JA EL LLEP!

Temps arrere, un lector del blog en va preguntar pel significat exacte de ja el llep!, una exclamació usada durant molts anys pels forasters amb la intenció de burlar-se o emprenyar els olivers. Hom desconeix si el seu origen té fonament històric o, simplement, es tracta d’una llegenda popular. Encara que açò tampoc té major importància, ja que si veritablement va ocórrer l'anècdota a què es refereix l'expressió, no deu quedar cap testimoni amb vida per a corroborar-ho. I a més, de versions n’hi ha tantes com colors.

 

L'anècdota del llicsó i el burro s'ha atribuït tradicionalment a Oliva, però també a altres pobles com Catarroja o Xàbia, la qual cosa demostraria que estem davant una llegenda bastant estesa pel territori valencià. L'historiador Sanchis Guarner ja mencionava la contarella en un dels seus llibres, sent Oliva el lloc del succeït:

A Oliva pujaren al campanar un burro lligat del coll en una corda, perquè es menjara un llicsó que havia eixit allà dalt, i quan l'animalet, ofegant-se, treia la llengua tots deien: «Ja el llep!», i es pensaven que era de gust. [1]  

 

Una altra versió que difereix lleument de l'anterior me la va contar fa uns anys un home d'edat. El cas va ser que un dia a Oliva hi havia un burro lligat que s'esforçava de valent per arribar a un llicsó que sortia de la paret del campanar. Els qui observaven l'escena cridaven: «Ja el llep! Ja el llep!», quan el musell de l'animal fregava l'herba. 

Certament, antany els dels pobles veïns es mofaven dels olivers amb la maleïda frase. Vegem un testimoni recollit a Vilallonga pel filòleg Joan Giner:

Una volta, mo’n va passar un cas... que anàem mosatros a la plaia, allí Oliva en el carro, i mo’n nem pac allí i en seguida em diu Vincilao a mi: dis-li a eixe «ja el llep!». Jo, ignorantment, vaig allí i dic: «xe, ja el llep!». I en seguida aquell: «la figa ta mare sí que llepa!». I resulta que allà es veu que hi havia un llicsó dalt del campanar. I van agarrar un burro i en una corda estirant... «ja el llep!», «ja el llep!», i en la llengua diu que ja aplegava... [2]

Si finalment el ruc es va menjar el llicsó o només el va llepar, és quelcom que jo desconec. I si algú ho sap, que parle ara o que calle per saecula saeculorum. Però ja sabeu, si algú us fa befa amb les susdites parauletes, cal tenir molt clar com s'ha de contestar.

[1] Manuel SANCHIS GUARNER, Els pobles valencians parlen els uns dels altres, vol. III, Tres i Quatre, 1982.

[2] Joan GINER MONFORT, «Els pobles de la Safor (i alguns dels veïns) parlen els uns dels altres», dins Actes de la X Jornada d’Onomàstica, Publicacions de l’AVL, València, 2017.