L'HORT DE LA BOSCA

El parc públic que hui gaudim els olivers fou en temps pretèrit el jardí d’una casa d’estiueig d’una acomodada família. Els anys, però, han canviat considerablement la seua fisonomia i podem dir que d’aquell jardí senyorial del segle XIX només queda el solar. La casa originària encara es mantenia en peu quan l’Ajuntament d’Oliva va adquirir la parcel·la, però va ser enderrocada, potser pel seu estat ruïnós o per alguna altra raó que mai no sabrem.

 

Aquest indret tan emblemàtic sempre ha estat conegut amb el nom d'Hort de la Bosca. El topònim li'l devem a qui va ser la propietària del terreny: na Lluïsa Bosch Polart, coneguda com la Bosca, una dama nascuda l'any 1800 a Ondara i que en 1821 es va casar amb l'oliver Blai Jeroni Canyamàs Savall. Quan na Lluïsa va morir en 1877, el patrimoni familiar anà a mans del seu fill, Blai Antoni Canyamàs Bosch.

Entre els anys 2017 i 2018, l'Ajuntament d'Oliva va mamprendre una ambiciosa remodelació paisatgística del parc. Una intervenció on s'apostava per una biodiversitat sostenible, com ara la implantació d'espècies vegetals autòctones que s'integraren millor en l'hàbitat natural del lloc. Cal dir que el resultat ha estat magnífic. 

En resum, el parc públic Hort de la Bosca ofereix al visitant un espai on gaudir de la bellesa cromàtica i sonora de la natura mediterrània, un espai que els veïns d'Oliva devem estimar i valorar. A més a més, hem de contribuir a la seua conservació i millora, un gest que de segur agrairan les futures generacions.

Vista de l'estany de l'Hort de la Bosca després de la restauració
(Autor: M. A. García)

 

 

 

 

 

Fonts:

Manuel MARTÍ I ASCÓ i Jesús Eduard ALONSO I LÓPEZ, La memoria de Josep Pastor. Viure a l'Oliva del XIX, La Xara Edicions, Simat de la Valldigna, 2006.

ALBATS I FUNERALS 'AMORE DEI'

La consulta dels llibres racionals de difunts de la parròquia de Sant Roc ens permet conéixer les difícils circumstàncies en què vivien bon nombre dels nostres avantpassats. La pobresa envoltava la major part de la població i sovint la penúria els acompanyava fins al moment de la mort. Ara i adés es repeteixen els registres de defunció on el rector constata la misèria del finat i la seua impossibilitat de testar o pagar el funeral, i tot per ser pobre de solemnitat. En aquests casos, el soterrament s’hi feia amore Dei, és a dir, per amor de Déu (per caritat).
 

El Cementeri Municipal vist des del tossal de l'Almuixic
(Foto: Oliva - Història fotogràfica)

Als llibres també crida l’atenció la gran quantitat d’albats a causa de l’alta mortalitat infantil de llavors. Un albat és la mort d’un infant que no té ús de raó. Els sacerdots quasi sempre anomenaven albat a la mort de xiquets de bolquers i d’altres que no havien arribat a l’adolescència, encara que hi ha casos en què el capellà distingeix entre «albat» i «edat infantil». Heus ací algunes estadístiques per a il·lustrar millor el que suposava la mort  d'infants al si de la comunitat ravalera: l’any 1771 hi va haver 73 albats i 19 adults.[1] En 1780 les xifres foren: 46 albats, 6 d’edat infantil i 43 adults.[2] I en 1800, 47 albats i 30 adults.[3]
 
En tots els anys consultats, els albats superen les morts d’adults, i així va ser durant segles. Tanmateix, la natalitat era també molt alta i ajudava a equilibrar el moviment demogràfic. A continuació transcrivim quatre registres a fi de mostrar al lector com s’hi anotaven als llibres racionals de difunts:

 

En 22 de agosto del año 1781 fue enterrado en esta iglesia de San Roque de Oliva: Vicente Soria, albat, hijo de Miguel Soria y Francisca Gregori, consortes, con asistencia del ecónomo, capa y cruz de ella. [4]

 

En 11 de mayo de 1785 fue enterrado en el cementerio de esta parroquial de San Roque de Oliva Joseph Calatayud, albat, hijo legítimo de Joseph Calatayud y María Ivisa, consortes, con asistencia de la capa y cruz de esta de San Roque, y capa y cruz de la de Santa María, por haber muerto en territorio de Santa María por desgracia, y todo Amore Dei por ser sus padres pobres. [5]

 

En 16 de mayo de 1785 fue enterrado en el cementerio de esta parroquial de San Roque de Oliva, Roque Martines, viudo de Josepha Costa, labrador y vecino de esta parroquial, con asistencia de la capa y cruz de esta parroquia, y se le cantó el preciso funeral, todo Amore Dei, por ser pobre de solemnidad. [6]

 

En 3 de febrero del año 1799 fue enterrada en el cementerio de esta parroquia de San Roque de Oliva, Pascuala Llidó, natural y parroquiana de esta de San Roque, y consorte de Josef Llopis, natural y parroquiano de esta misma de San Roque, y desposados en la misma parroquia, con asistencia de la capa y cruz de esta parroquial; se le cantó el preciso funeral, y fue enterrada Amore Dei, por ser pobre de solemnidad. Y por ser así, como rector de dicha parroquial lo certifico y firmo: Don Joseph Therol. Retor. [7]


Racional de Difunts de 1784

Segons consta en els registres, el funeral amore Dei implicava ser soterrat al cementeri parroquial. Per contra, els qui pagaven les despeses del funeral eren inhumats en la sepultura del Santíssim Crist.

 

L'any 1787, una Reial Cèdula del rei Carles III reafirmava una disposició de 1784 i prohibia els soterraments als temples, alhora que obligava a construir cementeris allunyats de les poblacions. La decisió del monarca prevenia sobre la incidència que la corrupció dels cadàvers pogués tindre sobre la salut pública. Tot i això, la mesura no va ser ben acollida per l'Església i la feligresia, i l'aplicació de la reial ordre es va dilatar fins al segle XIX.  

 

[1] Arxiu Parroquial de Sant Roc d'Oliva (APSRO), Llibre Racional de Difunts (1769-1780), ff. 40-54.

[2] Ibíd., ff. 273-297r.

[3] APSRO, Llibre Racional de Difunts (1796-1803), ff. 12n-146n.

[4] APSRO, Llibre Racional de Difunts (1781-1787), f. 16.

[5] Ibíd., f. 151.

[6] Ibíd., f. 152.

[7] APSRO, Llibre Racional de Difunts (1796-1803), f. 91.

L'EXPULSIÓ DELS MORISCOS DEL RAVAL

El decret d'expulsió dels moriscos, signat el 22 de setembre de 1609 per ordre del rei Felip III, va suposar el foragitament d'Espanya d'unes tres-centes mil persones, la majoria de les quals residien als regnes de València i Aragó. A Oliva, la comunitat de cristians nous vivia extramurs, al barri del Raval, que va quedar pràcticament despoblat arran de l'expulsió. Tanmateix, al llarg del segle XVII, repobladors provinents de la rodalia es van establir al barri morisc juntament amb altres nouvinguts de Mallorca, Catalunya, Aragó i altres indrets.


Moriscos peninsulars del segle XVI
(Dibuix de C. Weiditz)

L'embarcament dels moriscos olivers es produí al port de Dénia els dies 28 de novembre i 3 de desembre de 1609. El nombre de desventurats que van marxar cap a Barbaria fou de 843, segons la documentació conservada a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. No obstant això, l'empremta morisca encara perviu a Oliva en la toponímia, l'arquitectura, la gastronomia, l'agricultura..., i confereix a la ciutat una idiosincràsia pròpia de gran valor cultural.

UN ESDEVENIMENT REIAL A L'OLIVA DEL DÈNOU

Isabel II i Francesc d'Assís

Amb la mort del rei Ferran VII, en 1833, s’obria la qüestió successòria a la Corona d’Espanya. Un any abans de finar el sobirà havia estat aprovada la Pragmàtica Sanció, la qual anul·lava la Llei Sàlica i permetia accedir al tron al gènere femení. Amb l’aprovació de la Pragmàtica, la corona l’heretà la filla de Ferran VII, la princesa Isabel, aleshores una xiqueta que encara no havia complit els tres anys. Però el gran perjudicat per la derogació de la Llei Sàlica va estar un germà del rei, Carles Maria Isidre de Borbó, qui es rebel·là contra l’entronització d’Isabel II, cosa que provocà tres guerres carlines al llarg del segle XIX.

Mentre Isabel II va ser menor d’edat la regència estigué en mans de sa mare, Maria Cristina de Borbó i, posteriorment, del general Espartero; fins que el 1943 la jove va ser declarada major d’edat. Isabel II fou obligada a casar-se amb un cosí germà de tendència homosexual: Francesc d’Assís de Borbó, duc de Cadis. La boda se celebrà el mateix dia que Isabel complia setze anys. Fou aquest un matrimoni del qual no es podia esperar res de bo i que va acabar desfent-se allà pel 1868, quan la reina fou derrocada del tron i hagué d’exiliar-se a França.

D’Isabel II hom diu que era pràcticament analfabeta i que amb el temps es feu grossa i lletja. No obstant això, destacava per la seua fogositat, una «virtut» borbònica, i va tenir infinitat d’amants. La reina va parir onze fills, però només en van sobreviure sis. Gran nombre d’historiadors dubten de la paternitat d’alguns, fins al punt d’assegurar que el futur rei Alfons XII era fruit de les relacions amoroses que la monarca havia mantingut amb el militar i aristòcrata ontinyentí Enrique Puigmoltó y Mayans. Una sospita que sembla confirmar una missiva de la reina que es conserva als arxius del Vaticà.

El cas va ser que al final de maig de 1858 Ses Majestats visitaren oficialment Alacant i València. El trajecte entre ambdues ciutats el feren en un vaixell de vapor. La crònica de l'època fa referència als honors que el poble d'Oliva dedicà als monarques quan l'embarcació reial navegava per davant la costa olivera. Heus ací la notícia tal com aparegué en l'edició del 31 de maig de 1858 de la Gaceta de Madrid:

No cabe duda que le pueblo español tan amante de sus Reyes, ha procurado manifestar en todas sus ocasiones el cariño que les profesan y prueba de ello son los afanes de valencianos y alicantinos por demostrar el alborozo y satisfacción de que están llenos con la visita de SS.MM.

Esta villa [Oliva], su Ayuntamiento y Autoridades eclesiásticas, sabiendo que SS.MM. han de pasar por frente de la playa del término, y calculando que será como a una hora de distancia, según se observa por la travesía de varios vapores y otros buques de Barcelona a Alicante y vice-versa, deseosos de demostrar su amor a sus Reyes, han acordado que el 29 por la madrugada, o antes, si antes pasasen SS.MM., salga una comisión de las Autoridades con la Oficialidad de la compañía de reserva de la villa y carabineros, al frente del término todo lo más adelante del mar que sea posible, llevando la banda de música militar de la población y la del país, y ostentando una bandera nacional con el nombre de la villa, para cuyo objeto facilitan los pescadores de esta y algunos pueblos inmediatos sus barcas adornadas con faroles de colores y gallardetes. Al mismo tiempo se ha dispuesto presentar en el monte de Santa Ana, a cuyas faldas está construida la población, una grande hoguera, haciéndose por la fuerza de carabineros las correspondientes salvas de fusilería al divisar la escuadra que conduzca á SS.MM., tocando al mismo tiempo la música militar la marcha Real.

Pobres y cortos son estos obsequios, pero demuestran el cariño de estos vecinos a sus Reyes, y lo prontos que estarían a no perdonar gasto, para hacerlos mayores, si no les constase que es más halagüeño para SS.MM. una sencilla demostración de cariño, que un dispendioso gasto en desproporción a las facultades del que lo hace.  

Mai no sabrem si, a deshores de la matinada d’aquell 29 de maig, els monarques van presenciar la celebració preparada pels veïns d’Oliva o bé dormien tranquil·lament a la seua cabina sense adonar-se de res. Ni tampoc sabrem mai a quin cervell de canari se li va ocórrer interpretar música militar al pas d’un vaixell que navegava a una hora de distància del litoral oliver.

L'EMPREMTA MALLORQUINA EN L'ANTROPONÍMIA VALENCIANA

Una de les conseqüències de l'expulsió dels moriscos en 1609 fou la despoblació del territori valencià. S'estima que vora tres-cents mil musulmans van partir del regne de València cap al nord d'Àfrica. La comarca de la Marina Alta va ser una de les zones més afectades per l'èxode morisc, i pobles, alqueries i llogarets, abans plens de vida, quedaven emmudits a l'espera de nous habitadors.

L'arribada de repobladors mallorquins fou important a la Marina Alta, encara que no tant a la Safor. Les cartes de poblament i els registres parroquials donen fe de la procedència dels nouvinguts i ens valen per a conéixer els llinatges arribats des de les illes Balears. D'entre els nous cognoms illencs que es documentaven per primera vegada a terres valencianes hi eren: Benimeli, Femenia, Fluixà, Frau, Fullana, Gaià, Llodrà, Mengual, Molines, Palmer, Salort, Server, Vicenç (o Vicens), etc.

Altres colons insulars, però, gaudien d'un cognom ja present al Regne de València des d'època medieval, és el cas d'Alzina, Boronat, Bonet, Cabrera, Calafat, Canet, Carrió, Castelló, Català, Costa, Estela, Font, Gisbert, Gilabert, Maians, Malonda, Martí, Mas, Mestre, Monjo, Noguera, Pastor, Pellisser, Perelló, Ponç, Puig, Riera, Ripoll, Roig, Rosselló, Sabater, Sala Seguí, Soler, Tomàs, Vallcanera, Vidal o Vives, per citar-ne alguns. Devem dir, així mateix, que entre els forasters nouvinguts n'hi havia d'origen jueu convers.

Catedral gòtica de Mallorca (segle XIII)

Dellà la mar també arribaren a Oliva alguns dels nous pobladors del Raval, el barri morisc. Segons els llibres parroquials de l'església de Sant Roc, els llinatges mallorquins que es van establir a l'antiga moreria van ser: Ferrer, Ginestar, Hurrac (o Horrach), Juan, March, Nicolau, Peneda, Pérez (o Peres), Pomar, Pons (o Ponç), Roca, Roig, Sebastià, Serra, Stanya i Vidal. I d'entre els llocs de procedència, cal citar la ciutat de Mallorca, Felanitx, Llucmajor, Petra, Campanet, Pollença, Selva, l'illa d'Eivissa... 

La integració de la comunitat insular amb la de cristians vells va ser, en línies generals, acceptable, ja que compartien un mateix patrimoni cultural. La similitud entre les llengües valenciana i mallorquina, ambdues variants del català introduït arran de la conquista dels regnes de València i Mallorca, va facilitar la convivència. Convé recordar que els moriscos foragitats, malgrat tenir prohibit l'ús de la seua llengua, mantenien l'algaravia com a forma de comunicació entre ells.

Així doncs, no sols la parla o l'antiga pertinença a la Corona d'Aragó agermana a valencians i mallorquins, també els llaços de sang que la immigració balear va ocasionar a l'entrant del segle XVII.




Fonts:
Antoni MAS I FORNER i Joan-Lluís MONJO I MASCARÓ, Per poblar lo regne de Valèntia... L'emigració mallorquina al País Valenciá en el segle XVII, Conselleria de Presidència, Govern de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 2002.
José María DOMÍNGUEZ i Francisco PONS MONCHO, Sant Roc d'Oliva. Apuntes históricos, Oliva, 1989.     

LA CRISI AGRÍCOLA DE 1917


La crisi agrícola de 1917 va tenir el seu origen en la impossibilitat de poder exportar la taronja a l’estranger, agreujada per la manca de vagons que la línia fèrria de Dénia destinava al transport de la fruita. Cal recordar que Europa sofria llavors la Primera Guerra Mundial. El cas va ser que les taronges es quedaven penjant als arbres i això suposava una gran pèrdua econòmica per a productors i jornalers. Pel mes de març, una comissió de propietaris i exportadors d’Oliva es va adreçar a València per a parlar amb el diputat del districte i, alhora, manifestaren a la premsa la situació d’emergència que vivia la ciutat:

[…] El vecindario es pacífico y sufrido; pero como ya padece hambre y conoce el porvenir que le espera, está muy excitado y acaso surja pronto un conflicto desagradable. [1]
 

Antiga etiqueta comercial S. Fenollar
(Font: arxiu Llop-Nácher)

La cosa es va agreujar amb l’inici de la campanya posterior; i a final d’any, el dia 10 de desembre, hi hagué una manifestació de treballadors davant de l'ajuntament. L’alcalde, Salvador García, va sol·licitar ajuda a les administracions nacionals i feu públic l’estat d'urgència en què es trobava gran part de la població. Així ho veiem en un escrit enviat al director del diari El Pueblo:

Con motivo de la falta de exportación de la naranja, que ha traído la ruina a estos habitantes, y en particular a la clase obrera, ahora [por] efecto de las pertinaces lluvias que les impide trabajar en los campos se ha agravado la situación y por ello han acudido en manifestación pacífica ante mi autoridad, formando un total de más de mil personas pobres, pidiendo socorros para comer y leñas y ropas para abrigarse por la miseria en que están, y como la caja municipal no puede hacerlo por no tener fondos, he acudido telegráficamente al presidente del Consejo de ministros, al ministro de la Gobernación, al Gobernador civil y al diputado a Cortes del distrito D. Ernesto Ibáñez Rizo, para que el Gobernador envíe recursos para atender a esta calamidad. En evitación de males mayores y para que se sirva usted de ayudarnos en esta campaña de caridad, se lo comunico para su publicación en el periódico de su dirección. El alcalde, Salvador García. [2]


La crisi agrícola va arruïnar els xicotets productors de taronges, la majoria dels quals, a més, havien de fer front a despeses per l'arrendament de terres. Les conseqüències es manifestaren ben aviat: els anys posteriors, vora tres-cents olivers van haver d’emigrar a Amèrica del Nord per tal de buscar una eixida a la situació de penúria en què vivien. Endemés, com al gos flac tot són puces, l’any 1918 el poble va patir una epidèmia de grip coneguda amb el nom de grip espanyola, i que a Oliva denominaven La Cucaracha. Aquesta malaltia, convertida en pandèmia, causà entre 50 i 100 milions de morts arreu del món.



[1] El Pueblo, 20 de març de 1917. 
[2] Ibíd., 11 de desembre de 1917.

SET LEPROSOS SE'N FUGEN DE FONTILLES

A últims d’agost de 1910, set leprosos van fugir del sanatori de Fontilles. La notícia la publicava el diari El Pueblo en l’edició del 2 de setembre. Els malalts van ser localitzats a l’eixida d’Oliva, a la vora de la carretera. Llavors, la gent hi va acudir moguda per la curiositat, però no sols per veure’ls, també per a oferir-los ajuda.

Un dels llatzerins, un jove que encara no havia complit els vint anys, es va adreçar als curiosos que els envoltaven i digué: «Haced el favor que no nos vuelvan a Fontilles, impedidlo por Dios; pegadnos antes un tiro, por favor os lo pedimos. Nosotros, en verdad, queremos más estar juntos y comunicarnos nuestras penas, porque solos nos hemos de esconder de las personas sanas que huyen de nosotros; pero en Fontilles, nos dan para comer habichuelas sin sal y patatas crudas, nos hacen cavar y nos matan de hambre. Un tiro por misericordia, antes que volver a Fontilles». En escoltar el testimoni, la gentada els compadia i bescantava amb indignació pel tractament que els jesuïtes donaven a aquells desgraciats.



El sanatori de Fontilles

El governador va emetre una orde per retornar-los a la llebroseria i dos veïns d'Oliva van oferir els seus carruatges per a viatjar fins a Fontilles. En arribar-hi, el director, religiós jesuïta, es negà a rebre’ls, però la Guàrdia Civil l’obligà mostrant-li l’orde governativa. El corresponsal que feu la notícia ressaltava la manca de «caridad, mansedumbre y amor al prójimo» del director, i finalitzava l’article escrivint: «El que siente entusiasmo y fe la irradia en sus actos, porque la conciencia no miente».

 

 
 

Font: El Pueblo, 2 de setembre de 1910.