A últims d’agost de 1910, set leprosos van fugir del sanatori de Fontilles. La notícia la publicava el
diari El Pueblo en l’edició del 2 de setembre. Els malalts van ser localitzats a l’eixida d’Oliva, a la vora de la carretera. Llavors, la gent hi va acudir moguda per la curiositat, però
no sols per veure’ls, també per a oferir-los ajuda.
Un dels llatzerins, un jove que
encara no havia complit els vint anys, es va adreçar als curiosos que els
envoltaven i digué: «Haced el favor que no nos vuelvan a Fontilles, impedidlo
por Dios; pegadnos antes un tiro, por favor os lo pedimos. Nosotros, en verdad,
queremos más estar juntos y comunicarnos nuestras penas, porque solos nos hemos
de esconder de las personas sanas que huyen de nosotros; pero en Fontilles, nos dan para comer
habichuelas sin sal y patatas crudas, nos hacen cavar y nos matan de hambre. Un
tiro por misericordia, antes que volver a Fontilles». En escoltar el testimoni, la
gentada els compadia i bescantava amb indignació pel tractament que els
jesuïtes donaven a aquells desgraciats.
El governador va emetre una orde per
retornar-los a la llebroseria i dos veïns d'Oliva van oferir els seus
carruatges per a viatjar fins a Fontilles. En arribar-hi, el director, religiós jesuïta, es negà a rebre’ls, però la Guàrdia Civil l’obligà mostrant-li l’orde governativa. El corresponsal
que feu la notícia ressaltava la manca de «caridad, mansedumbre y amor al
prójimo» del director, i finalitzava l’article escrivint: «El que siente entusiasmo
y fe la irradia en sus actos, porque la conciencia no miente».
 |
| El sanatori de Fontilles |
Font: El Pueblo, 2 de setembre de 1910.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada