LES ARRELS OLIVERES DE FELIP VI

Temps arrere, en una entrada del blog, comentàvem que el rei Alfons XII era fill adulterí, nascut d’una relació entre Isabel II i el militar Enrique Puigmoltó Mayans. Fem un poc de memòria:

Isabel II fou obligada a casar-se amb un cosí germà de tendència homosexual: Francesc d’Assís de Borbó, duc de Cadis. [...] La reina va parir onze fills, però només en van sobreviure sis. Gran nombre d’historiadors dubten de la paternitat d’alguns, fins al punt d’assegurar que el futur rei Alfons XII era fruit de les relacions amoroses que la monarca havia mantingut amb el militar i aristòcrata ontinyentí Enrique Puigmoltó Mayans. Una sospita que sembla confirmar una missiva de la reina que es conserva als arxius del Vaticà.

Les cròniques de l’època retraten Isabel II com una dona molt fogosa que va tenir infinitat d’amants. La seua relació extramatrimonial amb el capità d’Enginyers Enrique Puigmoltó fou una de tantes i era vox populi. Tot aquest assumpte sobre la paternitat d’alguns fills de la monarca, i principalment la del rei Alfons XII, es fonamenta en la correspondència que monsenyor Giovanni Simeoni, destinat en la Nunciatura d’Espanya, va mantenir amb el cardenal Giacomo Antonelli, secretari d’Estat del Vaticà. De tot açò ja va donar compte l’historiador Ricardo de la Cierva en el llibre La otra vida de Alfonso XII. Però, recentment, ha estat l’escriptor i investigador José María Zavala qui, en el seu llibre intitulat Bastardos y Borbones, ha documentat els fets i ha obert la porta a una revisió objectiva de la, diguem-ne, «història oficial». He transcrit alguns paràgrafs del llibre de Zavala que considere importants per il·lustrar millor el tema de què tractem.

Felip VI, rei d'Espanya

Sens dubte, els escàndols sexuals de la reina nimfòmana preocupaven moltíssim tant a l’Església com al Govern de la nació. Monsenyor Simeoni, en setembre de 1857, escrivia:

El presidente del Consejo de Ministros [general Narváez] i el ministro de Estado han hablado fuertemente a S. M. con la amenaza de presentar la dimisión, y le ha expuesto la necesidad de alejar del Real Palacio a tal sujeto [Puigmoltó]. 

En la carta, Simeoni també informava a Antonelli sobre la paternitat dels fills de la reina:

El mismo monseñor Claret [confesor de Isabel II] me ha dicho -afirma Simeoni- [...] que en una carta amatoria al oficial de referencia [Enrique Puigmoltó] ha escrito de su puño y letra que dicha prole debe atribuirse a ese oficial, en cuyas manos está la carta.

El mes següent, novament monsenyor Simeoni escrivia al cardenal Antonelli i recordava que davant la dura reprovació que feu el general Narváez a la conducta d’Isabel «la misma Reina, llorando, le repuso: “¿Es que deseas que aborte?”». Conta Zavala que en una ocasió Isabel i Alfons van discutir i que la reina no dubtà en dir-li: «Lo que tienes de Borbón lo tienes por mí».

Malgrat estar embarassada, la relació amorosa entre la reina i el capità va continuar. La resposta del Vaticà a l’escàndol no va trigar massa. El papa Pius IX va escriure dues cartes a Ses Majestats, però el nunci Lorenzo Barili mai les va entregar perquè deia que la reina, després de participar en uns exercicis espirituals, feu acte de contrició i ordenà el trasllat del capità. Amb això Barili evitava incomodar-la, puix ella ignorava que el Papa estava al corrent de tot. També el pare Claret, confessor de la reina, sabedor que Puigmoltó visitava amb nocturnitat i traïdoria les estances reials, va amenaçar Isabel d’abandonar el Palau si no ordenava l’allunyament de l’àulic amant. Finalment, el gallard capità va sortir de la cort amb destí a València. Prèviament, però, la reina l'havia distingit amb el títol nobiliari de vescomte de Miranda en reconeixement als serveis prestats a la Corona, serveis que intuïm degueren ser molt plaents. 

Bacanal al Palau
(Aquarel·la d'època isabelina atribuïda als germans Bécquer)

Alguns autors consideren que la bastardia del rei Alfons va suposar una injecció de sàvia nova a la dinastia borbònica, corrompuda per segles de matrimonis consanguinis. L’any 1868, arran de la Revolució Gloriosa, Isabel marxà a l’exili francés i, en 1870, va abdicar en favor del seu fill. A París, el príncep Alfons era conegut com el Puigmoltejo entre la noblesa cortesana que afalagava la reial família. Amb la tornada dels Borbons al tron espanyol, l’any 1875, s’inicià el període conegut com la Restauració, el qual va abraçar els regnats d’Alfons XII i Alfons XIII, fins que el 1931 es proclamà la Segona República.

L’ascendència olivera d’Enrique Puigmoltó la trobem en el cognom Mayans de la línia materna. Vegem tot seguit la genealogia del militar. Enrique Puigmoltó Mayans era besnet de Vicente Mayans Blasco, nascut a Oliva en 1735, el qual era nebot de l'erudit Gregori Maians. Vicente Mayans es va amullerar amb la catalana Antonia Valda Villaplana i van ser pares de Luis Mayans Valda, nascut a Ontinyent en 1762, qui va contraure noces amb María-Josefa Enríquez de Navarra Ramírez l'any 1795. Una filla d’aquest matrimoni, de nom Pascuala, es va casar amb Rafael Puigmoltó Pérez, comte de Torrefiel, i van tenir dos fills: Rafael, mort de còlera en 1854, i el dit Enrique.

La prosàpia d’Enrique Puigmoltó Mayans és una bona mostra de com eren les aliances en l'aristocràcia, ja que el convencionalisme de llavors els duia a emparentar amb altres individus de similar condició social. Els Puigmoltó d’Ontinyent descendeixen de Berenguer Puigmoltó, cavaller català que va servir al rei Jaume II d’Aragó al Regne de València. Per la seua part, els Enríquez de Navarra provenen de l’infant Enric de Castella, fill de Ferran III de Castella i germà del rei Alfons X el Savi. Pel que fa als Maians d’Oliva, sabem que eren una estirp de gentilhomes ennoblits des de temps de la conquesta cristiana, i dels quals ja vam parlar en una altra entrada del blog.

 

L'oliver Vicente Parra interpretant el rei Alfons XII
(Fotograma de la pel·lícula ¿Dónde vas, Alfonso XII?, 1958)

Enrique Puigmoltó Mayans va nàixer a Ontinyent en 1827. Com hem dit, era el segon fill d’una família aristòcrata. Va estudiar en l’Acadèmia d’Enginyers des de 1843 fins al 1848. Entre 1856 i 1858 va estar destinat a Madrid, ciutat que va haver d’abandonar per causa del seu afer amb la reina Isabel II. En 1864 es va casar amb l’enguerina Julia Fuster, amb la qual va tenir dos fills: María Luisa i Enrique. En quedar vidu, va contraure noces l’any 1886 amb María Rodríguez-Trelles, fruit d’aquest matrimoni és un altre fill dit Vicente. Enrique Puigmoltó va ser diputat a Corts pel districte de Xàtiva en la legislatura 1865-1866. Com a militar va assolir el grau de general de divisió i, entre altres distincions, rebé la Creu de l’Orde de Sant Hermenegild en 1881. A la mort de son pare heretà el títol de comte de Torrefiel, el qual unia al de vescomte de Miranda. Va morir a València el 28 de desembre de 1900.

I fins ací el capítol dedicat a la reina Isabel II, «la dels tristos destins», i al seu amant Enrique Puigmoltó. Després de tot el que hem vist, i considerant les noves aportacions dels investigadors contemporanis a la historiografia, hom creu versemblant que l’actual monarca Felip VI duu sang olivera a causa de les règies infidelitats d’Isabel II amb un militar ontinyentí cognomenat Mayans.

 
 
 
Fonts: 

José María ZAVALA, Bastardos y Borbones, 3a edició, Debolsillo, Barcelona, 2012.

Los Borbones en pelota.

Ricardo de la CIERVA, La otra vida de Alfonso XII, Fénix, Madrid, 1994.