TRES OLIVERS AL CAMP DE MAUTHAUSEN

L'èxode republicà al final de la Guerra Civil va dur a l'exili francés vora mig milió d'espanyols. Amb l'inici de la Segona Guerra Mundial, en setembre de 1939, i la posterior invasió de França per part d'Alemanya, milers de refugiats republicans van caure en mans dels nazis i emplaçats en camps de concentració, indrets que ulteriorment esdevindrien en camps de treball i d'extermini.   

Alemanya va consultar a Franco sobre el destí que devia donar als republicans, però el dictador es va desentendre, ja que no els reconeixia com a espanyols. Aleshores, va deixar l'assumpte en mans de Hitler perquè fera amb ells el que considerara oportú. Més de nou mil espanyols van acabar als camps de concentració nazis, set mil d'aquests a Mauthausen-Gusen. Hom calcula que ací van morir al voltant de cinc mil, tant per les inhumanes condicions de vida com per haver estat afusellats, torturats, gasejats..., o inclús per haver estat enterrats vius.



Cadàvers amuntegats a Mauthausen

Al nord d'Àustria, a uns 20 km de Linz, s'ubicava el camp de concentració Mauthausen-Gusen. Ací treballaven en les pedreres de granit els reclusos amb millors condicions físiques. Sobreviure al duríssim treball en la pedrera era pràcticament impossible, però quan l'individu ja no suportava el quefer diari el seu destí no era altre que la mort. Entre els penats s'ha documentat la presència de tres olivers, un dels quals no va sobreviure a l'infern nazi i va perir a Mauthausen. Els altres dos van salvar la vida i foren alliberats el 5 de maig de 1945 per les tropes estatunidenques. Cal recordar que gràcies a un presoner espanyol, Francesc Boix, treballador del servei fotogràfic del camp, s'aconseguiren salvar les fotografies que provaven l'horror viscut allà. Durant els juís de Nurenberg, aquest material fou determinant per demostrar la culpabilitat dels jerarques nazis i que tots ells foren condemnats. Pel que fa als paisans olivers internats a Mauthausen, heus ací la informació recollida:

José Aunión Muñoz, àlies el Fonto, nascut el 19 d'agost de 1915. Va lluitar en la Guerra Civil, pertanyia al reemplaçament de 1936. Fou deportat a Mauthausen el 3 d'abril de 1941. Va sobreviure i alliberat el 5 de maig de 1945.

Vicente Cots Ortolá, nascut el 3 de gener de 1917. Va ser deportat a Mauthausen el 27 de gener de 1941. Va sobreviure i alliberat el 5 de maig de 1945.

Ricardo Pellicer Beneyto, àlies el Borjo, nascut el 2 de febrer de 1916. Va ser deportat a Mauthausen el 25 de gener de 1941. Número de presoner 57157. Va morir al camp de concentració el 14 de gener de 1942.



Alliberament de Mauthausen per tropes nord-americanes

En febrer de 2019, els tres olivers de Mauthausen van ser homenatjats a Oliva en un acte participat per la consellera de Justícia, Gabriela Bravo, i per l'alcalde d'Oliva, David González. Com deia Ciceró: «La vida dels morts perdura en la memòria dels vius».  





Font: Benito BERMEJO i Sandra CHECA, Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), Ministerio de Cultura, 2006.

EMIGRANTS OLIVERS A AMÈRICA DEL NORD

En les primeres dècades del segle XX hi hagué un important moviment migratori vers Amèrica del Nord. Aleshores, molts valencians van buscar a l'altra banda de l'oceà una oportunitat per a millorar les seues condicions de vida. El nou continent oferia, a més de treball, uns sous elevats en comparança amb els que es pagaven a Espanya. La crisi agrícola que Oliva va patir l'any 1917 va ser el detonant perquè centenars de jornalers es veiessen obligats a emigrar. 

El viatge fins a Amèrica es feia en un transatlàntic de vapor i podia durar un mes. En arribar, els passatgers desembarcaven a l'illa d'Ellis (Nova York) i després, si superaven un senzill reconeixement mèdic, se'ls traslladava a la ciutat dels gratacels. Primerament, algunes quadrilles d'olivers s'adreçaren al Canadà, en 1913, per a treballar en la construcció de vies fèrries. El gruix de l'emigració, però, va estar els anys 1919 i 1920, i el seu destí era principalment la costa est dels Estats Units.


Imatge aèria de l'illa d'Ellis

Als arxius de l'illa d'Ellis s'hi conserva la informació dels immigrants que arribaven a Amèrica del Nord provinents de totes les parts del món. L'any 2016, i durant quatre mesos, hi vaig buscar qualsevol referència  respecte dels olivers que emprengueren l'aventura americana. El resultat de la recerca fou publicat en 2018 [1]; no obstant això, sempre he pensat que aquesta informació deu estar a l'abast de tothom i no raure solament en els fulls d'un llibre. Aleshores, si us ve de gust conéixer-la, cliqueu sobre l'enllaç que hi ha més avall.

Llista d'emigrants [2] 

[1] Xavier CANYAMÀS, «L'emigració olivera vers Amèrica del Nord a principis del segle XX», dins Oliva en la memòria, Ringo Rango, Madrid, 2018, pp. 159-191.

[2] Ibíd., pp. 162-190.

EL CANÇONER D'ÁLVARO MARZAL

Mare amb xiquet (oli de Van Gogh)

Álvaro Marzal García (1875-1960) fou un sacerdot i organista d'Oliva, gran amant del folklore valencià. Va recopilar un bon grapat de cançons i danses populars locals, que posteriorment foren publicades per la Diputació de València. Mossén Marzal era ben conscient del valuós patrimoni musical oliver i per això, decidí recollir-lo en el seu quadern de treball. Aquest patrimoni, malauradament, va caure en l'oblit amb el pas dels anys, però conforma un llegat important, herència dels antics. Al cançoner de Marzal hi trobem cançons de bressol, de treball al camp, humorístiques, religioses, nadalenques, danses i altres formes populars.

 

Fa uns dies, mentre  fullejava el susdit llibret, em vaig retrobar amb les cançons de bressol que antany es cantaven als xiquets de bolquers i que el temps sembla haver esborrat de la memòria col·lectiva. A banda del valor històric o sentimental, colpeix la senzillesa amb què foren escrites o, millor dit, ideades. Sovint n'hi havia prou que una mare, mentre engrunsava la criatura, entonara quatre frases repetitives perquè l'infant s'embeltira de seguida. 

Rememorar aquestes melodies també ens serveix per enyorar l'amor amb què mares i àvies ens acollien als seus braços. Tot seguit, us deixe dues cançonetes populars de bressol recopilades pel pare Marzal. Si algú vol les partitures, només  ha de demanar-les.

 

El meu xiquet que té son,

té son i vol adormir-se,

sa mare li cantarà,

sa mare li cantarà

catorze cançons o quinze.

Noni, noni, fes noneta

que la mare no té llet;

la poqueta que tenia

li la donà al porquet.

 

Font: Álvaro MARZAL, Cuaderno de música folklórica valenciana, núm. 11, Canciones y danzas de Oliva, Institución Alfonso el Magnánimo, Diputación Provincial de Valencia, 1961.

 

QUATRE GOTS DE VI I NAVAIXADES A BONDÓ

Els nostres avis i besavis, si pertanyien a les classes populars, treballaven de sol a sol i només descansaven els diumenges, el dia del Senyor. La vida d'un llaurador es reduïa al treball al camp, tindre cura de la família i del bestiar, pagar les rendes quan pertocava, resar perquè les pedregades no feren malbé les collites, acudir a missa primera els diumenges i festes de guardar ―els més devots―, i poca cosa més. Però  també tenien les seues distraccions: jugar als naips a la taverna, gaudir de les partides de pilota, eixir a caçar o a pescar, ballar les dansades els diumenges de vesprada, anar als bous alguna volta a l'any, etc. Fins i tot hi havia les visites d'amagat al «pati del bordell» dels més ardorosos. I quan plovia... doncs, com deia el meu avi, la deixaven caure, l’aigua.

Després d'una exhausta jornada terrera, aquests homes s'escapolien a la taverna a poqueta nit. Allí, entre tràngol i tràngol, parlaven i debatien sobre assumptes quotidians i de les misèries que els envoltaven. Però a vegades eren tant els tràngols que s'hi feien que la cosa acabava com el ball de Torrent. Antany era costum dur una navalla dins la faixa que generalment usaven en el treball diari i per a menjar. Sovint, en les xarrades taverneres, i quan els contertulians estaven, com se sol dir, ben xamats, en un tres i no res qualsevol discussió se n’anava de mare. Llavors, el més audaç no dubtava en «tirar mà» del sabre i endollar-li'l al rival sense mirar pèl ni conseqüències.
 

Oli de Cotrino

En el passat, aquesta trista circumstància es va donar a Oliva i, amb freqüència, l'incident es reflectia en la premsa diària. Els protagonistes solien ser joves imprudents i atapeïts als qui la sang els bullia com la cassola al forn, com diria el poeta. Vegem-ne un cas ocorregut en 1928:

Por asuntos particulares riñeron los vecinos José Felíu, de 23 años, y Vicente Salort Climent, de 25, haciendo uso éste de una navaja y mal hiriendo a Felíu. Conducido este último rápidamente a su domicilio, fue atendido y curado de primera intención por el facultativo don Demetrio Pi, que le apreció cuatro heridas en la región escapular izquierda y una sobre la tetilla izquierda de un centímetro y medio de profundidad, producidas todas ellas por un instrumento corto punzante. Pronóstico grave. Después de curado, fue trasladado al Hospital. El Salort fue detenido en su domicilio, pasando a los calabozos municipales. [1]

Vegem-ne una notícia posterior referida al mateix succés:

El pasado año unos alegres jóvenes celebraban la Nochebuena en una de la tabernas de Oliva. Hubo su algarada, sus villancicos y vino en abundancia, que terminó en tragedia la bulliciosa reunión. Llegaron a las manos en violento altercado, los mozos, y uno de ellos sufrió seis navajazos, que le dejaron en el suelo gravemente herido. El agresor fue procesado [...]. [2]

A vegades, les bregues veïnals eren molt més greus i acabaven fent tronar les escopetes. I també estaven a l’ordre del dia les lluites acarnissades entre membres de diferents famílies. Fos com fos, els subjectes implicats acabaven rendint comptes davant la justícia.

[1] Las Provincias, 28 de desembre de 1928.

[2] El Pueblo, 21 de novembre de 1929.

REBOLLET, OLIVA, MEDIONA I ELCA

Les donacions fetes pel rei Jaume I durant el segle XIII, després de la conquesta del Regne de València, van quedar documentades en el Llibre del Repartiment. Ací, els escrivans registraven les donacions en favor dels vassalls a qui el rei beneficià pels seus serveis a la Corona. Alguns s’han referit a aquest llibre com «el repartiment del botí». És palés que tota conquesta suposa prendre el que és d’u per a donar-li-ho a altri, però no anem nosaltres a jutjar allò que són fets històrics, els quals només emprem com a font de coneixement.

Entre els topònims més propers a nosaltres que vegem al Llibre del Repartiment tenim Rebollet, Oliva, Mediona i Elca. Aquests indrets conquerits als sarraïns es van concedir a un noble anomenat Carròs, el qual participà tant en la conquesta de Mallorca com en la de València.


Ruïnes del castell de Rebollet

El 13 de febrer de 1249, els escrivans registraven les donacions de les alqueries de Mediona i Elca: 

A Carròs, l’alqueria de Mediona i la d’Elcha [Elca], com a heretat, a perpetuïtat, a excepció dels clergues i dels religiosos.

Uns dies més tard, el 17 de febrer, es van formalitzar altres donacions:

Per Nós i els nostres successors donem i concedim a vós, Carròs, fill del comte Alamany, i als vostres successors, a perpetuïtat, tota l’heretat erma i poblada que l’alcaid de Xàtiva i son pare posseïen i tenien o devien tenir per alguna causa a raó en els termes de Robole [Rebollet] i de Mediona i d’Oriba [Oliva]. I us concedim que aquesta heretat la tingueu vós i els vostres successors per alou propi, franc i lliure, a perpetuïtat, perquè en disposeu lliurement vós i els vostres successors i a favor de qui vulgueu, a excepció de clergues i eclesiàstics.

Al llarg dels anys, els investigadors han intentat ubicar dins del terme d’Oliva les alqueries d’Elca i Mediona. Gregori Maians situava Elca prop del tossal de l’Almuixic, lloc on van aparéixer vestigis d’un passat romà, com ara làpides, i, posteriorment, monedes d’època andalusina. Hui en dia, amb el nom d’Elca es denomina una partida rural sítia al sud-oest de la ciutat. Segons Abel Soler, historiador coetani a nosaltres, el topònim esdevé de l'àrab Halqa, amb el significat de "paratge rodat de muntanyes".

Pel que fa a Mediona, hom creu que fou deshabitada en el segle XIV. L’historiador Camarena Mahiques parla d’una partida amb aquest nom al segle XVIII, també anomenada Casals, i situa el seu possible origen en una vil·la romana. Tanmateix, Gregori Maians tenia terres a la partida rural de Mediona que limitaven amb el camí reial de Dénia (ara conegut com el camí Vell de Dénia). Aquesta darrera ubicació és, així doncs, més fiable. 

Respecte del significat del topònim, l’historiador denier Roc Chabàs diu que en «bajo latín» significaria «la d’enmig»; és a dir, devia fer referència a un nucli poblacional situat entre altres dos. En canvi, alguns investigadors creuen que etimològicament Mediona té un origen àrab per la seua similitud amb el mot madinat (ciutat). D'altra banda, el referit Abel Soler lliga el nom a una antiga alqueria poblada pel clan berber dels Madyuna.

 
La vella toponímia que encara es manté viva actualment és la petjada d'aquells que al llarg dels segles han habitat la nostra terra, i esdevé una herència immaterial d'estimable valor.

Fonts:
Abel SOLER, L'esplendor d'Oliva, Publicacions de l'Ajuntament d'Oliva, Oliva, 2020.

El Archivo, 1 de desembre de 1893.
Gregorio MAYANS I SISCAR, Epistolario V: Escritos Económicos, Publicacions de l'Ajuntament d'Oliva, València, 1976.
José CAMARENA MAHIQUES, «De la historia de Oliva y Rebollet», dins Iniciación a la historia de Oliva,  3a edició, Publicacions de l'Ajuntament d'Oliva, València, 1988.
Llibre del Repartiment de València, edició d'Antoni Ferrando i Francés, Vicent García Editors, València, 1979.
 

  

EL PLEBÀ QUINTACOLUMNISTA



Cartell de M. Gallur per a la CNT
(Realitzat durant la guerra)

Les primeres setmanes de la Guerra Civil espanyola es van caracteritzar pel gran nombre d’assassinats contra rivals polítics que es van produir tant a la zona nacional com a la republicana. A Oliva, bona part de la repressió es va focalitzar en l’àmbit religiós, amb l’assassinat de sacerdots durant els mesos d’agost i setembre de 1936. Llavors, el plebà de la parròquia de Santa Maria la Major era Salvador Campos Pons (1876-1947), el qual va salvar la vida en refugiar-se a casa de Llorenç Calatayud, qui en aquell moment era membre del comité polític de la UGT. Calatayud tenia ocult el prevere en un amagatall bastit davall l’escala; però, una vegada la situació es va normalitzar, el plebà va decidir fugir d’Oliva en contra del criteri del seu protector. Posteriorment, Llorenç Calatayud va ser conseller-president del Consell Municipal, també dit «alcalde en temps de guerra», des de març de 1938 fins a quasi l’acabament del conflicte armat. La seua valerosa acció, encaminada a protegir la vida del sacerdot, mai no va ser tinguda en compte pels vencedors i acabà afusellat a Paterna en novembre de 1939. Comptava trenta-set anys.

En març de 1937, en plena Guerra Civil, el diari El Pueblo informava de la detenció a València d'un bon nombre de quintacolumnistes disposats a entorpir la defensa republicana de la ciutat. Aquest pseudoexèrcit popular, ombrívol i clandestí, es nodria de feixistes i partidaris del colp d'Estat que va originar la guerra. La finalitat de la Quinta Columna era desestabilitzar l'ordre republicà, així com transmetre informació al bàndol nacional. Un dels detinguts resultà ser el plebà Campos Pons. El religiós actuava sota la falsa identitat de Mariano Gallego García, qui afirmava ser un enquadernador fugit de Torrejón de Velasco, a Madrid. Arran de la captura fou empresonat, però acabada la guerra, i amb el triomf dels nacionals, va tornar a Oliva i s'incorporà novament a la plebania de l'església de Santa Maria, càrrec que va ocupar durant quaranta-dos anys al llarg de la seua vida. Entre altres coses, el plebà Campos va escriure la lletra de l'Himne a la Verge del Rebollet, aquella que diu: «Oliva té Mare, la Mare més bona, la Mare més santa, de més tendre cor...», i musicada per Álvaro Marzal. A les acaballes de 1947, l'Ajuntament d'Oliva li dedicà un carrer, retolat actualment com carrer del Plebá.




Fonts:
El Pueblo, 2 de març de 1937.
Emi GIRAU BORRÁS i Juan ESCRIVÁ ENGUIX, «L’ajuntament en guerra (1936-1939)», dins Cabdells X, AC Centelles i Riusech, Oliva, 2012.
José CASTELL BOMBOÍ, Hijos de Oliva al servicio de la Iglesia, Oliva, 2003.
Josep SENDRA i MOLIÓ,«La toponímia urbana d'Oliva», dins Cabdells V, AC Centelles i Riusech, Oliva, 2008.