SOBRE L'OLIVA ROMANA

Què trobem hui en dia del nostre passat romà? Només uns pocs vestigis ens recorden que als verals d’Oliva hi va haver assentaments romans fa dos mil·lennis. La victòria de Roma sobre Cartago (Guerres Púniques), als segles II i III aC, fou l’inici de la romanització de la península Ibèrica. Tanmateix, els historiadors centren l’assimilació definitiva de l’àrea a partir del segle I aC, sota els governs de Juli Cèsar i Octavi August. Aleshores, per Oliva transcorria la Via Dianium, una calçada romana que els investigadors fan coincidir al nostre terme amb els camins vells de Piles i Dénia.

D’altra banda, els arqueòlegs certifiquen un nucli econòmic de relativa importància a Oliva amb el descobriment de les terrisseries romanes. Aquesta indústria s’emplaçava a la zona dels actuals carrers del Santíssim i del Mestre Chapí, i encara hui podem visitar les ruïnes d’un forn romà conservat al soterrani d’un edifici de vivendes. Les excavacions van traure a la llum restes de ceràmica, com les famoses àmfores oleàries i vinàries, llavors tan necessàries per al transport de l’oli i el vi, àmfores que podem contemplar al Museu Arqueològic.
 

Dos models d'àmfores romanes
(Museu Arqueològic d'Oliva)

De la producció d’oli i vi a la Península ja en parlava el geògraf, escriptor i viatger Estrabó: «Pel que fa a oliveres, figueres, vinyes i altres plantes semblants, de totes hi ha a la costa d’Hispània». Les àmfores oleàries no es reutilitzaven i eren destruïdes. Aquesta pràctica és l’origen d’un tossalet que hi ha a Roma, il monte Testaccio, que com el seu nom indica, està format pels testos de ceràmica allí acumulats. El turó ocupa una superfície de 20.000 metres quadrats i fa una alçada de 50 metres.

Al segle XVII, Gaspar Escolano tractava sobre l’empremta romana a Oliva en parlar de «los muchos cimientos, pilastras, frisos y cornisas que cada día se desentierran en sus contornos». Al nostre terme s’han trobat algunes laudes sepulcrals. Vegem un exemple d’inscripció romana en una làpida procedent d’Elca que estava ubicada, segons Gregori Maians, en una ermita dedicada «a los Santos José, Alberto y Agustín»:

Publio Atellio, Publii filio, Galeria, Verecundo, annorum triginta [...]. 
(Publi Ateli Verecundo, fill de Publi, de trenta anys, de la tribu Galèria [...].)

Fixem-nos en el tercer nom del finat (el cognomen), el qual feia referència a alguna característica física de la persona o d’algun avantpassat. En aquest cas, verecundo significa «vergonyós». Per contra, la tribu Galèria al·ludeix a una divisió territorial de l’antiga Roma per a exercir el dret a vot. A la tribu s’adscrivien els individus que gaudien de la ciutadania romana en certes colònies d’Hispània. Vegem ara un altre exemple de làpida en què la difunta és una esclava alliberada:

Munatia, Quinti liberta, Fausta, hic sita est.

(Munàtia Fausta, lliberta de Quint, ací està soterrada.)

A principi del segle XX, el cronista de València, José Martínez Aloy, manifestava que a cal metge Casimiro Guillermoti, sítia al carrer de les les Moreres, s’havia encastat al brocal d’un pou una llosa funerària amb aquesta inscripció:

Mystes, annorum X, hic situs est.

(Mistes, de deu anys, ací està soterrat.)

Làpida funerària trobada a Oliva
(Museu Arqueològic d'Oliva)  

A banda d'això, la historiografia diu que en època romana hi havia a la falda de la muntanyeta de l’Almuixic un nucli de població anomenat Elca, el qual que va romandre habitat durant el període islàmic. A la zona es van trobar, en 1951, un nombre important de monedes d’època califal. L’indret apareix mencionat en el Llibre del Repartiment de València i fou una de les donacions del rei Jaume I al noble Carròs. A Elca hi havia una ermita dedicada a sant Albert, però va ser derrocada. El motiu fou que es va construir la nova, que hem mencionat abans, dedicada als sants Josep, Albert i Agustí a Benifarés, antic llogaret de moriscos situat a la partida rural de Sant Josep.
 

Monedes trobades a Elca
(Museu Arqueològic d'Oliva)

Altrament, Escolano deia que en la construcció del convent de Santa Maria del Pi es van emprar «piedras muy grandes y muy labradas, con sus letreros de tiempos de los romanos» procedents d’Elca. El cenobi franciscà es va bastir a mitjan segle XV al lloc on actualment s’emplaça l’ermita de Sant Antoni, però el terratrémol de 1598 el va destruir, i amb ell es perdé bona part del llegat romà que allà hi havia.

Fonts:

Antonio MESTRE SANCHIS, Gregorio MAYANS Y SISCAR, Epistolario III: Mayáns y Martí, Publicacións de l’Ajuntament d’Oliva, 1973.
Antonio VALCÁRCEL PÍO DE SABOYA, Inscripciones y antiguedades del Reino de Valencia, 1852.

Enrique PLA BALLESTER, «Prehistoria y protohistoria», dins Iniciación a la historia de Oliva, València, 1988.

ESTRABÓN, Libro tercero de la geografia, Viuda de Ibarra, Madrid, 1787.

Fidel FITA COLOMÉ, «Nuevas inscripcions romanas y hebreas», dins Boletín de la Real Academia de la Historia, t. 47, 1905.

Gaspar ESCOLANO, Segunda parte de la Década primera de la historia de la insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia, Pedro Patricio Mey, València, 1611.
Rosa ENGUIX ALEMANY i Carmen ARANEGUI GASCÓ, Taller de ánforas romanas de Oliva (Valencia), Diputación Provincial de Valencia, València, 1977.