SOBRE L'OLIVA ROMANA

Què trobem hui en dia del nostre passat romà? Només uns pocs vestigis ens recorden que als verals d’Oliva hi va haver assentaments romans fa dos mil·lennis. La victòria de Roma sobre Cartago (Guerres Púniques), als segles II i III aC, fou l’inici de la romanització de la península Ibèrica. Tanmateix, els historiadors centren l’assimilació definitiva de l’àrea a partir del segle I aC, sota els governs de Juli Cèsar i Octavi August. Aleshores, per Oliva transcorria la Via Dianium, una calçada romana que els investigadors fan coincidir al nostre terme amb els camins vells de Piles i Dénia.

D’altra banda, els arqueòlegs certifiquen un nucli econòmic de relativa importància a Oliva amb el descobriment de les terrisseries romanes. Aquesta indústria s’emplaçava a la zona dels actuals carrers del Santíssim i del Mestre Chapí, i encara hui podem visitar les ruïnes d’un forn romà conservat al soterrani d’un edifici de vivendes. Les excavacions van traure a la llum restes de ceràmica, com les famoses àmfores oleàries i vinàries, llavors tan necessàries per al transport de l’oli i el vi, àmfores que podem contemplar al Museu Arqueològic.
 

Dos models d'àmfores romanes
(Museu Arqueològic d'Oliva)

De la producció d’oli i vi a la Península ja en parlava el geògraf, escriptor i viatger Estrabó: «Pel que fa a oliveres, figueres, vinyes i altres plantes semblants, de totes hi ha a la costa d’Hispània». Les àmfores oleàries no es reutilitzaven i eren destruïdes. Aquesta pràctica és l’origen d’un tossalet que hi ha a Roma, il monte Testaccio, que com el seu nom indica, està format pels testos de ceràmica allí acumulats. El turó ocupa una superfície de 20.000 metres quadrats i fa una alçada de 50 metres.

Al segle XVII, Gaspar Escolano tractava sobre l’empremta romana a Oliva en parlar de «los muchos cimientos, pilastras, frisos y cornisas que cada día se desentierran en sus contornos». Al nostre terme s’han trobat algunes laudes sepulcrals. Vegem un exemple d’inscripció romana en una làpida procedent d’Elca que estava ubicada, segons Gregori Maians, en una ermita dedicada «a los Santos José, Alberto y Agustín»:

Publio Atellio, Publii filio, Galeria, Verecundo, annorum triginta [...]. 
(Publi Ateli Verecundo, fill de Publi, de trenta anys, de la tribu Galèria [...].)

Fixem-nos en el tercer nom del finat (el cognomen), el qual feia referència a alguna característica física de la persona o d’algun avantpassat. En aquest cas, verecundo significa «vergonyós». Per contra, la tribu Galèria al·ludeix a una divisió territorial de l’antiga Roma per a exercir el dret a vot. A la tribu s’adscrivien els individus que gaudien de la ciutadania romana en certes colònies d’Hispània. Vegem ara un altre exemple de làpida en què la difunta és una esclava alliberada:

Munatia, Quinti liberta, Fausta, hic sita est.

(Munàtia Fausta, lliberta de Quint, ací està soterrada.)

A principi del segle XX, el cronista de València, José Martínez Aloy, manifestava que a cal metge Casimiro Guillermoti, sítia al carrer de les les Moreres, s’havia encastat al brocal d’un pou una llosa funerària amb aquesta inscripció:

Mystes, annorum X, hic situs est.

(Mistes, de deu anys, ací està soterrat.)

Làpida funerària trobada a Oliva
(Museu Arqueològic d'Oliva)  

A banda d'això, la historiografia diu que en època romana hi havia a la falda de la muntanyeta de l’Almuixic un nucli de població anomenat Elca, el qual que va romandre habitat durant el període islàmic. A la zona es van trobar, en 1951, un nombre important de monedes d’època califal. L’indret apareix mencionat en el Llibre del Repartiment de València i fou una de les donacions del rei Jaume I al noble Carròs. A Elca hi havia una ermita dedicada a sant Albert, però va ser derrocada. El motiu fou que es va construir la nova, que hem mencionat abans, dedicada als sants Josep, Albert i Agustí a Benifarés, antic llogaret de moriscos situat a la partida rural de Sant Josep.
 

Monedes trobades a Elca
(Museu Arqueològic d'Oliva)

Altrament, Escolano deia que en la construcció del convent de Santa Maria del Pi es van emprar «piedras muy grandes y muy labradas, con sus letreros de tiempos de los romanos» procedents d’Elca. El cenobi franciscà es va bastir a mitjan segle XV al lloc on actualment s’emplaça l’ermita de Sant Antoni, però el terratrémol de 1598 el va destruir, i amb ell es perdé bona part del llegat romà que allà hi havia.

Fonts:

Antonio MESTRE SANCHIS, Gregorio MAYANS Y SISCAR, Epistolario III: Mayáns y Martí, Publicacións de l’Ajuntament d’Oliva, 1973.
Antonio VALCÁRCEL PÍO DE SABOYA, Inscripciones y antiguedades del Reino de Valencia, 1852.

Enrique PLA BALLESTER, «Prehistoria y protohistoria», dins Iniciación a la historia de Oliva, València, 1988.

ESTRABÓN, Libro tercero de la geografia, Viuda de Ibarra, Madrid, 1787.

Fidel FITA COLOMÉ, «Nuevas inscripcions romanas y hebreas», dins Boletín de la Real Academia de la Historia, t. 47, 1905.

Gaspar ESCOLANO, Segunda parte de la Década primera de la historia de la insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia, Pedro Patricio Mey, València, 1611.
Rosa ENGUIX ALEMANY i Carmen ARANEGUI GASCÓ, Taller de ánforas romanas de Oliva (Valencia), Diputación Provincial de Valencia, València, 1977.

EL CONVENT DE NOSTRA SENYORA DEL PI

A mitjan segle XV, Francesc de Centelles, qui havia de ser el primer comte, va sol·licitar al vicari provincial de l’orde a Aragó la fundació d'un convent de franciscans a Oliva. La petició va prosperar i, l'any 1448, els primers frares arribats s'instal·laren a l’ermita dels Pins, situada on actualment es troben les ruïnes de l’ermita de Sant Antoni. Els religiosos hi construïren un edifici modest, que s’abastia de l’aigua de la font del Beat Nicolau (hui coneguda com a font de Sant Antoni) per als usos quotidians i agrícoles. 

Tanmateix, l’any 1598, un terratrémol va destruir el convent, i els franciscans van haver de ser hostatjats al palau comtal d’Oliva fins que se'n poguera edificar un de nou.

La font de Sant Antoni raja des de temps immemorial
(Foto: Les Fonts d'Oliva)

L’any següent s’iniciaren les obres del nou monestir, extramurs de la Vila, en un terreny cedit pel seté comte, Carles de Borja-Centelles. L’edifici, batejat com a convent de Santa Maria del Rebollet, fou inaugurat el 4 d’octubre de 1606, festivitat de Sant Francesc d’Assís. El poble d’Oliva va contribuir econòmicamen a sufragar part del cost de les obres; i es diu que fins i tot el rei Felip III va coadjuvar amb 100 ducats. La comunitat franciscana va romandre al nou cenobi fins a l'any 1835, quan un reial decret, conegut com  «la desamortització de Mendizábal», suprimia els convents i monestirs a fi de recaptar recursos per a l’Estat. Aquella mesura va afectar el convent franciscà d’Oliva, i vint-i-quatre frares hagueren d’abandonar-lo. Amb la desamortització, l’immoble fou venut i destinat a diferents usos.

En 1853, l'església fou adquirida per terciaris franciscans, que en recuperaren l’ús religiós. Novament, hi fou instal·lada la imatge de la Verge del Rebollet, fins aleshores custodiada a l'església de Santa Maria. Més tard, mossén Juan Bautista Escrivà comprà el convent i, en 1902, el cedí a la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat perquè el destinaren a col·legi. 

El papa Pius XI va declarar la Verge del Rebollet patrona d’Oliva el 8 de març de 1922. Durant la dècada dels anys trenta del segle XX, el primitiu campanar de l’església i part del temple van ser derrocats per a eixamplar la carretera nacional 332.

 

Arc cegat d'accés a la desapareguda capella de la Comunió o del Natzaré

Fonts:

Domingo SABATER SALELLES, Hermandad de sacerdotes y religiosos de Oliva, 2015.

Francisco Borja MILLET PEIRÓ, El caballero «Carròs». Nobles y «cabuts», La Font d'en Carròs, 2012.
Juan BLAY NAVARRO, Documentos y datos para la historia de la ciudad de Oliva, València, 1960.

UNA ALQUERIA ISLÀMICA A LA PARTIDA DE SANTA FE

Hi ha una zona a Oliva, situada entre el barranc de la Lloseta i el barranquet de l’Elca, coneguda com la Pedrera o la mina dels Gòrios. S'emplaça a la partida rural de Santa Fe i, a principi dels anys setanta del segle passat, va ser protagonista d’una interessant troballa arqueològica. Mentre les excavadores desmuntaven els vells bancals de garrofers i oliveres, hi van aparéixer vestigis d'antigues construccions. Malgrat la destrossa que la maquinària havia causat al conjunt arqueològic, el funcionari municipal Salvador Climent va poder examinar l’entorn i classificar les restes de ceràmica aparegudes.

 

Concretament, al jaciment hi havia els murs d’una casa, més de vint sitges subterrànies per a l’emmagatzematge de productes, una estructura circular, una zona empedrada (possiblement part d’un pati) i tres sepultures. La ceràmica, quasi tota asclada, identificava restes d’olles, cànters, gerres, cassoles, bols, rentamans, cadufs, fioles, llibrells, ataifors, etc. Els arqueòlegs han denominat el lloc el jaciment medieval de Santa Fe, i, segons la datació de les restes, consideren que es tractava d’una alqueria musulmana del segle X, anterior a la conquesta cristiana.

 

Vista aèria de la pedrera de Santa Fe
(Imatge: Google Earth)

Oliva compta amb diversos jaciments arqueològics catalogats, reminiscències de cultures antigues que han habitat aquesta terra. Però, davall  dels nostres peus, encara hi resten moltes coses per descobrir, esperant eixir a la llum i revelar-nos nous capítols perduts de la nostra història.   

 

 

 

Font:

André BAZZANA i Salvador CLIMENT, «El yacimiento medieval de Santa Fe de Oliva (Valencia). Estudio de su cerámica», dins Noticiario Arqueológico Hispánico, núm. 18, Ministerio de Cultura, 1984, pp. 255-339.    

EL LLINATGE SÒRIA A OLIVA

Cognom toponímic que durant l’Edat Mitjana identificava els repobladors naturals de Sòria assentats als territoris conquerits pels cristians. La documentació medieval recull el cognom als antics regnes d’Aragó i València. Al Llibre del Repartiment de València, on es registraven les donacions fetes pel rei Jaume I, figura Guillem de Sòria entre els beneficiaris a la ciutat de València en 1239. També hi apareix Martí de Sòria, el qual va rebre al barri de Daroca, a València, les cases d’Ali Arravahi l’any 1279. I en un veïnat de Cocentaina, de 1269, consta un tal Gomiz de Sòria.

Al llarg del segle XIV, veiem el cognom en diversos pobles del regne: Oriola (1300-1314), Onda (1310-1322), València (1354-1373), Catí (1396), Forcall (1396) i Portell (1396). En el morabatí de Gandia de 1373 trobem Guillem de Sòria, identificat com a saig (oficial de Justícia) i originari de la comarca catalana del Bages. També del mateix lloc provenia un altre Sòria assentat a Morvedre, segons el morabatí de 1421.

 

A Oliva es documenta el llinatge a partir del segle XVII. En un memorial de 1611, sobre cases i hortes del Raval, figura Josep Sòria. Aqueix mateix any era batejada a la parròquia de Sant Roc Anna-Maria Sòria Company, filla de Josep i Àngela, un matrimoni del Palomar que s'havia establit al Raval després de l'expulsió dels moriscos. El primer casament, també a l’església del Raval, va unir Joan Sòria Company amb Joana-Anna Salelles Ripoll en 1636. Posteriorment, el fogatge de 1646 identifica tres veïns cognomenats Sòria al cap d’una casa o foc: Joan, Josep i Francesc. Possiblement tots tres foren família. 
 

Vista del Parc Sòria a Cholula, Mèxic.

Fill d’Oliva va ser Vicent Sòria Pons (1844-1905), conegut com a fra Humil Sòria, frare franciscà molt popular amb fama de miracler i que actualment està en procés de canonització. El seu fill, Miquel Sòria Català (1870-1948), també fou religiós franciscà i va exercir durant molts anys la seua vocació sacerdotal a Mèxic, país on va patir persecució i martiri. Allà va ser guardià del monestir Sant Gabriel Arcàngel, al municipi de San Pedro Cholula (estat de Puebla). En reconeixement a la labor de fra Miquel a terres mexicanes, les autoritats de Cholula van dedicar a la seua memòria un parc públic, el qual és conegut popularment com el Parque Soria. Aquesta zona d'esplai se situa als peus del santuari de Nostra Senyora dels Remeis, erigit al cim de la Gran Piràmide txolulteca, una construcció precolombina que rau oculta davall de tones i tones de terra fèrtil.  

 

 

 

 

Fonts:

Arxiu Parroquial de Sant Roc d’Oliva (APSRO), QL-01 (1606-1623), QL-02 (1624-1652).

Arxiu Regne de València (ARV), Generalitat, Veïnat del Regne de València, llib. 4.829.

Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de València, vol. I i II, Tres i Quatre, València, 1999.

José CASTELL BOMBOÍ, Hijos de Oliva al Servicio de la Iglesia, Oliva, 2003.

Llibre del Repartiment de València, edició d'Antoni Ferrando i Francés, Vicent García Editors, València, 1979.

 

OLIVA, PROVÍNCIA D'ALACANT (1833-1847)

La divisió provincial d'Espanya, d’inspiració liberal i prevista en la Constitució de 1812, fou impulsada en 1822 durant el Trienni Liberal (1820-1823). La nova organització administrativa del territori nacional dividia el Regne de València en quatre províncies: Castelló, València, Xàtiva i Alacant. Oliva, al remat, quedava inclosa en la demarcació xativina. Amb aquesta distribució territorial se suprimien les històriques governacions que, fins llavors, havien estructurat administrativament el reialme valencià. Però, en 1823, França va enviar a Espanya, a petició del rei Ferran VII, un exèrcit, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, a fi d'aniquilar el liberalisme i reinstaurar el règim absolutista. Començava així la Dècada Ominosa, caracteritzada per la repressió contra els liberals i la tornada a la uniformitat de l’Estat espanyol.

 

Amb la mort del monarca, en setembre de 1833, la viuda, Maria Cristina de Borbó, va assumir la regència fins que la infanta Isabel fora major d’edat. Aviat la reina va afrontar la reforma política i administrativa de la nació. Encara no feia un mes de la mort el rei, el polític Javier de Burgos fou nomenat secretari d’Estat de Foment i en només trenta-dos dies va impulsar novament la divisió provincial. Amb el Reial Decret de 30 de novembre de 1833, Espanya es dividia en 49 províncies i 14 regions; i el Regne de València quedava conformat per les províncies de Castelló, València i Alacant, poc dalt o baix com les coneguem hui en dia.

 

Detall d'un mapa de 1843 on s'observa la delimitació del partit judicial de Pego
(Font: Institut Geogràfic Nacional)

En ser suprimida la província de Xàtiva, Oliva va quedar inserida en la d’Alacant, el límit septentrional de la qual abraçava fins a Gandia. L’any següent, un nou reial decret incorporava Oliva al partit judicial de Pego. Ja en 1836 va haver-hi una primera modificació dels límits provincials i Gandia, Albaida i Ontinyent passaven a la província de València. Tanmateix, Oliva va haver d’esperar fins a 1847, quan una nova ordenació territorial l’annexionava definitivament a València.

 

Aquesta és, a grans trets, la història del provincialisme espanyol i la dels catorze anys en què Oliva va pertànyer a la província d’Alacant, així com del bienni en què va estar en la de Xàtiva. La configuració de l'Estat dissenyada en el segle XIX va perdurar més o menys inalterable fins a la creació de les comunitats autònomes, estructura territorial contemplada en la Constitució de 1978.

 

 

 

 

 

Fonts:

Federico MARTÍNEZ RODA, La división provincial y el final del Reino de Valencia, Real Academia de Cultura Valenciana, València, 2011.

Gaceta de Madrid, 3 de desembre de 1833 i 23 d’abril de 1834.

Joan Carles MEMBRADO TENA, «La división territorial valenciana: antecedentes, problemas y política de la Generalitat», dins Investigaciones Geográficas, núm. 59, Universitat d’Alacant, 2013.

L'ALTRA CASA D'ALONSO

La desapareguda Casa d’Alonso era un edifici senyorial construït en la primera meitat del segle XVIII i ocupava l’actual plaça de la Raconada d’Alonso, entre els carrers de l'Església i de les Tendes. Era la casa pairal dels Ciscar i ací va nàixer, en 1760, Gabriel Ciscar, marí, matemàtic i regent d’Espanya. Curiosament, l’immoble ha passat a la història com la Casa d’Alonso, i cal explicar el perquè. Un dels últims propietaris fou José Vives Ciscar (1852-1892), jurista i historiador. Estava casat amb María Consuelo Alonso de Medina i Miquel, nascuda en 1863, filla de Federico Alonso de Medina Pastor i María del Carmen Miquel i Martínez, un matrimoni d’hisendats amb casal familiar a Muro.

 

José Vives i María Consuelo Alonso de Medina residien a València i van ser pares d’almenys quatre fills, segons consta als arxius parroquials. Tanmateix, a la mort de José Vives només en vivien tres: María Luisa, María Teresa i Fernando, els quals van heretar les propietats de son pare a Oliva. En esclatar la Guerra Civil en juliol de 1936, María Luisa i Fernando, de tendència dretana, van ser detinguts per milícies incontrolades i posteriorment afusellats a València. Per contra, María Teresa, religiosa de l’Orde de les Germanes Missioneres Catequistes, va sobreviure i, acabat el conflicte, cedí la casa familiar d’Oliva a les monges clarisses, ja que el seu convent havia estat destruït durant la guerra. Una vegada bastit el nou cenobi de les clarisses al lloc on actualment el coneixem, María Teresa Vives va vendre la casa a l’Ajuntament.

 

La desapareguda Casa d'Alonso a Oliva

El vell casalot dels Ciscar fou enderrocat per a construir un nou edifici que seria la casa dels mestres. Però aquest també va ser derruït a finals del segle XX, i la zona es reconvertí en un jardí circumdat per places d’aparcament de vehicles. Malgrat això, el record de la casa senyorial ha quedat reflectit en el nom de la plaça i també nomina la comissió fallera que cada any planta allà el seu monument.

 

D’altra banda, a la vila de Muro s’hi conserva el casal dels Alonso de Medina a la plaça del Palau de la Senyoria. L’edifici, del segle XIX, també és anomenat Casa d’Alonso i llueix al frontispici l’escut heràldic del llinatge. Fa uns anys, la família Alonso va cedir l'immoble al projecte Microvinya per a usos diversos. Si us abelleix conéixer el Palau i la Casa d’Alonso de la vila de Muro, premeu al vídeo que adjunte tot seguit.

 

 

 

 

 

 

Fonts:

Ajuntament de Muro.

Arxiu Parroquial de Sant Esteve de València.

Juan BLAY NAVARRO, Historia de la Ciudad de Oliva, ECIR, València, 1960.

Salvador CARDONA MIRALLES, «La Casa de Alonso», dins Cabdells VII, AC Centelles i Riusech, Oliva, 2009, pp. 185-221.