L'OBLIDADA FONT DE CÀSSIM

Allà per l’any 2013, l’aleshores regidor Vicent Canet em va proposar mamprendre un estudi sobre les fonts naturals del terme d'Oliva. Respecte de les fonts, jo coneixia els articles de l’exalcalde Salvador Cardona, publicats en una revista local l'any 1968, i també d’un llibre escrit pels pegolins Joaquim Sastre i Vicent Morera que tractava de les fonts de la Safor. A banda d’això, poca cosa més es coneixia del patrimoni fontinal. 

Com que l’encàrrec em semblava força interessant, aviat vaig contactar amb l’amic Fran Atiénzar, doctor en Biologia i gran amant de la natura, a fi que col·laborara en el projecte i s’ocupara del seu vessant científic. Després de dos anys de treball de camp, sortia a la llum el llibre Les fonts d’Oliva. Iniciació a l’estudi del patrimoni etnològic. Tanmateix, Atiénzar i jo ens havíem reunit prèviament amb l’alcalde i el regidor per a presentar-los el treball i, alhora, advertir-los de les mancances detectades en les visites als naixements i brolladors. 

Una de les propostes que vam adreçar al consistori va ser la urgent necessitat d’eliminar un senyal informatiu a la vora del camí de les Passadores, el qual adverteix erròniament de la presència de la font d’Izquierdo -dita també dels Tramussos- en lloc d’una altra coneguda històricament com la font de Càssim. Càssim, de l’àrab Qāsim, nom propi de persona que etimològicament significa repartidor, encara el trobem en la toponímia, valga com a exemple la ciutat castellonenca de Benicàssim (de l'ètim Bani Qāsim, que vol dir els fills de Càssim). 

Naixement de la font de Càssim

Aviat farà deu anys des que iniciarem un estudi sobre un patrimoni natural de la ciutat que nosaltres consideràvem valuós; però des d'aleshores les autoritats municipals no han fet res, o quasi res, per donar-li valor. Bastants hàbitats fontinals rauen deixats de la mà de Déu i altres en són irrecuperables. Sovint Atienzar i jo ens hem preguntat per a què va servir el nostre treball... ¿Només per a conéixer les fonts locals mitjançant la lectura d'un llibre?

D'antuvi, la Regidoria de Medi Ambient va promoure una iniciativa denominada La ruta de les fonts, prevista inicialment com un atractiu turístic més de la ciutat, i que serviria, fins i tot, per apropar el patrimoni natural als estudiants. Malgrat això, la iniciativa sembla que es va perdre en qualcun calaix de l’administració, i hui les coses estan pitjors que en 2013, ja que el pas del temps ha despullat d'esplendor bona cosa dels indrets que vam visitar. 

Personalment, no em penedisc gens d’allò que vam fer entre 2013 i 2015. De vegades, trac de la prestatgeria Les fonts d’Oliva i el fullege. Llavors pense que és una bona herència que rebran els meus fills, i tants altres que estimen la natura, encara que el subjecte passiu -les fonts- roman ferit de mort, i acabarà exhalant l’ànima si ningú posa remei.

QUAN PESCÀVEM AL RALL

L’estiu passat sovint m’atalaiava al muntanyar i guaitava l’horitzó intentant descobrir algun raller pescant vora mar. No en vaig veure cap. Jo em preguntava: on estan aquells hòmens que camejaven aigua als genolls amb el rall al muscle?, ja són tots morts?, què ha sigut de l’art de pescar al rall? Sens dubte, la pesca amb rall s'ha perdut de manera progressiva amb el pas del temps i en són ben pocs els qui la mantenen viva. Com que alguns lectors no sabran de què estic parlant, d’antuvi explicaré aquesta forma de pesca tradicional.

El rall és un ormeig que consisteix en una xàrcia circular amb ploms fixats a la ralinga perimetral, i al centre duu una corda que serveix per a recuperar-lo després de ser llançat. El rall s’impel·leix a força de braços en aigües poc profundes. Aquest atàvic art de pesca es practica arreu del món i ací ja existia en època andalusina. Algunes fonts consultades veuen el seu origen en el retiarius, aquell gladiador de l’antiga Roma armat amb xàrcia i trident per enfrontar-se al rival.

El raller, oli del pintor borrianenc González Alacreu 

El rall té la consideració de pesca recreativa i la seua pràctica a la costa valenciana està regulada per llei. Per a assolir una llicència, cal pertànyer a una associació legalment constituïda. A Oliva ja en són pocs els qui ixen a tirar el rall, com popularment se sol dir. Si bé l’art permet pescar tota mena de peixos que s’apleguen a la vora, la presa més comuna és la llissa (Mugil cephalus), la qual s’albira quan alça l’ona i, tot seguit, el raller ajup el cap per a no ser detectat mentre s’acosta lentament fins a tenir-la a una distància prudencial per a ser rallada. Quan es pesca una femella de vegades se sol nugar. Açò consisteix a travessar-li un cordell prim (o un fil de pescar) per la boca i traure'l per la ganya, a fi de tindre el peix amarrat, i l’altre extrem del cordell es fixa a un plom o cos pesat. Tot seguit, se submergeix la llissa a l’aigua i serveix d’esquer per a atrapar quants mascles se li apropen. Recorde els pescadors d’antany distingir les diferents espècies de llisa que capturaven: galta-roja, vera i cabeçuda.

A la meua família hi havia rallers. A mi m’haguera agradat ser-ho també, però, per unes coses o altres, tot va quedar en un desig de joventut. I com que ara és massa tard per a intentar-ho, almenys em queda la satisfacció de gaudir quan veig un raller a les nostres platges. Llavors, els meus records viatgen a la velocitat de la llum fins aquelles vesprades d’estiu on jo feia d’escuder de mon pare. Una mena de Sanxo Pança atrafegat per l’arena esperant que la sort ens brindara alguna llissa. Ah! Quan pescàvem a rall... Moments eterns amanits amb arroves de felicitat. Moments d'un passat entranyable on renaix l'enyorança pels absents.  

LA QUINTA DEL BIBERÓ

«La guerra és un lloc on joves que no es coneixen i no s’odien es maten entre si, per la decisió de vells que es coneixen i s’odien, però que no es maten.»

Erich Hartmann

 

Quan s’enceta un debat sobre víctimes de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), sempre s'acaba confrontant els morts del bàndol roig amb els del bàndol blau. Generalment, hom parla dels qui van perdre la vida a conseqüència de la repressió infligida pels rivals polítics, però... qui se’n recorda dels qui van vessar la sang en combat? Aquests també eren espanyols, i en bona part soldats de reemplaç que malauradament es van veure immersos en una contesa que els duria a la tomba. A Oliva, els últims soldats que es van incorporar a les files republicanes eren nascuts en 1920 i 1921, uns joves que han passat a la història com la Quinta del Biberó. En les lleves de 1938 i 1939 van ser mobilitzats uns 30.000 soldats d’entre dèsset i díhuit anys. També el bàndol nacional va reclutar la seua quota de jovenalla que allà anomenaven la Quinta del Chupete.

 

Certament, el dèficit democràtic en l’Espanya de la Segona República era palés; però, per complicada que fora la situació, res no justificava un colp d’Estat contra un govern legalment establit que va esdevindre en un conflicte bèl·lic i va dividir el país en dos bàndols irreconciliables. Deia un vell combatent que qui comença una guerra és responsable de totes les morts, i jo compartisc aquesta afirmació, puix que tots, rojos, blaus, verds o grocs van ser víctimes dels mateixos culpables: una colla de generals foguejats en la guerra d'Àfrica, amb trets paranoics, que es consideraven els amos i guardians de la nació. Aquests caps militars, juntament amb una part de l’oficialia celada a recer de la clandestina UME, van seguir al peu de la lletra les incendiàries instruccions del principal instigador de la insurrecció militar: el general Mola. Per tant, cal ser justos i assenyalar aquesta gentussa com l’única responsable dels centenars de milers de morts que va causar una absurda guerra fratricida. Encara que sempre hi haurà gent molt docta disposada a vendre’ns una versió de «pseudohistòria d’Espanya» per tal de mantindre ben alt el seu grau de fanatisme. Si volem rojos o blaus, només cal anar al trinquet, la resta es diu estupidesa, una vil qualitat inherent a l’ésser humà.

«La guerra no és una aventura, és una malaltia.»

Antoine de Saint-Exupéry

 

A pesar dels meus esforços, no tinc dades dels joves olivers pertanyents a les lleves de 1938 i 1939 que van morir en la guerra, però haver-n’hi, n’hi va haver. Així m’ho contava un oncle, nascut en 1921, que es va quedar al tall de ser mobilitzat. Ell recordava els seus amics d’infantesa i adolescència amb qui havia compartit pels carrers d'Oliva jocs i somnis... I que un bon dia van ser arrancats de les seues famílies i conduïts lluitar en una guerra per a la qual no estaven preparats. Al capdavall, uns van morir en combat a la flor de la vida i altres van sobreviure, però als qui salvaren la pell els esperava un grapat d'anys de servei militar i adoctrinament polític sota les ordres dels vencedors.  

 

Les guerres no porten res de bo, sols mort i sofriment, ho sabem, tanmateix cal recordar-ho sovint. I a més, la història està per a conéixer-la i aprendre. Malgrat haver passat més de huitanta anys de l’acabament de la guerra, em sembla que les ferides continuen obertes en bona part de la societat. I com que intente analitzar els fets històrics des d’una perspectiva neutral, vull deixar de banda falsos argumentaris que no condueixen enlloc. ¿Paga la pena lluitar per un ideal o per una causa que considerem justa? Cadascú sabrà què contestar en funció de les seues circumstàncies o principis morals, però dubte que els pipiols de les lleves de 1938 i 1939 tingueren cap altre ideal que no fora viure la vida en pau, harmonia i llibertat. No obstant això, de vegades el destí es mostra cruel, i així ho va ser per a un bon nombre de xavals que formaren part de la Quinta del Biberó. És de justícia recordar-los i, de passada, condemnar les guerres i els malparits que les promouen.

 

«En la pau, els fills enterren els seus pares; en la guerra, els pares enterren els seus fills.»

Heròdot

BATISTE MORELL: SICARI

A mitjan novembre de 1904, les pàgines de successos dels principals periòdics valencians informaven sobre un crim ocorregut al Cabanyal, el barri marítim de la ciutat de València. La víctima resultà ser Juan Bautista Morell Savall, de malnom el Pinxo d'Oliva, un oliver de trenta anys que llavors deambulava pel Cap i Casal exercint l'ofici de sicari. Havia nascut en 1874 i era fill de Juan Bautista Morell Moncho i María Savall Llorca. Les cròniques periodístiques li atribuïen fama de «pendenciero y camorrista» i havia estat en la garjola per haver assassinat un carrabiner. Tanmateix, la mort del Pinxo calia situar-la en les diferències que aleshores enfrontava els pescadors del barri mariner amb els patrons, tal com assenyalava la premsa: «Las luchas que sostienen los pescadores del Cabañal van ya produciendo los naturales efectos...». 

A primeres hores de la vesprada del diumenge 13 de novembre, dos pescadors dits Manuel Peris i José Bataller sortien d'una reunió convocada per una associació anomenada Progreso Pescador. En arribar al carrer de Sant Rafel s'ensopegaren amb el Pinxo, el qual, i segons afirmava un periòdic, era un camorrista «Al servicio de los patronos de las barcas pescadoras del 'bou'». Els patrons havien contractat sicaris forasters per a contrarrestar la lluita que mantenien amb els pescadors. En els moments previs a la seua mort, el Pinxo amenaçava un ancià que romania a la porta de casa. L'inesperat encontre del sicari amb Peris i Bataller va provocar un dur enfrontament, «dirigiéndose mútuamente insultos, que exacerbaron los ánimos, hasta el punto de que sacando armas de fuego i blancas se agredieron...». 

La vuelta de la pesca, oli de Joaquín Sorolla que retrata la 'pesca del bou' 

L'incident va acabar amb el Pinxo estés a terra al bell mig d'un toll de sang. Diu la crònica que eixe dia a l'oliver «se le vió en estado de embriaguez, que iba insultando y desafiando á cuantos encontraba al paso, y que al llegar á la esquina sacó su revolver y un cuchillo. Hizo con el primero algunos disparos contra un grupo de chicos que al pasar habían exclamado: "Ahí va el pincho de Oliva"». En el moment de la mort vestia «traje de americana de color gris, sombrero pavero de color café, faja azul, botas, camisa clara y que usaba bigote y tufos». Un testimoni de l'aldarull definia el Pinxo com un «pendenciero y camorrista [...] que en el mes de septiembre entró en el café de "Chuano" en ocasión de estar éste completamente lleno, y retó a cuantos en él se encontraban para que salieran á la calle en grupos de cinco á matarse con él». Segons l'informe forense, el cadàver mostrava «dos heridas de arma de fuego, una en el cuello y otra en la región lumbar, y tres de arma blanca en el pecho, espalda y hombro derecho». La mort degué ser instantània, ja que presentava greus hemorràgies internes. 

El juí es va celebrar quasi un any després del crim, amb tres individus encausats. A banda dels mencionats Peris i Bataller, calia sumar-ne un altre dit Vicente Amadeu. El fiscal sol·licitava per a cadascú d'ells 17 anys, 4 mesos i 1 dia de presó; a més de pagar les costes judicials i satisfer una indemnització de 2.000 pessetes. L'advocat defensor va basar la defensa dels acusats a culpar de la mort del Pinxo a «la irresponsabilidad de la multitud ante la acción y conducta del "Pincho d'Oliva"», alhora que exposava els grans beneficis morals i econòmics assolits per Progreso Pescador. La manca de proves concluyents, i després d'escoltar els diferents testimonis que van declarar davant el tribunal, la justícia fallava a favor dels processats i decretava la seua absolució. La crònica periodística asseria que «El fallo del tribunal fué acogido con grandes aplausos por el numeroso público que llenaba la calle...». I és que sempre s'ha dit que mort el gos, morta la ràbia. La ràbia que poguera tindre el malaurat Batiste va morir amb ell una freda vesprada de novembre de 1904. Que Déu l'haja perdonat.

Fonts:

El Pueblo, 14 i 16 de novembre i 7 de desembre de 1904.

El Pueblo, 4 d'octubre de 1905.

La Correspondencia de Valencia, 14 de novembre de 1904. 

 

LA 'GUERRA DE L'AIGUA' (1983-1985)

Hui recordarem uns fets de la història recent de la ciutat ocorreguts entre 1983 i 1985 i que van desembocar en la denominada «guerra de l’aigua», un conflicte social que va enfrontar el pobles d'Oliva i Pego contra Dénia i la totpoderosa Conselleria d’Obres Públiques. Segur que bastants olivers encara recordaran els fets per haver-los viscut en primera persona. 

Tot començà l’any 1983, quan Dénia volgué captar aigua del riu Bullent per a garantir les seues necessitats hídriques, després d'un període de sequera que va afectar seriosament els recursos propis de la capital de la Marina Alta. En aquell temps, tant els ajuntaments d’Oliva, Pego i Dénia, així com la Generalitat i el Govern d’Espanya, estaven sota el control del Partit Socialista, però això no va impedir un enfrontament directe entre les diferents administracions. Els ajuntaments de Pego i Oliva s’oposaren fermament al projecte de la Conselleria, i com que no va haver entesa entre uns i altres, l’any 1984 esclatà la ira de la població. La germanor entre pegolins i olivers en defensa dels seus interessos va provocar incidents, revoltes populars i manifestacions.

L’inici del conflicte cal situar-lo en el Pla d’Emergència per a la Sequera redactat per la Conselleria, el qual pretenia aprofitar l’excedent hídric del riu Bullent mitjançant una captació al paratge del Port de les Aigües. De tots és sabut el pes que l’agricultura té en les economies de Pego i Oliva, per això la defensa de l’aigua es va convertir en l’epicentre del malestar popular. Una aigua que pegolins i olivers sospitaven destinades a nodrir piscines i urbanitzacions més que per a sadollar la set dels deniers. De seguida, a Pego la gentada s’organitzà sota la plataforma Defensors de l’Aigua i, en maig de 1984, es va convocar una protesta veïnal que va reunir tres mil persones. A Oliva, tot l’equip del govern municipal, amb l’alcalde Felipe Oltra al capdavant, tancava files en defensa dels interessos locals. Vicente Morera, llavors regidor de l’ajuntament, no dubtava en afirmar que «nosotros estamos dispuestos para ceder agua para el consumo humano, pero no podemos poner en manos de Denia nuestra agua y nuestros recursos».

Davant la forta oposició d’Oliva i Pego al projecte, la Conselleria va optar per noves captacions als pous de l’IRIDA, situats al peu de la serra de Mustalla. Açò suposava extraure aigua directament de l’aqüífer en lloc d’aprofitar el cabal sobrant del riu inicialment previst. La resposta no es feu esperar. L’1 de juliol de 1984 la plataforma va convocar una manifestació que va reunir set mil persones. Els organitzadors hi van llegir un manifest en què deixaven clar la seua postura: «El problema no está en Pego; la solución tampoco: Denia tiene recursos propios, si no que demuestre lo contrario».

Un titular de premsa de 1984

Malgrat tot, al mes d’agost començaren les obres de canalització i llavors la tensió social va esclatar. El dia 16 una nova manifestació de vora cinc mil persones es va concentrar a la carretera nacional 332. L’endemà es van sabotejar les obres al Port de les Aigües, i el dia 27 hi hagué una invasió de pegolins i olivers als pous de l’IRIDA, amb enfrontaments de manifestants amb la Policia i la Guàrdia Civil. El resultat fou diverses detencions i alguns vehicles cremats. La justícia volgué tallar caps pels incidents i, al remat, set pegolins i algun regidor d’Oliva van acabar xafant el jutjat. A Pego, l’assumpte de l’aigua és paraula major, com bé recordava l’alcalde Enrique Moll en unes declaracions fetes en 2018 al diari Las Provincias: «para la mayoría de los vecinos hay tres coses que no se les pueden tocar: el Ecce Homo, la Marjal i el agua».

 

En 1985 es va crear el Consorci d’Aigües Comarcal, mentrestant els promotors barallaven altres opcions per abastir d'aigua a Dénia, com ara dur-la des de l’Orxa o, fins i tot, fer ús del transvasament Xúquer-Vinalopó. Pel setembre hi hagué una manifestació a Dénia sota el lema «Exigimos agua potable ya! a su precio justo» que va reunir entre tretze i quinze mil persones. Així les coses, en 1987 l’ajuntament denier va assolir el 51% de l’empresa concessionària d’aigua potable, i dos anys després, amb l’oposició de Pego i Oliva, va sol·licitar a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer un projecte de planta potabilitzadora per a extraure del riu Bullent un cabal de 300 l/s. Finalment, la planta es va construir i fou inaugurada en 1991. Amb això, Dénia feia un pas més per tal d’assegurar el seu abastiment.

 

Han passat trenta-nou anys des de l’inici d’un conflicte intercomarcal que, en bona part, s’hauria pogut evitar si el trellat haguera estat el punt de sortida dels responsables polítics. Però com bé deia Salvador Bolufer en un article de 2007: «Moltes vegades, la falta de sensibilitat dels mandataris, l’autoritarisme, la mediocritat i els interessos obscurs que amaguen determinats projectes acaben provocant malestars i enfrontaments entre pobles i entre gents». Una frase que, malauradament, no ha perdut vigència.

FONTS:

BLAY, Josep, «Estalla la guerra del agua», dins Noticias 7, 8 de maig de 1984.

BOLUFER, Salvador, «Les veritats “oficials” i la guerra de l’aigua», dins La Marina Plaza, 23 de novembre de 2017.

CERVERA ARBONA, Ignasi i altres, «La “Guerra de l’Aigua” entre Dénia i Pego-Oliva», dins Aguaits, núm. 32-33, IECMA, Dénia, 2013.

ORTOLÀ, B., «Pego estaría dispuesto a ceder agua “si no es para piscinas”», dins Las Provincias, edició Marina Alta, 16 de juny de 2018.

VILLENA, Miguel Ángel, «Vecinos de Oliva i Pego interrumpen las obras del trasvase de agua a Denia», dins El País, edició Comunitat Valenciana, 18 d’agost de 1984.

EL LLINATGE SAVALL A OLIVA

En el post de hui tractarem sobre un cognom molt arrelat a la ciutat d'Oliva: Savall, del qual podríem dir que és el llinatge oliver per antonomàsia, atés el gran nombre de veïns que tenen a bé lluir-lo fruit d'una herència transmesa de pares a fills des de l'Edat Mitjana. Per tal de bastir un estudi rigorós entorn de l'antropònim, ens capbussarem en l'aportació que al respecte han fet historiadors i genealogistes.

Savall és un cognom toponímic català que fou introduït a l'antic Regne de València per colons cristians després de la conquesta jaumina, els quals eren identificats, com hem vist altres vegades, pel nom de bateig i el lloc de procedència. L'origen del topònim cal buscar-lo en els diferents indrets axí anomenats a Catalunya. Entre aquests, el més important és el municipi de Sant Llorenç Savall, a la comarca barcelonina del Vallès Occidental, i possible bressol del llinatge. Segons el lingüista Francesc de B. Moll, etimològicament el topònim fa referència al relleu d'un terreny, en aquest cas a una vall. El mot està format per l'article salat femení (sa) i el nom d'una depressió orogràfica (vall). Llavors, Savall (sa > vall) significa la vall. Cal dir, a més a més, que antigament la grafia feia ús de la ce trencada i sovint s'escrivia Çavall.

La documentació històrica situa l'arribada al Regne de València dels primers pobladors cognomenats Savall durant el segle xiii. Al Llibre del Repartiment, per exemple, figura Pere Savall, de Barcelona, a qui se li va donar les cases d'un sarraí dit Amet Atauab, expulsat de la ciutat de València pel rei Jaume I. Altres documents del mateix segle identifiquen un tal Domingo Savall a Morvedre (Sagunt) i a Bernat Savall a Cocentaina. Ja al segle xiv, el cognom apareix en diferents poblacions del reialme, com ara Morella, Onda, València, Xàbia i altres. Els germans García Carraffa, reconeguts heraldistes, quan tracten sobre el llinatge en la seua magna obra El solar catalán, valenciano y balear, parlen d'una noble família Savall a Catalunya que tenia «enterramiento propio en la capilla del Pilar de la Iglesia de Santa María del Mar, en Barcelona».

Vista de l’església de Sant Llorenç, al municipi de Sant Llorenç Savall
(Foto: Joanp3)

En el cas d'Oliva, la manca de documentació dels segles xiii i xiv no ens permet conéixer massa dades sobre el veïnat de llavors. Tanmateix, sabem que a la darreria del Tres-cents el batle —administrador senyorial— era Francesc Savall. Pel que fa al segle xv, i mercé a la informació aportada per dos protocols notarials, l'historiador José Bordes identifica tres habitadors amb el dit cognom: Antoni Savall, obrer de vila; Pere Savall, carnisser; i Berenguer Savall, llaurador, mort en 1425 quan ostentava el càrrec de justícia. 

En la carta pobla de 1610, atorgada pel comte arran de l'expulsió dels moriscos en 1609, hi ha dos veïns de la Vila així cognomenats: Francesc-Joan Savall, jurat, i Lluís Savall. L'any següent, en 1611, un emissari reial va estar a Oliva identificant els morisquets que restaven al municipi. Entre aquests hi havia un que estava sota la protecció de Baltasar Savall, i dos més acollits en casa de Francisco Savall. Posteriorment, en el fogatge (cens) de 1646 que identificava els caps de casa, la nòmina de veïns amb el susdit cognom era de tres: Jeroni, Joan i Josep Savall, a més de dues viudes, els marits de les quals eren Savall ja difunts. 

Una altra informació l'aporten els llibres sacramentals. El primer bateig registrat amb el cognom és de l'any 1613 i pertany a la parròquia de Sant Roc. Correspon a la xiqueta Vicenta-Simona Savall Carpi, filla de Joan i Úrsula. Per contra, el primer matrimoni fou registrat a l'església de Santa Maria l'any 1626, i pertoca a un enllaç entre morisquets dits Joan i Maria, els quals van adoptar el cognom Savall. Açò no era gens estrany, ja que els contraents necessitaven un cognom per poder-se casar i, en alguns casos, optaven per fer ús del llinatge de la casa on s'havien criat.

Hui en dia, com hem dit a l'inici, són moltíssims els veïns d'Oliva que duen o tenen avantpassats amb el cognom Savall. Fills d'Oliva van ser els religiosos franciscans fra Vicente Savall (1881-1951), missioner al Marroc durant setze anys, i fra Domingo Savall (1888-1968), doctor en Filosofia i Lletres, professor d'alemany i deixeble de fra Humil Sòria Pons. I fill d'oliver és el prestigiós músic de talla internacional Jordi Savall (Igualada, 1941), guardonat amb nombrosos premis i distincions, i que l'any 2015 va rebre a Oliva la XIX Distinció Honorífica de l'Associació Cultural Centelles i Riusech.

Jordi Savall, violista

Fonts:

Arxiu Històric Nacional (AHN), Noblesa, Osuna, C.562, D.121

Arxiu Parroquial de Santa Maria la Major d'Oliva (APSMO), QL-04 (1624-1668).

Arxiu Parroquial de Sant Roc d'Oliva (APSRO), QL-01 (1606-1623).

A. y A. GARCÍA CARRAFFA, El solar catalán, valenciano y balear, t. IV, Librería Internacional, San Sebastián, 1968.

Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de València, vol. I i II, Tres i Quatre, València, 1999.

Francesc de B. MOLL, Els llinatges catalans, t. II, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1959.

Frederic APARISI ROMERO, «Algunes consideracions sobre la vila d'Oliva en temps medieval», dins Saitabi: revista de la Facultat de Geografia i Història, núm 58, Universitat de València, 2008.

Joan COROMINES, Onomasticon cataloniae, edició digital.

José CASTELL BOMBOÍ, Hijos de Oliva al servicio de la Iglesia, Oliva, 2003.

Llibre del Repartiment de València, edició d'Antoni Ferrando i Francés, Vicent García Editors, València, 1979.

UNA CRÒNICA DE 1933

Eduardo López-Chávarri Marco (1871-1970) va ser un compositor, musicòleg, advocat, escriptor i catedràtic del Conservatori Superior de Música de València. Al llarg de la seua vida va rebre nombroses distincions, com la Gran Creu d’Alfons X el Savi o la Medalla d’Or del Cercle de Belles Arts de València, entre d’altres. Col·laborava assíduament en el diari Las Provincias, on signava una columna titulada «Por tierras valencianas». L’any 1933, un antic company seu d’estudis dit Alardo Miralles, qui exercia de secretari de l’Ajuntament d’Oliva, va convidar López-Chávarri a conéixer la nostra ciutat. L'escriptor va deixar constància de la visita en una breu crònica titulada «Unas horas en la antigua Oliva», publicada en tres parts al periòdic capitalí [1]. En el post de hui recordarem com va viure l'insigne personatge el seu pas per l’Oliva de 1933, aleshores un municipi rural de tretze mil ànimes.

La jornada va començar a València. El trajecte fins al nostre municipi el feu López-Chávarri en cotxe. Segons contava, «un excelente y rápido servicio de automóviles une directamente Oliva con Valencia». Tot i això, la carretera era bastant roïna: «aparece llena de barro, con baches tremendos y charcas inquietantes: suciedad, abandono...». A les envistes d’Oliva, el viatger esbossava el perfil de la ciutat: «A medida que avanzamos podemos distinguir sobre abrupta colina el palacio-castillo, flanqueado por robustos torreones; a su alrededor extiéndese el caserío rodeado de una llanura feracísima, un vergel que maravilla, que acaba en el mar».

Vista d'Oliva des de la carretera de Gandia.
Al fons s'hi veu Santa Maria, el Palau i l'ermita de Santa Anna
(Font: Oliva-Història fotogràfica)

Una vegada arribat al destí, l’amfitrió va conduir López-Chávarri a conéixer el Palau Comtal, al qual s’accedia per un «severo arco de entrada […], por el mismo sitio por que pasaran guerreros y damas con sus carrozas». Cal recordar que l'ínclit edifici va acabar en mans de la casa d’Osuna, però la decadència econòmica de la noble nissaga es va veure agreujada pel comportament balafiador del dotzé duc d’Osuna, i setzé comte d’Oliva, Mariano Téllez-Girón. Al remat, el Palau Comtal es va vendre en 1871 i ací començava la seua ruïna definitiva. L’any 1917 un arquitecte danés, Egil Fischer, va adquirir gran part del conjunt monumental amb la finalitat de desmantellar-lo i endur-se peça a peça tot allò de valor.

Davant el detriment del Palau, López-Chávarri escrivia: «se compró el Palacio por menos valor que un auto Lincoln». I continuava: «Aquí estuvo la airosa torre, la majestuosa escalera de piedra... ¡todo desaparecido! [...] entristece de modo infinito pensar la egoísta indiferencia con que se ha dejado perder este magnífico tesoro de arte. [...] El adquiriente fue arrancando todos los tesoros de este arte valenciano, sin olvidar uno: techos labrados primorosamente, capiteles, vigas de hermosa talla, azulejos, rosetones, relieves escultóricos...». Amb la declaració del Palau com a Monument Arquitectonicoartístic, l’any 1920, una part del patrimoni que ja estava encaixonat «en cuadras y sótanos» per al seu trasllat a Dinamarca fou immobilitzat. No entenia el visitant la profanació i escarni que patia l'edifici, un balcó obert a la Mediterrània on antany «la población campesina se refugiaba dentro de los muros del Palacio, y los soldados aprestábanse a la defensa para impedir la algarada de berberiscos...».

Vista de l'entrada principal del Palau Comtal 
(Font: Oliva Història-fotogràfica)

Després de visitar el Palau, López-Chávarri va marxar cap a l’església de Santa Maria, on el va rebre l’infortunat José María Vidal Pastor, «un sacerdote joven, inteligente, culto, dado a estudios históricos». Allí va poder consultar les partides de bateig de Gregori Maians i Gabriel Císcar. La de l’erudit el va sorprendre per estar escrita en valencià, «bien demostrativa de cómo perduraba el espíritu patrio en estas comarcas», però lamentava que Maians «fue absorbido por la cultura de Madrid, y en castellano publicó sus libros». Del marí, en canvi, li va cridar l'atenció que «castellanizó su apellido», en convertir Siscar a la forma Císcar.

Acabada la jornada, Eduardo López-Chávarri s’acomiadà de la ciutat i en marxar «la silueta de Oliva se recortó sobre un cielo iluminado por los rojos matices de la puesta de sol. En lo alto estaba el palacio…». Ai, el Palau Comtal! Allà restava silenciós, malferit, despullat..., com un natzaré sentenciat a mort a qui li quedaven unes poques alenades abans de lliurar l’ànima a Déu.

Nota: aqueix any de 1933, l'Ajuntament d'Oliva va publicar un llibret titulat Memoria de los trabajos realizados por el secretario D. Alardo Miralles Prats, para conseguir la exención tributaria de varias fincas del Ayuntamiento y la devolución de las cuotas indebidamente abonadas, un exemplar del qual es conserva a l'Arxiu Municipal de Castelló de la Plana. 

[1] Las Provincias, «Unas horas en la antigua Oliva», 21, 27 i 28 d’abril de 1933.   

 

CERCANT EL TOSSAL DE DOIX

Parlar a Oliva del tossal de Doix és parlar d’un topònim que la memòria popular ha relegat a l’oblit. La causa, òbviament, és que la dita elevació muntanyosa no s’hi pot observar en estat natural, ja que actualment rau completament cimentada i només s’intueix quan trepitgem alguns carrers costeruts del Raval. Les referències escrites que la historiografia ofereix respecte del tossal es poden comptar amb els dits d’una mà. No obstant això, val la pena conéixer-les i saber-ne un poc més al voltant d’un turó que el pas del temps va cobrir d’història.

 

D'una banda, tenim els treballs de Francisco Pons Moncho, historiador i antic rector de la parròquia de Sant Roc, qui, en una publicació de 1989, anomenava un censal [1] de 1470 en el qual es parlava d'una casa «en el “carrer de les tendes olim del trapig” que sube al “tossal de Doix”». Aquesta referència del segle xv és, de moment, la més antiga coneguda. També aportava Pons Moncho informació sobre l’escriptura de propietat d’un habitatge del carrer de Sant Isidre: «Casa de una habitación situada en la calle de San Isidro conocida por tossal de Doix». D’igual manera, recordava que en la partida de defunció del metge Jaume Tena, datada l’any 1775, es diu que fou soterrat «en el cementerio (fossar) de esta Iglesia junto a la pared, que mira al tossal de Doix». Fixem-nos que entre aquesta partida i el censal de 1470 hi ha un període tres-cents anys, açò demostra que el topònim es va mantenir viu en la parla popular almenys durant tres segles.

El carrer de La Hoz ocupa dos vessants del tossal de Doix
(Foto: José Caruana)

D'altra banda, l’historiador Josep Sanchis Costa va publicar un article l’any 2000 en el qual documenta que, a l’inici del segle xvii, hi havia un morisc al Raval dit Miquel Juan Duix, treballador les terres dels Tamarit. Duix és una variant ortogràfica de Doix, i ací, com podem veure, figura com a cognom. Fins ara, en cap nòmina de moriscos aveïnats al Raval hem vist mai el dit llinatge. Tanmateix, no hi ha cap dubte que al tossal hi va haver un tagarí dit Doix i que el seu nom va originar el topònim amb què antigament es coneixia la muntanya. Sanchis Costa, a més a més, anomena un censal del segle xviii atorgat per Vicente Pous sobre una casa «en Tossal de Doix».    

Com a complement als treballs de Pons i Sanchis, convé mencionar Vicent Carles Navarro. Aquest, en un estudi publicat en 2009 escrivia el següent: «Diversos són els sondejos efectuats en el perímetre urbà d’Oliva, però encara queda un lloc, situat en la part antiga del casc urbà conegut com el Tossal de Sant Isidre, en el qual pogué tindre el seu assentament el “hisn” (castell, lloc fortificat) esmentat per al-Idrisi [2]». Evidentment, aquest «Tossal de Sant Isidre» que menciona Navarro és la denominació moderna del tossal de Doix. L'àpex o punt més alt del pujol està al carrer de Sant Sebastià, just on enfronta amb el de Santa Llúcia, i s'eleva 45 metres sobre el nivell del mar.

El cim del tossal, al carrer de Sant Sebastià
(Foto: José Caruana)

Pel que fa a l'etimologia del nom, cal adreçar-se als estudis del filòleg Joan Coromines, qui creu probable que Doix derive del nom propi aràbic Duwîs, el qual esdevé del terme dus (xafar). L'evolució del mot hauria estat: El-Dúis > Dúix > Doix. Actualment, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), a Catalunya hi ha una trentena d'individus cognomenats Doix. I al municipi tarragoní de Poboleda s'hi troba el Mas Doix, un important celler vinícola del Priorat.

Tornant a l'assumpte que ens ocupa, i per cloure l'entrada de hui, direm que l’expansió de l’aljama morisca va transformar la fisonomia de la muntanya. A poc a poc, l'indret es va omplir de cases i s’obriren carrers i atzucacs, definint-se una trama urbana típica de les moreries. Hui en dia, si volem conéixer la ubicació exacta del tossal, cal atenir-se al que va escriure Pons Moncho: «...comprendía el entorno formado actualmente por las calles San Sebastián, San Isidro, La Hoz, Poniente, San Pancracio y parte de la Divina Gracia. Un altozano pintoresco, probablemente con algunos pinos y casas diseminadas…». Sens dubte, passejar per eixos carrers tan emblemàtics del Raval és reviure segles d’història; percebre la presència silent de tots aquells que antany hi van viure; i sentir l’energia d’un tossal que roman adormit davall dels nostres peus.

 

[1] Un censal era el dret que tenia un censalista a rebre d’un censatari un cànon anual com a contrapartida d’un capital donat. El document en qüestió li'l va facilitar a Pons Moncho el professor Camarena Mahiques.

[2] Al-Idrisi fou un geògraf i cartògraf almoràvit del segle XII.  

 

Fonts:

Abel SOLER, L'esplendor d'Oliva. De l'honor dels Carròs al comtat dels Centelles, Ajuntament d'Oliva, Oliva, 2000.

Institut Nacional d'Estadística (INE), [en línia], 

<https://www.ine.es>

Joan COROMINES, Onomasticon Cataloniae, [en línia], 

<https://oncat.iec.cat>

José María DOMÍNGUEZ i Francisco PONS MONCHO, Sant Roc d’Oliva. Apuntes históricos, Oliva, 1989.

Josep SANCHIS COSTA, «Moriscos i terratinents. L’origen de les propietats de l’església de Santa Maria la Major d’Oliva», dins Cabdells, 2, AC Centelles i Riusech, Oliva, 2000.

Vicent Carles NAVARRO OLTRA, «Sobre el topònim Awr.ba del districte de Dénia islàmica», dins Cabdells, 6, AC Centelles i Riusech, Oliva, 2009.

  

 

QUÈ VOL DIR 'CAVALL BERNAT'?

Tenim a Oliva una peculiar formació rocosa denominada popularment Cavall Bernat. Es tracta d’un cantal que corona un cim de la serra de Gallinera; segur que la majoria dels lectors sabeu de què en parle. Recorde que de xiquet, quan preguntava pel significat de Cavall Bernat ningú em donava una resposta satisfactòria. Cavall? Jo més aïna identificava la morfologia de la roca amb el cap d’un camell. I allò de bernat... què volia dir? Aquella curiositat infantil no va decaure amb el decurs dels anys i sovint li pegava voltes a l’assumpte intentant desxifrar el maleït jeroglífic semàntic. Tanmateix, resulta que jo no era l’únic preocupat a resoldre l’enigma, ja que dos estudiosos de la llengua també ho estaven i van llançar llurs hipòtesis sobre el significat de l’orònim, com tot seguit veurem.

El Cavall Bernat de la serra de Gallinera

Abans de res, però, cal dir que no sols Oliva té un monòlit rocós dit Cavall Bernat. Al llarg del territori català, balear i valencià se n’enumeren almenys setze. A Catalunya hi ha deu formacions rocoses així denominades, i és el Cavall Bernat de la muntanya de Montserrat la més coneguda; a Mallorca en són quatre (una amb el nom a Penyal Bernat), a més, a l'illa hi ha la serra del Cavall Bernat, a la Tramuntana; i a València se’n conten dos: la d’Oliva i una altra a Corbera, prop d’Alzira. Dit açò, cal preguntar-nos què tenen en comú totes elles per a ser denominades d'igual manera. La resposta és simple: presenten una morfologia semblant a un monòlit, i és aquesta peculiar morfologia la que va suscitar els avantpassats a batejar-les de manera similar. Però com bé diu el filòleg Jordi Badia: «Totes les grans roques tenen forma de cavall? Tots els cavalls s’han de dir Bernat? No, evidentment que no». Vegem, doncs, l’opinió dels filòlegs per a explicar la gènesi del nom. 

Pel que fa al terme cavall hi ha un cert consens, ja que tothom l'identifica amb la paraula carall (del llatí vulgar caraclu). Un carall és un fal·lus, l’òrgan sexual masculí. I aquest consens es deu als indrets que han conservat el nom primitiu referit a la morfologia fàl·lica d'un penyal. A les illes Medes, per exemple, situades enfront de la costa de Girona, hi ha una formació rocosa anomenada Carall Bernat. Igualment, trobem el terme carallot en altres topònims. Un d’ells és el conegut Carallot de les illes Columbretes, el xicotet arxipèlag davant de la costa castellonenca; i un altre és el puig Carallot, a Cadaqués, comarca de l’Alt Empordà. Però sobre el significat de bernat hi ha dues opinions divergents. D’una part, Ferran Alexandri defén la tesi de l’etimòleg Coromines, la qual diu que deriva de baranat, amb la definició de «voltat d’una rotllana de penya-segat». En canvi, per a Badia bernat vol dir trempat, sinònim d’esvelt, ben plantat.

El Cavall Bernat de la muntanya de Montserrat

Arribats a aquest punt, cal preguntar-nos quin és el vertader significat de Cavall Bernat. Només puc dir que l’opinió més acceptada és la que considera cavall bernat com un eufemisme de carall trempat, una expressió amb què antany es comparava un determinat monòlit fusiforme, o penyal vertical, amb un fal·lus en erecció. Així doncs, potser aquesta expressió explique la gènesi d’un orònim que trobem per diferents llocs de l'àmbit de parla catalana. D’ara endavant, segurament recordareu el que hui hem exposat al post quan passeu pel Cavall Bernat. Però hem d'admetre, sincerament, que el nostre «carall trempat» no mostra una erecció com per a donar-li un premi.

Fonts: 

Ferran ALEXANDRI, «Els cavalls bernats dels Països Catalans», dins Blog de Ferran Alexandri, 24/02/2013. 

Jordi BADIA, «Cavall Bernat», dins El pou de la gallina, Manresa, gener de 2019. VIQUIPÈDIA, «Cavall Bernat», <https://ca.wikipedia.org/wiki/Cavall_Bernat>