feu en presència de l’alfaquí, un expert en dret islàmic. Aqueix dia estaven presents els nóvios, llurs pares (de gènere masculí) i dos testimonis. El document, com era preceptiu, començava amb la bàsmala que encapçala les sures de l’Alcorà: «En nom de Déu, el Clement, el Misericordiós...». Tot seguit es van redactar les estipulacions que havien de regir la unió marital. El nom del xic era Abü Utman Sa’d, fill d'Ahmad al-Yuqliri, i la nóvia «la joven ilustre, de noble familia, virgen, modesta y laudable» Nuzha, filla d’Abu-l-‘Abbas i neta del xeic Sa’d al-Fayy.

El dot (mahr) que el nóvio aportava al matrimoni consistia en 100 mitcals d’argent, dels quals se n’avançaven 20 per a l’aixovar de la nóvia i els 80 restants a satisfer en el termini de dos anys. D’aquest compromís no podia deslliurar-se el xicot de cap manera, i en cas de no complir-ho, responia amb la seua persona i béns. Així mateix, l’espòs oferia a la muller 100 dinars d’or fosos, una part s’entregava en metall i la resta en joies. Endemés, l’esposa rebia un vestit de seda i altres complements per al seu abillament personal. D’aquesta darrera obligació responia el pare del jove en condició d’avalador. No obstant això, la muller podia evitar la cohabitació amb el marit mentre no li satisferen plenament el que s'havia acordat. Al moment, el pare de la nóvia confirmava que la filla ho havia rebut tot amb escreix, la qual cosa deslliurava el nóvio i son pare de qualsevol responsabilitat.

El document també estipulava que el contraent rebia, en concepte de regal de noces, la meitat de les propietats i béns del seu progenitor, a fi d’ajudar-lo en la nova vida de casat. Així doncs, el patrimoni patern quedava proindivís entre tots dos. A continuació, el nóvio reconeixia haver rebut la part acordada, i agraïa a son pare i a Déu la donació. Els béns que el novençà obtenia per imperatiu d'aquesta clàusula eren: la meitat de la casa situada al Raval, dues tafulles (fanecades) d’horta a la Calçada «vecinas a “la fila” de Rabdells [...] y al campo del cristiano Salelles», i dues tafulles «de viña en flor» al camí de Pego «vecinas [...] a un campo de olivos del cristiano Pascual, al este también con un campo de viñas del cristiano mestre Jaume». Amb açò es completava el dot acordat i quedava formalitzat l'enllaç, cosa que acceptava el pare de la nóvia en el seu nom. A banda d'això, aquest li entregava a la filla 200 dinars d’or; i també perles, aixovar de seda i lli i diversos vestits, tot valorat en 200 lliures de València, regal que ella va rebre «y queda contenta».

Moriscos dansant
(Dibuix de Cristoph Weiditz, segle XVI)

D'aquesta manera concloïa el contracte, redactat conforme a les clàusules de la sunna, i afermava el matrimoni «de acuerdo con la palabra de Dios todopoderoso, con la Sunna de nuestro señor y profeta, el noble Mahoma, y con lo que dice [...] el Corán». En acabant, s'afegia la següent declaració: «Él ha de ser un buen compañero para ella, ha de tratarla bien y con deferencia, como manda Dios —¡ensalzado sea!—. Él tiene derecho a recibir de ella buena compañía [...], además de preeminencia [...]. Que Dios —¡ensalzado sea!— les conceda a ambos Su máximo favor y haga de cada uno de ellos el más perfecto compañero del otro en los días de trabajo y adversidades y les conceda completa salvación». A l’últim, els pares dels contraents manifestaven estar d'acord amb el contingut de l'acta matrimonial, la qual signaven els dos testimonis presents: Mas’ud Gaybil, de Piles, i Sulayman bn ‘Ali Sulayman.

Malgrat l’extensió del post de hui, crec que el document recuperat per Barceló i Labarta ens aporta un valuós coneixement envers una comunitat que va patir, en carn pròpia, la marginació social i posterior expulsió de la Península per motius de fe.

[1] Carmen BARCELÓ i Ana LABARTA, Archivos moriscos. Textos árabes de la minoría islámica valenciana (1401-1608), Publicacions de la Universitat de València, València, 2009. El document sobre una boda morisca que hui abordem (doc. 80 del llibre de Barceló i Labarta) va ser publicat l'any 1933 per S. Vila dins d'Anuario de Historia del Derecho Español, núm. 10.

 

 

       

LA CASA AVARGUES

Tenia el meu avi matern un secà que fitava amb la Casa Avargues, la hisenda del segle XVIII situada en la partida rural de l’Elca i que actualment és coneguda per haver estat la residència del poeta Francisco Brines. A casa sempre hem dit «Casa Avargues», però si calia aclarir quelcom, només havíem d’afegir «la que ara és de Brines». Sobre els Avargues guarde certa informació que hui m’abelleix compartir; més que res, perquè no vull que la desmemòria inherent al pas del temps ho relegue tot al calaix de l'oblit.

Allà pel 1968, el cronista Hermelando Morera escrivia articles en un periòdic local sobre records d'una Oliva aleshores ja desapareguda. En una ocasió comentava que enfront de sa casa, al carrer de Sant Cristòfol, hi havia un estable per on sortien, rumb a l’Elca, dos cavalls blancs muntats per José Ramón Avargues i la seua filla María Jesusa, a qui Morera descrivia com «una linda amazona rubia». Considere que aquest testimoni li degué ser transmés pels seus progenitors, puix ell va nàixer en 1903 i el senyor Avargues havia mort en 1885. Dit açò, passem a exposar alguns aspectes vitals de la nissaga.

José Ramón Avargues Navarro havia nascut a Beniarjó en 1802. Era fill de José Ignacio Avargues Goya —un militar d'Infanteria— i de l’olivera Catalina Navarro Saboya. Estava casat amb la navarresa Nicolasa Mediano, i el matrimoni només tenia una filla, l’esmentada María Jesusa. José Ramón Avargues també fou militar, com son pare, i va assolir el grau de coronel de l'arma de Cavalleria. En morir, l’any 1885, les seues propietats passaren a mans de la pobila.

María Jesusa Avargues Mediano nasqué a Oliva l'any 1848. En 1869 es va casar amb Domingo Mascarós Guzmán, un patrici de València, ciutat en què van fixar la residència familiar. Fruit del matrimoni van nàixer dos fills: María Asunción i Domingo. A Oliva, la senyora era coneguda com doña Jesusa. Ella i la seua família fruien de la casa de l’Elca alguns períodes al llarg de l’any. En 1880 doña Jesusa enviudà, però posteriorment va contraure segones núpcies amb el militar i polític Vicente López Puigcerver.

La Casa Avargues en l'actualitat
(Font: Poética 2.0)

La filla, María Asunción Mascarós Avargues, es va amullerar amb Federico Trénor Palavicino, baró d’Alaquàs. Aquest era descendent de Thomas Trenor Keating, un industrial irlandés que es va establir a València al començament del segle XIX i que fou l’origen d’una coneguda estirp de militars i comerciants. No va trigar massa María Asunción a donar a llum un xiquet a qui posaren de nom Federico, com al pare, però l'infant va morir a l'edat de cinc anys. Aviat María Asunción es va quedar embarassada i res feia presagiar que novament la desgràcia anava a acarnissar-se amb el matrimoni Trénor-Mascarós, ja que la jove moria a conseqüència del part en gener de 1902. Malgrat això, la criatura, una xiqueta a qui batejaren amb el nom de María Jesús, va sobreviure. El colp per la pèrdua de la filla fou molt dur per a doña Jesusa. L'any 1911, la senyora va enviudar del general López Puigcerver. Finalment, ella faltava a la ciutat de València el 6 de març de 1929, comptava huitanta anys.

De la xiqueta, María Jesús Trénor Mascarós, sabem que amb els anys es va casar amb un parent dit Eulogio Trénor i que va ser mare de quatre fills. A la mort de son pare va heretar el títol de baronessa d’Alaquàs i, entre altres propietats, va rebre en herència el monestir de Sant Jeroni de Cotalba, a Alfauir, un immoble que a hores d’ara administren els seus descendents.

Pel que fa a l’altre fill de doña Jesusa, Domingo Mascarós Avargues, va contraure noces amb Ana de Guzmán Fourrat en 1930. La parella, tanmateix, va veure truncades les seues vides amb l’esclat de la Guerra Civil. Tots dos van ser assassinats, en desembre de 1936, per elements incontrolats que sembraren el terror els primers mesos del conflicte. El matrimoni no va tenir descendència. Alguna vegada, la premsa havia informat de la presència de doña Jesusa i el seu fill a l'Elca. Heus ací una notícia de 1915:

    El domingo último llegaron á Oliva, en automóvil, la Excma. Sra. Dª Jesusa Abargues y su distinguido hijo D. Domingo Mascarós, para pasar una temporada en su hermosa finca de Elca. 

    Sean bienvenidos tan respetables señores, y les deseamos pasen días muy agradables en sus indicadas posesiones. [2]

Durant la guerra, la Casa Avargues va ser confiscada i reconvertida en la Colònia Escolar Flor de Mayo. L'edifici albergava xiquets refugiats vinguts d'altres parts d'Espanya, ja que Oliva era una ciutat bastant segura en estar situada en la rereguarda republicana. He consultat una cartografia de 1904 i allí apareix grafiada la «Casa de Dª Jesusa», casa que ara diem «de Brines», però que duu al llom una vella història lligada als Avargues. Els descendents d’aquell coronel que cavalcava en un corser blanc al seu paradís de l’Elca van vendre l’heretat a la família del llorejat poeta, i llavors s’encetà un nou capítol en la història del paratge. Si alguna vegada transite per aquell indret, sempre em delecte contemplant el casalot de Brines i recorde, amb enyorança, que el meu avi tenia un secà que fitava amb la Casa Avargues. 

 

Dibuix infantil realitzat durant la guerra a la Casa Avargues [1]

[1] Dibuix que es conserva en l'arxiu de la Biblioteca Nacional i que fou publicat en la revista d'investigació Cabdells XIV l'any 2016.

[2] El Distrito de Gandía, 6 d'octubre de 1915.   

   

UN ANTIC SANTUARI IBER A LA CALÇADA

En la segona edició de la Iniciación a la historia de Oliva, llibre de capçalera de tots els qui estimem la història de la nostra ciutat, s’hi va incloure una addenda signada per l’antic arqueòleg municipal Salvador Climent Mañó. Ací, el funcionari contava que durant la construcció de l’autopista al seu pas pel nostre terme —en parlem de principis de la dècada dels anys huitanta— va poder observar restes arqueològiques a la partida de la Calçada. En un moment donat, l'atzar feu que es topara amb un descobriment força interessat. Vegem-ho amb paraules del mateix Salvador Climent:

Precisamente en el cerro que quedará aislado al rodearle la variante de salida de la Autopista, encontré en sus laderas buena cantidad de cerámica romana e ibérica. En la cima se halla lo que podría haber sido un santuario ibérico. Una construcción circular de unos diez metros de diámetro y la cantidad de piedras esparcidas a su alrededor, hablan de su cultura. Aunque en fecha reciente, entre 1950-60, este círculo ha sido consolidado y aprovechado como lugar de esparcimiento de los propietarios del lugar, todavía puede verse, sobre tres hiladas, la típica construcción ibérica.

Les muntanyetes de la Foia
(Institut Cartogràfic Valencià, 2008)

La cultura ibera és el vestigi dels pobles indígenes que van habitar l'orient de la península Ibèrica entre els segles VI i I aC, abans de la romanització. Cal dir que la partida de la Calçada limita per l'oest amb el terme de la Font d’en Carròs, i la carena de les muntanyetes de la Foia actua de línia divisòria entre els dos termes municipals. Si fem memòria, recordarem el monticle de què parla Climent. Es tracta d’un molló d’uns 47 metres d’alçària que, com bé diu, ha quedat aïllat per la carretera en forma d’anell que l’envolta, i que serveix d'eixida cap a Oliva als vehicles que circulen per l’autovia.

Gràcies a la publicació d’antigues imatges aèries dels vols fotogramètrics, podem contemplar la construcció circular que descriu Climent. De la fototeca de l’Institut Cartogràfic Valencià hem obtingut tres imatges que seguidament us mostrem. En les dues primeres, datades en 1945 i 1956, s’observa amb claredat la dita construcció i, fins i tot, el caminal que serpenteja cap al cim. La tercera imatge és una ortofoto recent de 2020. En aquesta podem apreciar com s’ha aforestat el tossalet amb un dens arbratge que ens impedeix contemplar des del cel la vella estructura bastida sobre restes iberes. Segur que la pròxima vegada que circuleu prop del monticle no us passarà desapercebut, i tot pel descobriment casual que un dia feu un eficient funcionari dit Salvador Climent Mañó.   

Imatge de 1945

Imatge de 1956

Imatge de 2020

Fonts:

DA, Iniciación a la historia de Oliva, 3a ed., Ajuntament d'Oliva, 1988.

Institut Cartogràfic Valencià (ICV), Fototeca.      

1521: BATEIG O MORT

El 25 de juliol de 1521, fa justament cinc-cents anys, va tenir lloc la batalla del Vernissa, un episodi de la nostra història inserit en la revolta de les Germanies (1519-1522). Parlar de la Germania, un revolta social promoguda pels menestrals de València i les classes populars vers la noblesa i els mudèjars, ens duria bastant de temps, i com que hi ha literatura més que suficient per a conéixer aquest enfrontament social del segle XVI, ens limitarem a recordar els trets principals de la revolta i la seua incidència a Oliva.

La Germania fou una unió fraternal que va sorgir a València l’any 1519. Les causes en van ser diverses: la decadència del sistema gremial, el buit de poder que va provocar una epidèmia de pesta, l’encariment dels productes bàsics i el temor a un desembarcament de corsaris barbarescos en les costes valencianes. Primerament, la Germania aglutinava els menestrals, i posteriorment es van unir els llauradors. La finalitat del moviment era posar fi als abusos nobiliaris i les injustícies, i reclamava reformes socials, polítiques i econòmiques. Sens dubte, fou un atac directe al sistema feudal amb efectes sobre l’organització municipal.

Bateig de mudèjars
(Felipe Bigarny, ca. 1521, Capella Reial de Granada)

La direcció del moviment agermanat va estar en mans de la Junta dels Tretze, integrada per síndics dels diferents gremis i liderada pel peraire Joan Llorenç. A causa de l’oposició del virrei i els nobles a les reformes, el moviment agermanat es va dividir en dos bàndols: els moderats i els radicals. El líder més destacat dels primers fou el sucrer Joan Caro, qui va estar nomenat capità general del poble. El sector radical, per contra, s’organitzà sota les ordres del velluter Vicent Peris.

A mitjan juliol de 1521, Peris va sotmetre militarment el castell de Xàtiva i, tot seguit, fixà el seu objectiu a la Safor, on restava el virrei, el comte de Mélito. El duc de Gandia, Joan de Borja, i el comte d’Oliva, Serafí de Centelles, van decidir fer front a les tropes de Peris, aleshores ambdós exèrcits van topetar al pla del riu Vernissa, entre Palma i el Real de Gandia. El xoc es va decantar prest a favor dels agermanats, els quals avançaren a saquejar els pobles saforencs. El virrei, el duc i el comte van fugir per Dénia i embarcaren en direcció cap al nord del regne. A Oliva, com en altres pobles, els revoltats s’afanyaren a batejar a la força els mudèjars, la dicotomia no era altra que bateig o mort. Més d’un musulmà va ser cremat viu mentre els saquejos es repetien pertot arreu, palau comtal inclòs. A més a més, Peris no va dubtar en nomenar un nou Consell Particular format per individus proclius a la causa agermanada.

La batalla del Vernissa va significar l’única victòria dels agermanats, ja que les tropes reialistes s'imposaren en altres enfrontaments. Dies després de la batalla, la Junta dels Tretze es va dissoldre i el bàndol moderat donà l'esquena a Peris i es rendí al virrei. Amb açò i la posterior caiguda de Xàtiva i Alzira, fins llavors en mans dels radicals, fracassà la revolta definitivament en 1522. Aviat el rei Carles va nomenar Germana de Foix lloctinent general del regne en substitució del comte de Mélito. Aleshores s'inicià una dura repressió contra els líders de la Germania, amb confiscació de béns i condemnes a mort. Tant Caro com Peris van ser ajusticiats; a més, el velluter fou esquarterat i el seu cap exposat públicament. 

Malgrat tot, el moviment agermanat va tenir conseqüències, com ara una pèrdua de poder de l'oligarquia nobiliària, la reducció dels drets del poble valencià o el reforç del centralisme absolutista, entre d'altres. Per als vassalls mudèjars, el bateig forçós els convertí en cristians nous o moriscos, i per això es negaren a satisfer les càrregues senyorials de la manera que ho feien anteriorment com a musulmans. Si bé en un principi els senyors dubtaven de la validesa dels batejos, una junta de teòlegs els van decretar vàlids en 1525.

El Regne de València va haver d'esperar fins a 1693 per a viure una nova revolta antisenyorial, ara protagonitzada pels camperols, una insurrecció coneguda amb el nom de Segona Germania. També aquesta vegada les demandes de les classes populars es van veure abocades al fracàs, i qualsevol acció dirigida a millorar les seues condicions de vida semblava més aïna un somni utòpic. No obstant això, les diferents postures entre uns i altres no canviarien i es farien patents uns anys més tard durant la Guerra de Successió.

Fonts:
Abel SOLER, «Germania sobrevinguda i traumàtica a Oliva», dins Levante-EMV, 17 de gener de 2021.

Vicente J. VALLÉS, «La Germanía, una revolución en la Valencia renacentista», dins La gran història de la Comunitat Valenciana, vol. 4, Levante-EMV, 2007.

1893: MANGARRUFES MUNICIPALS

Hom denomina la Restauració al període històric d'Espanya que s'inicia amb el restabliment de la monarquia borbònica mitjançant Alfons XII, en 1874, i que acaba en 1931 amb la sortida a l'exili del seu fill, el rei Alfons XIII. Recordem que Alfons XII va morir de tuberculosi l’any 1885 quan només comptava vint-i-set anys, llavors la regència va quedar en mans de la viuda: la reina Maria Cristina d’Habsburg. El sistema polític de la Restauració es va caracteritzar per l’alternança en el poder de dos partits: el conservador i el liberal. Si bé el poder era administrat pel rei —o la reina regent—, ambdós partits, liderats per Cánovas i Sagasta, s’alternaven en el govern de la nació i jugaven les cartes que millor els convenia en cada moment, tot a l’abric del caciquisme imperant a l’època. Certament, el sistema no funcionava d’una manera massa democràtica, puix les eleccions sovint eren manipulades amb la complicitat dels governadors civils, els quals comptaven ensems amb la col·laboració dels factòtums locals.

Així les coses, l’any 1893 el governador civil de València era el mallorquí Pascual Ribot Pellicer, un polític liberal cunyat d’Antonio Maura (qui fou president del Consell de Ministres a l’inici del segle XX). A l’abril d’aqueix any, el governador va enviar a Oliva un delegat perquè inspeccionara el correcte funcionament de l’administració local, però aquest va informar negativament en vista de les greus irregularitats detectades. Aleshores el governador va suspendre l’Ajuntament, o siga, va apartar dels seus càrrecs els membres de la corporació municipal. Aviat el consistori va presentar un recurs d’alçada davant el Ministeri de la Governació contra la decisió adoptada pel Govern Civil. El 17 de juny la Gaceta de Madrid va publicar una reial ordre, signada pel ministre Venancio González, en resposta al recurs, i en la qual s’exposaven les causes que van motivar l’esmentada suspensió. El reguitzell de motius és força interessant, vegem:

[...] convocado el Ayuntamiento á sesión [...] resulta que los fondos no se guardan en el arca correspondiente, sino que los tiene el Depositario de la Corporación y otro que se llama del Hospital; que se han practicado obras que exceden de 500 pesetas, sin subasta y sin que se publicaran anualmente las listas de jornales; que se han pagado fondos por razón de suministros desde 1870, cuyos fondos venían reteniéndose en poder de los Depositarios, sin instruir los debidos expedientes de reintegro; que á los vigilantes se les ha destinado á ser guardas rurales, cuyo servicio desempeña la Guardia civil; que se acude á la prestación personal sin tener formado el padrón correspondiente; que no se hace distribución de los productos de los montes comunales; que en el acta de arqueo de 30 de Noviembre de 1892 aparece un crédito garantizado con hipoteca y aun no consta se haya tratado de realizar; que aparecen englobados entre los deudores del Ayuntamiento los del Pósito, siendo tan distinta la tramitación; que en el actual año natural sólo ha celebrado el Ayuntamiento ocho sesiones; que la Junta de Instrucción primaria no ha celebrado más que una, y la pericial dos, desde el comienzo del año 1892; que no se han elevado a escritura pública los contratos con los Facultativos; que no hay padrón para alojamientos y bagajes ni inventario del Archivo desde 1887; que el libro de multas gubernativas no lo firma el Secretario; que los préstamos hechos por el Pósito no lo han sido previo anuncio; que aparece menor el número de pedidos hechos en 31 de Diciembre último que el de obligaciones extendidas, y que hay el temor de que algunos documentos han sido extendidos con posterioridad a la fecha que llevan.

L'edifici de l'Ajuntament en una postal antiga

A l'últim, el Ministeri confirmava la suspensió i sentenciava:

[...] no solo aparece demostrado [...] que el Ayuntamiento de que se trata cometió punible negligencia en la gestión de los intereses comunales, sino que alguno de los hechos puede ser materia constitutiva de delito [...].

No sabem com va acabar l’assumpte, ni tampoc qui era l’alcalde aquell any, però els motius de la suspensió en són un bon exemple de com eren les mangarrufes dels cacics que ostentaven el poder local en aquell moment.

A més d’això, l’arxiu de premsa històrica ens ha permés saber d’altres casos semblants, com un de 1909 en què huit regidors de l’ajuntament oliver van ser acusats i jutjats per malversació de cabals públics, si bé finalment tots van ser absolts. També que, pel 1910, es va donar un cas que va acabar en els tribunals i l’alcalde, Francisco Sancho, suspés del càrrec (potser per desavinences personals amb el governador civil). I que en 1927 en van ser díhuit els processats per malversació i falsedat, entre els quals hi havia nou exregidors, i el Govern Civil va decretar la suspensió de l’Ajuntament. Amb tot açò, podem fer-nos una idea de com es governava el poble en èpoques passades.  

EL VELL CAMP DE FUTBOL

El segle XX ha estat el segle dels grans avanços tècnics i científics, però també el d’un nou esport: el futbol ⚽. Un esport que va nàixer a Anglaterra al segle XIX i que a poc a poc es va guanyar el fervor del populatxo com a forma d’entreteniment de masses. Recordeu aquell aforisme dels romans de «al poble pa i circ»? Doncs ara esdevenia «al poble jornal i futbol». Al nostre territori, els espectacles tradicionals, com els bous o la pilota valenciana, assistien bocabadats a la pèrdua progressiva de feligresos en favor del nou rival. El futbol, com després feren els Beatles, va embogir les masses, i per tota la geografia sorgien clubs amb legions de seguidors disposats a omplir els estadis i, alhora, tirar-li floretes a l'àrbitre —o a sa mare—.

A Espanya, el futbol va arribar de la mà de treballadors anglesos. En 1873 hi havia el Cable Club Vigo i, en 1878, el Río Tinto Foot-Ball Club, ambdós equips ja desapareguts. El degà dels clubs que encara perduren és el Recreativo de Huelva, fundat l’any 1889. Posteriorment, en 1898, es va formar l’Athletic Club de Bilbao. Per contra, el nostre València C.F., campió de fer patir 😢, va nàixer en 1919.

Façana principal del Ramón Laporta
(Font: UD Oliva - Foto antiga)

A Oliva, com no podia ser menys, també va arribar el virus britànic i pertot arreu sortien equips. Segons contava Evarist Falgàs en el seu llibre intitulat Un recorregut per la memòria (Des d'Oliva i el futbol), va ser en 1946 quan es van fusionar dos clubs locals: l’Athletic Club Oliva i el Club Deportivo Oliva. Fruit d'aquesta unió va nàixer la Unión Deportiva Oliva (la Ude), l’equip local destinat a omplir-nos de glòria les vesprades dels diumenges ✌. De llavors ençà, l’equip blavet ha jugat quinze temporades en Tercera Divisió i una en Segona B. Entre els jugadors que van començar a pegar puntellons en la Ude i que després es van professionalitzar tenim a Gallet, Mestre, Cota, Morera i Fuster. D’ells vam tractar en un altre post que podeu consultar ací.

 

Com que ja teníem club de foot-ball, ara calia copsar un terreny de joc «com Déu mana». Aleshores, les autoritats locals amb l'alcalde al capdavant, i que a més era el capità de l’equip, van habilitar un camp a tocar de la via del tren que la comtessa de Maians, doña Ana María Sanchiz y Mayans, havia donat al municipi. Convé recordar que la il·lustríssima senyora té dedicat un carrer a l’eixample, just a la zona que la seua família va urbanitzar a últims del segle XIX (d’açò també n’hem parlat). Aquell alcalde-jugador tan implicat amb l'esport de moda era José Luis Sostrada Burgalat, fill d’Amparo Burgalat i d'un tinent de Carrabiners.

 

En octubre de 1946 es va inaugurar el nou camp de futbol, el qual fou batejat amb el nom de l'aleshores governador civil de la província: Ramón Laporta Girón, un «camisa vella» de Falange a qui el triomf dels sublevats en la Guerra Civil li va permetre medrar en la rància política del règim franquista. El motiu per posar-li a l'estadi el nom del governador va ser, segons Falgàs, haver-hi contribuït econòmicament a la seua construcció. Cal dir, endemés, que la peculiar façana del recinte fou projectada per l’arquitecte valencià Joaquín Rieta .

Perspectiva del camp de futbol
(Font: UD Oliva - Foto antiga)

En la crònica esportiva del vell setmanari gandienc Mondúber llegim que, el 14 de novembre de 1948, la U.D. Oliva va jugar al Ramón Laporta contra el CF Gandia. El resultat final fou 1-3 a favor dels pixavins. El vendaval gandienc va traure de polleguera els jugadors olivers. Segons el cronista, «partieron de Sostrada las alteraciones del juego»; és a dir, assenyalava l’alcalde-capità com el responsable dels aldarulls al terreny de joc. De tot el que ocorregué va prendre bona nota el Comité de Competició i el resultat fou «tres meses de suspensión al capitán y jugador de la U.D. Oliva, José Luis Sostrada Burgalat, por amenazar e intentar coaccionar al árbitro». I encara més: «Al U.D. Oliva, multa de 50 pesetas por los incidentes ocurridos y otra multa de 25 pesetas, por alinear un jugador sin presentar la correspondiente ficha ni boletín». Redeu, com se les gastava l'alcalde! Amenaces i coaccions... Pense que degué recórrer al seu amic el governador per afeblir el càstig imposat 😎.   

 

Als anys seixanta, la U.D. Oliva passà a jugar al nou poliesportiu construït al Camí de la Mar. Mentrestant, el terrós Ramón Laporta fou destinat a uns altres usos, però abans l’Excel·lentíssim Ajuntament va fer una memorable operació immobiliària especulant amb un cantó del recinte esportiu 💰💰. Finalment l’any 1969, en aquell solar on els hooligans olivers havien cantat els gols de la Ude, s'inaugurà l’Institut de Batxillerat Gregori Maians, centre docent on s’han educat moltes generacions de joves i que a hores d’ara alberga el col·legi públic Desemparats i altres entitats de caràcter cultural i educatiu. Per la seua part, la U.D. Oliva deambula per Primera Regional, esperant que la deessa Fortuna l’eleve a l’Olimp dels victoriosos 🏆.

Fonts:

Evarist FALGÀS i SOLER, Un recorregut per la memòria (Des d'Oliva i el futbol), Gràfiques Colomar, Oliva, 2001.  

Mondúber, 20 de novembre de 1948.

UD Oliva - Foto antiga

 

EL BARRI DE LES ERMITES

Recorde que els meus pares deien «les Ermites» en referir-se al barri de Sant Francesc. Podem dir que aquesta antiga denominació va estar vigent durant segles, però va caure en desús arran de la construcció de l’actual parròquia en la segona meitat del segle XX. No obstant això, el nomenclàtor local manté el nom Raconada de les Ermites per a un tram de carrer, paral·lel a la carretera Gabriel Císcar, que va des del bar Puerta del Sol fins a la carretera de Pego. Convé explicar a les noves generacions l’origen del vell topònim, a fi de recuperar la història d’un indret que, malgrat ser més recent que el Raval o la Vila, també gaudeix d’importància. I ho farem fullejant un breu article de don Miguel Garcia Aznar, qui va ser rector de la parròquia de Sant Francesc durant trenta-tres anys.

 

Tot començà l’any 1648 quan fou beneïda una ermita en honor a sant Cristòfol, la qual va ser construïda a expenses de Damián Palomino per «averle librado —el santo— a él y a su familia y demàs vezinos de Oliva de los inmediatos terremotos [1632] de este Reyno». A més a més, don Miguel ens aclareix que la ermita «estuvo emplazada en la partida de “les eres de la creu” y en la confluencia de los caminos de Forna, Elca, Carrasca, Viejo de Pego, Real de Denia, Cañada y Bruixes». Posteriorment, en 1690, es va bastir «frente a la antigua Cruz de Término» una altra ermita dedicada a Nostra Senyora dels Desemparats, «levantada a expensas de Damiana Piquer, viuda de Carlos Sala». Ambdós edificis distaven «seiscientos pasos» l’un de l’altre i van romandre en peu fins al segle XIX. 

La Raconada de les Ermites a mitjan segle XX

(Font: Oliva-Història fotogràfica)

Amb els anys, pels volts de les ermites es van construir alguns habitatges i, a poc a poc, anà configurant-se un nou barri. L’increment poblacional durant el segle XX feu necessari disposar d’una parròquia que prestara serveis religiosos a la comunitat. És per això que, l’any 1953, l’arquebisbe de València va signar el decret d’erecció d’un nou temple segregat del de Santa Maria. La nova església anà prenent forma en un solar donat per Ramona Pérez, viuda de Juan Abad, i es va dedicar a sant Francesc d’Assís, patró d’Oliva. El projecte constructiu fou encarregat a l’arquitecte alcoià Joaquín Aracil Aznar, qui va dissenyar un edifici modern on destaca una vidriera rectangular amb passatges de la vida de sant Francesc. Bona part de l’obra es va sufragar amb la venda de diferents propietats donades per Ramona Vidal en 1948.       

 

Fa uns anys, l’investigador local Manel Arcos va recuperar un antic gravat que mostra una de les ermites que hi havia a l’entrada d’Oliva. Tot indica que es tracta de l’entrada sud, ja que a la part nord només hi havia l'ermita de Sant Vicent. El dibuix es va publicar en la revista La Ilustración Española y Americana en gener de 1877. La pàgina duia per nom Recuerdos de Valencia i en la descripció del gravat es llegia «Entrada al pueblo de Oliva». Aquest document gràfic ve a ser una mena d’acta notarial que certifica la vella història transmesa per les fonts escrites i la tradició oral. De llavors ençà, el barri de Sant Francesc ha esdevingut una peça important en la fisonomia de la ciutat; un lloc on bastants olivers, d’una manera o altra, hem gojat en algun moment de la nostra vida.

«Entrada al pueblo de Oliva»
(La Ilustración Española y Americana, 1877)

«Recorda que quan deixes este món, no podràs endur-te res que hages rebut; només allò que hages donat.»

Sant Francesc d’Assís

 

Fonts:

Manel ARCOS, Quan els trabucs refilaven, Tívoli, 2012.
Miguel GARCÍA AZNAR, «La parroquia de San Francisco de Asís de Oliva», dins Iniciación a la historia de Oliva, Publicacions de l’Ajuntament d’Oliva, València, 1988.
Parròquia Sant Francesc d’Oliva.      

L'EMIRAT DE DÉNIA

Arran de la mort del cabdill Almansor, l’any 1002, el califat de Còrdova es va veure immers en una guerra pel poder entre els successors del cabdill (els amiris) i els partidaris del califa Hixam II. Al remat, tot açò va provocar la desintegració del califat i Al-Àndalus es dividí en un grapat d’emirats independents coneguts amb el nom de regnes de taifes. Aleshores, un esclau dit Mujàhid al-Muwàffaq, llibert dels amiris i educat en la cort Omeia, va fugir de la capital cordovesa i fundà l’emirat o taifa de Dàniya (Dénia) vers el 1010. La frontera nord del nou emirat arribava fins a la fortalesa de Bairén; per tant, Oliva (l'Awreba/Awriba de les fonts coetànies) quedava inclosa dins els dominis deniers.

En 1014, Mujàhid es llançà a la conquesta de les Balears animat pel buit de poder que allà hi havia. Amb l’annexió de l’arxipèlag, la taifa es va convertir en un important centre marítim i comercial. Un any més tard l’emir va intentar fer el mateix amb l’illa de Sardenya, però la unió de les repúbliques de Gènova i Pisa el van fer fora i el seu primogènit, Alí ibn Mujàhid, d’uns sis anys, fou capturat pels cristians. El xiquet va restar en mans dels captors fins al 1026, quan va ser redimit per son pare. Llavors, Alí s’havia convertit al cristianisme i ja no dominava l’idioma àrab.

 

Diuen els historiadors que Mujàhid al-Muwàffaq fou un bon governant. Amb ell, la taifa visqué una etapa d’esplendor econòmica, i va ser el primer emir a encunyar moneda pròpia. A la seua mort, en 1044, fou succeït per Alí malgrat l’oposició d’un altre fill dit Hassan, el qual havia estat nomenat successor en absència del primogènit. Anys després, Hassan intentà assassinar Alí, però va fracassar.

En color roig, la taifa de Dénia

Alí ibn Mujàhid era fill de cristiana. L’educació rebuda de sa mare, juntament amb el coneixement del món cristià aprés a la cort d’Enric II d’Alemanya durant el seu segrest, van fer d’ell un governant pacífic i amb bones relacions amb la resta de taifes. Aquest emir va obsequiar el rei Ferran I de Lleó amb un suposat Sant Calze (o Sant Greal), el vas amb què Jesucrist celebrà l'Últim Sopar. La relíquia fou duta des d'Egipte en compensació per l'ajut que Dénia havia oferit als egipcis, a mitjan segle XI, durant el quinquenni de la fam causat per una gran sequera. Alí es va casar amb una princesa de Saragossa i va ser pare de Siray al-Dawla. L’any 1076, la taifa de Saragossa va engolir la de Dénia; l'emir fou empresonat i més tard conduït a Saragossa, lloc on va morir en 1081. La seua família, però, va fugir a les Balears buscant la protecció del governador de l’illa.

 

A conseqüència de la pressió que Alfons VI de Castella i Lleó exercia contra la taifa de Badajoz, l'any 1086 va tindre lloc la batalla de Sagrajas. Açò va propiciar l’arribada a la Península dels almoràvits, una confederació de tribus berbers que dominaven el nord-oest d’Àfrica. La posterior expansió d’aquests hòmens del desert per Al-Àndalus fou ben acollida en general pels andalusins, car els nouvinguts s’oposaven als elevats impostos amb què els emirs sagnaven la població. Dénia va caure en mans dels nord-africans allà pel 1091.

La conquesta almoràvit va suposar la unificació del territori peninsular sota domini musulmà i la tornada a un islam més pur i rigorós. Finalment, Al-Àndalus quedà incorporat a l’Imperi almoràvit, un vast domini que arribava pel sud fins al riu Senegal. La ciutat de Marràqueix, fundada en 1062 pel primer emir de la dinastia, n'era la capital.  

 

Posem el punt final al post de hui remembrant aqueix temps llunyà amb uns versos del poeta alzirenc Ibn Khafaja (1058-1138).

Que lluny que soc del paradís

del meu Al-Àndalus!

Al-Àndalus, seu de molta bellesa;

trull de tota la fragància,

l’esplendor de l’alba

és d’alegre semblant,

i dels llavis d’una morena

prengueren el color les seues nits.

Sempre que el vent bufa des de la meua terra,

cride amb anhel: Ai, del meu Al-Àndalus!

 👉 La taifa de Dénia

JA SÓN ACÍ GENOVESOS I MALTESOS

En anteriors ocasions hem parlat dels orígens d’alguns cognoms que perviuen a Oliva. A banda dels que hem tractat de manera específica, com Morell, Malonda, Jordà, Berbegall i altres, també hem dedicat dues entrades als llinatges moriscos i mallorquins. Ja hem comentat que la conquesta cristiana de Jaume I va comportar la posterior arribada a l’antic Regne de València de colons procedents d’altres indrets de la Corona; però, si bé el gruix dels nous pobladors el conformaven catalans i aragonesos, al llarg dels segles València es va nodrir de gent d’altres regnes i territoris.

Podem dir que els valencians som el resultat d’una barreja entre nouvinguts i els qui ja habitaven aquestes terres abans de la conquesta jaumina, cosa que veiem en estudiar l’antroponímia dels valencians de llavors i dels llinatges que s'han transmés. Així doncs, la nostra terra ha hostatjat una societat heterogènia on han conviscut els darrers huit segles catalans, aragonesos, moriscos, occitans, mallorquins, navarresos, castellans, murcians, genovesos, maltesos, etc. I hui en parlarem d’aquests dos últims grups.

 

L’expulsió dels moriscos de 1609 va propiciar l’arribada dels repobladors coneguts com «els genovesos» procedents de la Ligúria, un territori situat al nord d’Itàlia. A la Safor està documentada la seua arribada als pobles de Banipeixcar, Baniopa i Miramar. A l’inici del segle XVII, la Ligúria era una república independent aliada de la Corona espanyola. Llavors, l’ambaixador d’Espanya era el noble valencià Joan Vives de Canyamàs, el qual va influir en la repoblació lígur del ducat de Gandia juntament amb la duquessa Artemisa Doria Carreto, filla de l’almirall genovés Giovanni Andrea Doria.

 

Als nouvinguts se'ls va prometre cases i terres per començar ací una nova vida. Tanmateix, en un escrit dels genovesos de Miramar, datat en 1614, aquests manifestaven haver vingut a terres valencianes de la mà del capità Bernardo Capellino «a servir al duque nuestro señor y a nuestra señora la duquesa», però que se sentien «desemparados y huérfanos» en marxar els ducs a Sardenya, i que la convivència amb els mallorquins era difícil per ser «gente muy ruin». Els cognoms genovesos que encara trobem fàcilment per la Safor són Mafé, Escoto, Bertó, Capellino, Orengo, Estrugo, Isnardo, Melis, Ascó o Caudeli, entre d'altres.

Imatge aèria de l'illa de Nova Tabarca

Per contra, la vinguda dels maltesos es va produir al segle XVIII. Aleshores, Malta era un territori feudal en mans dels cavallers de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan, també anomenada Orde de Malta, els quals havien arribat a l’illa al segle XVI per defensar-la dels atacs de l’Imperi otomà. Durant molts anys, els illencs van estar sotmesos a vassallatge pels religiosos i malvivien en condicions misèrrimes. Al Set-cents, el creixement demogràfic, unit a l’auge del cultiu del cotó a l’illa —producte que s’exportava principalment a França i Espanya— van afavorir l’emigració. Un bon nombre de maltesos es van assentar al Regne de València, on es dedicaven, majoritàriament, al comerç tèxtil. Entre els cognoms que s’han transmés de pares a fills citarem Caruana, Attard, Mifsud, Sicluna, Camilleri, Capelo, Samit o Busutil.

Convé saber que l’any 1770 l’illa de Tabarca, o Nova Tabarca, situada a 7 km de Santa Pola, va ser repoblada per genovesos arribats d'una illa anomenada Tabarka, prop de la costa de Tunísia, la qual pertanyia a la Corona espanyola, però estava arrendada a la família Lomellino i habitada per genovesos. En 1741 aquest illot fou assaltat pels pirates i soldats a les ordres del bei de Tunísia. Llavors, més de huit-centes persones foren capturades i traslladades al continent. Algunes famílies van poder ser rescatades per Sardenya, però la resta va romandre en mans dels captors. Amb la posterior invasió algeriana del territori, els genovesos van ser duts a Alger i sotmesos a esclavitud.

Fou el rei Carles III qui en 1768, i a instàncies dels pares mercedaris, va redimir uns tres-cents captius i els dugué a Espanya. La finalitat del monarca en assentar-los a Tabarca era doble: per una part, poblar l’illa —aleshores anomenada illa Plana— amb una comunitat que havia estat dedicada tradicionalment a la pesca; i per l'altra, evitar que l’indret continuara sent refugi de pirates. Els nous habitadors la van batejar com Nova Tabarca, en honor a l’illot de procedència. Pel que fa als llinatges, a hores d’ara no és gens estrany ensopegar-se amb tabarquins cognomenats Parodi, Jacopino, Pianello, Luchoro o Pitaluga. Però, malgrat haver-hi mantés els cognoms familiars, el pas del temps els ha fet perdre l’idioma lígur en favor del valencià.

Fonts:

Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes, Edició a cura d’Emili Casanova i Vicenç M. Rosselló, Universitat de València, València, 2002.

Editorial Llibres de l’Encobert, «La resurrección del ligur: el genovés de Tabarca», dins blogs.publico.es

Joan Martinis, Entre fulles i fulls... 

FER JUSTÍCIA PEL TEU COMPTE

Això és el que va passar fa cent anys a Oliva. Antigament no era estrany veure com, de vegades, les desavinences personals es resolien en calent i sovint la qüestió acabava en tragèdia. Ja una vegada vam parlar de discusions en què els protagonistes no dubtaven a traure la navalla per resoldre els problemes, ho tractàvem en l'entrada Quatre gots de vi i navaixades a bondó. En canvi, hui recuperem de l'hemeroteca tres casos ocorreguts a Oliva d'enfrontaments entre veïns on l'assumpte va acabar a escopetades. Els fets que tot seguit veurem van ocórrer els mesos de gener, maig i setembre de 1921, i fou el diari El Pueblo qui informà dels successos.

Un sujeto llamado José Ramón Costa Peiró, de 33 años, carnicero, vecino de Oliva, se presentó en casa de su convecino Vicente Alcaraz Guerola, de 34 años, casado, pastor, y sin mediar palabra alguna le disparó [con] una escopeta, destrozándole el brazo izquierdo que hubo necesidad de amputársele en el acto. La guardia civil detuvo al agresor. [1]

En el camino de Forna, del pueblo de Oliva, y punto denominado la Carrasca, se encontraron los vecinos Vicente Morell Jordá y José Morell Nadal, el primero de los cuales, sin proferir palabra alguna, se echó la escopeta á la cara, disparando contra el otro. El Morell Nadal resultó con una herida grave en la cabeza. El agresor, poco después, se presentó en el juzgado de Oliva. [2]

En Oliva fué detenido por la guardia civil Antonio Crespo Torres, de 28 años, casado, habitante de la calle Nueva, que en la madrugada del lunes, por causas que se ignoran, disparó un tiro contra su convecino Manuel Climent Pérez, de 47 años, que resultó herido en el bajo vientre. Reconocido por el médico forense, calificó de grave la lesión. En el hecho intervino el juzgado. [3]

Com veiem, dur armes comporta la temptació de fer-ne ús si l'ocasió és propícia. Són les lliçons que aprenem de la història. 

[1] El Pueblo, 14 de gener de 1921.

[2] Ibíd., 3 de maig de 1921.

[3] Ibíd., 7 de setembre de 1921.