ALICAXET, CORSARI BARBARESC D'OLIVA

Abdallah Alicaxet era un morisc d’Oliva que va sortir del Regne de València en 1556 cap a l’Imperi Otomà quan tenia uns vint anys, juntament amb la família. Es va establir al nord d’Àfrica, en un territori anomenat Barbaria, al poble de Sersell. D’ell sabem que va participar en 1571 en la batalla naval de Lepant, la qual va enfrontar les naus cristianes contra els turcs otomans. Alicaxet havia estat mariner mentre vivia a Oliva i, ja instal·lat a Sersell, va armar un bergantí de dotze bancs amb el qual solcava la Mediterrània i assaltava vaixells per a robar i captivar cristians que després venia a Alger. També tornava regularment a la Península a fi de transportar il·legalment a Barberia altres moriscos que desitjaven fugir.

 

Però un dia de 1576, el corsari Alicaxet fou capturat per les galeres d’Espanya i conduït a les presons de la Inquisició. Al calabós estant, un jesuïta que parlava l’algaravia, dit Jerónimo de Mur, va intentar de totes les maneres possibles que abjurara de la seua religió, però Alicaxet li va dir «que era net de moro, fill de moro i que volia ser moro, i que son pare havia estat batejat a la força». Així les coses, el Tribunal de la Inquisició el va condemnar per apostasia i fou cremat viu a la ciutat de València el 4 de novembre de 1576. Per l'actitud de fermesa demostrada, com que no volgué renegar de la seua fe, Alicaxet està considerat una de les principals figures del martirologi musulmà, ja que va declarar, in articulo mortis, que era moro i moro volia morir.

 

La batalla de Lepant, oli d'Andries van Eertvelt

Un germà d’Alicaxet, de nom Cajetta, en assabentar-se del seu captiveri, va comprar a la ciutat d’Alger un sacerdot que havia estat segrestat a la costa de Tarragona, amb l’objectiu d’alliberar Alcaixet per mitjà d’un intercanvi. El religiós era fra Miquel d'Aranda, de l'orde militar de Montesa. Durant uns mesos, Cajetta el va tenir com un esclau fent-lo treballar de sol a sol, mentre li prometia la llibertat si feien el mateix amb el germà. Malgrat tot, les seues intencions no van arribar a bon port, i quan li comunicaren la mort d’Alicaixet a València va decidir fer el mateix amb el frare. Llavors, el va conduir des de Sersell fins a Alger. Una vegada arribats, va insistir a dur endavant la venjança i, finalment, aconseguí el permís del governador (el bei) d’Alger per a matar el frare.



Antiga cartografia de Barbaria

El 18 de maig de 1577, fra Miquel d’Aranda va patir el seu particular calvari. Fou conduït des de la cel·la on restava fins a la marina, lloc on havia de ser occit. Feu el trajecte acompanyat per una caterva de vàndals que li lliuraren tota mena d’insults, agressions i humiliacions. En arribar a la platja, el van lligar a una àncora de ferro que hi havia preparada a manera de patíbul. Tot seguit, Cajetta l’insulta, intentà arrencar-li la barba a estirons i l’apedregà amb força. La multitud allí concentrada victorejava les accions del moro i àdhuc participava en la lapidació. A l'últim, envoltaren el frare amb llenya i li calaren foc; i així van estar fins que va quedar reduït a cendres.

 

Els martiris de fra Miquel d’Aranda i Alicaxet només significaren un capítol més del capciós argumentari que embabucava la societat d’aleshores, sacsejada contínuament pel conflicte religiós entre moros i cristians.

 

 

 

 

Fonts:

Antonio de SOSA, «Diálogo segundo de los mártires de Argel», dins Topographia e historia general de Argel, Valladolid, 1612.

Rafael CARRASCO, «Historia de una represión. Los moriscos y la Inquisición en Valencia 1566-1620», dins Áreas: Revista internacional de ciencias sociales, núm. 9, Universidad de Murcia.

Raja Yassine BAHRI, «Aportes culturales de los moriscos en Túnez», dins Revista de Historia Moderna, núm. 27, 2009.

Xavier CANYAMÀS, «Alicax i Cajetta, germans moriscos fugits a Alger, i el martiri de fra Miquel d’Aranda», dins Oliva en la Memòria, Ringo Rango, 2018.

TIRAR-SE A LES VIES DEL TREN

Quan jo era menut, jugava amb una xiqueta òrfena de pare. Segons contava m'explicava ma mare, l'home s'havia tirat a les vies del tren, és a dir, es va suïcidar. Recorde que l’expressió «tirar-se al tren» s’escoltava de tant en tant en aquells dies. Era la «solució» més ràpida quan u entrava al fosc túnel de la desesperació i no trobava l’eixida enlloc. Tenir la línia fèrria a prop no sempre era un avantatge, ja que quedava a l’abast de persones desesperades que volien posar el punt final a llurs vides. Morir tirant-se a les vies del tren era ―i encara ho és― ràpid i barat. Només calia acostar-s’hi i esperar pacientment l’arribada del comboi. Sovint els suïcides solien ser joves amb problemes, tot i que no sempre aconseguien el resultat esperat; a vegades només patien greus amputacions i quedaven tolits de per vida.

 

 

Amb el pas dels anys, l’hemeroteca m’ha fet recordar aquella xiqueta òrfena de semblant trist i cabells negres com la nit, amiga de jocs i companya en el despertar de la vida. Les velles cròniques periodístiques revelen episodis de suïcidis, o intents, viscuts a les antigues vies del poble; ingredients habituals de les pàgines de successos que a voltes convé desempolsegar. Vegem-ne uns quants exemples:

Una joven de 20 años, de Oliva, se arrojó a la vía al paso del tren núm. 656 de la línea de Carcagente-Denia, siendo destrozada. Ignorándose las causas que la impulsaron al suicidio [El Pueblo, 1 d’octubre de 1918].

Desde Oliva, comunicó el conductor del tren número 675 al jefe de la estación que en el kilómetro 39-900 se había arrojado a la vía un hombre de unos 20 años al paso de dicho tren. Éste paró inmediatamente, pero ya el infeliz era cadáver. El convoy le había separado la cabeza del tronco [El Pueblo, 27 d’agost de 1924].

También se nos entregó copia de otro despacho telefónico, éste del jefe de la estación de Oliva, en el que se manifestaba que a las 13’30 el tren número 675, que acababa de salir, detuvo su marcha a causa de haberse arrojado a su paso la joven Consuelo Tomás Morell, de 17 años, soltera y vecina de la localidad. La suicida quedó en la caja de la vía, pero con las piernas y una mano destrozadas. Fue llevada en grave estado al Hospital. Según declaró, había matarse por venir sufriendo una enfermedad [Las Provincias, 13 de setembre de 1924].

El vecino de Oliva, José Agud García, de 20 años, en la madrugada del domingo puso fin a su vida, arrojándose al paso de un tren de la línea de Carcagente a Denia. El suicida, antes de realizar el hecho, lo puso en conocimiento de las autoridades [El Pueblo, 5 d’abril de 1927].

El vecino de Oliva, Francisco Ivars Marín, de 42 años, se arrojó el domingo pasado al tren, procedente de Carcagente, quedando completamente destrozado. Se ignoran los móviles que le indujeron a tomar tan funesta resolución. El juzgado interviene en el asunto [El Pueblo, 7 de juny de 1927].

Actualment, el senyor Google ajuda els qui tenen pensaments suïcides. Només cal posar la paraula suïcidar-se, o una altra pareguda, al buscador d'internet i ràpidament surt el Telèfon de l’Esperança, atenció 24 hores al dia, set dies a la setmana. És una bona alternativa per als depressius juntament amb el treball dels psicòlegs, i millor que recórrer a les vies del tren. Vies que a Oliva ja són part d'un record llunyà.

 

1908-1909: CONSTRUCCIÓ DE LA CASA CONSISTORIAL

L’edifici de l’ajuntament d’Oliva, també anomenat casa consistorial, està edificat sobre una parcel·la de 536 metres quadrats. Aquest solar albergava originàriament la Casa de la Vila i cinc habitatges particulars que van ser adquirits per a construir el nou consistori. Juan Blay, antic cronista de la ciutat, conta haver conegut la fira en el solar de la Casa de la Vila «con sus barracas de cañizos, ventas de turrón, juguetes, mantas, etc...», i afirma que la primera pedra del nou edifici es va col·locar en 1887. No obstant això, la licitació de les obres va haver d’esperar fins a l’any 1908, com informava la premsa:

El día 7 del próximo mes de Julio, a las once de la mañana, se celebrará en la Ciudad de Oliva la subasta para la construcción de un edificio municipal destinado a Casa Consistorial, Juzgado y Escuelas, siendo el tipo a la baja, de 53.651’95 pesetas. Los planos, memoria y pliego de condiciones están de manifiesto en la secretaría de dicho Ayuntamiento.
 

Antiga postal de la plaça de l'Ajuntament

L’obra fou adjudicada als contractistes Fernando Molió, Juan Arlandis i l’arquitecte Joaquín M. Arnau. Uns dies més tard, la sàtira periodística envestia contra el tal Fernando Molió, qui resultà ser un conegut capellà:

Nos dicen de Oliva que hay allí un señor Molió, cura de oficio y cacique de profesión, que lo mismo interviene en asuntos políticos que en los negocios públicos, apoyado por cierto marqués. Ahora se ha metido a contratista de las obras de la Casa Consistorial, y da gusto verle arrastrar la sotana por los andamios. ¡Quién sabe si éste será un nuevo medio de comunicar más fácilmente con el Altísimo! Además, por múltiples causas bastante conocidas en aquellos pueblos, cuando en Gandía suena el nombre de Molió, todos dicen: ¡Sálvese el que pueda!

La primera pedra del nou ajuntament es va col·locar el 25 d'octubre de 1907. Mentre van durar les obres, les dependències municipals es van traslladar a la casa dels Maians, sítia al carrer Major. Segons el cronista Blay, la «solemne» inauguració va ser l’1 de juliol de 1909, però el diari alcoià La Defensa apuntava el dia 8, tal com llegim en l'edició publicada l'endemà. L’edifici albergava, a més dels despatxos destinats als funcionaris, habitatges per als mestres, escola i jutjat municipal.

 

 

 

 

 

Fonts:

El Pueblo, 10 de juny i 31 d’octubre de 1908.

Juan BLAY NAVARRO, Documentos y datos para la historia de la ciudad de Oliva, ECIR, València, 1960.

EL LLINATGE GISBERT A OLIVA

Gisbert, també escrit Gispert, Chisvert i Chispert, és un cognom aragonés derivat del nom germànic Gisiberth, que significa «brillant com la fletxa». A Aragó fou un llinatge noble en el segle XII amb la figura del ric home Pedro Gisbert. El cognom es va estendre a altres territoris com França, Catalunya i Mallorca. Va passar al Regne de València arran de la conquista cristiana del segle XIII i la posterior colonització. Així, trobem primitives cases de Gisbert arreu del reialme: Burriana (1286), Ontinyent (1343), València (1354), Altea (1381), Castelló de la Plana (1398), Alzira (1399), Xàtiva (1421), etcètera. A Alcoi va haver-hi una casa noble d’aquest cognom. Alcoià era el pintor Antonio Gisbert, director del Museu del Prado entre 1868 i 1873.

 

Afusellament de Torrijos i dels seus companys
(Oli d'Antonio Gisbert) 

A Oliva, els Gisbert apareixen als llibres parroquials del Raval a l’inici del segle XVII. En 1611 fou batejada a l’església de Sant Roc Anna Maria Gisbert Monyós, filla de Bertomeu i de Jerònima. Cal dir que Monyós (també escrit Monyoç) és l'arcaisme català del cognom Muñoz. Pel que fa al primer matrimoni documentat, de la mateixa parròquia, pertany també a un fill de Bertomeu i de Jerònima, dit Josep, qui es va casar amb Vicenta Sòria Company en 1636. En el fogatge de 1646 figuren, com a caps d'una casa o foc, Antoni i Josep Gisbert.

 

 

 

 

 

Fonts:

Arxiu Parroquial de Sant Roc d’Oliva (APSRO), QL-1 (1606-1623) i QL-2 (1624-1652).
Arxiu Regne de València (ARV), Generalitat, Veïnat del Regne de València (1646).

A. y A. GARCÍA CARRAFA, El solar catalán, valenciano y balear, t. II, Librería Internacional, San Sebastián, 1968.

Bizén d’o RÍO MARTÍNEZ, Diccionario de heràldica aragonesa, Prames SA, Zaragoza, 1998.

Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de València, vol. I i II, Tres i Quatre, València, 1999.

Francesc de B. MOLL, Els llinatges catalans, t. II, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1959.

ELS FESOLS DE CARETA

Per a fruir d’unes bones pebreres farcides o d’un arròs al forn d’estiu, un dels ingredients imprescindibles són els fesols de careta (Vigna unguiculata). Aquest llegum, tan important en la gastronomia local, és originari d'Àfrica occidental i des de temps immemorials han estat els nostres llauradors els seus principals proveïdors.

 

Una fesolera en producció

Mentre ma mare vivia, jo no donava gens d’importància als fesols de careta. A ella mai li’n faltaven, sempre hi havia algun amic que en conreava i ens fornia ara i adés. Però va arribar el dia que eixa generació va anar finant a poc a poc. I de sobte, en casa ja no entraven les apreciades lleguminoses. Aleshores la meua dona em digué: «Si vols pebreres farcides, hauràs de dur fesols de careta». «Que no en venen?», li vaig preguntar. «Sí, però són cars i no tenen res a veure amb els casolans».

 

La meua sogra em va procurar llavor i d’ençà d’aquell dia no ens falten fesols a casa. Malgrat la quarantena que hem patit pel «dichós» coronavirus, jo ja els tinc sembrats; i a l’estiu, si Déu vol, els tindrem a taula. Amb aquesta entrada només pretenc reivindicar la importància d’uns llegums que han estat part de la cultura gastronòmica del nostre poble. Cal recordar una quarteta popular que diu:

 

En este poble d'Oliva

passen coses molt regrans,

sembren fesols de careta

i els ixen capellans.

 

També tenim la dita «mirar-se com els fesols de careta», usada sovint per a referir-se a dos individus que es miren malament o es demostren poc afecte. Queda clar que els fesols de careta formen part de la idiosincràsia d'Oliva, com puguen ser el Raval o el Gabrielet. De manera que, per res del món no hem de perdre la llavor si volem cuinar unes pebreres farcides com Déu i la tradició manen; i menjar-nos-les a mos redó, per descomptat.

LA TRISTA HISTÒRIA DE MALASANGRE

Juan Blay Navarro, cronista oficial d’Oliva des de 1956 fins a la seua mort en 1968, va ser mestre d’escola i autor del llibre Historia de la ciudad de Oliva, publicat en 1960. En aquesta obra conta breument les peripècies i desventura d’un xicon conegut pel malnom de Malasangre. He de dir que el nom em resulta familiar, però no sabria dir per què; potser fou protagonista d’alguna anècdota que em contara el meu avi. Juan Blay va creure convenient recordar el xaval en tractar sobre la història del nostre poble. Jo també ho crec, i considere oportú donar a conéixer el personatge transcrivint les paraules de Blay:

Mientras estaba en Oliva, allá por los años 1930, venía a mi escuela un niño de unos doce años, estúpido, y entraba en clase sonriendo, se sentaba en el estrado y cuando se cansaba, muy contento, se despedía. Marchaba a pedir dinero y comida, llevaba la cabeza rapada y pedía un «chavo» por dejarse pegar un puñetazo en la cabeza, habiendo desalmados que lo hacían; y cuando le parecía marchaba a merodear el campo a comer uvas, higos, etc.; y una de las veces le pilló la lluvia frente al Cementerio y entró y se puso dentro de un nicho. Como era bastante alto los pies le quedaban fuera. Al día siguiente el conserje del Campo Santo, al revisar y ver unos pies fuera, se asustó y llamó a grandes voces, y entonces salió el «Malasangre» y dijo el guardián: ¡Tú habías de ser!, y en contestación el chico paró la mano para el «chavo» y bajo la cabeza para recibir el coscorrón.

Este niño grandote era la antítesis de Sansón, mientras éste tenía la fuerza en los cabellos, «Malasangre» sin ellos vencía a los perros de presa y policías, que se los azuzaban, y éste tan pronto abrían la boca para morderle, lo cogía del garguero y caían muertos como heridos por un rayo.

El pobre muchacho en la revolución lo encerraron en la cárcel, y el muchacho empezó a gritar diciendo que tenía hambre, y al no callar, sin ningún miramiento, le impusieron silencio dándole un escopetazo, un majo de los milicianos. No cayó por la Patria, pues no tenía la luz de la razón para distinguirlo, pero dada su inocencia recobró la luz superior a la razón natural, pasando a la luz sobrenatural divina y eterna.

El mestre i cronista Juan Blay Navarro

 

 

 

 

Font:

Juan BLAY NAVARRO, Documentos y datos para la historia de la ciudad de Oliva, ECIR, València, 1960.

COM ERA OLIVA FA DOS-CENTS ANYS?

Alexandre Laborde (1773-1842), marqués de Laborde i comte de l’Imperi, fou un escriptor i polític francés que l’any 1809, en plena guerra napoleònica, va publicar l’Itinerario descriptivo de las Provincias de España. L'obra constava de cinc volums referits a la Península i a «... sus islas y posesiones en el Mediterráneo; con una sucinta idea de su situación geográfica, población, historia civil y natural, agricultura, comercio, industria, hombres célebres, carácter y costumbres de sus habitantes, y otras noticias que amenizan su lectura».

Els afusellaments del 2 de maig
(Oli de Goya que mostra un luctuós episodi de la guerra contra Napoleó)
 

Laborde era fill d’espanyol i havia estat diplomàtic en l’ambaixada francesa a Madrid entre 1800 i 1801. Posteriorment, en 1808, any de l’inici de la Guerra del Francés, va tornar a Espanya acompanyant Napoleó Bonaparte. Sembla que era una mena d’assessor, pels seus coneixements sobre el país ocupat. L’atracció de Laborde per la terra de la seua família paterna el va dur a escriure diversos llibres sobre Espanya. Acabada la guerra, l’Itinerario descriptivo de las Provincias de España va ser traduït al castellà. En les seues pàgines trobem la descripció que l’autor feu d’Oliva a l'inici del segle XIX:

 

Oliva, villa de 5.000 almas, situada a la falda de un monte, bajo de un cielo diáfano y alegre. Todo su territorio presenta un vasto vergel de moreras, granados, olivos, trigo y cañas de azúcar; sus calles son limpias y empedradas. Tiene dos parroquias, un convento de frailes y otro de monjas. La arcilla del distrito de esta villa es admirable para teja y ladrillo. Es patria del famoso humanista y jurisconsulto Don Gregorio Mayans y Ciscar. [1]

 

Oliva continua «a la falda de un monte, bajo de un cielo diáfano y alegre», però ara les ànimes són moltíssimes més i el vergel és un vast tapís de fanecades i fanecades de tarongers. De la indústria ceràmica només queden els fumerals, i de Gregori Maians conservem la casa familiar reconvertida en Casa de la Cultura. Costa reconéixer la ciutat actual amb la descripció que feu Laborde a la primeria del segle dènou, però dos-cents anys donen per a molt.
 

 

 

 

 

[1] Alexandre LABORDE, Itinerario descriptivo de las Provincias de España, Ed. Mariano Cabrerizo, València, 1816, pp. 97 i 98. 

URBANISME AL SEGLE XIX

Don Luis Mayáns y Enríquez de Navarra

En desembre de 1883, el setmanari gandienc El Litoral informava de les intencions de don Luis Mayans de transformar en solars un terreny que tenia a Oliva, a espatles del convent del Rebollet. L’interessat, don Luis Mayans y Enríquez de Navarra, de la família de l’erudit Gregori Maians, fou un il·lustre personatge nascut a Ontinyent, però d'arrels oliveres. Al llarg de la seua vida va exercir diferents càrrecs públics: alcalde major del Ferrol, diputat a Corts, president del Congrés dels Diputats, ministre del Tribunal Suprem de Guerra i Marina, ministre de Gràcia i Justícia i ministre d’Estat, entre d'altres. Heus ací la notícia que publicava El Litoral:  

Parece que el Sr. D. Luis Mayans ha determinado destinar para solares su posesión titulada del Camp, cuyo plano comprende dos calles rectas desde la carretera del litoral hasta la vía férrea, y otra transversal, desde el Convento, hoy arruinado, hasta el camino de Piles, formando un espacioso barrio, que indudablemente ha de hermosear las afueras de la villa y las avenidas de la estación del ferro-carril que próximamente va á construirse.

Àmbit de l'actuació urbanística
(Cartografia de l'ICV)

Atés que don Luis Mayans havia mort en 1880, no hi ha dubte que degué ser la seua família la que va iniciar els tràmits urbanitzadors. Don Luis tenia una filla, Josefa Mayans y Calvo de la Puerta, casada amb Ramón Sanchiz del Castillo. El matrimoni era pare de  cinc fills, els cognoms dels quals van donar nom al carrer Sanchis Mayans, un dels «rectes» que  menciona la notícia; l’altre és el que ara s’anomena Salvador Soler i Soler (abans Capitán Cortés). El transversal es correspon a l’actual carrer Comtessa de Maians, i el camí de Piles és ara l’avinguda Vicente Parra.

 

Un dels fills, Gonzalo Sanchiz Mayans, va rehabilitar, en 1924, el títol nobiliari de Marqués de Montemira; i és besavi de la coneguda dissenyadora Ágatha Ruiz de la Prada. Igualment, una germana seua, Ana María Sanchiz, va iniciar els tràmits per a recuperar una altra dignitat nobiliària: el Comtat de Maians. D’ací esdevé el nom del carrer Comtessa de Maians, en clara referència a la il·lustre senyora. Cal recordar que aquesta família va donar al poble d'Oliva els terrenys on s'ubica el col·legi Verge dels Desemparats (l'antic institut de batxillerat).

L’estació que «próximamente va á construirse» de la qual parla la notícia, i que ja no existeix, es va inaugurar en 1884, malgrat les disputes polítiques de llavors sobre el seu emplaçament. I, pel que fa al convent «arruinado», va ser enderrocat per a bastir el col·legi El Rebollet.

 

 

Fonts:

El Litoral, 2 de desembre de 1883.

Xavier CANYAMÀS, «L’enigma Sanxis Maians i dues concessions nobiliàries de la casa d’Àustria», dins Oliva en la memòria, Ringo Rango, 2018.