JA EL LLEP!

Temps arrere, un lector del blog en va preguntar pel significat exacte de ja el llep!, una exclamació usada durant molts anys pels forasters amb la intenció de burlar-se o emprenyar els olivers. Hom desconeix si el seu origen té fonament històric o, simplement, es tracta d’una llegenda popular. Encara que açò tampoc té major importància, ja que si veritablement va ocórrer l'anècdota a què es refereix l'expressió, no deu quedar cap testimoni amb vida per a corroborar-ho. I a més, de versions n’hi ha tantes com colors.

 

L'anècdota del llicsó i el burro s'ha atribuït tradicionalment a Oliva, però també a altres pobles com Catarroja o Xàbia, la qual cosa demostraria que estem davant una llegenda bastant estesa pel territori valencià. L'historiador Sanchis Guarner ja mencionava la contarella en un dels seus llibres, sent Oliva el lloc del succeït:

A Oliva pujaren al campanar un burro lligat del coll en una corda, perquè es menjara un llicsó que havia eixit allà dalt, i quan l'animalet, ofegant-se, treia la llengua tots deien: «Ja el llep!», i es pensaven que era de gust. [1]  

 

Una altra versió que difereix lleument de l'anterior me la va contar fa uns anys un home d'edat. El cas va ser que un dia a Oliva hi havia un burro lligat que s'esforçava de valent per arribar a un llicsó que sortia de la paret del campanar. Els qui observaven l'escena cridaven: «Ja el llep! Ja el llep!», quan el musell de l'animal fregava l'herba. 

Certament, antany els dels pobles veïns es mofaven dels olivers amb la maleïda frase. Vegem un testimoni recollit a Vilallonga pel filòleg Joan Giner:

Una volta, mo’n va passar un cas... que anàem mosatros a la plaia, allí Oliva en el carro, i mo’n nem pac allí i en seguida em diu Vincilao a mi: dis-li a eixe «ja el llep!». Jo, ignorantment, vaig allí i dic: «xe, ja el llep!». I en seguida aquell: «la figa ta mare sí que llepa!». I resulta que allà es veu que hi havia un llicsó dalt del campanar. I van agarrar un burro i en una corda estirant... «ja el llep!», «ja el llep!», i en la llengua diu que ja aplegava... [2]

Si finalment el ruc es va menjar el llicsó o només el va llepar, és quelcom que jo desconec. I si algú ho sap, que parle ara o que calle per saecula saeculorum. Però ja sabeu, si algú us fa befa amb les susdites parauletes, cal tenir molt clar com s'ha de contestar.

[1] Manuel SANCHIS GUARNER, Els pobles valencians parlen els uns dels altres, vol. III, Tres i Quatre, 1982.

[2] Joan GINER MONFORT, «Els pobles de la Safor (i alguns dels veïns) parlen els uns dels altres», dins Actes de la X Jornada d’Onomàstica, Publicacions de l’AVL, València, 2017.

ARROVES I FANECADES

La Convenció del Metre fou un tractat internacional signat per dèsset nacions en 1875, a fi d’unificar criteris en matèria de metrologia. El resultat va ser la creació Conferència General de Pesos i Mesures, la qual devia establir uns nous patrons. L’any 1798, el nostre paisà Gabriel Ciscar va representar Espanya en les reunions que sobre pesos i mesures es van celebrar a França. L’aval del marí eren, per descomptat, els seus vastos coneixements científics i matemàtics. 

No entrarem en detalls tècnics que no condueixen enlloc, però sí que convé explicar que de les reunions de la Conferència va sortir el sistema mètric decimal, el que usem a hores d’ara. Va ser en 1889 quan s’establiren els patrons metre i quilogram. En 1960 es va crear el Sistema Internacional d’Unitats, actualment format per set unitats bàsiques: metre, quilogram, segon, kelvin, ampere, mol i candela. La Conferència es reuneix periòdicament a la ciutat francesa de Sèvres, seu de l’Oficina Internacional de Pesos i Mesures.

El cas és que ací, en l’àmbit agrícola, continuem fent ús de l’arrova i la fanecada, que són les velles unitats de pes i mesura emprades des de temps de la conquesta cristiana del rei Jaume I. Cal dir que l'ús habitual d’aquests vocables suposa mantenir viu un patrimoni immaterial de moltíssim valor que forma part de l’ADN del poble valencià. Al Llibre del Repartiment de València veiem que la donació de terres per part del monarca es feu mitjançant jovades, cafissades i fanecades, mesures totes elles recollides en els Furs de València.

 

Passem a veure les equivalències emprades actualment a Oliva: 

Mesures de superfície: 1 fanecada (831,09645 m/2) equival a 4 quartons (1 quartó 207,7741 m/2), i a 200 braces (1 braça 4,1554 m/2). 6 fanecades conformen 1 cafissada; i 36 fanecades, 1 jovada. De vegades, l’excedent de la braça, és a dir, la superfície sobrant, sol anomenar-se canya. 

Mesures de pes: 1 arrova equival a 12,78 quilos; encara que actualment s’arredoneix a 13. Un cabàs, o un caixó, d’arrova i mitja suposa 19,50 quilos. 

Per acabar parlarem del pam, el qual, segons l’ús i el costum, és la distància que hi ha entre l'extrem del dit polze i el del dit gorrí, tenint la mà oberta i els dits estesos.[1] A Oliva, un pam equival a 22,65 cm. Aquesta unitat de mesura longitudinal es contempla en l’ordenança reguladora del Medi Rural i serveix per a calcular les distàncies, separacions i tancaments a què s’ha d’atenir qualsevol activitat agrícola. Cal tenir en compte, però, que les unitats de pes i mesura que hem vist poden variar d’uns pobles a altres.

[1] Diccionari Normatiu del Valencià   

FRANCESC CISCAR: MARÍ, POLÍTIC I ESCRIPTOR

Francesc Císcar i Císcar va nàixer a Oliva l'1 de març 1762 al si d’una família noble. Era germà de l’almirall Gabriel Císcar i nebot de Gregori Maians. En 1778, i seguint els passos del germà, va ingressar en la Companyia de Guàrdies Marines de Cartagena. Més tard formà part de diverses expedicions per Espanya i Amèrica, i va ajudar en l’elaboració de les cartes marítimes de la Península. En 1781, com a oficial de Marina, participà en la batalla de Pensacola (actualment Florida, als EUA) per recuperar-la del control britànic. Amb el grau de tinent de navili fou destinat a l’Observatori Astronòmic en 1787 i, un any després, va exercir de professor de navegació a Cartagena. L’any 1795 va abandonar l'Armada davant la impossibilitat de poder embarcar.

En 1807 va reingressar en l’exèrcit i destinat al Consell Superior de Marina. L'any següent es produí la invasió napoleònica de la Península. El 2 de maig, dia de l’alçament popular contra les tropes invasores, Císcar era a Madrid i ràpidament marxà a Cartagena. Amb la derrota dels francesos a Bailén al mes de juliol, va tornar a la capital, la qual no pogué defendre del setge francés. Va fugir per la carretera de Móstoles en companyia del brigadier Antonio Pareja, però una unitat de cavalleria els va captivar. Fou empresonat i maltractat. Tot seguit va ser traslladat a Madrid i posat a disposició del ministre de Marina, José de Mazarredo, però davant d’aquest es negà a jurar fidelitat al rei Josep I Bonapart. Com que no gosava de bona salut, Císcar va sol·licitar permís al ministre per «prendre les aigües» al balneari de Trillo (Guadalajara). D'allí aconseguí escapar en un descuit dels vigilants i s'encaminà a València, on va quedar a les ordres del capità general José de Caro. 

En les eleccions de 1810 va assolir l'acta de diputat a Corts pel Regne de València i, al mes d'agost, marxà a San Fernando (Cadis) per participar en l’assemblea constituent que redactaria la Constitució de 1812. Císcar fou elegit president de les Corts el 24 de desembre de 1812, càrrec que va exercir durant un mes. Sota la seua presidència, les Corts van abolir el Tribunal de la Inquisició per considerar-lo incompatible amb la nova Carta Magna. En l'aspecte polític, Císcar fou un diputat liberal que creia en el constitucionalisme com a element de pacificació de les províncies d'ultramar. El seu treball com a parlamentari es va desenvolupar en les comissions de Marina i Publicació de Documents Reservats.

El jurament de les Corts de Cadis
(Oli de José Casado de Alisal)

En les Corts Ordinàries de 1813 va ser diputat suplent. Aqueix any formà part de la comissió encarregada de proposar la quarta Junta de Regència, de la qual formaria part el seu germà Gabriel. Amb la repressió absolutista de 1814, escomesa a la tornada de Ferran VII, fou inculpat en un informe que denunciava un possible intent d'assassinat del rei i la posterior proclamació de la república, però l’assumpte no va tenir major transcendència. En juny de 1814 va sol·licitar llicència per a romandre a Oliva per raons de salut, encara que tot indica que fou la fèrria voluntat del monarca qui el va tenir confinat al poble fins a 1820. Malgrat això, en 1815 va assolir el grau de brigadier de l’Armada.

Durant el Trienni Liberal (1820-1823) fou novament diputat a Corts per València en les legislatures de 1820, 1821 i 1821-1822. Aquest darrer any va ser nomenat comissari provincial d’Artilleria de Marina amb destí a Cartagena, càrrec que va exercir fins a 1827; posteriorment, va tornar a Madrid en comissió de servei. L’any 1829 fou nomenat cap d’esquadra i des de 1930 va estar vocal de la Junta Superior del Govern de l’Armada. Fou distingit amb la Gran Creu de la Reial i Militar Orde de Sant Hermenegild. És autor de diverses obres de caràcter militar, entre les quals destaquen: Reflexiones sobre las máquinas y maniobras del uso a bordo (Madrid, 1791), Tratado de artillería de marina para el uso de los individuos de la brigada real del mismo cuerpo, escrito de real orden (Madrid, 1829) i Reglamento que debe observarse para el arqueo o medida de las capacidades interiores de los buques de todas clases (Madrid, 1831). Una semblança de l’època el definia com un «escelente hombre, con perdón de su apellido: árido, largo y chupado; pero marino duro y valiente, de mirar fiero, y de genio revesado».[1]

Francesc Císcar va morir el 8 de març de 1833 a Madrid, comptava setanta-un anys. Malauradament, la seua personalitat sempre ha estat eclipsada per la fama del seu germà Gabriel, però he considerat just rendir-li quatre lletres com a homenatge. Oliva deu conéixer el rellevant fill del poble que va contribuir al naixement de la primera constitució promulgada a Espanya: la de 1812, també coneguda com la Constitució de Cadis o la Pepa, per haver-se aprovat el dia de Sant Josep. A l’últim, cal dir que a San Fernando (Cadis) té dedicat un carrer, retolat «Calle del diputado Císcar».

 
 
 
 
[1] Condiciones y semblanzas de los diputados a Cortes para la legislatura de 1820 y 1821, Madrid, 1821.

ÚLTIMS DIES DE LA GUERRA CIVIL

A començaments de març de 1939, la Guerra Civil espanyola estava a punt de finar. Aquells dies, el coronel republicà Segismundo Casado defenia Madrid de les tropes nacionals. Però, en considerar que la guerra estava perduda, va encapçalar un cop d’Estat juntament amb el socialista Julián Besteiro, a fi de destituir el govern de Juan Negrín, partidari de resistir fins al final. Aleshores es creà el Consell de Defensa Nacional i, tot seguit, es van rendir les armes a l’exèrcit de Franco. Finalment, els franquistes entraven a Madrid el 28 de març. Casado va abandonar la capital i marxà a l’exili des del port de Gandia a bord d’un vaixell britànic.

El dia 30, les tropes nacionals de la 83 Divisió, comandades pel general Martín Alonso, arribaven a la ciutat de València. Al capdavant de la comandància militar republicana del Cap i Casal estava el general de la Guàrdia Civil José Aranguren, qui no va voler abandonar Espanya, puix deia que ell només havia estat un militar que complia amb el seu deure. No obstant això, fou detingut i posteriorment afusellat. El 31 de març tota la Península restava sota el control dels nacionals. L’endemà, 1 d’abril, Franco signava el darrer comunicat de guerra que anunciava el final del conflicte armat.

Soterrament de víctimes del bàndol nacional al cementeri d'Oliva

A la Safor, els quintacolumnistes s’organitzaven entorn de l’oliver Cipriano Falgás, un funcionari de duanes, i preparaven el terreny per a l’entrada de les tropes franquistes. El dia 29 de març, un carrabiner a les ordres de Falgás, dit Rafael Muñoz, prengué el control de la base de carrabiners d’Oliva i proporcionà armes a gandiencs afins, per tal de facilitar el control de la ciutat ducal.

Davant la imminent arribada dels nacionals, les autoritats republicanes d’Oliva assumien la derrota. Uns van prendre el vol a l’exili i altres es refugiaren en ses cases. En canvi, el milicià José Castillo, àlies Cagalló, es va suïcidar en tirar-se des del segon pis de l’ajuntament. El 2 d’abril una Comissió Gestora, presidida per l’advocat Alfonso Soler, prenia el control del municipi. Dues setmanes després, un jove llicenciat en Dret anomenat Justo Martí substituí Soler. Martí va encapçalar la Gestora poc més de dos anys; posteriorment, en 1946, fou ordenat sacerdot de l’Opus Dei. 

El final de la guerra es va celebrar a Oliva amb una missa de campanya a la plaça de l’Ajuntament. Per a uns començava un període de domini i impunitat, per a altres s'iniciava una era de repressió i terror. Tristament, les conseqüències d'aquest enfrontament fratricida encara perduren en la societat espanyola, incapaç de superar vells odis i rancors. 

Fonts: 

Causa General. Ramo separado de Oliva, Arxiu Històric Nacional. 

DDAA, Iniciación a la historia de Oliva, Ajuntament d’Oliva, València, 1988. 

Javier CERVERA GIL, «Infiltración del quintacolumnismo y espionaje en el orden público y seguridad republicanas», dins Diacronie. Studi di Storia Contemporanea, núm. 28-4, Association culturelle Diacronie, 2016. 

Jesús de ANDRÉS i Jesús CUELLAR, Guerra Civil española, Tikal Ediciones, 2009.

Josep SANCHIS COSTA, Oliva en plena Guerra Civil, Tivoli, 2017.

LA CASA DE LES ESCOLES PIES

Al nord d’Oliva hi ha un camí que du al poble de Rafelcofer; en parlem del camí Vell de Xàtiva, una via de comunicació que uneix, des de temps immemorial, la capital de la Costera amb Dénia. En 2018, un dels articles que vaig incloure al llibre Oliva en la memòria tractava sobre una reial ordre de 1790, signada pel rei Felip IV, que manava elaborar un cens per conéixer la situació d’Espanya des del punt de vista eclesiàstic. A la diòcesi de València, l’encàrrec el va rebre l’arquebisbe Francisco Fabián y Fuero. L’informe final, de 1791, incloïa una relació d’esglésies, convents, ermites, capelles, cases de camp i despoblats que llavors hi havia a Oliva.

Segons el dit informe, al Rafalatar, la partida rural que limita amb el terme de l’Alqueria de la Comtessa, hi havia un edifici amb terres dedicades al conreu, un conjunt que era descrit de la següent manera: «La Casa de Campo con Labránza vulgo de Sos del Colegio de la Escuelas Pias de la Villa de Sos en Aragón». En llegir això, vaig tindre la curiositat de saber per què les Escoles Pies d’un poblet de Saragossa posseïen una finca agrícola a Oliva. A més a més, el fet d’aparéixer en la relació em donava a entendre que la propietat gosava d’una certa importància. Després d’indagar per ací i per allà vaig saber que, en el segle XVIII, aquesta hisenda va pertànyer a un noble navarrés, don Isidoro Gil de Jaz (1703-1765).

Estat actual de la casa de les Escoles Pies

Isidoro Gil de Jaz va ser un jurista nascut a Sangüesa (Navarra) en 1703. Va estudiar a les universitats de Saragossa i Osca. Entre altres càrrecs, fou advocat de la Cort de Castella, assessor del Consell de Guerra, ministre del Consell de Castella i jutge d’Artilleria. Durant un temps, allà pel 1728, Gil de Jaz va estar al servei de la casa de Lluís Ignasi de Borja-Centelles, duc de Gandia i comte d’Oliva. Sembla que fou en aquest període quan degué adquirir el predi del Rafalatar. La finca apareix esmentada en la descripció dels béns de Gregori Maians, el qual tenia «diez hanegadas de tierra huerta en dicha partida [Rafalatar] tenidas a partición que lindan con tierra de don Isidro Gil de Jaz (...)». [1]

Gil de Jaz es va criar a Sos del Rei Catòlic, municipi on son pare havia estat administrador de duana durant la Guerra de Successió. En aquest poblet va fundar, en 1759, un col·legi d’escolapis: les Escoles Pies. A la seua mort, l’any 1765, va llegar els seus béns a la fundació que administrava el col·legi, la qual fou declarada hereva universal de huitanta-huit propietats del navarrés, ja que mai no es va casar ni va tindre descendència. Així doncs, les rendes de les terres d’Oliva nodrien econòmicament la fundació, però aquesta va passar a l’Estat durant la Segona República i declarada fundació benèfica-docent. Tanmateix, en considerar les autoritats que la propietat olivera no era necessària per al compliment dels fins de la fundació, la finca fou alienada en pública subhasta. En 1951, el BOE publicava que hi havia dipositats al Banc d’Espanya 9.189,62 pessetes sobrants de la venda de l’immoble. Els diners es van destinar a les obres de manteniment d'un edifici que la fundació tenia al municipi saragossà de Sofuentes.

Don Isidoro Gil de Jaz

Fa uns dies vaig anar al Rafalatar a visitar l’indret. Un embalum de pedres i enderrocs ocupen el recinte de l’antiga casa, i només es manté en peu el seu mur oriental. Al llenç interior encara s’aprecia el contorn trapezoidal de la vella ximenera que la sutja va perfilar al llarg dels anys, un espai flanquejat pels dos buits de l’antic finestram. A fora llangueix, decrèpit, el que devia ser el pou que abastia d’aigua el mas. Tot roman envoltat d’un silenci capaç de transportar el visitant a temps pretèrits i remembrar la història d’un vell casalot perdut entre tarongers. Algú va dir que tota pedra conté una història, i això és cert, hui hem vist un exemple al Rafalatar. Tant de bo que puguem trobar moltes més pedres i escoltar llurs històries. Històries que formen part del nostre ADN.

[1] Antonio MESTRE, Gregorio Mayans i Siscar, Epistolario V: Escritos económicos, Publicacions de l’Ajuntament d’Oliva, València, 1976.